De cultura democràtica
Fa pocs mesos es complia el 40è aniversari de la mort del General Franco, el traspàs del qual obria el 1975 un món on qualsevol somni era possible. La caixa on tantes coses havien quedat embotides el 1936 perdia de cop la tapa i el seu contingut s’escampava en totes direccions, en una mena de bing-bang alhora fascinant, esverador i més aviat inabastable. Part de la ciutadania es llençava de cap a aquesta nova etapa de promeses infinites, de canvi -la gran paraula-, de llibertats anhelades i abellidores.
Altres factors, ai!, es donaven per fets, i ací es va produir la primera gran errada. Convençuts que el país anava a experimentar una transformació completa pel simple fet del gir en el sistema polític, ens vam oblidar del factor humà, dels vicis seculars del paisanatge. Potser -siguem benèvols- pel desig legítim d’enfortir l’estructura dels partits polítics que havien de conduir el pas al règim democràtic, els components d’aquestes organitzacions establiren una sèrie de mecanismes autoprotectors que amb el temps evolucionaren a cuirassa a prova de qualsevol recerca d’allò que s’anomena “transparència”, entesa ara i ací com desig de saber a quin sant la classe política espanyola acumula tant de privilegi, tant de poder incontrolat. Tot just fa pocs dies, Felipe González, sempre pedagògic a la seua particular manera, defensava les “portes giratòries” dels exgovernants amb la raó que servien “per a defensar els interessos de les empreses espanyoles”. Clar i ras.
Es jugava amb foc, i ens hem acabat cremant tothom, a ambdós costats de la barrera, en la gran foguera de la corrupció atiada per quaranta anys de miratge. Quan s’han acabat els diners, quan ja no poden repartir-se sobres, càrrecs, llocs de treball per a fills i cònjuges, ni tan sols les propines als fàmuls, ens hem vist novament les cares, i ha tornat a aparèixer aquella Espanya “eterna” que la innocència de la democràcia ens havia fet creure que era tan sols un record aliè a l’entelèquia de la nostra modernitat compassada per unes poques dècades de movidas, olimpíades, eventos culturals i vivendes adossades. Com a solució, es reclama una “regeneració democràtica”, però ni els seus mateixos propagandistes acaben d’explicar què volen dir en realitat. Ningú no parla d’altra reforma imprescindible: la de la mentalitat col·lectiva.
¿Què podia succeir sinó, en un país que du amb orgull ser la pàtria de la picaresca, que ha nomenat doctor honoris causa i publica llibres a un tafur de les finances, que dona espai a lladres confessos en repugnants programes televisius, i en celebra les aptituds per al robatori? El corrupte ho és per voluntat pròpia, òbviament, però també perquè gira el cap a dreta i esquerra i no troba impediments per a traure la mà del calaix. Més aviat topa amb complicitats. El coneixement sobre alguns dels darrers casos prové, de fet, de filtracions i de delacions inesperades, del despit de qui s’ha vist apartat bruscament de l’accés al pastís suculent de la comissió percentual. Al convenciment que la malifeta anava a quedar impune, sustentat en la universalitat del joc, s’afegeix l’avarícia descomunal, la creença també que existeix un dret per a l’acaparament de riqueses il·lícites, siga per atàviques prerrogatives de classe, suposats sacrificis en l’exercici de la funció pública o vés a saber quin altre deliri de la indulgència.
Màfia, digueu? Potser sí que ho podríem equiparar. A fi de comptes, la màfia reparteix a cadascú segons un escalafó particular, i assegura així fidelitats i silencis, ni que siguen fràgils o volubles. De tota manera, el litigi és un altre: les recialles de la corrupció, ultra els milions de diners virtuals anotats en paperassa bancària, les formen inservibles edificis gegantins, infraestructures absurdes, vivendes inútils, fastos evaporats. No sols hem pagat més del que calia; hem pagat per articles defectuosos, per aigua servida en un garbell. La magnitud de la tragèdia no la mitigarà el càstig als culpables directes, ni tampoc que es recuperen els euros “despistats”. Haurem de fer una llarga i pesada digestió, i fóra bo que férem alhora un pensament. Els nostres polítics, vinguen d’on vinguen, han eixit de la pròpia societat. Els hem votat nosaltres. Els hem tornat a votar nosaltres. I també ixen de la pròpia societat banquers, empresaris, constructors, funcionaris, targetes black …
Així que ens toca encetar la segona transició. Se senten veus de reformes constitucionals, de modificacions en l’estructura de l’estat, de supressió d’aforaments i altres privilegis. Benvingudes siguen. Està bé canviar les formes o les regles quan es mostren anquilosades o deixen el pas obert als abusos. Sense un canvi de paradigma, no obstant, el propòsit d’esmena es quedarà curt. El factor humà hi juga, molt, un paper essencial. En el país on -ho diuen els mateixos jutges- furtar una gallina és doble perillós que buidar un banc amb la corbata posada, les lleis, les normes, -recordeu que alguns pillatges tenien base legal- assoleixen escassa credibilitat. I ja se sap: com més lleis té un país, més sospitós es fa. És en el terreny de les idees, dels conceptes, on rau el gran repte.
