Sal·lus Herrero i Gomar
Tinc un net que viu a Sants, Barcelona, i una altre que viu a Nou Moles, València; els dos viuen un ambient molt castellanitzat, no cal dir que a València més que a Barcelona, però el descens del valencià/català ha abaixat tant a les grans ciutats del País Valencià, com a les Illes i a Catalunya. El de Sants ha fet vuit anys, el de Nou Moles, dos anys, cap a la fi de març, quan escric aquestes ratlles… El net de València, només ens té a mi (a la meua companya), que li parlem sistemàticament en valencià, el nostre català, per tal de transmetre-li una llengua mil·lenària, que és la nostra, la que hem heretat dels nostres avant-passats i del nostre poble valencianoparlant i que no volem que es perda. Massa sabem que vivim en temps foscos, però, al mal temps cal posar «bona cara» i lluitar més que mai per preservar la nostra llengua i cultura d’expressió valenciana/catalana; tenim més raons per tal de fer servir i defensar la nostra llengua, contra els seus atacs i prejudicis, el nostre des-acomplexament i defensa de la nostra llengua i cultura pròpia; contra els que es fa nosa, que escrivim, parlem i vivim en valencià/català, hem d’actuar en conseqüència i no abdicar del nostre dret a fer servir sempre la nostra llengua
Al’inrevés, voldríem que, com més va, més gent la parlés i que a totes les grans ciutats de les terres de la catalanofonia (Miquel Àngel Pradilla), es recobrés la unitat i l’ús social hegemònic de la nostra llengua perquè la parlem sempre entre nosaltres i als nouvinguts sense complexos d’inferioritat ni cap submissió, ni deserció, ni substitució lingüística en passar-se’n a la supremacista… Perquè no pogués recular i guanyés molts més parlants en el nostre català; ens preocupa que entre els més joves es fa servir poc el valencià/català, sentim poca gent que la parle, quan camine pels carrers de València, Alacant, Elx, Torrent i Castelló i quan baixe a caminar pel parc de l’antic riu Túria, on se senten moltes llengües estrangeres i molt poc el valencià, mentre els castellanoparlants parlen molt fort, els valencianoparlants s’encolleixen, es tornen invisibles, dissimulen, amaguen la llengua pròpia i fan substitució lingüística, submissió, com denunciava Al Tall en la Cançó del tio Canya; des que vaig arribar a la ciutat de València, fa uns 50 anys, no he pogut deixar de parar l’orella, és veritat que a final del franquisme se sentia molt poc, potser menys que ara, perquè tot i que l’índex de catalanoparlants era major, en públic es feia servir poc, per les multes del govern totalitari i feixista; cap al tardo-franquisme, hi hagué una revifada reivindicativa, posem per cas, Josep Lluís Bausset havia fet a l’Alcúdia (La Ribera) als anys seixanta alguns programes de ràdio en valencià fins que li ho van censurar perquè una dictadura feixista no podia suportar que es normalitzés en valencià mitjançant els mitjans de comunicació de masses, Vicent Pitarch, als anys seixanta i setanta, feia programes de ràdio a Vila-real i inclús a la fi de la dictadura feia les classes de llengua castellana en el català de Castelló de la Plana, començava l’inici de plantar cara al feixisme i al totalitarisme de genocidi lingüístic de la dictadura (Josep Benet, Joan Fuster, Francesc Ferrer i Gironés, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Carmelina Sànchez, Cutitllas, Maria Ibarz, Enric Valor, Isabel-Clara Simó, Carme Miquel, Montserrat Roig, Rafael Ninyoles, Joan Coromines, Vicent Lluís Aracil, Francesc Ferrer Pastor…).
Ara mateix, ens produeix nostàlgia l’escassa presència del valencià al carrer, més encara quan, des de les institucions «valencianes», es produeixen atacs i agressions sistemàtiques contra la llengua dels valencians, que generen conseqüències disruptives i trencament de la convivència democràtica, amb aquelarres inquisitorials franquistes, des de les Corts «valencianes», contra els nostres millors escriptors en valencià/català, elogiant a escriptors feixistes, com Vizcaino Casas, un fanàtic i reaccionari franquista, que menyspreava el valencià amb avarícia, menyspreu i ignorància, com la colla de malfactors i cínics d’extrema dreta que fan tot el que poden per ofega i liquidar el valencià, el nostre català. Deixar morir la llengua i una cultura que hem parlat tota la vida és un crim i una estultícia gegantina per al poble valencià/català/balear… No ho podem acceptar, no ens resignem. No ens resignarem mai! Per això, eixirem al carrer i plantaren cara, sempre que calga, com han fet aquests dies de vaga des del sistema educatiu del País Valencià i des de Catalunya, el professorat i la majoria de la comunitat educativa per tal d’exigir una major dignificació, salaris més justos, abaixada de la ratio, ampliació de les plantilles, contra la censura en literatura i en defensa de l’educació publica, de qualitat i en valencià/català… Algú s’imagina que una colla de filo-feixistes utilitze el parlament d’Andalusia per a insultar i atacar a Antonio Machado i a Federico Garcia Lorca i proclamar que han fet castellanisme perquè van escriure en un castellà massa poc andalús de ‘poble’? O que el parlament espanyol aprovés que els manuals de literatura espanyola només portaran escriptors nascuts a Castella i deixaran a la resta d’escriptors de terres castellanoparlants fora d’estudi? Aquests inquisidors totalitaris, fan servir els parlaments per al culte a les seues dèries d’estupidització generalitzada, en cultivar la summa ignorància, l’alienació antivalenciana, l’espoliació cultural genocida i una colonització castellanista fonamentada en l’odi profund al valencià/català. Quan més odi segreguen, més consciència hem de generar nosaltres per mantenir-nos fidels a la nostra llengua i cultura pròpia del País Valencià. Ara que des del Correllengua fem una defensa de la unitat lingüística i cultural de tots els Països Catalans.
Jo vull per als meus dos néts (i la seua generació i les que vénen darrere) el millor del món; per això, tracte d’ensenyar-los el valencià/català de manera que els dos puguen entendre’s, tant a un com a l’altre tracte de dir-los i els dic en-grunssadora i gronxadora, a un com a l’altre els dic creïlla, patata i trumfa, els dic clarió, guix i inclús el material de l’ algeps, quan els parle que es pot caure un instrument i que es trenque, els dic que es pot espatllar, espatlar, ‘estropear’ o fer malbé, els parle de l’arena i de la sorra de la mar i els cante la cançó de «La lluna, la pruna vestida de dol […]”, on ix o surt, la tonyina de sorra i l’abadejo salat, també els parle de bacallà, abadejo i ‘abaejo’, per familiaritzar-los en les diverses maneres de parlar que hi ha a tot el nostre territori catalanoparlant a (a El Comptat- l’Alcoià a l’abadejo, es diu bacallà, com a l’antiga diòcesi de Tortosa, es fa servir algunes formes, que, per ignorància d’alguns, es consideren pròpies del català oriental, posem per cas, ‘sortir’, ‘avui’…); el dic aigua, posem per cas, però també, auia, aiga, aiga, com a dialectalismes, els parle de molts animals, de les marietes, dels cucs o les cuques de llum, de l’elefant, del lleó, del gat, del gos, del cadells, del cavalls, de les egües, dels porcs i les bacones (truges), de les girafes, de les abelles que fan mel, dels saltamartis, dels llagostins i inclús del ‘saltamontes’, els dic que el frigorific, també es pot dir, nevera o nevero, com diuen a les Illes Balears, els parle de tots els color, i els dic que el roig i el vermell és el mateix color (en castellà també es diu bermejo, rojo, colorado… i a ningú se li ocorre dir que només s’ha de dir d’una sola manera), els parle dels llibrells, dels cresols, de les espelmes, dels ciris, de les candeles, de les tomàques, tomates, del tomàquet, de la bresquilla i del prèsec i inclús del melicotó, del meló d’Alger, de la síndria i si convé de la ‘sandia’, del mussol i de l’òliba, perquè el de València només havia aprés ‘buho’ i ‘lechuza’, li parle de les fulles del taronger, de les fulles de carrasca o alzina, de les fulles de les moreres i els cucs de seda, de les fruites i de les verdures (enciam, encisam, lletuga), de la bellota i l’aglà, de la safanòria, de la carlota i la pastanaga, els pregunte si volen que els porte a un parc i els puge a una engrunsadora, gronxadora i inclús ‘columpi’, els pregunte si volen que el Pare Nadal (Noël) baixe per una xumenera/ximeneia, amb una tratge roig i blanc hivernal per portar-los els regals que desitgen… els dic granera, escombra i inclús ‘escoba’, poal, cubell, galleda i fins i tot ‘cub’ o ‘cubo’, perquè ho integren millor; els ensenye que és una aixada, una falç, una corbella, una pala, un rastell (rastrell), una botitja, quan les eines del camp han desaparegut de les nostres vides, els dic que els estime, us estimo, us estim, com canten els de La Gossa Sorda de Pego, els parle dels ocells i del cant dels ocells (de Pau Casals), de l’espill i del mirall, on ens mirem a la cara i del cos sencer, els dic què són els ulls, el nas, les mans, les peus, els dits, els ossos, la pell, les celles, les parpelles, les orelles, el front, el cap, la testa, el cabell, el monyó, el coll, el clatell, les galtes, les venes, el cervell, l’esquena, l’espatlla, el muscle, els músculs, el colze, el canell, el taló, el turmell, la clara i el rovell de l’ou… com deia Josep Piera en un dels seus llibres de memòries sobre Els fantàstics setanta, els noms del cos humà que compartim tot el domini lingüístic catalanoparlant, sense cap diferència una prova més de la unitat de la llengua catalana de totes les terres catalanoparlants.
Em sembla que la restricció mental i l’empetitiment del vocabulari és una greu desgràcia, s’imagina algú a un Govern d’alguna autonomia castellana ordenant que la literatura castellana s’ha de limitar només als nascuts a les terres castellanes i censurar, prohibir i amputar els escriptors en castellà de fora de Castella, en deixar fora la literatura llatinoamericana escrita en castellà? S’imaginen a algú, en castellà, censurant que als fesols, cal dir-los “judias” i no “habichuelas”? O que cal dir arreplegar i no recollir? Doncs, mentre parlava amb el meu net, pel carrer d’Àngel Guimerà i li deia que anàvem a una tenda a recollir els pantalons, una dona major, em va cridar l’atenció i em va dir que havia de dir ‘arreplegar’, perquè era ‘valencià’ i no recollir que era ‘català’, li vaig respondre que jo feia servir les dos formes, arreplegar o plegar olives quan anava al bancal i quan anava a una tenda, indistintament, ‘arreplegar’ i ‘recollir’; perquè les dos paraules formaven part del registre de la mateixa llengua; em va dir que no i li vaig etzibar: no sabia que vosté era una inspectora o comissària lingúística del “bon parlar” i catedràtica de filologia catalana per tal d’obligar-me a fer servir tal o tal mot, segons el poble que estem trepitjant, aixafant i xafant… Fa poc a una amiga meua, Maria, el conductor d’un bus de l’EMT de València, en pujar parlant en valencià, li va ordenar que deixés de parlar per telèfon, la meua amiga se’n va anar cap a enrere del bus i en preguntar-li la seua interlocutora què passava i dir-li que hi havia un imbècil que no la deixava parlar, l’altre la va sentir i no li va voler obrir la porta del darrere i la va obligar a anar cap al davant per recriminar-li que li havia dit imbècil, insultant-la el conductor a la clienta del bus, cosa que no hauria de restar impune i que va passa perquè parlava en valencià… quan la resta de la societat pot parlar en castellà, francés, anglés, alemany o italià, sense cap problema; si continuem així, acabarem a garrotades, com el quadre de Goya, però els responsables seran els que, des de les institucions del País Valencià fan tot el que poden, amb maltractaments, agressions i violència, per estigmatitzar-nos, minoritzar-nos i exterminar-nos en la nostra llengua… Per eliminar el valencià de l‘espai públic a no ser que vaja acompanyat pel castellà, com ha fet l’ajuntament del PP-Vox a Vinarós, perquè com analitza Pradilla a les seues recerques filològiques, hi ha ideologies que no toleren la preeminència del valencià com a llengua històrica i pròpia del PV perquè l’obsessió de l’extrema dreta és contraprogramar la residualització del valencià, és a dir, circumscriure’l a l’endogrup d’aborígens que encara no han tingut l’oportunitat d’abandonar-lo, pobrets… Ells per descomptat en volen viure al marge, del valencià: és la matraca del bilingüisme adduïda per garantir el monolingüísme d’ells, en castellà… Aquesta ultradreta, en realitat, són profundament antivalencians, si nosaltres som bilingües, vostés també. Perquè la seua llibertat de no aprendre’l i emprar-lo va contra la nostra llibertat d’emprar-lo les vit-i-quatre hores del dia. No pot ser ni volem una societat on només siga’m bilingües (o més aïna, poliglots), nosaltres els catalanoparlants, i la resta supremacistes plens de prejudicis antivalencians i anticatalans… Si no té presència a tot el país la nostra llengua sencera i completa, si no podem parlar en valencià a València, tranquil·lament, que és “la nostra casa”, com Alacant, Elx, Tarragona, Barcelona, Lleida, Girona, Palma, Eivïssa, Manacor, Ciutadella, Elna, Perpinyà, on el podrem parlar, en la Xina Popular?
El net que té dos anys, des de que tenia un any i mig, ha aprés a arrossegar-se per terra com si fos una serp i també serpent, ha assimilat què és això d’arrossegar-se, sense cap problema, només en dir-li-ho dos o tres vegades.. En llegir-li un llibre d’Epi i Blas del Barri Sessam, traduït, oralment del castellà, quan un carter li porta una carta a Epi que és el dibuix d’un cosí seu, després el carter s’acomiada d’Epi, en dir-li adéu i se’n va a repartir més cartes/lletres, a altres cases i bústies, i el meu nét petit, repetisc, que només té dos anys, sap perfectament i ha incorporat què vol dir acomiadar-se (que en castellà es diu ‘despedir-se), què vol dir bústies, el lloc on es llancen les cartes, també sap perfectament què significa andròmina, el que hi ha a la cambra dels ‘trastos’, li parle de les mandonguilles i de les croquetes, del nuc i del nus, d’avant i d’endavant, arrere, de rere i d’endarrere, lladrar, bordar i lladruc, afonar i enfonsar, negar i anegar (innundar), tap, tapadora i tapó, decebre i despagat, construeix i construeix, faena i feina, hòmens i homes… Vull que el net que viu a Sants es familiaritze tant amb el català de Barcelona, on viu, com amb el català de València, on viu el seu cosí i ell vé de tant en tant a passar les vacances d’estiu, per Nadal i per Pasqua i juguen fins ara i s’entenen del tot; perquè no pot ser que desfacen el domini lingüístic a bocins, que el trossegen com si fos una bola de formatge plena de forats gruyère, com mònades leibnizianes; voldria que si el nét que viu a Nou Moles, va a Sants puga entendre’s, jugar i parlar amb el seu cosí i amic de Sants, amb la gent de tot el domini lingüístic dels parlars valencians i de la resta del nostre domini lingüístic catalanoparlant, com fan altres dominis lingüístics, amb estats, exèrcits i moltes acadèmies al darrere, posem per cas, com l’espanyola, francesa, anglesa o alemanya… Perquè nosaltres hem d’esdevenir una mena de «patois»? Perquè hem de consentir que ens porten a la cleda de la domesticitat, d’un àmbit privatiu, casolà, domèstic, com procuraven dur-nos a aquest àmbit «particularista» dels grans intel·lectuals espanyols, partidaris d’un nacionalisme espanyol supremacista, com foren Miguel de Unamuno i Ortega y Gasset? El darrer llibre de Ferran Garcia-Oliver, Una i eterna (Afers), explica prou bé aquest supremacisme nacionalista espanyol, d’arrels reaccionàries i feixistòides.
Quan passege amb el meu net més major per Sants i li parle en valencià ningú em pregunta perquè li parle en català, ni molt menys s’estranyen que li parle el català de Valèncià; en canvi, un dia anava amb el meu net més xicotet pel parc de Nou Moles (València) i una dona major es va sorprendre molt que li parlés en valencià, va dir-li a la seua amiga que seia al seu costat en un banc: «Mira, li parla al xiquet en valencià!!!», jo li vaig etzibar, «Senyora, si estem a València, com no li vaig a parlar en valencià? Què vol que li parle en xinés? Si no li parle en valencià a València, on es parlarà?… Aquella dona va reconèixer que era ‘lògic’ el que feia, però ho trobava estrany, insòlit, inèdit, cosa que no hauria de ser així…No obstant això, tot i que coste sentir parlar en valencià a València, si pares bé l’oïda, trobes gent als parcs que si et sent parlar-lo, s’anima a parlar també en valencià, si et dirigeixes amb ells en valencià, tot i que et parlen d’entrada en castellà, hi ha gent que se’n passa al valencià quan això passa em fa molta joia, és com quan sents cantar als ocells, pardals, ocellaires, o pardalets després d’un temps de silenci, sense cap cant d’ocell en una primavera silenciosa… L’any passat, vaig viure uns mesos, al barri de Natzaret, vaig parlar sempre en valencià i en contra de prejudicis hi ha molta gent que parla en valencià, al Mercat de Natzaret la majoria de les parades parlen en valencià, al forn de German, al costat del carrer del Pop, també, arreu d’aquest barri que està al costat de La Punta hi ha molta gent que parla en valencià i jo he viscut mesos parlant sempre en valencià/català i ho he pogut fer sense cap conflicte; Vicent Flor que ha publicat un assaig sobre Contra la llengua i la cultura dels valencians, reflexionava en un article a propòsit d’una enquesta que afirmava que el valencià estava malament a la ciutat de València… però refutava aquesta anàlisi i encoratjava a parlar sempre en valencià en assenyalar que la identitat valenciana solia anar lligada a l’estima per la llengua, a no ser que es banalitze i es considere que el signe més important de la identitat valenciana és llançar petards, assistir a les mascletades de les falles, muntar envetlats o anar al futbol (i ser molt del C.F València), sense preocupar-se per aprendre a parlar en valencià i parlar-lo sempre, sense cap sumbissió lingüística ni substitució, ni complex d’inferioritat, com em va passar fa poc engrunssant amb la gronxadora al meu nét, al parc del meu barri, un grup d’infants d’uns deu anys, amb cara de pomes agrés, es van parar al meu davant i em van dir, enutjats, en mirar-los fixament a veure què volien, em van dir, com a retret: «Es que le estás hablando en valenciano!!!», Sí, clar, com que estem a València, li parle en valencià, i vosaltres per què parleu en madrileny i no en valencià? Vaig nàixer parlant en valencià i moriré parlant en valencià, sempre ho faig i ningú podrà fer-me parlar en una altra llengua si jo no vull; jo us respecte, que em parleu en madrileny i manxec, hauríeu de prendre nota… Vaig pensar que aquesta mala educació i aquesta intolerància, fanatisme, manca d’estima i odi profund contra la llengua pròpia del País Valencià, està propiciada per uns mestres, pares i mares odiadors del valencià/català, per unes institucions de l’administració antivalencianes, per uns col·legis privats o concertats d’una església que és còmplice del genocidi lingüístic que ens imposen, com ho va ser durant la dictadura feixista, quan portaven al dictador i colpista militar sota pal·li… Per cert, vaig viure uns mesos al carrer Àngel Custodi del barri del Carme de València i costava molt sentir parlar en valencià, al costat de la casa on vivia, hi havia una falla i quasi mai sentia que parlaren en valencià… No entenc per què a les falles no es fomenta l’aprenentatge de valencià, en fer ús socialment de la llengua pròpia dels valencians… Sovint, llevat d’alguna excepció extraordinària, sembla que es vesteixen de fallers i falleres, per abandonar el valencià o per a no usar-lo…
Nou Moles és un dels barris de València on hi ha gent de més nacions diferents, els valencianoparlants o catalanoparlants són una minoria, però quan grates trobes gent que parla la nostra llengua, tot i que sovint, encara hi ha gent que sent molt poc parlar en valencià i en anar a una tenda, del carrer Brasil de València, a comprar menjar per endur-me’l a casa, em van preguntar, en demanar un plat de paella, si era italià? Li vaig dir, i tu d’on ets? La dependenta em va dir que de València «de tota la vida», però ni parlava en valencià, ni sabia distingir el valencià de l’italià, cosa que vol dir que som massa pocs els que sempre parlem en valencià o siga en el català de tots. Si deixem de parlar en valencià/català, serem arraconats encara més del que hem sigut fins ara. No ho podem permetre ja que les estructures de poder de l’actual món globalitzat estan en contra i volen uniformitzar-nos a la manera que Hannah Arendt denunciava la uniformització totalitària del segle XX, quan la defensa de la diversitat és el que fa que la humanitat siga més rica, plena i bella; també la defensa de les varietats internes d’una llengua, sense un localisme provincià, disgregador, que la duu al col·lapse. Per això, trobe del tot i-lògic i inintel·ligible que Felip Bens, des d’uns dels diaris més espanyolistes de Catalunya, La Vanguardia (Española), afirmés que la convergència del valencià (o de català occidental) i el català oriental, ens porte a l’erradicació de la ‘singularitat’ del valencià… Que què? Només des d’una concepció de la singularitat reclossida, isolada, aïllada, conservada en formol museístic, i amb l’ajuda projectiva i fantasmagòrica de la «Gran Catalunya», es pot considerar que la ‘convergència’, la col·laboració, el contacte, l’acció comunicativa amb la resta dels parlars del domini lingüístic catalanoparlant, complet i sencer (com la resta de les llengües del món que no procuren el tribalisme i la disgregació) es duu a l’extermini sinó a la potenciació… Perquè en aquest cas, com en la majoria de caos, la unitat, sense uniformitat i des del respecte a una diversitat raonable, ens enriqueix, per ampliació de vocabulari, per prèstecs, per osmosi, per amplitud d’horitzó i de contorns… O és que els prèstecs per al valencià/català, només funcionen si vénen de castellà/espanyol o de l’anglés? Fa uns defensa de la singularitat i inclús de la genuïnitat, equivocava; al meu parer, aquesta defensa s’ha de fer des de la unitat de la llengua, com fan totes les llengües del món, inclús amb estats i exèrcits al darrere. És la individualització dialectalista, l’ultra-particularisme, el localisme malaltís, tradicionalista, decadent i neocon lligat a la disgregació,a la confrontació tribal que ens port a l’anihilament, el que fa una llengua aïllada, rància, encapsulada, entotsolada, en compte de fer que al valencià li done l’aire, joia, jacúndia, li arribe la llum i el vent de la tramuntana (del llevant i del sud), que arribe a tot el domini lingüístic catalanoparlant per poder dir, sense complexos, menut, petit, xic, xicotet, espill i mirall, poal, gallega, cubell i que des del català oriental es familiaritzen i facen seu també el nostre mot ‘xicotet’, com nosaltres fem també nostre ‘petit’ om es diu a algunes de les nostres comarques del Comptat-L’alcoià, la Marina, la diòcesi de Tortosa, etcètera O és que si escrius ‘hui’ en compte d’’avui’ ets més valencià/català, quan la gent de les terres de la diòcesi de Tortosa, de bona part del País Valencià, es fa servir avui? No podem fer servir tant una manera com l’altra, homes i hòmens, hui i avui, espill i mirall, sense pretendre tancar el valencià en un redòs, un estable, un tancat, per preservar-lo incontaminant de la resta de les llengües i cultures catalanes (on s’inclouen tots els parlars valencians!)? Quan sent parlar de «singularitat» o de «particularisme» extremat, no puc deixar de recordar l’escrit d’Adorno amb l’argot de l’»autenticitat», quan denuncia la beateria alemanya dels de «la llei i l’ordre» del nacional-socialisme i dels reproductors d’aquest mateix llenguatge després de la segona guerra mundial, de tendència conservadora i demòcrata-cristiana, que també criticava les novel·les del premi Nobel de literatura alemany Henrich Böll, a Opinions d’un pallasso i altres relats.
Dic aquestes qüestions perquè l’altre dia, un company de la Coral El Micalet, em va enviar un manifest de la Taula de Lletres Valencianes, signat per Leonardo Giménez, que, en una primera part «sol·licitava» un canvi d’estatus perquè el valencià siga reconegut com a llengua de l’estat, si no el vaig entendre malament, tot i que al manifest es deia només un estatus major que l’actual, on es va perdent parlants habituals acceleradament, com una sagnia de les venes obertes, entre altres coses perquè, tot i la oficialitat de les dues llengües, el castellà/espanyol és obligatori, és un deure i, en canvi, el valencià/català és un dret, voluntari; aquesta asimetria va en contra de la nostra llengua pròpia i imposa el castellà de manera aclaparadora per terra, mar i aire… La nostra esdevé una llengua «ferida al cor» [Era el clam infinit/ la nostra terra ferida al cor/ ens deia, sense paraules/ petits noms de la sang que s’enfugia/ La terra desangnant-se! (Maria Beneyto a La dona forta, si canviem terra per llengua, s’entén millor, i això que aquest text està escrit als…). I en una segona part, el senyor Leonardo, es posava a fer una deriva ‘regionalista’ i ultra ‘particularista’, de gent que només vol que allunyar el valencià de la resta del domini lingüístic catalanoparlant, posant en la pràctica en qüestió la unitat de la llengua catalana, quan ningú posa en qüestió la unitat de la llengua espanyola, francesa, anglesa, a pesar d’estar separades per continents i tenir estats propis per defensar-se… Però, nosaltres, valencians, balears i catalans del Principat, que tenim el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, el Diccionari de Joan Coromines, més de 100 anys d’Institut d’Estudis Catalans i d’un Rat Penat quan defensava la unitat de la llengua catalana; nosaltres, valencians, catalans i balears, que som veïns, uns al costat dels altres, germans agermanats, que compartim una varietat dialectal com el Tortosí que tan ha estudiat Miquel Àngel Pradilla, membre novell de l’AVL, a El laberint valencià. Apunts per a una sociolingüística del conflicte, Pròleg de Vicent Pitarch, Onada edicions, 2004, La catalanofonia. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística, 2015, Normativitat, (re)estandarització i glotopolíica. Noves mirades des de la sociolingüística catalana, PUV, València, 2024 i Reflexions (socio)lingüístiques des del bell mig de la catalanofonia, Onada edicions, 2025, on hi ha una defensa de l’estandarització enmig de la constel·lació de comunitats de parla que conforma la llengua catalana en un context marcat per canvis profunds que sacsegen les llengües minoritzades i sense estat propi, en dur-les a una situació de retracció, amputació, subalternitat i de disgregació regionalista, particularista i provinciana…proposa la necessitat de nodrir el valencià i tot el conjunt de la llengua catalana en airejar-lo, treure’l a passejar, que li done el sol i la llum, perquè si una llengua no rep l’aire, la llum i el sol, es panseix, igual com si a una branca d’un arbre, li tallem les arrels, es seca i es podreix. No entenc els qui, des del País Valencià, voldrien tallar-li les arrels al valencià/català, perquè sense arrels, seria com tallar-nos les cames, no podríem caminar, ni viure; el valencià sense la resta del català se’n va a fer la mà, si fa no fa, això deia fa uns anys, el nostre gran filòleg, Vicent Pitarch, membre de l’IEC, i encara ho sosté contra els que restringint el valencià a un localisme pobletà, volen limitar el valencià a uns quants vocables, en nom d’una «autenticitat» que ens duria a l‘extermini; perquè hi ha ‘autenticitats’ que són només una projecció delirant des d’una identitat molt estreta i limitada; si aquesta identitat en compte de fer-la des de la catalanofonia es construeix des de la catalanofòbia, confrontant valencià a català, això esdevé valencianofòbia, l’odi al català és també l’autoodi, odi al valencià, com l’odi al castellà és també l’odi a l’andalús, i l’odi al portugués és odi al gallec…
La Taula de Lletres, llegiu-se la selecció de textos que hi ha a la Biblioteca d’Autors Valencians, editat per la Institució Alfons El Magnànim, 1982, amb una Presentació excel·lent de Josep Iborra, on analitza i situa el lloc de Taula en el panorama cultural valencià, en dir que «La veritat és que ha costat molt de superar el feble impuls que va nàixer de la Renaixença Valenciana. De fet – resulta depriment constatar-ho – que ha costat quasi un segle». Més depriment constatar que quan han passat quasi cent anys de les Normes de Castelló, signades el 1932, encara hi ha gent que voldria tornar al caos pre-fabrià i a separar el valencià de la resta del domini lingüístic catalanoparlant; que encara hi ha gent que genera conflictes artificials amb accents per problematitzar el valencià/catala, al servei de l’extinció que procura la dreta radicalitzada i l’extrema dreta que odien el valencià amb un odi dens i profunds, com si no volgueren que el valencià/català tingués cap possibilitat d’avenir… En aquella Taula de Lletres Valencianes, hi ha una defensa de a unitat de la llengua i una consciència nacional, des d’una exigència i coherència davant el castellanisme/espanyolisme que només es pot comparar en la història de la nostra renaixença espiritual, amb l’etapa que primer Pompeu Fabra, de manera coincident, i després, Joan Fuster, van encetar trenta anys més tard.
Afirma, Iborra, que aquesta voluntat de normalització havia de portar a abordar el problema dels nostres lligams amb els pobles que parlen, com els valencians, una mateixa llengua. Per a la gent de Taula, del segle XX, era ben clar que la recuperació cultural del País Valencià passava, necessàriament, per plantejament integral que incloïa les Illes i Catalunya. Començant, naturalment, per l’idioma. En aquest punt, defensaran sense embuts la unitat de la llengua. Podem llegir en el número 37: «Tinc per una veritat axiomàtica que la llengua parlada des del segle XIII, en el principat de Catalunya, regne de València i illes Balears és la mateixa». Inclús s’afirma que les varietats que hi ha al si del País Valencià són més diferents que les que hi ha entre Catalunya i València i proposen la necessitat que hi haja una única Acadèmia o Institut per tal d’estudiar-la, netejar-la i fixar-la, perquè «fer una Acadèmia valenciana independent serà com fer-ne una andalusa independent de la de Madrid, o una argentina o mexicana». Les Cròniques catalanes que enviava Artur Perucho des de Barcelona, aconseguí mantenir-se durant molt de temps en la revista Taula de Lletres Valencianes, la publicacions d’altres escriptors del Principat (Foix, Bofill, Estelrich), la inclusió de recessions de llibres i revistes precedents de Catalunya o les notícies dels contactes culturals entre valencians, catalans i balears, fins i tot van venir a València a uns Jocs Florals, Pompeu Fabra i Jaume Bofill; Carles Salvador parlava de la necessitat de l’ajuda mútua i de la gran abraçada ‘triangular’ entre Catalunya, València i les Illes i del «nostre polígon literari»; sobre la necessitat que el País Valencià s’unesca a la resta del domini lingüístic catalanoparlant per a no ser castellanitzada, com està passant, una castellanització que, si no la frenem, ens duria a l’extermini lingüístic de la llengua pròpia de la valenciana gent. Així ho acaben de consignar els llibres Contra la llengua dels valencians. Una batalla per la cultura, de Vicent Flor, editorial Afers, 2025 i de Josep Daniel Climent, Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià, Ed. Drassana, 2025; ambdós analitzen com el valencià, en nostre català occidental, no està ni ha estat mai en confrontació amb la resta del català, sinó amb el castellà o espanyol que des dels poders estatals, en monarquies absolutistes, dictadures i «democràcies» (molts deficitàries), han procurat convertir el valencià/català en una llengua i cultura subordinada i el castellà/espanyol en una llengua i cultura hegemònica, des d’un nacionalisme estatal de base castellana supremacista… I la lluita d’alguns dels nostres més insignes filòlegs, historiadors i escriptors per dignificar el català, des de Carles Salvador, Pompeu Fabra, Maria Beneyto, Beatriu Civera, Aurora Bertrana, Joan Coromines, Francesc Ferrer Gironès, Francesc Ferrer Pastor, Josep Benet, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Carmelina Sànchez-Cutillas, Maria Ibars, Carme Miquel, Rafael Lluís Ninyoles, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Josep Pla, Teresa Pàmies, Llorenç Villalonga, Baltasar Porcel, Maria Antònia Oliver …
No obstant això, en disrupció radical de la Taula actual a la que hi hagué als anys quan va nàixer, el 1927, enmig de la dictadura encara del militar Primo de Ribera i va plegar el novembre de 1930, en vespres ja de la República, trenca amb la tradició valencianista i adopta l’anticatalanisme o siga l’antivalencianisme, com a fórmula per arribar a un atzucac. De la involució del català a tots el domini lingüístic, la responsabilitat, segons alguns sàtrapes, no la tindrien tots els mitjans de comunicació de l’estat, públics i privats, que ho fa tot el castellà/espanyol i invisibilitzen el valencià/català, ni les institucions actuals al País Valencià que tracten de generar conflictes artificials com el pas del accent obert al tancat de València, o de voler fer voluntari el valencià i imposar, per la força bruta i antidemocràtica, el castellà, ni per les subvencions a associacions disgregadores i secessionistes, com Lo Rat, la RACV o la Taula de Filologia Valenciana, la «culpa» és depurar massa el valencià de castellanismes, conrear el valencià com a llengua culta i d’ús a tots els àmbits, posar el valencià en contacte amb la resta d’un domini lingüístic, tot i que sense cap Televisió, ràdio o mitjà de masses conjunt, sense mitjans de comunicació i infra-estructures viàries a l’alçada del segle XXI.
Per això, el Manifest publicat recentment, de la Taula de Filologia, de filòlegs aficionats, al servei de les màfies dels partits de l’extrema dreta, afirma que el valencià és molt fàcil, però en acceptar paraules tan complicades com ‘arrossegar’, ‘acomiadar’, ‘aquest’, endavant, endarrere, nus o feina, la cosa es complica i dificulta moltíssim…i el valencià es desintegra com un terró de sucre amb una tassa d’infusió bollint. Aquests pseudofilòlegs, són incapaços d’adquirir el vocabulari que adquireix un infant de dos anys? O és una estratègia per allunyar el valencià del seu espai lingüístic i en castellanitzar-lo més encara, que esdevinga un dialecte del castellà? Sembla l’opció del gallec que duu el gallec a separar-lo del portugués i assimilar-lo al castellà… Aquesta opció porta a minoritzar més encara a llengua sencera i ultraparticularitzar-la fins a l’extermini… Només mantenint la unitat de la llengua catalana, el valencià pot persistir i sobreviure, si no, acabarà sent, una llengua castellanitzada, on es prioritza arrastrar a arrossegar, tonellada a tona, apretar a prèmer, decepcionar a decebre, faena a feina, arena a sorra, gafes a ulleres, basura a fem, colchón a matalap (matalàs, matalaf) i madrileny a valencià, o siga tot el que sone a més castellà s’accepta i tot el que sona a català, el valencià de tota la vida, el que hi ha als nostres clàssics dels segles XIII al XXI es llança a la paperera de la Història… Potser a Gabarda no s’ha dit mai arrossegar, però al meu poble de la Vall d’Albaida, quan jo era petit sempre dèiem no arrossegues els peus… Per què, aquests de la Taula volen suprimir el valencià/català? Qui els paga perquè tracten de censurar, mutilar i exterminar el valencià per tal de convertir-lo en una illa deserta, una bombolla de sabó, com si hagués nascut en temps dels íbers i no tingués res a veure amb la llengua que es parla a Catalunya i les Illes, a la Franja, al Carxe, a l’Alguer i a la Catalunya del nord? A cada bugada d’aquesta Taula, perdem un llençol i moltes paraules, perquè volen restringir els mots del vocabulari de la valenciana gent, com feia Amadeu Fabregat, des de Canal 9, a l’estretor i curtesa de la seua ment localista i provinciana… com si no hagueren viatjat mai per la catalanofonia i només els interessés la parla del campanar del seu poble, per això junt a l’infame del president de la Diputació i de la Generalitat «valenciana» parlen de la llengua «de poble» en contra de la llengua de la universitat… L’anti-cultura i la lluita contra el que «ells» diuen les «elits intel·lectuals», només és la coartada populista a la manera trumpista, per carregar-se el valencià/català, per tal que esdevinga un ‘patois’, una llengua domèstica, com recomanava Unamuno a l’Ateneu de València, i aquells «valencianos», de l’estil ‘aquestos «taulins» (o taulons!), li aplaudien a rabiar, perquè, segons ells, cal parlar el valencià en la intimitat, com afirmava l’ase d’Aznar, el de la llista d’Epsein, un valencià domesticat, privatitzat, castellanitzat i convenientment allunyat de la resta del domini lingüístic, per liquidar-lo millor, com advertia Ramon Muntaner a la paràbola de la Mata de Jonc, que juntes ni dotze hòmens poden arrencar-la, però mata a mata, un infant xicotet pot arrancar-la d’una a una, perquè es sequen les arrels i s’extermine el valencià/català. Això, no ho podem consentir.
En aquest manifest que acusa que el valencià ha de restringir-se només a un àmbit provincià o regional, no es critica els paranys de l’anterior conseller d’educació, un tal Rovira, per eliminar el valencià del sistema educatiu, no es critica les maniobres per conflictualitzar el valencià des de l’ajuntament de València, amb «pseudofilòlegs» indecents que fan informes per problematitzar el valencià al servei de l’extrema dreta que ha dit que vol ofegar i eliminar el valencià, ells diuen «estrangular-lo»; ni denuncien que des de l’ajuntament de València es passen per l’arc del triomf la priorització de l’ús del valencià a l’ajuntament, a l’EMT, a À Punt, al programa regional de la TVE, etcètera, ni critiquen les dificultats dels directors de cinema, com Vicent Monsonís, autor de La invasió dels bàrbars i altres, per aconseguir una subvenció pel fet de fer el film en valencià/català, ni denuncien la invisibilització del valencià/català, la pèrdua de subvencions a les associacions que defensen el valencià, com El Micalet, ACPV, la Plataforma per la Llengua… El problema per a aquesta gent ´de la Taula és que el valencià no es castellanitza prou i es manté i recobra part del valencià/català que resta quan descastellanitzem el català del País Valencià i de la resta del domini lingüístic, a pesar dels segles de censura, opressió, repressió i desmembrament sistemàtic; si fos per «ells», el valencià esdevindria una variant del madrileny, com voldrien fer del País Valencià una sucursal de Madrid, lacais de la metròpoli, un valencià sense la sang de la resta del domini lingüístic desapareix en un bufit… «Ells» ho saben perfectament, per això, fan llibres, des de la Diputació, amb una València amb accent tancat o sense accent, o com se’ls ocorre en cada moment, en funció dels que «manen» a les institucions… Si conflictualitzen, ubiquen el valencià/català en una posició de major subordinació, com solen fer els tribunals de justícia interferint en l’àmbit educatiu, restringint, en fer minvar l’aprenentatge del valencià/català i ampliant les quotes de castellà/espanyol, no anem gens bé; si, “ells”, el limiten i restringeixen, el minoritzen més encara, el volen fer odiós, el volen fer desaparèixer perquè la llengua del poder i del capital, del diner, és el castellà/espanyol, nosaltres, hem de lluitar i treballar, sense descans, perquè «ells» (estat, exèrcit, esglésies, sectes, policies, jutges, polítics antivalencians…) no se n’isquen amb la seua en parlar sempre en el nostre català, sense restriccions, sense censures, sense submissió lingüística, sense acceptar tanta obediència davant la prepotència estatal, amb una rebel·lia contra el supremacisme que ens vol dur a l’anorreament. No podem deixar-nos arraconar, minoritzar i anihilar més del que han fet durant segles d’opressió i dominació espanyolista… No podem ser còmplices de cap lingüicidi, ni molt menys del que ens afecta a la llengua i la cultura catalanes, la manera de viure i d’ésser del nostre propi país que abraça les terres de la catalanofonia. Hem de treballar, sense descans, per fer inviable una dominació que tracta de liquidar-nos com a valenciana/catalana gent; tant se val d’on venim, el que importa és on som i cap a on anem. Hem de pensar més en clau de futur, mirant cap avant (endavant) que cap a rere (endarrere).
