Jordi Muñoz
Després de la frustració provocada pel final del Procés, el catalanisme s’ha vist forçat a revisar la seva estratègia. Algú va sintetitzar l’anàlisi: “Mirant d’aconseguir l’estat propi, hem descuidat la nació”. Amb l’objectiu de l’estat fora del radar immediat, s’ha imposat el retorn a la preocupació per la construcció nacional. I, singularment, per la llengua, que n’ha estat històricament l’eix articulador.
Una de les expressions d’aquest retorn a la nació és l’angoixa identitària i lingüística: una sensació d’urgència i de pèrdua per un país que s’esvaeix. Curiosament, els mateixos sectors que fa pocs anys creien que la independència estava a tocar i estaven convençuts de tindre una majoria sòlida al darrere, avui veuen la identitat catalana a la vora de l’extinció. És un moviment de pèndol excessiu, malgrat que des d’una òptica catalanista hi haja raons objectives per estar preocupats per la llengua.
El risc, tanmateix, és que l’angoixa ens porti a errar el diagnòstic i, per tant, també les solucions. Un exemple és el rum-rum creixent sobre la necessitat d’un cert replegament. Hi ha gent que pensa i que diu que ara toca protegir la comunitat lingüística catalanoparlant de la dissolució, creant espais d’ús exclusiu (o gairebé) del català. Això evitaria que els fills i filles dels catalanoparlants es castellanitzin a les escoles i instituts, tal com exposava Xavier Gual el passat 2 de maig en aquest diari. I ajudaria a preservar una minoria (nacional) catalanoparlant ben diferenciada i prou consistent. Hom veu el risc que la barreja en un context de minorització aprimi la catalanitat fins a dissoldre-la.
Aquest és un plantejament totalment equivocat. Per començar, perquè intenta resoldre un problema que el català (a Catalunya) no té. Més enllà de casos molt minoritaris, no hi ha dades que suggereixin que la transmissió intergeneracional de la llengua, a Catalunya, s’hagi interromput. Ans al contrari: segons l’EULP 2023 hi ha quatre cops més transicions del castellà al català que del català al castellà. Només un 2,5% dels fills de pares catalanoparlants tenen el castellà com a llengua habitual, mentre que entre els fills de pares castellanoparlants n’hi ha un 10% que menciona el català com la seva llengua habitual (i un altre 10% es declaren bilingües). De fet, tot i que el català és la llengua inicial d’un 34% dels habitants de Catalunya, un 44% parlen català als seus fills. Són deu punts percentuals de diferència.
El català no perd parlants: en segueix atraient de nous. No és una llengua en regressió, sinó en modesta expansió. Però el castellà s’expandeix encara més
Tanmateix, hi ha gent que pateix perquè els seus fills empren molt el castellà en el seu entorn escolar o de lleure. Sobre això, cal dir dues coses: la primera és que, efectivament, és molt difícil que en la Catalunya d’avui els infants i adolescents catalanoparlants creixin en un entorn monolingüe en català, però això no porta a l’abandonament de la llengua. La segona és que els usos lingüístics evolucionen al llarg de la vida. I molt probablement aquests fills de catalanoparlants que ara fan servir molt el castellà, a mesura que vagen creixent, es mantindran fidels a la llengua i la transmetran als seus fills (si és que en tenen).
El català no perd parlants: en segueix atraient de nous. No és una llengua en regressió, sinó en modesta expansió. Però el castellà s’expandeix encara més. El problema és que el català no incorpora prou nous parlants per compensar el creixement de la població castellanoparlant dels darrers anys. Això fa baixar l’ús social de la llengua, però és un problema qualitativament diferent de la deserció dels parlants, i demana solucions diferents. La segregació només és útil per a minories molt petites per a les quals el contacte amb altres grups es tradueix en deserció lingüística, i cap de les dues condicions es dona avui a Catalunya. Un diagnòstic acurat és vital per encertar la solució i no matar el pacient mirant de guarir-lo d’una malaltia que no té.
L’interès particular d’alguns catalanoparlants de preservar entorns més o menys monolingües per als seus fills és contradictori amb l’objectiu col·lectiu de millorar la salut de la llengua.
Un problema que hi pot haver és que l’interès particular d’alguns catalanoparlants de preservar entorns més o menys monolingües per als seus fills és contradictori amb l’objectiu col·lectiu de millorar la salut de la llengua. Reduir el contacte entre comunitats lingüístiques limitaria encara més la incorporació de nous parlants. El saldo del contacte entre llengües és positiu per al català: per exemple, entre els fills de parelles bilingües, un 60% tenen el català com a llengua habitual, i només un 22% el castellà. La segregació afavoriria la cronificació de bosses de població sense cap contacte amb la llengua, ni capacitat d’aprendre-la.
A més, els efectes indirectes d’una política de segregació lingüística poden ser devastadors. Només cal fer quatre números per entendre que l’equilibri polític que ha de possibilitar el manteniment i reforç de la política lingüística només és possible amb un consens social ampli i transversal. I la desconnexió entre comunitats lingüístiques no faria més que afeblir-lo.
Si ens prenguéssim seriosament la qüestió, en lloc d’un debat sentimental basat en anècdotes i angoixes personals, tindríem un debat basat en dades. I amb les dades existents, amb poques assumpcions, podem modelar la dinàmica del contacte entre llengües a Catalunya. Un exercici de modelització senzill ràpidament apunta a dues vies factibles i efectives per millorar la posició del català: la primera és garantir que tothom tingui, almenys, la comprensió del català, perquè això permetria als catalanoparlants emprar sempre el català a tot arreu.
La segona, i fonamental, és reforçar l’actitud de manteniment de la llengua. Només que un terç dels catalanoparlants deixéssim de canviar de llengua quan interactuem amb persones que parlen castellà, això tindria el mateix impacte en l’ús social de la llengua que un augment de 10 punts percentuals del pes demogràfic dels catalanoparlants —un objectiu infinitament més complex, i inassolible en el mitjà termini. La barreja, combinada amb una actitud més decidida de mantindre el català, és la resposta que necessita la llengua.
(Article prèviament publicat al diari ARA)
