Sal·lus Herrero i Gomar
La transició ecològica, d’Ernest Garcia, editorial Afers, Catarroja-Barcelona-Palma, 12/biblioteca de pensament crític, 2025,120 pàgs, és un dels darrers llibres publicats en aquesta col·lecció que dirigeix Gustau Muñoz i, al meu parer, un dels més interessants i necessaris davant els temps que corren, amb símptomes ben explícits i inquietants d’aquest canvi d’era amb amenaces i reptes transcendentals per la magnitud i la gravetat dels problemes que es concatenen, com una bola de neu en dur les societats humana cap al caire d’un abisme profund, ple d’incerteses … El director de l’editorial és Vicent Olmos i el dissenyador de la coberta és Josep Alapont, una tapa verd clar amb el nom de l’autor, el títol i un text amb lletres blanques que convoca a llegir-lo i en sintetitza el missatge clau: «Sabem que la situació ecològica del món és insostenible. Sabem que cal dur a terme una transformació radical. Però, cap a on? I qui la farà? Som encara a temps? Es farà un trànsit reglat cap a una altra forma de relació amb la biosfera o bé es produirà una catàstrofe amb conseqüències imprevisibles? En aquestes pàgines s’aprofundeix, amb coneixement de causa, en aquestes qüestions literalment vitals»…
La transició ecològica, la seua definició, abast, problemàtica, derivades, causes, actors del canvi, i conseqüències hauria de ser el principal tema de l’agenda política i ecològica mundial, davant l’escassetat de recursos energètics, el deteriorament d’ecosistemes vitals, l’augment de les contaminacions, els factors demogràfics, de deteriorament de les condicions de vida, de pèrdua de biodiversitat, d’augment de l’extrema pobresa, el significat de translimitació, les maneres d’afrontar el decreixement, els camins, les cruïlles, les dreceres, el temps s’escurça, les incerteses, les possibles reaccions, les previsions, els pronòstics, les investigacions i debats entorn a les crisis socio-ecològiques, els atzucacs, les idolatries, els tabús, els enganys i autoenganys, les veritats incòmodes, les fantasies, les projeccions il·lusòries, les realitats, les paradoxes, les apories, els dilemes.
A la Taula, es fa una divisió en capítols on es plantegen els interrogants mes incisius que Ernest analitza amb lucidesa i perspicàcia acreditada, sense mossegar-se la llengua:
-Què és, com tindrà lloc, qui la farà?
-El què: de com les coses han anat de la gran acceleració a la translimitació.
-I s’ha entrat ja en la fase de translimitació?
– I no seria possible mantenir-se molt de temps més enllà dels límits?
– Però si este en translimitació, per què no es nota?
-Un intricat embull de tendències i contratendències.
-Cap a una definició de la transició ecològica
– El com pot haver-hi una transició ecològica sense decreixement?
– El decreixement implica necessàriament el col·lapse?
– Les formes socials de la davallada: local, xicotet, descentralitzat, desaccelerat
– Enginyeria, teologia i el somni de l’alquimista: o col·lapse o salvació
– El qui: actors, accions, conflictes
– Ecodictadures? Guerres d’extermini i nous bàrbars
-Nord i Sud, avui i demà, capital i treball
-Santa Indústria i Santa Reforma es passen la pilota
-El poble expectant i el poble revoltat
-Caldrà racionar l’habitatge?
Epíleg personal: El fang, principi i fi de totes les coses
Després dels seus llibres sobre Medi ambient i societat, El trampolí fàustic (editorial Germania), de les investigacions sobre l’impacte urbanitzador i compulsivament cimentador de les terres i muntanyes del País Valencià del mateix Ernest Garcia, amb Emèrit Bono i Ricardo Almenar en La sostenibilitat del desenvolupament: el cas valencià, recentment havia publicat Ecologia e igualdad (Tirant Lo Blanch). Un llibre amniciós en el quel analitza les reflexions, les propostes i els debats originats per Condorcet, Malthus, Karl Marx, Bakunin, Georgescu-Roegen, Howard i Elisabth Odum, Tönnies, Lotka, Leslie White, Fred Cottrell, Wolgang Harich, Morelly i Babeuf, Françoise d’Eaubonne amb la Santa Industria i la Santa Revolució, etcètera. Amb un plantejament d’història de les idees quye renova la mirada sociològica en temes ambientals i socials. Es pot aprendre molt de debats aparentment superats pel temps…
Ara Ernest Garcia s’aboca en analitzar la situació ecològica global, també un recorregut pels darrers temps dels Països Catalans i més tard centrada des de la perspectiva del País Valencià, de l’ara i ací, amb els efectes devastadors del canvi climàtic sobre el litoral, l’Horta, les Riberes i la Plana de Requena i Utiel , de fet, a punt de finalitzar el text sobre La transició ecològica., que porta de subtítol un eloqüent Què és, com tindrà lloc, qui la farà?, hi ha un Epíleg personal: el fang, principi i fi de totes les coses, on escriu: «Escric aquestes darreres pàgines els primers dies de novembre de 2024. El 29 d’octubre mentre feia una revisió del que aleshores pensava que havia de ser l’últim esborrany d’aquest text, es van difondre les primeres notícies de les catastròfiques inundacions a l’Horta Sud. L’esglai. L’estupor. La tristesa apegalosa. La sensació de dejà-vu. Els records de la pantanada activant-se en la memòria. Les primeres fotografies dels cotxes encavallats. Els morts, els morts, els morts».
A continuació d’aquest impactant i colpidor epíleg, Ernest Garcia escriu, en encarar-se amb l’anterior president de la Generalitat Valenciana, ja dimitit però encara diputat a les Corts per fer servir la impunitat com un escut protector de les seues negligències sistèmiques: «El vici automàtic de posar-se en el lloc d’un altre que no s’ha guanyat la commiseració. Se’n recordarà Mazón, de 1997, de com baixà l’aigua per la Rambla d’Alacant i de com el clavegueram engolí una dona i el seu fill? Tothom sabia aleshores on estava la Rambla, un dels carrers més coneguts de la ciutat, però molta gent havia oblidat ja perquè duia aquest nom (se n’havia oblidat a mitges, clar, que aquestes coses mai no s’obliden del tot). Ell encara era jove, estava en edat d’aprendre. Potser la seua ciutat negada li va ensenyar alguna cosa? En altres temps la ciutat també tingué horta. Una horta que s’esmenta en llibres influents sobre la gestió sostenible dels béns comuns, tot i que el desenvolupament ha convertit en incongruent la referència. No sembla que aprenguera massa, però qui sap si en algún racó del seu cervell la memòria s’ha activat amplificada… Tomaques de Mutxamel… O això.».
Després d’explicar com València i l’horta va nàixer del fang, com Adam, a les planes, les crescudes dels rius i els barrancs generen sòls fèrtils, de les destrosses renaixen les condicions de vida capaces de fer quatre collites a l’any, ara amenaçades per la cimentació de les terres més fèrtils d’Europa, analitza i desfà els tòpics de l’economia circular i els cicles de la natura circular, quan «Cap economia és circular, tota economia és lineal i entròpica: en la natura se’n diu evolució». Critica la construcció en zones inundables, com estan dissenyant alguns ajuntaments de l’Horta Sud en mans del PP o del PSPV-PSOE, «asfaltada gairebé al cent per cent, la torrentada ha marcat el límit natural al desenvolupament. Fins ací hem arribat, ha sentenciat el Poio». I adverteix: «És ara, quan ja està tot urbanitzat, que el barranc ha recordat que les cases, els carrers, les naus industrials, les macrotendes, les autopistes, són, per dir-ho així, una concessió seua». Avisa que dins del paradigma del desenvolupament i la modernització, el progrés que promet molt més del que pot atorgar, «la revisió postcatàstrofe circula sempre pel mateix carril: s’ha d’aconseguir que la pròxima vegada no faça tan de mal, i això demana més infraestructures, més informació, més prevenció. Perquè en el segle XXI això no pot passar si es fan bé les coses. La veritat incòmoda és que, en això, el segle XXI és bàsicament igual que el segle XXI abans de Crist». Assenyala algunes errades i creences sense cap fonament que augmenten la gravetat dels problemes actuals, entre els quals: «La convicció que els desastres naturals no haurien d’ocórrer als països rics, i tot el que cal és més del mateix, infraestructures més grans i millors, agències d’informació hidrològica més grans i millors, democràcia més gran i millor, és en si mateix problemàtica. El canvi climàtic, que augmenta a freqüència i la intensitat dels fenòmens meteorològics extrems, és també producte del desenvolupament». Disecciona la creença entorn a que no hi ha catàstrofes naturals en considerar que són socials. Hi ha també desastres naturals, «les grans extincions del passat, a diferència de l’ara en curs, van tindre lloc sense cap intervenció humana». Potser ara, en l’era de l’antropocé, per les condicions de deteriorament de la natura causades pels humans, amb l’afegit de les crisis ecològiques en marxa i els canvis climàtics, la possibilitat de l’augment de catàstrofes més greus s’intensifica… Si l’energia abundant i barata, com van explicar Elisabeth i Howard Odum, havia fet estructures urbanes molt concentrades, de densitat extrema, en un món d’energies decreixents, cal fer nuclis de menor densitat, alliberant espais per a boscos, cultius i llacunes; hi ha la possibilitat de tornar als rius el que és seu, de retrocedir a la recerca d’un balanç menys desequilibrat entre ell ciment i el fang… El decreixement i la «retirada organitzada» no estan massa lluny d’esdevenir maistream…
Davant els interrogants reflexius que fa Ernest Garcia, podem respondre que, Mazón, no va aprendre res de res de la riuada de 1997 a Alacant, sembla que ni té memòria ni vol saber res del factor amortiguador de l’aigua amb les terres d’horta; ni ell, ni el seu partit, ni el partit voxista que els fa costat en el govern autonòmic i municipal (ni per desgràcia partits d’»esquerres» que es declaren partidaris de l’ecologisme, però, ‘contradictòriament’, inicien projectes urbanitzadors per construir més habitatges a l’Horta de València, posem per cas, a Picanya i a altres llocs en dir que l’horta està deteriorada i si fan cases abans de vendre-les, davant de les possibles catàstrofes per habitar en zones inundables, faran que els compradors signen un contracte perquè l’ajuntament no es responsabilitza dels danys que puguen venir amb les barrancades del futur…); aquests partits ja reprodueixen el model desenrollista del tardofranquisme, d’un productivisme criminal, partidaris de l’absoluta cimentació de la terra, són extremistes negadors del canvi climàtic i dels greus problemes ecològics actuals, no volen aprendre res, el que volen és ignorar els problemes, com si foren un invent dels ecologistes, insultats, menyspreats i demonitzats, en fer servir les catàstrofes com a negoci per tal de guanyar diners, edificar cases i xalets més a prop de la mar, construir habitatges públics amb els diners de tots i repartir-se’ls entre els »seus»… Potser la majoria de la gent de la ciutat d’Alacant que s’ha desvalencianitzat tant (fins al punt que des de l’ajuntament voten per suprimir el valencià/català); segurament, quan llegien carrer Rambla, no entenien ni el seu significat literal i etimològic que adverteix que el carrer pot esdevenir un riu… No volen saber que la nostra llengua, el valencià/català, i els mots del llocs, el nom del termes (la coma, l’alteret, el pla, la costera, el tossal, el cim, torrent, barranc, riera, rambla, marjal, gorg…), són indicacions, fites, demarcacions, tenen un significat precís, lingüístic, històric i social, que serveixen com a record, memòria, senyal per sobreviure, crit d’alerta, advertiments, per saber com reaccionar davant les riuades i barrancades… Perdre una llengua, no només fa minvar l’esperit de la humanitat, com deia Octavio Paz, fa perdre la memòria, arrenca les arrels, fa perdre identitat i els senyals de possible ‘salvació’ per poder fugir encertadament cap als tossals (trossos alts), els alts, el puig alt… Sense memòria, sense nom de les terres, sense ser poble i sense trellat, esdevenim el no res més absolut, uns ninots trencats que se’ns emporta un bufit d’aire o una corrent d’aigua.
La transició ecològica recull les recerques anteriors i esdevé un llibre excepcional i extraordinari per tal de divulgar les anàlisis més recents sobre ecologia, decreixement, col·lapse, formes de producció, distribució i consum «sostenibles», els límits, les ecodictadures, la funció de les tecnologies, l’ecofeixisme, la translimitació, els límits del creixement, les incoherències, els antagonismes, les contradiccions, els racionaments, els canvis tecnològics en «les energies alternatives» i la seua viabilitat substitutòria dels combustibles fòssils i del procés de descarbonització, els conflictes i apories que es produeixen al si dels moviments socials i les formes de dissenyar els programes de canvi vers les energies alternatives, la possibilitat i dificultat de programar el «decreixement», el panorama que tenim davant dels nassos, les previsions i pronòstics en funció de les dades científiques, les «previsibles» i incertes reaccions socials davant l’acceleració de les crisis ecològiques actuals…
Per una descripció i anàlisi tan exhaustiu de la situació de liquidació del paradigma del desenvolupament industrial i les seues conseqüències ecològiques, sembla que Ernest Garcia, s’ha preparat tota la vida per analitzar i descriure els principals problemes socio-ecològics globals i locals que afecten al món, als Països Catalans i, concretament, al País Valencià; per tal d’assenyalar, amb una lucidesa extraordinària la gravetat en curs i abocar la seua saviesa en contextualitzar el panorama que ens espera i que podem observar si mirem atentament i acceptem les dades i alertes de la comunitat científica que es venen oferint des de les reunions del Club de Roma, de principis dels anys setanta del segle passat fins a les dades actuals, que tenen més precisió i finesa, amb models més contrastats i fiables:
«Als Països Catalans, igual que en moltes altres societats abans o després,, va permetre a molta gent, menjar més (i en alguns aspectes, millor), tenir un pis en condicions, amb aigua corrent, i fins i tot calenta, accedir a l’atenció sanitària i a una escolaritat cada volta més prolongada, adquirir un vehicle i augmentar així el radi de les activitats quotidianes o facilitar els desplaçaments de vacances…En una societat marcada encara per la memòria de la fam, de les condicions terribles de les primeres fases de la criminal dictadura de Franco. L’associació entre desenvolupament i benestar va assentar-se sòlidament. I desperta encara adhesions emocionals prou fortes. Més tard, però, la continuïtat del creixement ha exigit un esforç extenuant per mantenir-se més o menys igual, i amb les crisis del segle XXI l’erosió està fent-se palesa. Cada dia, des de la trona política i mediàtica es repeteix que tot això d’ara, les bombolles punxades, les pandèmies i les guerres, és transitori i passatger, que aviat les cornucòpies tornaran a reemplaçar les caixes de Pandora. En el fons, ja no hi creu ningú. Es repeteix mecànicament, ritualment, com una lletania, tan sols perquè es creu que els altres encara hi creuen.
L’entrada en la translimitació no dona pas immediatament a la davallada, sinó al punt culminant de la civilització industrial, al seu zenit, un interval caracteritzat perquè alguns trets definitoris assoleixen màxims històrics -població, consum d’energia, activitat crematística…- i també perquè, a poc a poc, les contratendències, els senyals d’esgotament de les dinàmiques del desenvolupament, així com els fenòmens, que Illich va descriure com a contraproductius, guanyen pes i esdevenen més i més visibles».
Un estudi magistral d’Ernest Garcia sobre La transició ecològica, la translimitació, la programació del decreixement; un llibre que hauria de ser llegit, estudiat i debatut a les escoles, instituts, universitats, ateneus, associacions ecologistes i cíviques, partits polítics, centres socials dels Països Catalans i més enllà, per poder copsar la importància de preparar-se per a un increment dels riscos i l’augment de les crisis socio-ecològiques, amb una gravetat progressiva, que amenaça els equilibri que fan possible la vida dels mamífers, entre els quals, els humans i preveure les eixides més òptimes abans del desastre del campi qui pugui… Cal saber quina és la situació actual, de l’ara i de l’ací, per poder disminuir els efectes més greus i devastadors; a més estudi i preparació per la gran davallada d’un gran decreixement imminent i inevitable, potser es podrà fer minvar la intensitat dels sofriments. Sense preparació i previsió davant els pronòstics científics, els patiments socials es multiplicaran i el deteriorament de la natura pot arribat a extrems d’un desequilibri del llindar habitable de la Terra, de no retorn per als humans.
