Patrick Iber (Codirector de dissent)
Aquest article que presentem en traducció al català va aparèixer a la revista dissent, de Nova York (número corresponent a Estiu 2026). Tracta sobre els llibres: Gabriel Rockhill, Who Paid the Pipers of Western Marxism(Monthly Review Press, 2025) i A.J.A. Woods, The Cultural Conspiracy: Why the Right Blames the Frankfurt School for the Decline of the West (Verso, 2026). Per a saber-ne una mica més, i amb fonament, de l’anomenada Escola de Frankfurt és molt i molt recomanable la biografia de Friedrich Pollock (PUV), de pròxima aparició, centrada en un personatge -economista, investigador social, organitzador de l’Institut de Recerca Social- que fou “l’eminència grisa de l’Escola de Frankfurt”. Aquest llibre, però, és en realitat una història força solvent i actualitzada de la Teoria Crítica, que desfà mites i idees preconcebudes o inexactes. I per què? Doncs, perquè empra tota la bibliografia adient i a més inclou una extraordinària recerca d’arxiu. Una vegada més, la llum de la raó i la investigació contra la foscor i les invectives sense fonament.
G.M.
L’Informe 1776, el document pseudo-històric que va encarregar Donald Trump en resposta al Projecte 1619[1] i com a justificació històrica de la seua agenda d’extrema dreta conté un sorprenent atac a la “política de la identitat”. Segons el document, “el rellançament modern de la política de la identitat arrenca de pensadors europeus de mitjan segle XX que somiaven amb l’enderrocament revolucionari dels seus sistemes polítics i socials però estaven desil·lusionats amb la manca d’interès de la classe obrera en la revolució.” Segons l’Informe 1776, fou el marxista italià Antonio Gramsci qui va argumentar que “cal posar el focus no tant en la revolució econòmica com en prendre el control sobre les institucions que configuren la cultura.” Els hereus de Gramsci en l’Escola de Frankfurt, com ara Herbert Marcuse, desenvoluparen la política de la identitat i després els seus deixebles crearen la teoria crítica de la raça. “Atenint-se a l’estratègia gramsciana de prendre el control sobre la cultura”, assevera l’Informe, els seguidors de Marcuse feren servir l’enfocament de la Teoria Crítica de la Raça per a difondre una narrativa opressors-víctimes entre generacions de nord-americans.”
Segons aquesta visió de les coses, el moviment pels drets civils, pels drets de les dones i d’alliberament gai no serien respostes a formes reals de discriminació. Lluny això, les inflexions culturals esdevingudes d’ençà de la dècada de 1960 es poden despatxar dient que són la influència de marxistes radicals estrangers que han soscavat la unitat fundacional de la vida americana a través del control de les seues institucions culturals. Vet ací una història intel·lectual dolenta, però una pseudo-història potent. Faculta al creient a no considerar legítimes les reivindicacions de la gent que s’enfronta a l’opressió i justifica la destrucció de les institucions que produeixen coneixement. Per a la dreta, substitueix qüestions complexes per l’ofuscació, fent servir l’obscuritat per a crear una falsa sensació de claredat. Com hem arribat a això? L’Escola de Frankfurt, per descomptat, és molt real. Un grup d’acadèmics jueus s’aplegaren a l’Institut d’Investigació Social de Frankfurt, Alemanya, que es va fundar el 1923. Theodor Adorno, Max Horkheimer i Marcuse, tres figures centrals que esdevingueren famoses, tractaren de fer confluir les idees de Hegel i Marx amb la psicoanàlisi freudiana. Arran de l’arribada de Hitler al poder hagueren de fugir d’Alemanya i, en moments diferents, arribaren als Estats Units, on continuaren investigant el feixisme alemany, la “personalitat autoritària” i el paper dels mitjans de comunicació de masses en la creació del conformisme social.
Juntament amb Gramsci, l’Escola de Frankfurt és considerada sovint el nucli del “marxisme occidental”, que tingué una trajectòria intel·lectual i institucional diferent de la variant que es va desenvolupar com a ideologia oficial d’estat a la Unió Soviètica. Entre altres coses, el marxisme occidental hagué d’entomar els fracassos del socialisme revolucionari a Europa occidental i explicar el fet que la classe obrera va viure la Primera Guerra Mundial lluitant contra si mateixa en comptes d’enderrocar la burgesia. Tant Gramsci com l’Escola de Frankfurt s’esforçaren per entendre la cultura i les institucions de la societat civil existents a Europa. Per reduir debats complexos a dues sentències: els marxistes occidentals reconegueren les insuficiències dels models leninistes de canvi revolucionari a Europa occidental i consideraren que els socialistes havien de convèncer la gent que la seua vida seria millor amb el socialisme. Això significava treballar en i a través de les institucions culturals, com ara les universitats i els mitjans.
Davant aquests fets, el marxisme occidental és vist generalment com a més acadèmic. Ja en la dècada del 1930 els estudiosos de l’Escola de Frankfurt posaven en dubte que la classe obrera tradicional fos l’agent del canvi històric i instaven els intel·lectuals a la unitat amb els oprimits i a no fetitxitzar la classe obrera. En la dècada de 1960 aquestes idees influïen en l’esquerra estudiantil. A Alemanya, Adorno esdevingué una figura destacada als mitjans de comunicació i contribuí a configurar el pensament de la Nova Esquerra quant a les formes de repressió que persistien fins i tot en les democràcies liberals. Als Estats Units, les idees desenvolupades per Marcuse a L’home unidimensional influïren en el refús contra-cultural a acceptar que el conformisme consumista fos equivalent a la llibertat. Després dels anys seixanta, les seues obres -més aviat difícils- circularen en seminaris acadèmics d’humanitats i ciències socials i contribuïren a dirigir l’atenció a temes de cultura i d’economia política.
Però sembla que el “marxisme cultural” té ara un gran paper. No és que haja reviscolat i siga molt popular. És més aviat que ha estat desplaçat pòstumament a l’arena del debat públic, on els pitjors tertulians bocamolls del món veuen banderes roges per tot arreu. El llibre d’A.J.A. Wood The Cultural Marxism Conspiracy [La conspiració del marxisme cultural] és una àgil genealogia d’aquesta estranya realitat, que ressegueix la conspiració des de Lyndon La Rouche passant per la Nova Dreta fins el Tea Party. En contrast amb això, Who Paid the Pipers of Western Marxism? [Qui pagà la festa del marxisme occidental?] de Gabriel Rockhill ofereix una inversió esquerrana de la conspiració de dretes en la qual la rellevància pública de l’Escola de Frankfurt s’explica com el resultat d’una conxorxa per a destruir el marxisme revolucionari (“oriental”). El desnivell o l’abisme entre aquests dos llibres és suficientment gran com per haver estat excavat al llarg de mil·lennis pel riu Colorado i ens dona una lliçó de pes sobre la diferència entre història intel·lectual que pot informar una acció política intel·ligent i una “història intel·lectual” que si guiava aquells que se la creuen faria, a la fi, que s’estimbaren als espadats del gran congost.
Who Paid the Pipers of Western Marxism parteix d’una premissa totalment incorrecta i a partir d’aquí no millora gens. Afirma que el marxisme occidental és una desviació del veritable materialisme dialèctic i històric. Segons Rockhill: “Puix que no fou possible simplement eliminar el marxisme, atès el seu ampli atractiu públic, força explicativa evident i capacitat provada de transformar l’ordre sòcio-econòmic, els gestors de la societat burgesa s’enfrontaren a un dilema quant a què n’havien de fer.” El dilema, diu Rockhill, es va resoldre amb els mitjans de la guerra psicològica a càrrec de l’estat nord-americà de la Guerra Freda, en col·lusió amb les grans fundacions capitalistes com la Ford o la Rockefeller, que promogueren un marxisme no revolucionari i anticomunista per tal de dividir l’esquerra global. El seu llibre -el primer de tres volums, ajuda’ns Senyor!- és un intent de demostrar que el predomini i la bona reputació de l’Escola de Frankfurt és el resultat de la col·laboració amb les agències de seguretat dels Estats Units i les seues auxiliars en forma de fundacions.
Prenguem, d’entrada, tan seriosament com siga possible aquesta afirmació. Perquè al capdavall, sí que va existir una conspiració amb tots els ets i uts. El títol del llibre de Rockhill és una picada d’ull a l’obra pionera de Frances Stonor Saunders sobre la “Guerra Freda cultural”, que fou publicada com a Who Paid the Piper [Qui pagà la festa] al Regne Unit. El llibre, aparegut el 1999, descriu un ampli ventall d’activitats de la CIA en el terreny cultural i intel·lectual durant la Guerra Freda, incloent-hi la promoció de l’expressionisme abstracte en pintura, el jazz en música i l’esquerra no comunista en política. La institució més important en aquest context fou el Congrés per la Llibertat de la Cultura, fundat en 1950 per tal de contrarestar l’aparell de propaganda soviètic, que tractava d’atraure els intel·lectuals i artistes occidentals amb les seues campanyes per la “pau”. Puix que la dreta ja estava de cap en l’anticomunisme, els liberals de la CIA raonaren que per tal d’allunyar el pensament de les esquerres d’una mena d’anti-americanisme ambiental arreu del món havien d’adreçar-se a les veritables preocupacions de l’esquerra. Amb aquest objectiu publicaren i donaren suport a un gran nombre de revistes bastant sofisticades de literatura i política; les grans fundacions, como la Rockefeller i la Ford, també hi contribuïren.
Hi hagué, a més, un cert nombre de casos reals de connexió entre els acadèmics de l’Escola de Frankfurt i les agències de seguretat dels Estats Units. Durant la Segona Guerra Mundial diversos acadèmics en l’òrbita de l’Institut de Recerca Social ocuparen càrrecs en l’Office of Strategic Services (OSS), el predecessor de la CIA en temps de guerra. Estats Units havia de bastir un aparell d’intel·ligència exterior pràcticament des de zero i per consegüent hagué de recórrer als experts acadèmics a l’abast. La secció de Recerca i Anàlisi de l’OSS comptava amb tants intel·lectuals de procedència esquerrana que alguna gent enginyosa de l’època feia acudits amb les inicials de l’agència, que segons deien podia significar també “Oh So Socialist” (Oh, tan socialista!). Marcuse, per exemple, treballà a l’OSS i després es traslladà al Servei de Recerca i Intel·ligència del Departament d’Estat ja en la postguerra, abans d’ocupar posicions en la docència universitària. L’argument de més pes de Rockhill és que els serveis prestats durant la guerra ajudaren als acadèmics de l’Escola de Frankfurt a fer carrera als Estats Units. El treball a l’OSS fou cabdal per a la construcció de la ciència social de postguerra. Molts dels que havien treballat amb els acadèmics de l’Escola de Frankfurt assoliren posicions prominents a les universitats i les grans fundacions. Era molt útil pertànyer a aquesta mena de xarxes.
Tanmateix, la versió de traç gruixut d’aquesta tesi que es presenta al llibre -és a dir: que la rellevància de l’Escola de Frankfurt és el resultat d’una conxorxa deliberada per a promocionar el pensament frankfurtià com a alternativa al reeixit marxisme revolucionari- ni de lluny se sosté en el contingut de l’obra. Rockhill és conscient que serà acusat d’adepte a les teories de la conspiració. I adverteix que aquestes acusacions “es fan servir sovint com a armes en la guerra de classes amb l’objectiu principal d’excloure peremptòriament titllant-les de fora de lloc determinades formes d’anàlisi materialista.”
¿Quina seria la diferència entre un enfocament de la conspiració sobre aquesta qüestió i un altre de convincent? El pensament de la conspiració, a diferència de la genealogia intel·lectual seriosa, no fa distincions entre connexions d’escassa entitat i lligams profunds. En comptes de mirar d’entendre les raons per les quals els intel·lectuals estudien determinats problemes i arriben a determinades conclusions, ho veu tot a través del prisma dels interessos que hi hauria rere les idees. En comptes d’entendre els objectius i les cultures d’institucions diferents, les considera totes part integrant d’un bloc unificat i amb els mateixos objectius. El pensament de la conspiració és incapaç de processar la contradicció, la ironia, la contingència o la simple casualitat. Però quan mira d’argumentar que la xarxa de promoció OSS-CIA-Fundació Rockefeller (que “servia als interessos de l’estat imperialista més important del món alhora que vituperava el comunisme”) és la raó per la qual la versió del marxisme de l’Escola de Frankfurt esdevingué tan prominent, cau en la conspiració i es mostra incapaç de llegir les evidències en el seu context. Són abundants els exemples en aquest sentit al llarg del text, però amb uns quants n’hi haurà ben bé prou. Adorno i Horkheimer publicaren un parell d’articles el 1949 a Der Monat, la revista intel·lectual alemanya que finançava el govern militar nord-americà. Posteriorment s’integrà en la xarxa del Congrés per la Llibertat de la Cultura. El seu editor tenia molts lligams, a través del Congrés, amb la CIA. Però Der Monat era també una de les poques revistes que es publicaven a Alemanya als anys de postguerra. En absència d’una relació sostinguda, el fet d’haver-hi publicat aquell parell d’articles no és especialment significatiu.
A Rockhill l’enfurisma que Adorno aparegués a la revista Encounter, del Congrés per la Llibertat de la Cultura, el 1969. Però, de fet, el que hi aparegué fou la traducció d’una entrevista concedida a Der Spiegel i ni tan sols es té cap certesa que Adorno donés la conformitat. ¿És l’article una prova que el poderós Wurlitzer, de la CIA, llançava un cable en favor del marxisme cultural? Els escrits d’Adorno havien estat una font d’inspiració per l’esquerra estudiantil a Alemanya, però alguns estudiants havien començat a impugnar-lo. En 1969 cridà la policia arran de l’ocupació de l’Institut de Recerca Social. Després, tres dones joves interromperen la seua classe mostrant els seus pits i llançant-li pètals de flors. Deixà de fe classe. L’entrevista s’endinsa en aquestes tensions o l’entrevistador pregunta de manera insistent a Adorno per la validesa actual de la seua filosofia, alhora que inquiria si els estudiants que havia inspirat se li haurien anat de les mans. Adorno no tenia respostes particularment satisfactòries. No dona una imatge especialment falaguera ni d’ell mateix ni dels estudiants, cosa que bé es podia esperar d’Encounter, una revista singularment arrogant inspirada en una socialdemocràcia de dretes. Rockhill, per la seua banda, es limita a comentar amb una ganyota de menyspreu que Adorno condemnava “els estats totalitaris”.
La malaurada interpretació de Rockhill és sistèmica, derivada de la seua incapacitat manifesta per a imaginar que algú podria tenir objeccions de principi contra el comunisme soviètic. Per exemple, cita un fragment de l’obra escrita conjuntament per Adonro i Horkheimer on diu: “La nostra filosofia, en tant que crítica dialèctica de la tendència social global de l’època, es situa en oposició frontal a la política i la doctrina que emana de la Unió Soviètica. Som incapaços de veure-hi, en la pràctica de les dictadures militars disfressades de democràcies populars, cap altra cosa que una nova forma de repressió.” Rockhill considera que això representava “una manca absoluta d’anàlisi materialista”, atès que “fins i tot la CIA reconeixia que la Unió Soviètica no era una dictadura”. Tot seguit cita un informe del 1955 en el qual, segons diu, “l’Agència clarament afirmava que la idea occidental d’una dictadura soviètics era exagerada perquè a la URSS hi havia una direcció col·lectiva, també en temps de Stalin.” Vaig consultar el document en qüestió, que sembla el resum d’una conversa amb una font d’intel·ligència humana i que de cap manera representava la posició de l’Agència. La font apuntava que el sistema soviètic no es basava en una sola persona, però no posava en dubte el seu caràcter autoritari. Imaginar que això seria una confessió de la CIA és una mostra d’analfabetisme històric (i també en general).
Ací i allà Rockhill troba, de tota manera, algun document interessant. És interessant el fet que L’home unidimensional, de Herbert Marcuse, fou escrit parcialment gràcies a una beca de la Fundació Rockefeller, i seria encara més interessant si Marcuse no l’hagués reconegut així en els agraïments del llibre. Tanmateix, no hi ha cap evidència d’una conxorxa massiva per a substituir el marxisme revolucionari per l’Escola de Frankfurt en favor de l’estat de seguretat. Hi ha continuïtats entre la feina que varen fer els intel·lectuals de l’Escola de Frankfurt en les agències d’intel·ligència i en tant que acadèmics, però no és correcte dir, per exemple, que quan Marcuse marxà de Washington “simplement va prosseguir la seua tasca d’intel·ligència amb cobertura acadèmica”. També es podrien capgirar els termes de l’afirmació, i seria igual de vàlid, si més no. Who Paid the Pipers of Western Marxism? basteix un model erroni del món, interpreta les evidències sense cap rigor per tal d’apuntalar aquest model i ho fa tot plegat en favor d’un programa polític enganyós.
¿Com va poder ser que aquestes alternatives tan defectuoses al marxisme “vertader” arribessin a ser considerades més actuals i superiors? Rockhill no arriba a considerar la possibilitat que la influència de l’Escola de Frankfurt, com fou el cas, s’integrés millor en lluites socials molt significatives per a grups clau a l’Europa occidental i els Estats Units de postguerra. Per a Rockhill la resposta és que aquestes idees eren susceptibles de ser integrades en les causes de l’estat de seguretat nacional dels Estats Units, “el més gran promotor de guerra intel·lectual del món contemporani”. D’aquesta manera, afirma, el marxisme occidental “és un constructe ideològic adreçat a transforma la més gran arma teòrica de la lluita de classes des de baix en una posició filosòfica inefectiva i acomodatícia envers el capitalisme i fins i tot l’imperialisme.”
Rockhill és incapaç d’admetre que fins i tot gent identificada amb la tradició marxista -com els membres de l’Escola de Frankfurt- podia considerar necessari distanciar-se de la Unió Soviètica. Com a resultat, exhibeix les pitjors tendències de l’ideòleg marxista, sense les virtuts de l’estudiós o acadèmic marxista. Quan un autor arriba a una conclusió que no li agrada, diu que el seu pensament no és prou materialista. La seua convicció que el veritable marxisme fou desplaçat per una conspiració de capitalistes i imperialistes no encaixa de cap manera raonable amb la història del marxisme o del comunisme. Quant als conflictes als països del socialisme real, Rockhill argumenta que “cal recordar sempre… que la seua història no ha estat planera degut a la persistència d’ideologies racistes, misògines i homòfobes promogudes pel capitalisme i a les fortes contradiccions generades per la necessitat de desenvolupar les forces productives per tal de defensar-se de l’envestida imperialista.” Això és retòrica vulgar de guerra freda disfressada de tal: ni tan sols es molesta a amagar-se’n.
La idea de Rockhill segons la qual si tots estiguéssim d’acord amb la interpretació correcta del marxisme podríem fer finalment la revolució, em fa l’efecte que ha estat desmentida per tota la història del marxisme.(A més, cal dir que no és gaire materialista.) El seu llibre és un cas extrem d’una fal·làcia que prolifera, tot i que en formes menys agudes, massa freqüentment al si de l’esquerra. Assumir la pròpia superioritat moral i analítica i després buscar explicacions purament materials de les raons per les quals altres no comparteixen la nostra anàlisi no és un bon procediment per a generar confiança o força política, excepte, potser, en el context de micro-sectes dogmàtiques.
La gran revelació de The Cultural Marxism Conspiracy, d’A.J.A. Wood, és que la major part dels arguments de la dreta sobre la influència maligna de l’Escola de Frankfurt en la societat contemporània tenen arrels que arriben fins justament a aquest tipus de micro-sectes esquerranes. Es pot veure clarament en Rockhill: es mostra enrabiat perquè els moviments socials dels “anys seixanta” -que contribuïren a crear una societat més inclusiva en termes de raça, gènere i orientació sexual- no acabaren amb el capitalisme. Ara, puix que aquesta Nova Esquerra s’inspirava de vegades en l’Escola de Frankfurt, l’ataca per no ser suficientment revolucionària. Els actuals traficants d’idees dretans han produït una versió capgirada d’aquesta mateixa crítica. Consideren que ja està bé que no hi ha hagut una revolució econòmica, però pensen que la dècada de 1960 -sota la influència dels mestres titellaires de l’Escola de Frankfurt- sí que donaren lloc a una revolució social que en la seua opinió està soscavant els fonaments de la “civilització occidental”. Exactament igual a com Rockhill necessita una conspiració per a explicar el present perquè no pot imaginar que ningú, si no fos per la guerra psicològica, no abracés entusiàsticament el comunisme, la dreta actual també necessita una conspiració perquè és incapaç de processar els canvis socials dels “anys seixanta” en tant que avenços significatius de la llibertat.
El fil argumental de The Cultural Marxism Conspiracy és que el sorgiment d’aquestes narratives s’ha d’entendre en tant que armes desenvolupades amb vista a una batalla ideològica particular. I aquesta batalla ideològica particular era el control del moviment dels estudiants, sempre amb una mirada retrospectiva vers els anys seixanta. Les acusacions adreçades a Marcuse en el sentit que treballava per a la CIA, com les que manté encara Rockwill, ja es feien a la dècada de 1960. Woods les remunta als textos del Progressive Labor Party (Partit Progressista del Treball), llavors un partit maoista. El PL estava en desacord amb la conclusió de Marcuse segons la qual els obrers ja no eren una classe revolucionària, i afirmava que aquesta idea era part de l’estratègia de manipulació massiva de la CIA. El PL argüia també que el Black Panther Party (els Panteres Negres) i el Vietcong eren revisionistes. A més, el PL s’oposava als elements contraculturals de la Nova Esquerra, incloent-hi els cabells llargs, les drogues i la llibertat sexual. Quan els Students for a Democratic Society es va escindir el 1969, arran de les accions d’una facció dirigida per un grup rere el qual hi havia el PL, l’organització entrà en crisi. “En un cert sentit, el PL tingué molta més influència en la crisi del moviment organitzat dels estudiants que el suposat valedor de la CIA Marcuse.”, escriu Woods.
Un membre del PL era Lyndon LaRouche, que combinava el paper d’organitzador polític i el de líder de culte. Prenent una expressió de Gramsci, Wood defineix LaRouche com un “intel·lectual arbitrari”. Si l’intel·lectual orgànic clàssic gramscià miraria de construir una coalició política viable, l’intel·lectual arbitrari, en canvi, “du a terme una activitat fanàtica que no té cap ressò en la majoria de la població.”
Un aspecte cabdal del culte a LaRouche que ell mateix promovia era la idea que el seu grup constituïa una elit política que obriria camí a una nova edat d’or si aconseguia vèncer la “contra-elit” malvada, en aquest cas la inspirada per Marcuse, Adorno i altres membres de l’Escola de Frankfurt. LaRouche acusava al que anomenava el “feixisme rockefellerià” dels atacs a la seua personalitat i, exactament igual com fa Rockhill ara, utilitzava els serveis de Marcuse en temps de guerra i el fet que hagués sol·licitat beques a la Fundació Rockefeller com la prova d’una conspiració de gran abast. En les publicacions de LaRouche es presentava a Adorno com el cervell de la contracultura; de Horkheimer es deia que havia inventat la “personalitat autoritària” per a soscavar la civilització judeo-cristiana; i el conjunt de l’Escola de Frankfurt apareixia com el nucli d’una contra-elit dedicada a rentar el cervell de les masses. El feixisme rockefellerià creà la New Left per a prevenir la veritable radicalització dels estudiants. Fins i tot el temps que passà la deixeble de Marcuse Angela Davis a la presó fou presentat com una operació de màrqueting de l’Estat per tal d’afavorir l’afluència de la gent d’esquerres al Partit Comunista, del qual n’era militant Angela Davis, en detriment de la facció de LaRouche.
¿Com es va produir la transferència a la dreta d’aquest pseudo-esquerranisme al voltant del culte a LaRouche? Durant la dècada de 1980 alguns dels seus temes estrela trobaren ressò en determinades visions sobre el que anava malament als Estats Units. A LaRouche li agradava Beethoven; en les seues publicacions s’afirmava que la música rock era una conspiració adreçada a desfer la diferència entre humans i bèsties. Recordem que Adorno era un pianista clàssic… Però La Rouche el feia responsable de la contracultura i per tant de la popularitat de la música rock. Molts crítics socials de dretes manifesten greuges similars pel que fa a la cultura popular americana. Per exemple, Allan Bloom escrivia a The Closing of the American Mind que “la música rock afavoreix un èxtasi prematur… igual com les drogues a les quals va associada.”
Aquest és nomes un punt de la convergència esmentada. L’homofòbia n’és un altre. LaRouche considerava que l’acceptació de la sexualitat gai i lèsbica era part d’un complot de la contra-elit per a exterminar la població humana (que relacionava també amb els programes de “control de la població” de la Fundació Rockefeller). La Fundació Rockefeller havia estat objecte de sospita d’ençà de molt de temps, qüestionada pel seu suport a programes socials de caire progressista i la concessió d’ajudes a acadèmics esquerrans com per exemple Marcuse. Li plovien conspiracions de tota mena. La John Birch Society, d’extrema dreta, considerava la Fundació Rockefeller el centre neuràlgic d’una conspiració internacionalista per a destruir la sobirania dels Estats Units.
El text clau de la translació de l’esquerra a la dreta fou l’assaig del seguidor de La Rouche Michael Minnicino publicat el 1992 en tres parts sobre l’obra d’Adorno i altres La personalitat autoritària (1950), que Minnicino anomenava “una mistificació anti-occidental”. Afirmava que l’Escola de Frankfurt era “el component orgànic més important de [la] conspiració” adreçada a afeblir “l’ànima de la civilització judeo-cristiana” amb el desplegament d’un aparell de guerra ideològica per a difondre el pessimisme cultural, incloent-hi la “correcció política”. Minnicino, amb una picada d’ull a l’oposició conservadora a la discriminació positiva i els canvis culturals dels anys seixanta, argüia que “s’ha substituït la importància de l’individu en tant que persona proveïda amb la guspira divina de la creativitat… per la idea que una persona és important perquè és negre o dona o sent impulsos homosexuals.” El truc funcionà. Un activista de la Nova Dreta de Washington descobrí l’assaig de Minnicino i llavors, inevitablement, encetà la seua pròpia “recerca”.
Woods descriu les xarxes de l’activisme de dretes, que començà a parlar cada vegada més de la conspiració del marxisme cultural. L’activista Paul Weyrich afirmava que la correcció política era marxisme cultural, en guerra amb la cultura americana tradicional. L’escriptor William S. Lind va concloure que Gramsci havia desenvolupat una teoria segons la qual les masses estaven massa identificades amb els valors judeo-cristians per a enderrocar el sistema capitalista i en conseqüència va ordir un pla per a destruir la fe del poble. Era una bajanada òbvia, però no importava. La cosa més rellevant era que fornia una mena de Gran Teoria Unificada dels greuges conservadors.
Quan Barack Obama fou elegit president dels Estats Units el 2008, per a moltes figures de dretes era la confirmació que havien perdut la cultura. El poble dels Estats Units havia elegit el producte de moltes de les coses que consideraven responsables del declivi americà: un professor, producte d’un matrimoni interracial, fill de pares divorciats. Com havia estat possible, això? Quan explotà el Tea Party anti-Obama, diversos empresaris de la dreta dura es fixaren en la idea de la conspiració del marxisme cultural per a donar-hi una resposta. Al film del 2010 Cultural Marxism: The Corruption of America, a càrrec de Ron Paul i Pat Buchanan, el feixisme rockefellerià de què parlava LaRouche fou substituït pel “coporate fascism” de la Reserva Federal, però els atacs a l’Escola de Frankfurt sovintejaven, amanits amb citacions fake i estereotips adreçats a activar els sentiments antisemites de l’audiència sense necessitat de dir-hi res directament antisemita. Si no pots concebre que els Estats Units hagen elegit Barack Obama, és que el públic ha d’haver sofert un procés de rentat de cervell. Quod erat demonstrandum.
Woods condueix el lector des del Tea Party, passant pel Gamergate i les campanyes de Christopher Rufo contra la teoria crítica de la raça (inspirada per l’Escila de Frankfurt, naturalment), fins a Trump. Trump afirma sovint que els demòcrates només poden guanyar les eleccions si fan tupinada. Això pot palesar recel o sospita quant a les màquines de vot i de recompte, però un conservador més sofisticat us dirà que la manca d’equitat rau en el control dels demòcrates sobre la producció d’informació. Els grans esforços de la dreta adreçats a reconduir les universitats i els mitjans, especialment en el segon mandat de Trump, són producte del que explica Woods, en referència als provocadors mediàtics Andrew Breitbart i Rush Limbaugh, en tant que “gramscisme de dretes”, segons el qual la política és una derivació de la cultura. El marxisme cultural no ha triomfat, però la conspiració del marxisme cultural sí, almenys fins ara.
No durarà sempre. Les teories de la conspiració poden cohesionar els seus partidaris, però la seua distància respecte de la realitat esdevé un entrebanc per a una acció efectiva. Fins i tot Rufo lamentava recentment, posant la seua millor cara, que “el cervell col·lectiu de la Dreta s’està fonent en una tina de fang, conspiracions i manipulacions amb l’algoritme.” Ser capaços de contemplar amb claredat el món, d’identificar els problemes i d’actuar en conseqüència, continua sent un valor, almenys a llarg termini.
Rockhill volia escriure història intel·lectual i va produir teoria de la conspiració. Woods ha escrit la història intel·lectual d’una conspiració. Els seus mètodes i anàlisis són millors i no pot sorprendre que també ho siguen els seus diagnòstics polítics. Davant l’èxit polític de la reacció anti-woke en 2020, alguns gent d’esquerra ha proposat abandonar la política de la identitat en favor de la primacia de la classe. “En el cas d’alguns, això és una temptativa honesta d’incloure més gent en una coalició de progrés”, diu Woods. “En altres, és la via per a promoure una concepció reduccionista-de-classe de la política d’esquerres, que en el millor dels casos contempla les qüestions relacionades amb la guerra cultural com un epifenomen.” Però, tot comptat i debatut, les qüestions culturals no són meres distraccions: tracten de la manera com vivim conjuntament. Tenen també, si voleu, un fonament material. “Ningú -escriu Wood- ha de ser abandonat a la seua sort.”
Traducció de Gustau Muñoz
[1] El projecte 1619 és una iniciativa en curs de The New York Times Magazine que començà l’agost del 2019, el 400 aniversari del començament de l’esclavatge a Nord-amèrica. Es proposa reconstruir la història d’EUA posant al centre mateix del relat històric del país les conseqüències de l’esclavatge i les contribucions dels americans negres.
