Sal·lus Herrero i Gomar
Antoni Defez -valencià, poeta subtil i professor de filosofia a Girona- ha publicat un nou llibre: Ètica i religiositat en Wittgenstein (Edicions Enoanda, Col·lecció Philosophoumena, 35, 2025). A l’Índex, s’hi relaciona: 1. Wittgenstein i la conferència de 1929 2. Filosofia i caràcter 3. Ètica i religiositat. Obres de Wittgenstein referides. APÈNDIX: Una conferència sobre ètica, Ludwig Wittgenstein.
Defez dedica el llibre, «En record de Josep Maria Terricabras»: un filòsof extraordinari que fou professor a la Universitat de Girona, company de Departament de l’autor, traductor de Wittgenstein, Nietzsche i Freud al català. A més, Terricabras -hereu o continuador de Ferrater Mora- va publicar llibres de filosofia molt interessants, des de la filosofia analítica i amb arguments racionals en favor d’una Catalunya millor, més sobirana i solidària; llibres sobre ètica, valors, tòpics, mites, filosofia i catalanitat: Fer filosofia avui, Edicions 62, 1988, Atreveix-te a pensar: la utilitat del pensament rigorós aplicat a la vida quaotidiana, La Campana, 1998, Raons i tòpics: catalanisme i anticatalanisme, La Campana, 2001, Qüestió de criteri, Mina, 2005, Idees de combat: diari inconvenient, Accent, 2017, Pensar, dialogar i fer una Catalunya millor, 2013, Allò que som, edicions 1984, 2018, Pensar diferent, Comanegra, 2021.
A més del seu paper destacat en l’àmbit universitari, Terricabras va participar com a independent en les llistes d’ERC com a diputat al parlament de la UE, destacant la seua lluita pel reconeixement oficial del valencià/català i per mesures ecològiques menys contaminats; de fet, el vaig saludar en una manifestació a Amposta en defensa del riu Ebre i contra un transvassament catastròfic que promovia el PP d’Aznar, per tal d’embutxacar-se milions d’euros a canvi del negoci espoliador i destructor basat en la cimentació de les nostres terres i urbanitzar, més encara, les muntanyes i la costa del nostre mar Mediterrani.
Hi ha un llibre biogràfic de Xavier Serra, El filòsof Josep-Maria Terricabras. Girona: Càtedra Ferrater Mora. Universitat de Girona-Documenta Universitària, 2024, que encara no he pogut llegir tot i que fa més de dos mesos que l’he encomnat perquè me’l porten; sembla que entre València i Girona hi ha una frontera infranquejable; sovint passa també entre València i alguna editorial de Benicarló o de Castelló de la Plana, com si enmig hi hagués un oceà.
Toni Defez, abans de començar a explicar l’Ètica i religiositat en Wittgenstein, escriu un apotegma d’Una conferència sobre ètica (1929) de Ludwig Wittgenstein:
«El meu únic propòsit, que és el propòsit crec de tots aquells que han intentat escriure sobre Ètica o Religió, era envestir contra els límits del llenguatge. I aquest envestir contra les parets de la nostra gàbia és completament i absolutament sense esperança. L’Ètica, en la mesura que neix de dir quelcom sobre la significació última de la vida, allò absolutament bo, allò absolutament valuós, no pot ser una ciència. El que l’Ètica diu no afegeix res, en cap sentit, al nostre coneixement. Tanmateix és una manifestació d’una tendència de l’esperit humà que personalment no puc sinó respectar profundament i que per res del món ridiculitzaria».
Al meu parer, aquesta reflexió de Wittgenstein és clau per explicar i per copsar la seua noció de l’ètica i l religió, lligada a l’estètica, al «miracle» de la vida al món en si mateix i a la descripció de la diversitat i la ‘comprensió’ de les diferents formes de vida, com un jocs del llenguatge expressiu. Per a ell l’ètica i la religió, com l’estètica, pertanyen al món d’allò inexpressable, el que no es pot dir, sols mostrar, emocions de l’àmbit místic.
El primer capítol: I . Wittgenstein i la conferència de 1929: «A allò més elevat li és indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món» Tractatus logico-philosophicus.
El 17 de novembre de 1929,a Cambridge, Ludwig Wittgenstein hauria impartit una conferència sobre ètica, en una de les reunions de la societat The Heretics per invitació de Charles K. Odgen. Escriu Antoni Defez que Odgen havia estat un dels fundadors d’aquesta societat el 1909, una agrupació contestatària d’aquell ambient universitari que ja havia comptat amb la presència de figures com Bertrand Russell, H.G. Wells o Virginia Woolf . Odgen, havia estat també, amb ajut de Frank Ramsey, el responsable de la primera traducció a l’anglès el 1922 del Tractatus logico-philosoficus.
El text publicat per The Philosophical Review en realitat correspon al text mecanografiat sense títol, més que un text acabat, sembla una mena d’esborrany arran del qual Wittgenstein hauria fet les seues explicacions i comentaris davant el públic, tot i que mai va ser un orador brillant a diferència, posem per cas, de Roussell o Karl Popper, anota Defez. El 1918, Wittgenstein li va enviar a Russell el Tractatus, qui acabaria escrivint la “Introducció” per la primera edició en anglès de 1922, feta per Odgen. Però a Wittgenstein li va disgustar profundament, ja que considerà que Russell no havia copsat realment el sentit del seu treball. Russell i Wittgenstein es robarien després a Innsbruck, aquell mateix any, una trobada que va significar la ruptura de la seva amistat. Les profundes diferències, antagòniques, en afers religiosos, augmentarien la distància i la incompatibilitat entre un i l’altre. Potser pensava que Russell ‘ridiculitzava’ la religió, tan vital i important per a Wittgenstein.
Com es mostra a la contraportada Una conferència sobre ètica (1929) ocupa un lloc singular en l’obra de Wittgenstein. Quan va pronunciar-la Wittgenstein, tenia 40 anys i acabava de tornar a Cambrige des de Viena per reprendre la seva activitat filosòfica després d’una molt llarga absència (on havia treballat de mestre rural als Alps Austríac on va escrit un manual sobre el llenguatge bàsic per a l’alumnat i havia fet de jardiner al Convent dels Germans Misericordiosos de Hütteldorf i també d’arquitecte amb el seu amic Paul Engelmann), convençut pel seu amic, l’economista Keynes. Pot semblar inicialment una extensió i un aclariment dels punt de vista expressats en els últims paràgrafs del Tractatus, on Wittgenstein rebutja la possibilitat de proposicions ètiques i les considera absurdes. Però la manera com s’articula el punt de vista meta-ètic implica diversos elements nous i únics, com ara la distinció entre el sentit relatiu i el sentit absolut dels termes ètics i religiosos, la distinció entre el que s’expressa mitjançant el llenguatge i el que s’expressa mitjançant l’existència del llenguatge, i la idea que allò que s’expressa mitjançant el nostre ús de termes ètics en el seu sentit absolut té (o sembla tenir) un «valor sobrenatural». Volia dir que els conceptes d’ètica són per sempre inabastables per al llenguatge dels humans? Insinua que l’ètica i la religió no pot ser entesa per la intel·ligència humana, però que és comprensible amb un llenguatge místic? Està mostrant una religiositat personal quasi kierkegaardiana?
Afegeix, Antoni Defez, en la contraportada, en cursiva: Malgrat tractar genèricament sobre el que pot ser i no pot ser l’ètica, Wittgenstein no en parla des d’una distància diguem-ne, estrictament acadèmica, sinó que ho fa a partir de les seves pròpies vivències. I a més, lluny d’ocupar-se dels problemes de la relació ètica amb els altres, ho fa reduint l’ètica al problema de la relació d’ell mateix amb si mateix, és a dir, al problema de com ell –Wittgenstein- ha de viure la seva vida o, si es vol, al problema (repetim-ho) del sentit de l’existència pròpia.
Al meu parer, la gran vàlua d’aquest nou llibre d’Antoni Defez, Ètica i religiositat en Wittgenstein, entre altres motius, és la presentació breu de la biografia de Wittgenstein, des que va néixer a Viena el 1889 -el mateix any que Martin Heidegger a Messkirch (Alemanya)- al si d’una família extremadament rica d’origen jueu, tot i que el pare -Karl- era de fe protestant i la mare -Leopoldine- catòlica. Eren una de les famílies més riques de l’Imperi Austro-hongarès, semblant a la dels Krupp o els Rothschild, que havia fet fortuna en el negoci del ferro i l’acer. Una família també extremadament culta i protectora de les arts. Emparentats amb el famós violinista, Joseph Joachim, Karl i Leopoldin rebien sovint al se palau d’hivern la visita del director d’orquestra Bruno Walter, així com la de Johannes Brahms, Gustav Mahler o l’organista cec Josef Labor. Igualment van ser mecenes de la Wiener Secessionsgebäude i finançaren en ocasions el treball d’Auguste Rodin, Gustav Klimt o Egon Schiele. Klimt pintaria el retrat de casament de Margarete -Gretl- una de les germanes de Ludwig, el menor dels nou fills -quatre nenes i cinc nens-. Explica l’ambient d’alta cultura on es va criar Wittgenstein, els seus coneixements i la seua relació amb la música clàssica, l’afectació de la primera guerra mundial, l’efecte dels suïcidis en aquesta família. Així, amb aquests antecedents familiars, no és d’estranyar que la idea del suïcidi i el problema del sentit de l’existència turmentessin durant molts anys el mateix Ludwig: calia demostrar-se a un mateix que es tenia dret a viure. Desmunta, Defez, un malentès habitual i molt estès en alguns despistats que consideren Ludwig Wittgenstein va ser company de classe d’ Adolf Hitler, ja que hi seria company d’escola, la Realschule de Linz (1903), amb l’objectiu d’estudiar ciències naturals, però no de classe. Després va passar a la Technische Hochschule Berlín-Charlottenburg a estudiar enginyeria. A l’estiu del 1908 es trasllada a Anglaterra on primer fa experiments d’aeronàutica a Glossop (Derbyshire) i poc després es matricula a la Universitat de Manchester per fer-ne el doctorat i on va treballar en el disseny d’un petit avió amb motors de reacció. Aviat, però abandonaria l’aeronàutica per les matemàtiques, la lògica i la filosofia.
De fet, a Un temps de ruptures. Societat i cultura al segle XX, Eric Hobsbawm, esmenta a Wittgenstein d‘aquesta manera en considerar-lo un producte de l’acumulació capitalista: «Cap a la fi del segle XIX, l’empresa capitalista havia generat tanta riquesa que foren nombrosos els fills i altres persones a càrrec de la classe mitjana empresarial que pogueren dedicar-se completament a activitats intel·lectuals i de cultura. Les famílies Mann, Wittgenstein i Warburg són bons exemples al respecte».
En efecte, la lectura d’Els principis de la matemàtica de Bertrand Russell i de Les proposicions bàsiques de l’aritmètica de Gottlob Frege -ambdues obres publicades el 1903- fan que Ludwig s’interessi pel problema dels fonaments de la matemàtica i la lògica i, com a conseqüència, pel problema de la significació lingüística i els límits del llenguatge. Així, l’1 de febrer de 1912, seguint les recomanacions de Frege, s’inscriu al Trinity College de Cambridge per tal d’estudiar amb Russell, qui ben aviat serà conscient no sols de la genialitat del seu nou alumne, sinó també de la seua dominant i difícil personalitat. En concret: la tensa combinació de misticisme, sentiments de culpabilitat, rigorisme moral, tendència al suïcidi i dificultats de relació social que caracteritzen el jove Wittgenstein. A més, d’un extremat nivell d’autoexigència personal tant intel·lectual com moral: honestedat, decència i el deure de ser un geni, per dir-ho amb l’afortunada expressió de Ray Monk -el deure moral que té qui se sap geni de ser un geni. I és que demostrar-se a un mateix que la vida pròpia té algun valor, que és valuós de ser viscuda. Per si no n’hi havia prou, s’afegia un rigorisme purità que el feia sentir sentiments de culpabilitat i tenir remordiments per les masturbacions, la inestabilitat emocional, la vanitat i arrogància pròpies, l’homosexualitat, la por a la mort… El 1961 va ser publicada aquella part dels dietaris més estrictament filosòfica, sota el títolNotebooks 1914-1916. Es tractava, però, només de els pàgines de la dreta dels dietaris, ja que Wittgenstein dedicava -i h feia de manera xifrada- les pàgines de l’esquerra a les reflexions més personals i íntimes. I no va ser fins 1985 que amb el títol Diaris secrets, van veure la llum per primera vegada aquelles pàgines encara inèdites: fou a Barcelona i en català, a la revista Saber -en edició a cura de Wilhelm Baum i amb traducció d’Andrés Sánchez Pasqual. Les pàgines xifrades mostraven amb dramatisme vital la religiositat de Wittgenstein ja present, d’una manera més teòrica, en les pàgines publicades el 1961. En concret: la seva constant apel·lació a un déu protector; un déu, a més, que és el sentit del món i refugi i salvaguarda de la pròpia espiritualitat personal, la qual era entesa per Wittgenstein d’una manera força kierkegaardiana i tolstoiana. Perquè creure en déu no seria tant un compromís cognitiu -una creença vertaderofalsa- com una transformació de la pròpia existència: una actitud, una praxi i una forma de vida on s’expressa l’anhel d’infinitud humana i l’obligació moral de fer millor el món i perfeccionar-se a un mateix.
Només vull fer notar que la concepció de Wittgenstein quan afirma que «A allò més elevat li és indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món» Tractatus logico-philosophicus a la manera espinoziana i, en contrast, la concepció d’un déu protector, salvífic, redemptor, al que s’aclama, constantment, en els Movimentos del pensar. Diarios, 1930-1932 / 1936-1937, Pre-textos, 1ª edició 2000, València, en d’un déu que requereix un seguiment de regles morals i ètiques per eixir de la vulgaritat de la mediocritat i atorgar-li sentit a l’existència, al meu parer, mostra una contradicció flagrant, un absurd, una incoherència lògica, un sense sentit, a no ser que siguen dues formes d’expressar la seua noció de l’ètica i la religió, en diferents etapes de la seua vida. Per descomptat, en les Investigacions filosòfiques, l’ètica i la religió són formes de vida, usos, expressions, hàbits que modelen l’existència humana, com la noció del dolor, la representació figurativa dels colors, l’ús de les eines de treball, el significat del martell en diferents oficis, temps i espai. És curiós que en poc temps, primer a la facultat de filosofia de València, als anys seixanta, i després a la facultat de teologia, als anys setanta del segle passat, es va passar de tenir com a referent en filosofia a Martin Heiddeger, a Ludwig Wittgenstein; en aquell temps m’hauria agradat tenir un assaig filosòfic sobre l’ètica i religiositat en Wiitgenstein, com el que ha fet Antoni Defez perquè analitza, amb detall i rigorositat, la noció d’ètica i religió en Wittgenstein i transcriu a l’Apèndix Una conferència sobre ètica: primer, l’admiració davant el miracle de l’existència del món i de la consciència personal del món -del llenguatge-; segon, la vivència de sentir-se absolutament segur, la confiança que hom té que déu sempre el protegeix i és el seu refugi, i, per últim, sentir-se culpable per haver mentit, però també podria incloure la vanitat, l’arrogància o a la sensualitat, en concret, l’homosexualitat, que en el seu temps era, socialment i penalment, rebutjada, com encara passa en alguns països del món.
Wittgenstein abandona Cambridge l’estiu del 1913, poc després de la mort del seu pare i passa la resta de l’any i bona part del 1914 entre Viena i Skjolden (Noruega) on en un fiord es feu construir una cabana per poder filosofar en solitud. Quan esclata la primera guerra mundial és a la família a Viena i tot i estar exempt a causa una hèrnia inguinal, s’allista voluntari a l’exèrcit austrohongarés com artiller i fa una donació anònima de 100.000 corones a diversos artistes com, per exemple, Oscar Koloschka, Rainer Maria Rilke, Georg Trakl, o l’arquitecte Adolf Loos… El 1918, acaba sent fet presoner a Itàlia i reclòs a un camp de presoners a Monte Casino, enllesteix el Tractatus, obra que dedica a David Pinset, qui havia estat amic seu a Cambridge i que havia mort lluitant en les tropes enemigues, com diria Gila. Alliberat, torna a Viena i renuncia a la seua part de l’herència paterna i tracta de viure d’una manera simple, austera i ascètica.
Les preocupacions de Wittgenstein per l’ètica i la religió es nodreix de les lectures d’alguns llibres, posem per cas, d’Otto Weininger, qui havia publicat en 1903 Sexe i caràcter -un autèntic betseller d’aquella època- abans de suïcidar-se a Viena a la casa on havia mort Beethoven. En un sentit contrari al de Weininger, Artur Schopenhauer, a El món com a voluntat i representació (1819) i a Parenga i Paralipònema (1851) -d’aquest últim llibre els Aforismes sobre la saviesa de la vida va ser també un betseller i Ludwig Wittgenstein era igualment un admirador del gran egòlatra que fou Schopenhauer, que proposava viure intentant no ser ningú, negant tot desig i practicant la commiseració amb els altres. Una proposta que no és del tot estranya a Wittgenstein, però que en el seu cas, afirma Defez, es veurà enriquida per la religiositat que no trobem en ell pensador de Danzing. Wittgenstein també era un admirador de Soren Kierkegaard, a qui segurament havia llegit a les pàgines de Der Brenner, sinó que precisament fou durant la guerra que va llegir amb passióL’evangeli abreujat de Lev Tolstoi. El 1912 elogiava en un carta a Russell la tranquil·litat espiritual que obtenia llegint Les varietats de l’experiència religiosa de William James.
Explicita, Antoni Defez: La religiositat de Wttgenstein no és present al Tractatus -només un lacònic «Déu no es revela en el món» podem llegir cap al final-, però sí que ho és en Una conferència sobre ètica i en altres recopilacions de textos seus posteriors que ens han arribat de la mà d’alguns dels seus deixebles com, per exemple, els aforismes sobre Cultura i valor, les Observacions a la Rama dorada de Frazer, les Lliçons i converses sobre estètica, psicologia i creença religiosa, o en algunes de les converses que va mantenir amb els positivistes del Cercle de Viena recopilades per Friedrich Waismann. I aquí sorgeix el problema de per què Wittgenstein no donà relleu a la seva religiositat en als textos que ell va preparar per a ser publicats. ¿Va considerar que la seva religiositat era quelcom estrictament personal, íntim i totalment desconnectat del seu treball filosòfic, el qual sempre va respondre a una actitud merament descriptiva del funcionament del llenguatge i de la possibilitat de la significació lingüística? Si més no, en el cas concret del Tractatus, la religiositat -tant la seva com la de qualsevol altre- havia de quedar per força, més enllà dels límits del que el llenguatge podia afirmar vertadero-falsament.
Reblat el clau, Defez: «Més enllà del llenguatge, sí, però com veiem, no més enllà de l’existència pròpia, i en aquest sentit és dubtós que fos indiferent a les intencions de fons de la seva activitat filosòfica, perquè és propi dels humans -com llegim en Una conferència sobre ètica– envestir contra els límits del llenguatge, atesa la insatisfacció amb què ens deixa el que es pot afirmar vertaderofalsament.
Entre altres afers, analitza l’error de l’antropòleg escocès James George Frazer, un error que no sols malentén el fenomen de la religió, com explicita Defez, sinó que a més col·locaria a aquells que el cometen en una pretesa superioritat intel·lectual autocomplaent, un error típic de la forma de vida de la Modernitat modelada, com adès dèiem, entorn la idea de progrés. En concret, Frazer considerava que la religió arcaica -la màgia- era un conjunt de creences falses sobre la realitat, unes creences destinades a ser superades pel pensament científic. I heus aquí d’error: creure que el que anomenem creença religiosa es troba al mateix nivell que el que anomenem creença en contextos cognitius i, per tant, contextos on està en joc la veritat i la falsedat de les creences. Com podrien ser falses si no pretenen afirmar res d’una manera vertaderofalsa? Un error i una confusió de Frazer i d’aquells que intenten demostrar l’existència de déu. El problema, assenyala Defez, no seria que no és possible una tal demostració, com afirmaria l’agnosticisme, sinó que cap demostració és en realitat necessària. Perquè la creença que déu existeix no és tant la creença sobre l’existència d’un determinat objecte, sinó que creure en l’existència de déu consisteix en una transformació de la vida del creient, com explica Wittgenstein en Cultura i valor. També contrasta la visió de Wittgenstein de la religió i la de l’anticlericalisme extrem de Bertrand Russell en l’emblemàtica conferència Per què no soc cristià que data del 1927, és a dir dos anys abans de la conferència de Wittgenstein a la societat The Heretics. Russell, feia, a la manera il·lustrada, anota Defez, no sols de la por i la ignorància les causes de la creença religiosa, sinó que la religió mateixa seria, a parer seu, la culpable que els humans continuïn vivint en la por i que siguin uns éssers immadurs i no autònoms, tot impedint així la realització de la seva llibertat.
El contrast és evident. Als Notebooks 1914-1916, és a dir, en les pàgines de la dreta dels seus dietaris de joventut, el juliol del 1916 Wittgenstein hi escriu:
Creure en Déu significa comprendre el problema del sentit de la vida.
Creure en Déu significa veure que els fets del món no ho són tot.
Creure en Déu significa que la vida té un sentit.
El món m’és donat, és a dir, la meva voluntat arriba al món totalmentt des de fora com si se les hagués de veure amb quelcom acabat.
(Què és la meva voluntat ho ignoro)
De manera que tenim el sentiment de dependre d’una voluntat estranya.
Sigui com sigui, en algun sentit i en qualsevol cas, som dependents, i allò de què depenem podem anomenar-lo Déu.
Aquesta dependència material, social, històrica, que Wittgenstein anomena déu, no seria la dimensió social i política, que sovint, restrigeix a una escala personal, íntima, «privada»?
Una darrera qüestió. A Jürgen Habermas. Una biografia d’Stein Müller-Doohm, editorial Trotta, Madrid, en analitzar La modernitat: un projecte inacabat en la crítica al pensament postmodern que ampliarà a El discurs filosòfic de la modernitat, critica l’anti-modernisme i el conservadorisme que desplaça «a allò remot i arcaic les forces espontànies de la imaginació, de l’experiència personal i de l’afectivitat». «A França, aquesta línia condueix des de George Bataille fins a Derrida passant per Foucault. Per descomptat que sobre tots ells penja l’esperit d’un Nietzsche redescobert als anys setanta». Mentre que els «antics conservadors» recomanen un «retorn a posicions prèvies a la modernitat», els «neo-conservadors» -com el primer Wittgenstein, Carl Schmitt o l’últim Gottfried Benn- sostindrien, per una banda, la tesi que a la ciència no se li ha d’exigir que aporte orientacions; per altra banda, la tesi que la política ha de rebutjar les «exigències d’una justificació moral i pràctica», i finalment la tesi que l’art es limita a servir per a l’edificació privada. «En circumscriure definitivament la ciència, la moral i la religió a esferes autònomes, escindides del món de la vida i administrades per especialistes, el que resta de la modernitat cultural és el que cap obtenir d’ella després d’haver renunciat al projecte de la modernitat. Enllaçant amb Adorno, Habermas advoca per continuar amb una modernitat que hagi fet els comptes clars amb si mateixa. Però, primer, cal culminar-la encara, amb una meditació auto-reflexiva sobre les seues «apories» i sobre els motius del seu fracàs… Em pregunte si s’escau, l’etiqueta de Habermas en qualificar al primer Wittgenstein de «neoconservador» ja que potser és un simptoma d’una època i com en totes ls filosofies de l’existència en la seva no hi ha una ètica (interpersonal) ni política. Només anhel d’autenticitat… I tanmatex, el segon Wittgenstein, quina visió de la política té quan afirma que les paraules deriven el seu significat dels contextos en els que es fan servir i aquests a la seua vegada depenen de les pràctiques socials, de les maneres de viure, de les formes de vida i del seguiment de regles socials? En alguns dels seus escrits hi ha una crida a defensar la llengua pròpia (‘materna’), també hi ha un elogi de la diversitat de les formes de vida que expressa les possibilitats i els límits dels llenguatge i del món, per tant, arran de la seua concepció de l’ètica de la moral i de la religiositat, quin és el lloc de la política i d’allò social en el segon Wittgenstein? No en va, Joan Fuster, el va llegir atentament, sense excloure les lectures de Bertrand Russell qualificat de “desinfectant” davant d’un País que vegetava mig adormit enmig d’una dictadura criminal i genocida de la diversitat lingüística i cultural del País Valencià.
