Sal·lus Herrero i Gomar
Pues de garota és una novel·la molt bona i interessant, publicada a la fi de l’any passat, per Lletra Impresa, que cal llegir. Entre altres motius perquè analitza fets de la guerra i de la postguerra d’una manera singular i sorprenent. Està ubicada a L’Empordà, però podria ser una història d’amor, odi, de culpes, de ressentiment, de mortificacions, de plaer i de revenja a qualsevol indret dels Països Catalans i del món sencer. M’alegra especialment que hagen estat, Juli Capilla i Mercè Climent, els qui han acollit l’edició a la seua editorial de Gandia, la Safor, fruit de les seues aventures viatgeres per totes les terres de parla catalana. La publicació a una editorial valenciana, de qualitat, d’una història escrita des de Girona i l’Empordà és una bona notícia. Perquè és una manera de construir un país de Països Catalans, des de baix; quan més pedres n’hi ha al costerut camí i més núvols de tempesta al davant; com també m’ompli de goig, que l’editorial Sidillà, de la Bisbal de l’Empordà, dirigida per Judit Pujadó i Xavier Cortadellas hagen editat els volums (el vuitè, per ara), de la Hstòria de la cuina catalana i occitana del valencià, de Vicent Marqués. Aquestes interaccions generen vincles de relació, d’edició, de lectura, d’amistat, d’iniciatives conjuntes i d’afectes que teixeixen i trenen la realitat visible d’uns Països que ja anem fent i s’enforteixen, contra els qui ens volen negar el pa i la sal, inclús el fet mateix d’existir des de fa més de mil anys compartint complicitats, llengua, terres, literatura, fets i convivències. I el que més els en refot, que encara sobrevivim malgrat les seues agressions -continues i sistemàtiques- per reduir-nos, arraconar-nos, minoritzar-nos fins anorrear-nos.;amb Raimon diguem: «Quan creus que ja s’acaba, torna a començar»… Més, de debó, no hem vist mai -realment- que s’acabés.
Com se’ns indica en la solapa de la portada, Helena Carreras Grabalosa (Girona, 1958) és llicenciada en Filologia Catalana per la UAB (1980) i el 1989 obté el títol de Suficiència Investigadora en Lingüística General. Ha treballat, com a correctora de llengua i estil i, fins al 2018, ha estat professora de Llengua i Literatura Catalanes de Batxillerat i de Secundària en diferents centres de les comarques gironines. Una primera versió de Pues de garota va resultar finalista del premi El lector de l’Odissea l’any 2011 i la versió definitiva va obtenir el VIIIè Premi Gregal de Novel·la ‘Opera Prima’ de l’any 2019. El 2020 va guanyar el premi Just M. Casero de novel·la curta amb Dinou Vint (Empúries, 2021). L’any 2023 va publicar la novel·la Les altres cares (Trípode). Vull fer-me amb les seues darreres novel·les, que encara no he llegit, per conèixer millor el cabal literari d’Helena Carreras ja que les seues trames tenen una gran consistència arquitectònica, tant lingüística, com literària, unes reflexions ben interessants, una documentació històrica rigorosa, una circularitat narrativa i unes ramificacions inesperades, de thriller que provoca tensió, intriga, suspens i unes excitacions extraordinàries per un erotisme genuí; de fet, tot plegat, em recorda els castells de focs artificials que es disparen a València en la Fira de Juliol, descrit als poemes de Vicent Andrés Estellés, la calor de la terrassa, estenent la roba, les mans enceses dels cossos redolant per terra, l’aigua de l’aixeta de la cuina gotejant, el foc, el soroll, el sexe, l’aire calent que ens deixa bocabadats, panteixant i sense alé…
Sobre la novel·la, Pues de garota, cal dir que ‘garota’ que és el que a algunes comarques del País Valencià es diu, bogamarí o eriçó; garotes, garoines, bogamarí, les pues de garota semblen un dels principals fils conductors del relat, també els engarbullers, les espines, les punxes, el dol, el sofriment , la culpa, el deute, el dolor i el programa de remissió d’una obligació contreta amb els morts i els vius; una novel·la que punxa el cos i l’ànima.
N’han parlat, com s’indica abans de començar la novel·la, Pues de Garota, dos destacats escriptors:
Rafel Nadal: «És una novel·la decididament madura, ambiciosa, rodona, és la novel·la d’algú que té el do de la llengua, però que també té el do de la narració, aquella capacitat innata per explicar històries, que és condició inexcusable per a tot bon novel·lista, i que sap despertar emocions i passions».
Isidre Grau: «Aquesta és una novel·la que desprèn un magnetisme que atrapa el lector i fa que tingui necessitat de continuar llegint més i més: vols descobrir on desemboca una història obsessiva bastida sobre una trama tensa, conduïda amb un estil literari rigorós, indesmaiable, sovint amb una força gairebé desmesurada, sempre coherent amb les intencions de l’autora».
És una novel·la d’aprenentatge lingüístic per al lector i els experts en filologia, un text ple de riquesa, diversitat, matisos, colors i pòsit que obri de bat a bat, portes i finestres; en algun moment he hagut de mirar al diccionari per tal d’incorporar el seu registre de vocabulari lingüístic molt ric i variat, posem per cas, quan escriu: «Al cap d’uns dies El Diluvio parlava de la victòria del Front Popular i d’alguns aldarulls provocats per intents de manipulació caciquista de les eleccions. Em vaig despertar a mitja nit ben suat amb la sang calenta batzagant-me peus i mans: les punxes ho infectaven tot i no sortien ni amb seu de xai ni amb pega de sabater»; quan em vaig trobar amb aquest boci, vaig haver de cercar el significat de ‘seu’ que és el greix cru i dur que es troba al voltant dels ronyons i el llom dels animals remugadors (xai o vedella). Un altra paraula que no vaig capir a l’instant va ser ‘tritllejava’ que no sabia que era tocar les campanes a colps ràpids, seguit per tal d’anunciar una festa o expressar la joia. Sens dubte, la lectura d’aquesta novel·la amplia el nostre registre lingüístic, eixampla coneixements, mirades, mentalitat i horitzons, ens submergim en la vida i la mort a l’Empordà… Si algú no vol aprendre més, que no la llegesca. Ho direm a la manera de Raimon, quan cantava: «Qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me/ que no vinga a escoltar-me/ Sempre he cantat per qui ha volgut aprendre/Per que jo encara aprenc…». Podria ser un bon llibre per a l’ensenyament al batxillerat d’arreu dels països de parla catalana, una descripció de la lluita clàssica i eterna entre l’amor i l’odi i les seues perversions, quan s’exacerben de manera maniquea i caïnita.
Pues de garota està dedicada:
«Als qui estimen i es punxen.
Al meu pare, que hi és i no hi és»...
Abans del relat novel·lístic estricte, hi ha un text d’Homer, Odissea XXIV (Versió de Joan F. Mira):
I mentrestant, li va dir Atena a Zeus, fill de Cronos:
«Tu, pare nostre, Cronida, el més gran dels senyors poderosos,
veges si pots contestar-me, quin és el propòsit que amagues?
Allargaràs més encara la lluita, els estralls horrorosos,
o prefereixes posar l’amistat i la pau entre els dos bàndols?»
El text està escrit amb lletra ‘normal’ i lletra en cursiva. La lletra normal sol parlar dels vius del present, la cursiva, sol parlar dels morts, del passat i amb els vius que estan mig morts i inclús converses continues parlant amb els morts. L’Empordà, i per extensió podem dir, allò que passa arreu de tot el món, tot i que, de manera espacial, L’Empordà és una terra on el passat , els avantpassats, els morts influeixen de manera molt decisiva i sovint determinant sobre els vius; com si la sort i el destí dels vius estigués marcat a sang i foc pels morts.
El text de l’Odissea està molt ben triat per guiar-nos en la novel·la Pues de garota, perquè al protagonista principal de la història, Josep Giró que ha sofert l’assassinat del seu pare i de seu millor amic, Eugeni, que ha patit humiliacions, vexacions, explotacions, espoliacions i derrotes que deixen petjades inesborrables, ferides sagnats, que generen un dolor fortíssim, una amargor inconmensurable i unes ganes enormes de revenja li podem preguntar al llarg del relat: quin és el propòsit que amagues?
A Pues de garota, hi ha sorpreses, girs inesperats, dobles i triples sentits, hi ha ironia, hi ha rancúnia, hi ha una lluita constant per reconstruir una vida després d’un paisatge de derrota, de foscor i de mort. Hi ha densitat en l’odi acumulat. Pot ser la fita d’una vida l’exacerbació d’un odi desfermat de manera il·limitada? Hi ha també, ho he dit més amunt, erotisme, amor, tendresa, brutalitat… saber que tot té un preu, i que si no l’han pagat els morts, el paguen els vius, com encadenats a una condemna irremissible.
En una entrevista radiofònica, Helena Carreras, en parlar del treball de recerca i documentació per a fer Pues de garota, confessava que quan es sentien els trets que assassinaven al paredó de Girona el 1939, des de les cases que hi ha al riu Onyà, se sentien crits d’alegria, udols de plaer per la mort dels que estaven assassinant, enmig d’una orgia de sang, udolaven les bèsties, sense ni una engruna de compassió pels que eren assassinats, amb judicis sumaríssims o sense cap tipus de judici, només pura revenja… Al llarg de la novel·la s’esmenta al Comité d’Orriols. Quan jo vivia a Llançà solia sentir parlar d’aquest grup anarquista armat; en realitat, només sentia la versió unidireccional dels familiars dels que van ser-ne víctimes, dels que contaven les execucions que havien fet aquests milicians… En canvi, en la novel·la aquest comité d’Orriols està més contextualitzat en la història d’una guerra incivil causada per un colp militar feixista, que generà una llarga guerra, d’horror i de terror planificat, programat, estatalment, va ser del bàndol sollevat en armes, a traïdoria, contra el poder legítim i democràtic de la República… Els del comitè d’Orriols no actuaven sota les ordres del Govern de la Generalitat ni de la República..
L’epicentre geogràfic, literari i humà de Pues de garota és Girona, Roses, Castelló d’Empúries, L’Escala, la presó d’Olot, el Bulli, «Bellmàs», que és el lloc mític, inventat per deixar de banda el poble real de les històries que passen i remouen a morts i a vius; Cal Tel, l’estació de França de Barcelona, can Prunell, el camp de les Corts, la platja de Garbet, entre Llançà i Colera, una cartolina vermella i negra, amb tres lletres en majúscules: CNT, La vaca cega, el Consell Local de la Primera Ensenyança, veig «l’Ossa Menor, el dragó i totes les altres constel·lacions. No ha canviat res allà dalt des d’aleshores. Les coses només es capgiren aquí baix i puguen i baixen i es torcen i es redrecen. Al cel tot continua ben igual. Se’n deia L’estrella del primer llibre que vaig passar a col·legi, i encara no tenia ni els cinc anys, però ja m’he van voler. I totes les estrelles s’han quedat on eren, no s’han mogut ni un pam en tots aquests anys, ni les del cel ni les dels llibres, que tornen a ser en català. Quan ja no sone la gramola de la Rita, agafaré les saques i m’estiraré a la carretera nova, fins que vingui un carro, perquè totes les estrelles tornen a ser al seu lloc i brillen sense cap tel»; El Comité antifeixista d’Orriols, el pare es feia un embolic quan s’aturava a pensar qui era el poble. No era tant senzill. El poble, els bons, els dolents… qui eren? Li agradava tenir les coses clares i concloïa després de gairebé tres hores de conversa: Nosaltres només volem la justícia social, igual que tu», li repetia insistentment en Siset Puig, però era cert que els seus jornalers treballaven de sol a sol i no en treien ni per matar la gana. Ara volia repartir els béns o potser el que volia, de bo de bo, era no pedre’ls de vista? Tenia raó la mare?»
Helena Carreras, descriu una escena que sembla pròpia del millor teatre del món i que toca temes de rabiosa actualitat pel que fa a l’educació pública i els serveis socials durant la República; en contrast amb la política de l’extrema dreta que desgoverna la Generalitat Valenciana, que no negocia i pretén humiliar els sindicats de l’ensenyament, en voler deteriorar i privatitzar els béns comuns, per a mercantilitzar les necessitats bàsiques; com també s’obsessionen en arraconar la nostra llengua, limitar-la al reducte de l’àmbit familiar i censurar la nostra literatura catalanes per ubicar-la en el racó més fosc, indigne i menyspreable de la invisibilitat; és només un tast del capítol 2, titulat, El 36, el fill, Josep Giró, li pregunta:
«Pare, què és això del Consell de Primera Ensenyança?
El seu pare li respon:
-Doncs… Què et sembla que la Maria Rosa ja no vagi a l’escola i que quasi no sàpiga llegir?
– Ella diu que si vol es casarà amb un mestre i que abans de ficar-se al llit li llegirà els diaris o La vaca cega o novel·les senceres, si li ve de gust, que se sap fer vestits i vedella amb bolets i no ha de saber res més.
– Doncs el Consell Local de Primera Ensenyança vol dir que les nenes com la Maria Rosa han d’anar a l’escola des de ben petites amb els nens i estudiar com ells. I així aprendran a no ser tan totxes i a llegir el diari elles soles i les cartes de les barjaules del seu home.
La mare va remugar sense massa convicció i jo no ho vaig acabar d’entendre, però el pare ja anava embalat i va continuar:
–No sé en quin cony de país vivim! A França un treballador té dret de saber i és lliure, i aquí els pobres no van a l’escola perquè sempre continuïn essent pobres i taujans sotmesos als burgesos de merda!
– Miquel, ja n’hi ha prou, no? -va queixar-se tímidament la mare.
– A mi ja se m’havien passat les ganes de preguntar.
– Tenim els mateixos drets que els capitalistes, el mateix dret a l’educació i a pensar pel nostre compte –encara va afegir el pare-, pesi a qui pesi. És això el Consell Local de la Primera Ensenyança, ho entens ara?
Era mentida, però vaig fer que sí amb el cap.
– Ah, i també vol dir que s’han acabat les comunions i els capellanots! En aquesta casa només combreguem amb la comunió dels pobres treballadors. I si els altres nens fan la comunió amb l’hòstia reconsagrada i tota la mandanga, a casa nostra no en volm ni sentir la ferum. I sí, va anar ben bé així, tots els altres nens de la meva edat van fer la Comunió petita i jo no, però m’hauria sabut més greu que no passessin els Reis, que sempre em portaven llibres de contes i d’història de Catalunya…
Pues de Garota d’Helena Carreras, Edicions Lletra Impresa, Ccl·lecció Ovidianes, 20, 2025, 282 pàgs,
