Sal·lus Herrero i Gomar
Abans de començar la seua novel·la Akiva, Vicent Garcia Devís, ens recorda apotegmes interessants i adients per reflexionar sobre la vida i la mort, en temps foscos, que sembla que tornen amb altres vestits:
«El tren de la deportació tenia dotze vagons, i nosaltres n’érem sis-cents, però era un vagó petit […]. De les quaranta-cinc persones del vagó, només quatre tornàrem a veure les nostres cases, i va ser de llarg el vagó més afortunat».
«Als camps de Buna-Monowitz i Birkenau només hi van entrar, del nostre comboi, noranta-sis homes i vint-i-nou dones. De tots els altres, en un nombre de més de cinc-cents, ni un sol era viu dos dies després».
Primo Levi, escriptor i antic presoner a Auschwitz
«Considereu si us plau la vostra sement:/ no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vida/amb la virtut i amb el coneixement»
Cant XXVI: El cant d’Ulisses. La Divina Comèdia
«És per mi que es va a la ciutat del plany, és per mi que es va al dolor etern i al lloc on pateix la raça condemnada, jo vaig ser creat per un poder diví, la suprema saviesa i el primer amor, i no hi va haver res que existís abans que jo, abandona l’esperança si entres ací!».
Dante Alighieri sobre l’Infern
Garcia Devís dedica el llibre: «A totes les víctimes i als pobles oprimits», d’entre els quals, el nostre, el poble valencià, el qual junt als altres pobles germans del nostre domini lingüístic, han patit les guerres, les opressions i l’intent d’esborrar la seua singularitat en termes de llengua, cultura i nacionalitat. Una realitat aorosa que es prolonga fins avui mateix.
Aquesta excel·lent novel·la de Vicent Garcia Devís, Akiva. Fugint dels llops, és una recerca minuciosa, detallista i corprenedora, després d’anys d’investigació exhaustiva i molt valuosa, per contar, amb pèls i senyals, la persecució aclaparadora d’una família benestant de jueus alemanys, una parella de metges de Munic, Akiva i Franziska Bacharach, amb dos fills, Wolf i Stefanie, de tretze i deu anys respectivament, que hagueren de fugir de l’Alemanya nazi, uns anys després de l’ascens de Hitler al poder, el 1935, pel fet de ser jueus i viure un acaçament traumàtic.
Bé podria ser una novel·la que seguís la persecució de la gent d’esquerres antinazi, dels gitanos assassinats als camps de concentració nazis, dels cristians dissidents -posem per cas Dietrich Bonhoeffer- o dels saharauis desposseïts, dels palestins des de la Nakba fins a l’intent genocida amb la destrucció de la població, les infraestructures, les escoles, hospitals i les cases de Gaza, etcètera. Per això, la dedicatòria a totes les víctimes i als pobles perseguits és ben encertada i escaient.
Garcia Devís, de fet, dedica el llibre: «A totes les víctimes i als pobles oprimits», d’entre els quals, el nostre, el poble valencià, el qual junt als altres pobles germans del nostre domini lingüístic, ha patit les guerres, les opressions i l’intent d’esborrar la seua singularitat en termes de llengua, cultura i nacionalitat. Una realitat paorosa que es prolonga fins avui mateix.
Vicent Garcia Devís mostra en Akiva el seu bon ofici de periodista: és una novel·la-documental, basada en una investigació detectivesca fins l’obsessió pel mínim detall; una novel·la que be podria esdevenir pel·lícula, sèrie, documental, sobre la fugida de l’Alemanya nazi fins a València, on s’havien establert de molt abans familiars dels perseguits. I així, presenta escenes de la fàbrica de jute de Foiós (el poble de Vicent, per cert), el dinar al Saler, una estada al balneari d’Aigües, al sud del País Valencià, entre la Vila Joiosa i el Campello, on Akiva va intentar suïcidar-se per primera vegada, amb uns medicaments que havia comprat a Xixona, davant l’espant de la seua família i, més tard, un desenllaç tràgic, tètric i dolorós…
La ideologia feixista i nazi es concreta en unes pràctiques criminals d’exclusió, de persecució, de liquidació, de maltractaments i tortures físiques i psicològiques sobre les víctimes, que deixa petja perdurable. Com s’expressa a la novel·la, portaven sobre les seues espatlles una motxilla molt pesada, la brutalitat i la barbàrie criminal nazi que havien vist a Alemanya, «venien d’un calvari turmentós i queien de colp, en un abisme de tenebres» enmig d’una situació política a l’estat espanyol de l’any 1936, molt inestable, pel soroll de sabres que s’escoltaven, veus contra les reformes democràtiques, contra el reconeixement dels drets de els dones, contra el dret al divorci i a l’avortament, contra la separació església-estat, les millores socials que eren contestades amb insults, agressions, amenaces, pistolerisme i intents de colps d’estat militars i feixistes. «La dreta havia perdut les eleccions del febrer i els conservadors es confabulaven per a recuperar el poder, amb l’aquiescència de l’Església i l’exèrcit. La premsa i la ràdio estimulaven aquella sensació de catàstrofe que estava al caure. Els suports del govern feixista de Mussolini i el del Tercer Reich alemanys deixaven Europa a les portes d’un conflicte bèl·lic»… Una caldera de foc ardent que podia dur a témer a Akiva (Karl) i Friga (Francesca) que la inestabilitat, les incerteses i l’empitjorament del clima social i polític a Espanya prendria les derivades semblants a l’arribada al poder de Hitler a Alemanya, on el món que coneixien s’ensorrà sota els seus peus i tot es trastornà i desestabilitzà… De fet Stefan Zweig i Lotte Altmann, uns anys després, refugiats al Brasil, arribarien a la mateixa decisió que Akiva i Friga, amb l’enorme diferència que aquesta parella, ambdós, eren adults, però els fills d’Akiva no ho eren, estaven a València «acomboiats i amb unes ganes immenses de viure»… En canvi, per als pares, «era un calvari {…] es trobaven anímicament desfonats, sense força als ossos per a sostindre l’ànima i la carn del cos.» Els traumes del passat tornaven i els feia viure en un estrés constant; la vida es tornava invivible.
Als agraïments Garcia Devís esmenta Francesc Balanzà Ruiz, Xavier Llopis Bauset, Josep Jiménez Miralles (Munic), Lukas Halbfas (Colònia), Llúcia Casanova, Francesc Bayarri, María Jesús Bacharach Vallier, Carmen Balbín Bacharach i Moncho Romero (Munic).
Al Pròleg, Martí Domínguez, afirma que un cognom tan sonor i tan conegut a València sona a valencià de soca-rel, però és un cognom teutó; remarca, Domínguez, que «és una història de persecució i violència, d’injustícia i d’hipocresia socials. Un dels aspectes més espaordidors de l’Holocaust fou la manera com una part molt significativa de la societat alemanya va mirar cap a una altra banda, com es va acomodar a les noves exigències polítiques i com, finalment, si no eren jueus o comunistes, va acabar participant, d’una manera o una altra, en el genocidi jueu.» Martí Domínguez que ha escrit novel·les tan extraordinàries, com L’esperit del temps (Proa, 2019) i Ingrata pàtria (Proa, 2025) on fa una dissecció perspicaç i eloqüent, en la primera, de la implicació de la Universitat Alemanya en el nazisme i, en la segona, del règim feixista del criminal Franco que va assassinar al doctor Joan Peset Aleixandre, amb la complicitat d’alguns col·legues de la facultat de Medicina de València, que l’acusaven de no ser fidel a la seua classe social i de criticar el feixisme, anota:«La intel·lectualitat alemanya -on cal incloure també l’austríaca – va participar activament en les polítiques del nazisme, i foren ben pocs els acadèmics que es resistiren a posar-se al servei del Tercer Reich. Metges, biòlegs, físics, químics, arquitèctes, lingüistes…contribuïren a fomentar el concepte d’espai vital (Lebensraum) i a legitimar la necessitat expansionista i imperialista del règim. Igualment dotaren d’una pretesa justificació científica les lleis racials que perseguien jueus i altres minories, com ara el poble gitano.» Explicita que en fugir d’Alemanya, per tal de salvar la vida, «Karl Bacharach i la seua família es refugiaren a València, on ja vivia el seu germà major Hugo, propietari d’un comerç en expansió» i s’establiren al carrer del Taquígraf Martí, en una luxosa residència de l’Eixample . Però aquest ‘salvament’ tingué el preu del desarrelament, de la pèrdua de la identitat, en diluir-se en una burgesia valenciana que, en general, estava en contra de la República, que ben prompte donaria suport al colp d’estat feixista del general Franco, que compartia ideologia amb Hitler i de Mussolini, una classe social, sutbralla Martí Domínguez, que poc o gens tenia a veure amb ells, que sabien les conseqüències del totalitarisme nazi-feixista. Conclou; «Una contradicció amarga, on la vida i la supervivència xocaven amb els principis i la memòria.»
Al Pròleg, Martí Domínguez, també fa consideracions sobre l’antisemitisme que va escampar Hitler amb la invasió de Polònia, «la Segona Guerra Mundial» i fa una hipòtesi historicista sobre el passat, si s’hagés evitat la guerra, en limitar el nazisme el seu afany de dominació mundial, potser l’antisemitisme aleshores, «ja tan estès a Europa, s’haguera propagat com una pesta arreu del món, atorgant carta de normalitat a les accions més monstruoses de l’ésser humà». Aquella possibilitat d’escampar l’antijudaisme per tot arreu, sembla que l’està aconseguint el Govern de Netanyahu amb les guerres brutals contra Gaza, Liban, Iran… en part per l’amenaça l’existencial, per la matança de Hamas del 7 d’octubre del 2023 i per lliurar-se de l’acció de la justícia davant les acusacions per delicte de corrupció. Com Trump, sembla que fa, en amenaçar esborrar una civilització, per tapar la seua implicació de presumpta pedofília en la llista d’Epsein… signes d’un temps de translimitació ecològica, política i militar. El problema greu és que una part de la ciutadania, sovint amb poca finesa i molta simplificació, a més de negar el dret d’Israel a tenir estat, posa al mateix sac a tots els jueus del món… Amb la posició benestant i «burgesa» d’Akiva, es reafirma, de manera involuntària per banda de Vicent Garcia Devís, el tòpic de la riquesa dels jueus… com si no hi hagueren jueus de la classe treballadora i pobres. Ser jueu, a Israel o arreu del món, no et fa responsable de les accions monstruoses del Govern de Netanyahu ni de pertànyer als tecnòcrates de Silicon Valley, a no ser que sigues còmplice d’aquestes dinàmiques bel·licistes i econòmiques d’un tecnofeixisme i neoliberalisme salvatge… La ciutadania d’Israel hauria d’adonar-se que no pot mantenir per més temps, sense jutjar, a un personatge nefast, com Netanyahu i el seu Govern d’extrema dreta, tan semblant a l’extrema dreta estatunidenca trumpista que li fa costat en la seua política criminal… Els jueus als Estats Units i a bona part d’Europa, s’han oposat amb accions contundents al genocidi palestí i l’incendi bel·licista d’Orient Mitjà. No és just considerar que tots els jueus, pel fet de ser-ho, són responsables de les accions genocides del Govern de Netanyahu.
El llibre de Vicent Garcia Devís, és un acte reparador, de justícia moral i de resistència contra l’oblit, recupera la veu dels grans oblidats, d’una família acorralada i perseguida que arriba a un atzucac, a un carreró sense eixida, com li va passar uns anys després, el 1940, a Walter Benjamin a la Fonda de França, la pensió on es va allotjar a Portbou, que Rafa Gomar va descriure tan magistralment, un repàs sobre la vida i la mort del filòsof berlinés, Walter Benjamin. Passatges acabats (Lletra Impresa, 2024), que és una meravella de novel.la en ficar-se en la pell de Walter Benjamin, com Akiva, que tracta de resseguir les petjades dels Bacharach i la persecució dels jueus des de l’Edat Mitjana fins als temps de Hitler, amb moments sublims i lírics, com van assenyalar Martí Domíguez i Alfons Cervera a la Presentació d’Akiva. Fugint dels llops al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València. L’horror està descrit amb bellesa i una documentació detallista i minuciosa, amb ajuda de la tecnologia més potent i avantguardista, capaç de retratar l’oratge que feia mentre feien un àpat al jardí de Munic i descriu l’atmosfera, la llum del sol, la temperatura i el cant dels ocells… Inclús les cerimònies familiars dels Bacharach, en les noces d’Akiva i Friga, el Jo t’estime de Ludwig van Beethoven
A l’Epíleg, I nosaltres hem perdut la memòria, Alfons Cervera, ens recorda una reflexió dels Diaris de Víctor Klemperer: «La meua vida és cada dia més pobra». Alfons Cervera és l’escriptor de la memòria democràtica, de rescabalar els perdedors, els marginats, els perseguits, els maquis, els republicans, els exiliats, els dissidents dels sistemes criminals… En aquest Pròleg d’Akiva, ens recorda que «L’escriptura decent mai no estarà –no hauria d’estar- del costat de la mentida. Deia Walter Benjamin que tota escriptura és una biografia. Un dia d’hivern, envoltat de neu, va morir quan escapava dels nazis. Està enterrat a Port-Bou. Una tomba falsa. Ningú no està enterrat en una tomba que busca la mar la ma al cementeri de Port-Bou. La por no disposa d’un lloc on viure eternament. La por és un lloc on habita el buit. Un no lloc. Escriure la por i el buit no és fàcil. Qui va patir els camps nazis no volia contar les nits al ras, les formacions enmig del gel de les matinades infinites, el lladruc dels gossos a les portes dels barracons i els forns crematoris. El viatge en vagons que hi arribaven amb cossos ja sense vida. Les mateixes sabates que provocaven gangrena en els trens abans d’arribar a les pedreres i les pues electrificades. El nazisme no sols assassinava en els camps. Abans omplia de por les cases de famílies jueves, posava als seus habitants una estrela groga en els jaquetes tan gastades, els jerseis de llana esfilagarsada i el punt exacte on segons la ciència sentim palpitar el cor. El nazisme no sols et roba la vida, sinó també la consciència. El rostre de la barbàrie no era humà…». Les despulles, els crits dels uniformes, el taconeig dels botxins, els camps, els gasos, la despossessió, no ser res, les nits i els dies de l’horror, els somnis i els malsons, una pàtria encesa per l’odi, pel grunyit violent de la bèstia, per la deportació de cossos i els somnis… Alfons Cervera ha escrit novel·les com Els paradisos artificials (1995), Maquis (1997), L’home mort (2001), Esas Vidas (2009) i moltes altres sobre la memòria, l’oblit, els patiments i la persecució… Confessa, Alfons Cervera que mentre llegia Akiva, de Vicent Garcia Devís, llegia també Diaris de Victor Klemperer, on s’exposa la desesperació, l’enfonsament, el no poder més dur la vida avant… «Viure l’exili. Saber que el retorn és impossible, que el sentit de petinença es va quedar en la primera revolta del camí. Amb neu o sense. Com Walter Benjamin. Com Max Aub. Com Joan Lluís Vives Com l’home i la dona que van defensar la República a Espanya i la vida ja va ser tan distinta en passar la frontera. A València vivia el germà d’Akiva Bacharach. A València van arribar Akiva i la seua família enmig d’un malson. La identitat, on? La casa alemanya, on?. L’estrela groga segueix en la jaqueta tan gastada» […] «I nosaltres hem perdut la memòria», escrivia Charlotte Delbo en Cap de nosaltres tornarà. Ella sí que va tornar dels camps nazis. I va escriure la seua història. Com Primo Levi. Com Jorge Semprún. Com Ceija Stojka, que ens va deixar l’esgarrifós testimoniatge de es seues successives captivitats en Somie que visc? Una xiqueta gitana en Bergen-Belsen: «Tot ens estava prohibit, excepte morir».
Destaca Alfons Cervera l’excel·lència de la novel·la Akiva. Fugint dels llops. La història i la manera de contar-la. Les vides fragmentades. L’escriptura fragmentada. Els salts històrics per entendre millor el passat i el present. L’ou de la serp en uns temps sotmès a la devastació: «Era un temps en què la misèria i el fanatisme religiós cavalcaren per tot Europa sobre un cavall negre d’intolerància, esquírria i revenja». Ara, podríem dir que s’ha escampat arreu del món aquest esperit d’odi, ressentiment, fanatisme, intolerància, bel·licisme i mort, només un número? La mort és el destí d’aquesta família, recorda Alfons Cervera; com deia Heidegger que la mort era el destí dels humans, «L’home, l’ésser per a la mort», mentre Raimon cantant ens recordava als anys seixanta-setanta del segle XX, en la cançó D’un temps, d’un país: «Per a la vida s’ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet. No creguem en la misèria, la misèria necessària, diuen, de tanta gent…», ara que Miquel Alberola ha escrit una biografia autoritzada i deliciosa de Raimon, Aquest jo que jo soc, Arallibres, 2026; si els adults havien decidir deixar de viure, era la seua opció fabricada pels traumes del recent passat a l’Alemanya nazi, però els infants, deixats a la família del seu oncle Hugo, hagueren pogut sobreviure sense penalitats; no s’ha de decidir sobre la vida dels altres, els van preguntar si volien morir en una cambra de gas? El seu oncle Hugo es relacionava amb els Polo de Bernabé, els Noguera, els Behn, els Morris o la mateixa família Boluda… Com explica Vicent Garcia Devís en Akiva: «En el diari Las Províncias del 9 de desembre de 1932, el falangista Juan Beneyto, publicava un manifest, ‘La hora nacionalista de España’, en aquell desembre de vaga, en què glossava la política de Hitler amb aquestes paraules: “El punto antisemita està admirablemente expuesto: El judaismo va contra Alemanya. Así, la Constitución de Weimar y el socialismo. Quien hizo la Constitución de Weimar? Un judío: Hugo Preus. ¿Y el socilismo? Karl Marx, otro judío”...». Hi ha un llibre coordinat per Gustau Muñoz, Els reaccionaris valencians. La tradició amagada, 2010, editorial Afers, on s’analitzen algunes biografies, entre les quals la de Joan Beneyto, estudiat per Pau Viciano, per comprendre millor el recent passat valencià i veure la seua ombra fins a l’actualitat: veure les arrels doctrinals d’aquest pensament totalitari i antidemocràtic.
En un dels paràgrafs d’Akiva, Vicent Garcia Devís, amb una investigació esmolada que se sosté durant tot el seu llibre, escriu: “D’altra banda, sobre les responsabilitats de l’Església catòlica en tota aquesta persecució històrica, l’escriptor Walter Zwi Bacharach ho denunciava en el seu llibre Anti-Jewish Prejudices i German Catholic Sermons (Prejudicis antijueus en els sermons catòlics alemanys): la màcula malaventurosa del clergat a través dels segles en allò que es denomina «la causa jueva». L’autor afegia una altra clau per a comprendre la situació: «La clau del problema per al judaisme alemany fou que estava tan integrat en la societat alemanya que el colp li va aplegar de sobte i des de dins. No vingué des de fora, com els va passar als jueus polonesos, que van ser ocupats. Ningú… cap dictador o país va envair Alemanya». Una integració excessivament optimista i confiada dels jueus a Alemanya que Hannah Arendt denunciava als seus llibres, inclús acusant als líders de les comunitats jueves de ‘col·laborar’ amb el nazisme en l’Holocaust, per facilitar-los la faena, el llistat de noms i no organitzar una resistència armada… Ho va denunciar i va rebre nombroses critiques i atacs amb acusacions de no estimar prou el seu poble jueu (Gershon Scholem)… Arendt, cordialment, li responia -eren amics- que ella no estimava abstraccions, banderes, pàtries ni mapes, que amava amics concrets, persones de carn i ossos, no podia exigir-li excessos que no podia cobrir.
Vicent Garcia Devís, a Akiva, fa una recerca magnífica, recorda alguns dels perseguits per ser jueus al llarg de la història, la família de Joan Lluís Vives. «Un altre jueu valencià il·lustre va ser el metge i poeta Lluís Alcanyís que procedia d’una família de conversos de Xàtiva. Alcanyís ocupà la primera càtedra de medicina de la nova Universitat de València. La Inquisició l’acusà a ell i a la seua segona esposa, Elionor Esparça, de practicar el judaisme. Elionor va ser foragitada a morir cremada entre les flames de la foguera el 1505 i a l’any següent va ser ell el condemnat per mateix mètode infame». Hi ha una novel·la molt bona de Joan Olivares, El metge del rei (Bromera, 2016), que conta la història del metge Lluís Alcanyís, la seua infantesa a Xàtiva, un temps d’amistat i aprenentatge, però també de dubtes obre si preservar la religió jueva dels avantpassats o confirmar la fe cristiana en què l’han educat… I com les flames de la Inquisició castellana, malgrat la seua saviesa mèdica, l’amenacen perillosament; com segles després amenaçarà i perseguirà el nazisme milions de jueus, entre els quals, la família d’Akiva, que fugint dels llops, va caure en les urpes d’una tensió política i convulsió social a València i a l’Estat espanyol, entre una República amenaçada i a la defensiva i un feixisme criminal i ofensiu que presagiava sang, llàgrimes i una guerra incivil i salvatge de tres anys, on va guanyar la barbàrie, com s’assenyala al film La invasió dels bàrbars, el director de cinema Vicent Monsonís amb una documentació rigorosa i un efecte impactant que haurien de veure els que fan apologia de la dictadura del criminal Franco. Revisitar i analitzar el passat per entendre el present, per conèixer i refusar les barbàries d’ara mateix.
[Sobre o a partir del llibre Akiva. Fugint dels llops. Auf der Fluht vor den Wölfen, de Vicent Garcia Devís (Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2026) amb pròleg de Martí Domínguez i epíleg d’Alfons Cervera.]
