Elx, la dama del Vinalopó (1)

elx

Néstor Novell

(Iniciem amb aquest article una sèrie dedicada a Elx, la tercera ciutat més poblada del País Valencià, que anirem publicant en lliuraments successius. La sèrie dedicada a Elx culmina la tasca d’indagació directa i alhora àmplia documentació, duta a terme per Nèstor Novell en el marc del projecte conjunt amb Josep Sorribes ‘Nou viatge al País Valencia’, que hem vingut publicant en aquesta web i que veurà la llum pròximament en forma de llibre. N. de la red.)

L’àngel de nou se’n puja     al núvol que ja munten.

Sonen ministrils; l’orgue    s’encén, se trenca, esclata…!

Ja li obrin les portes del      cel a la mangrana.

Ja es tanca. Ja se’n va.       Fins l’any que ve s’amaga.

(Gaspar Jaén i Urban[1])

Sota una pluja immisericordiosa que ens segueix des de l’arribada a les faldes del Maigmó, després d’un any d’extrema sequera, faig la que pot ser la darrera visita d’aquest periple pel País. M’acompanya Josep Sorribes i, a Elx, ens espera, com no!, Josep Antoni Ybarra. Una part important d’allò que he pogut conèixer d’aquestes terres del sud li ho dec a la seua generositat i a la seua voluntat de compartir idees, projectes i reflexions. Per a la visita a la seua ciutat m’ha convocat un seguit d’il·licitans ben interessants.

Esmorzem a l’estació d’autobusos. Travessem dues grans avingudes de circumval·lació i, com a punt de referència de la nostra destinació, la universitat Ausiàs Marc, ai! perdó, Miguel Hernández, que és el nom que finalment li posaren per evitar una referència massa “valencianista”.

De seguida arriba Gaspar Agulló, creador de …Y por qué no un blog?, un espai ciutadà d’opinió, cultura, publicacions, patrimoni, rutes naturals i política, de lectura obligada. A hores d’ara compta amb més de 350.000 visites. La conversa es centra en l’espai comunicatiu de la ciutat.

Si parlem de premsa escrita, ara la gent hi llig més Información, però durant molts anys el diari més llegit va ser La Verdad de Múrcia. La ciutat disposa d’una televisió privada i “al·legal” que és TeleElx. Un mitjà que va nàixer d’una colla d’unes 10 persones encapçalades per Antonio Rodes. Agulló comenta:

L’èxit de la televisió es degué al bon tractament de la informació local i els partits de l’Elx CF, a més, per la nit feia porno. Aquesta programació va fer que persones de totes les edats s’apuntaren a pagar la quota. Antonio Rodes vengué la televisió al grup ONO i ara és l’encarregat dels grans esdeveniments de la Generalitat

Altra publicació és El Taladro, també d’un grup d’amics que volen obrir el debat a la ciutat sobre temes locals, però no es distingeix pel seu caràcter crític. Per últim està Radio Elche de la cadena SER, que segueix la tradicional línia “comercial” (segons qui paga la publicitat) i castellanista de la cadena, i el magazine Elche digital, el diari d’informació, cultura i oci per internet.

Gaspar Agulló i Ybarra senten nostàlgia de l’Encarnella (la carxofa), una revista satírica que va fer un paper corrosiu important durant els anys 80. A la interessant i ben documentada pàgina WEB, Memòria Digital d’Elx[2], gestionada per Miguel Ors Montenegro de la Càtedra Pere Ibarra de la Universitat d’Alacant, llig:

L’Encarnella (1983-1984). Publicació satírica sobre temes locals. (La Revista de la Gente Bien): Núm. 1.001, Fulla Oligofrènica per als Bufats. Núm. 2.001, La Revista més Oberta per al Lector més Estre. Núm. 3.001, La Fulla de Got i Punyal. Núm. 4.004, La Fulla més Verda per al lector més Morat. Núm. 5.005, La Revista que no Produeix Ressaca. Núm. 6.006. La Fulla que no Falla.

En aquesta WEB també es pot trobar un seguit de magnífiques biografies, bibliografia i fotografies antigues d’Elx.

Tant per a Ybarra com per a Agulló, el Grup d’Elx va ser la colla d’artistes i intel·lectuals il·licitans que marcaren la història recent de la ciutat. El Grup es configurà, el 1965, com a moviment d’avantguarda artística amb obres que van des de l’expressionisme abstracte al realisme històric. Hi practicaren un gran activisme cívic i de compromís amb el País. El seu objectiu era fer arribar l’art contemporani a la gent: venien obra a preu de cost (materials i hores de treball a preu d’obrer de fàbrica); la qual cossa, per altra banda, facilità un cert procés especulatiu, atés que l’obra de seguida que estava venuda aconseguia una revalorització molt important. Els integrants del Grup d’Elx foren els pintors Joan Castejón, Albert Agulló, Antoni Coll i Sixto Marco. Gràcies a la seua insistència es creà el Museu d’Art Contemporani d’Elx, amb obres d’Arcadi Blasco, Juana Francés, Salvador Soria, Toni Miró, l’Equip Crònica i Joan Genovés.

L’efervescència cultural de la ciutat als anys 60 també es concretà en la creació, el 1964, de la companyia de teatre La Caràtula. Durant la transició hi associà molta gent de la cultura il·licitana. Amb 50 anys d’existència n’és de les més antigues del País, ha realitzat espectacles de tota mena i ha participat en nombrosos festivals internacionals. A hores d’ara no té l’empenta que arribà a assolir fins els anys 1990. El 2012, el seu director i ànima del grup teatral des dels seus inicis, Antonio González Beltrán, deixà la companyia.

Una altre grup iniciàtic, i on s’hi trobaran molta de la gent que després serien els principals actors de la cultura i el pensament d’Elx, va ser el grup de folk Cadafalc.

A Elx es va crear l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó el 1991 i incorporà la revista La Rella com a publicació de l’Institut. Segons la seua WEB[3]:

l’IECBV promou, coordina i organitza anualment un conjunt d’activitats de formats i continguts ben diversos: articles en premsa, conferències, presentacions de llibres, visites culturals, trobades gastronòmiques, exposicions monogràfiques, o la publicació de La Rella. Anuari de l’IECBV, revista de recerca i reflexió sobre qualsevol aspecte relacionat amb la comarca.

La Rella va nàixer com a revista cultural el 1983. La seua ànima durant molt de temps ha estat Gabriel Sansano. La revista ha publicat més de 300 estudis diversos sobre temes locals, sempre en valencià i amb rigor científic.

Altres institucions culturals de caràcter valencianista són: el Casal Jaume I d’Elx, una associació bastant activa que realitza conferències, exposicions, presentacions de llibres i també, imparteix cursos de danses, artesania local i d’aprenentatge de la llengua. L’altra és El Tempir, una associació cívica que té com objectiu la represa del valencià a les comarques del sud del País Valencià i la defensa dels drets lingüístics dels valencians, en diversos àmbits socials, especialment a les escoles. El Tempir manté una estreta col·laboració amb Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua. L’associació ha dut a terme una interessant política de publicacions. Segons la seua presentació en la web:

D’una banda, la revista El Tempir, que ha permès difondre quina és la realitat lingüística del sud del País Valencià; d’una altra, la col·lecció “Quaderns d’El Tempir”, monogràfics centrats en estudis estadístics sobre l’ús del valencià a Elx o material didàctic d’interès per als centres educatius. I, en tercer lloc, “La Rambla del Vinalopó”, centrada en tots els aspectes presents i futurs que afecten la llengua catalana a les terres més meridionals del País Valencià.

L’ànima d’aquesta associació és Joan-Carles Martí i Casanova, una de les persones que millor ha estudiat les qüestions sociolingüístiques a Elx. Recentment, l’associació ha rebut el premi Micalet, amb motiu del qual, Josep Enric Escribano, el seu president, expressava un repte per a les comarques del sud:

Homogeneïtzar l’heterogeneïtat del sud en una consciència única de valencianitat on el valencià siga llengua de cohesió social i també patrimoni dels qui no la tenen com a llengua pròpia o territorial.

A Elx també van nàixer dos importants autors en castellà: l’escriptor, crític de cinema i autor dramàtic, Vicente Molina Foix; i l’escriptor, periodista i pintor Vicente Verdú. Els dos fan la seua vida intel·lectual bàsicament a Madrid i cap influència tenen en l’esdevenir cultural de la ciutat on van nàixer. Altres elxans de la diàspora varen ser l’organista i compositor del segle XVIII Ferran Acuña; Vicent Albarrach i Blasco (1898), reconegut pintor paisatgista establert a Granollers, fill del pirotècnic que introduí el llançament de palmeres a la nit de l’Albada d’Elx i mort a la presó a Alacant; el sacerdot socialista destinat a Melilla, Diego Jaén Botella (1900), que va ser cremat a la plaça d’aquella ciutat pels revoltats franquistes el 1936; i el pintor surrealista Antoni Bernad Gozálvez (1917), exiliat republicà a Sud-amèrica. I nat a Elx és també l’historiador i ex rector de la Universitat de València Pedro Ruiz Torres.

A Elx no es pot defugir parlar de la qüestió lingüística i d’educació. Mentre Alacant mira a Madrid, Elx és ben diferent. Tot i la forta immigració castellana a partir de mitjans anys 1950, Elx és una ciutat que mira el País. La conversa amb Virtuts Torró, premi Vicent Ventura, actiu membre del sindicat STEPV, articulista incansable de la revista Allioli i actual Directora dels Serveis Territorials d’Educació d’Alacant, es imprescindible. Tot i ser d’Ontinyent, és una persona que s’ha integrat activament al món cultural d’Elx, la qual cosa fa que la seua visió siga menys xovinista o menys hipercrítica.

Tudi Torró arribà a Elx l’any 1977. Es va trobar una ciutat desfeta, tant en termes de ciutat com respecte de la llengua. La llengua estava amagada, encara que es mantenia en família i la feien servir els compromesos amb la cultureta. La forta emigració dels anys 50 i 60, la majoria andalusos de Granada, s’havien posat a viure al barri de Carrús en condicions ben properes al que avui diríem barraquisme. Els fills d’aquests immigrants fins els 18 anys no s’assabentaven que a Elx es parlava valencià, mai no havien baixat al poble. Allò pareixia Múrcia. No havien sentit parlar mai de la Festa, ni del 9 d’Octubre, ni de la Pasqua, ni de cap de les tradicions elxanes, ni de la llengua.

La via del tren era un veritable mur de segregació, per això va ser tan important el projecte, d’uns urbanistes catalans i executat per diversos arquitectes locals, de soterrament de la línia i el disseny,  a sobre seu, de l’avinguda de la Llibertat com un bulevard.

El Camp d’Elx té 32 partides, algunes són veritables pobles entre 5.000 i 1.500 habitants, com l’Altet, Torrellano, la Foia, les Baies o la Perleta. Viuen al marge de la ciutat i es caracteritzen per ser poblacions molt conservadores i per mantindre l’ús del valencià, però al mateix temps, mostren un autoodi respecte de la llengua molt acusat. Mai no la farien servir en públic ni amb desconeguts. Tudi recorda que li deien: Hábleme en castellano, no crea que no lo sé hablar porque soy de una una pedanía.

Tudi era mestra d’una escola del centre de la ciutat. L’alumnat era d’al·luvió, una barreja de xiquets de la ciutat, de les pedanies i d’immigrants. Els xiquets valencianoparlants amagaven el valencià i s’avergonyien de la seua llengua.

A Elx, el grup de poder dominant és el dels industrials. Tots es coneixen entre si i es relacionen en valencià, encara que cada vegada menys perquè l’actual generació ja ha viscut l’abandonament de la llengua per part dels pares i s’han educat en castellà. En realitat no són pròpiament industrials, la majoria son negociants que cerquen el benefici a curt termini. Aquest grup d’empresaris ha marcat molt la política de la ciutat i no mai han tingut una visió territorial ni els ha interessat ni la cultura, ni la formació ni la cohesió social.

L’evolució de la ciutat en els darrers 60 anys ha convertit Elx en un poble gran, molt gran, de gent acomodatícia que fuig de ser classificada, o marcada, de pertànyer a un grup, a una ideologia o a un lloc. Només les famílies d’Elx de tota la vida es distingeixen per expressar un fort xovinisme il·licità. La immigració, en general, respecta el caràcter de la ciutat, així com els seus costums i la llengua, però no s’hi involucren. Durant la transició hi hagué molt d’associacionisme de barri i molt actiu. Amb l’arribada de la democràcia el PSOE les aniria desfent. Ara no hi tenen cap representativitat ni operativitat Tudi Torró em diu:

La veritat és que Elx és un tempir, una terra en saó, que permetria avançar en la construcció del País, però no s’ha fet pràcticament res al respecte.

Ybarra, ben atent als detalls, ens porta a dinar a un restaurant vora el palmerar del parc municipal: d’aperitiu calamars i de plat principal, com no, un magnífic arròs en crosta, el pla elxà per excel·lència. A la taula ens espera Manolo Rodríguez, l’alcalde en majúscules per a tot una generació d’elxans. La conversa comença amb les icones de la ciutat: el dàtil i la palma[4] -és a dir, el palmerar-, la segrestada Dama d’Elx, la Mare de Déu de l’Assumpció i la Festa. I ben aviat deriva cap a l’ànima d’Elx, la convivència i el model econòmic. Manolo mig de broma diu:

Elx ja fa temps que es va vendre l’ànima al dimoni. La veritat és que Elx és un misteri i el més menut és el que es representa.

Els il·licitans se senten a gust vivint a Elx. Els estudis sobre la percepció que tenen els immigrants també mostren la seua identificació en la ciutat, inclús la gent del barri de Carrús (o el d’Altabix) que és un barri de barreja d’immigrants de Múrcia, del Baix Segura i d’estrangers –Marroc, Algèria, Romania, Equador, Colòmbia-. Carrús representa més del 40% de la població de la ciutat, el treball irregular està a l’ordre del dia, però se li denomina el barri de la concòrdia. Els  habitants consideren positiu el fet de viure juntes persones de les més variades procedències distintes i de llengües distintes. No hi viuen en comunitats separades, sinó que valoren constituir una barreja de cultures.

Si a Elx es pregunta pel món de les idees i de la cultura, tothom respon que sempre han estat una minoria elitista. Sempre han tingut la vocació de ser una mena de club exclusiu, de remirar els mèrits de cada persona i de mirar-se el melic a tothora. Potser que la seua minsa influència social en siga la prova més palpable de la seua desconnexió social. Segons Gaspar Jaén, la cultura que s’ha fet a Elx ha estat de petits grups al voltant d’un lideratge personal i sempre amb ajuda municipal. El primer alcalde de la democràcia, Ramon Pastor, del PSPV, va deixar fer, sense implicar-s’hi massa. El segon, Manolo Rodríguez, “Muntà la possibilitat a la ciutat per a que hi poguera haver una activitat de pensament”. En aquells anys el treball que va fer gent molt diversa va ser immens.

A parer de Josep A. Ybarra, la magnificència de la Festa o l’activisme qualificat del Grup d’Elx i de la generació posterior, la dels anys 70 als 90, no haurien de dur-nos a engany. Elx no és una ciutat culta, no ho ha estat mai, la seua cultura és molt limitada. Com a mostra aquesta carta de Ramon Jaén, enviada el 1919 des dels Estats Units, a Pere Ibarra

He vist poca gent tan desperta, tan intel·ligent com la d’Elx, però no saben posar en bon servei tota aquesta força moral que no viu més que per nodrir les bandositats, com si encara visquéssem en plena edat mitjana. Tot personal!; res no he vist al meu poble que haja alcançat el pur valor de les coses ideals. Tot vola a ras de terra. Jo vaig veure a temps això i hi vaig fugir

L’associacionisme valencianista (el Casal Jaume I, El Tempir, La Rella) està conformat per gent culta però la seua influència és marginal en la ciutat. L’expressió política d’aquestes associacions ha estat l’antiga UPV. De fet, el partit també patí l’elitisme i de la corresponent manca d’influència social. En aquests moments, més d’un simpatitzant se n’alegra del revulsiu, més enllà dels acords o desacords en les polítiques concretes, que ha significat la creació de Compromís. De tota manera, en general, també els grups polítics elxans s’han caracteritzat per la seua exclusivitat. A l’Ajuntament tots els partits estarien d’acord en dir: no pot ser alcalde ningú que no siga d’Elx.

Elx és més aviat un gran barri obrer. La burgesia d’Elx no té cultura, ni és representativa, ni és dirigent. Una prova ben evident és la destrucció del patrimoni urbà, especialment l’immobiliari. L’única època de conformació d’una certa burgesia local es va produir amb l’aparició de les grans empreses dels anys 1920 i que perduren fins els anys 1960-1970. Desapareguda la gran empresa desaparegué la incipient burgesia local. L’empresari d’Elx d’ara ho és exclusivament per interés, no hi ha cap altra motivació. La resposta de l’empresari davant una situació negativa (pujada d’impostos, pujada de preus dels proveïdors, etc..) és sempre la mateixa: ací tens les claus. L’Associació d’empresaris del calcer, AVECAL, no mai s’ha distingit pel seu caràcter reivindicatiu. A parer de Manolo Rodríguez:

El poble i els empresaris no tenen ideologia. Són hereus directes dels fenicis. La ciutat està governada per persones d’Elx de tota la vida, la majoria són valencianoparlants. Governen Elx com si fora una ciutat de 20.000 habitants que no té immigrants. La ciutat no té cap pes a la Generalitat ni cap visibilitat exterior i és la tercera ciutat del País. Elx és una ciutat viva, però podria acabar com Alacant.

Per a Gaspar Jaén, a la ciutat hi hagué dos moment d’efervescència intel·lectual. El 1979, amb l’arribada del primer ajuntament democràtic, i el 1987 amb l’arribada a l’ajuntament de Manolo Rodríguez. A partir de 1995 entrà a l’alcaldia Diego Macià de la mà de Lerma i Garcia Miralles i ja no res tornaria a ser igual. Segons Jaén:

Macià es dedica a tallar el cap a tots el que han treballat amb Rodríguez. Fe moca en mica, les persones més actives del món intel·lectual d’Elx, d’una manera o altra, també s’han anat a un mena d’exili personal.

El ben cert és que, a partir de l’any 1995, la importància que havia assolit Elx en el conjunt de les ciutats del País aniria perdent-se. A escala urbanística, les idees tornarien a ser més convencionals i acomodatícies als interessos immobiliaris. La crisi del sector sabater i el zaplanisme triomfant espentarien capitals industrials cap a l’especulació urbana:  al Raval es trenquen les tipologies que durant la primera fase de rehabilitació s’havien conservat, es continua construint la nova ciutat destruint la vella ciutat, creixen les pedanies i es desenvolupà una platja residencial amb edificis pantalla i de gran altura.

Els darrers anys d’ajuntament del PP han estat d’una militància terrible contra la cultura del País i contra tota la memòria de l’esquerra. L’alcaldessa popular, Mercedes Alonso, només entrar a l’Ajuntament va canviar el noms de carrers, de jardins i edificis públics (País Valencià, Pasionària…), bé per castellanitzar-los (Teatre, Escorxador…), o bé per dedicar-los, per exemple, al darrer alcalde franquista, Quiles (el mateix que va tombar la torre àrab, la Glorieta i que volia tombar el Convent de Sant Josep). Desvaloritzà els Premis Ciutat d’Elx, els va fer bilingües i canvià el premi Antoni Bru pel de Cafè Marfil (el nom de l’època franquista). El bandejament del llegat de Miguel Hernández, dipositat a l’Ajuntament des dels anys 1980, ha aconsellat als hereus del poeta a portar-se’l a Jaén. També va deixar perdre l’Arxiu de la Memòria d’Acció Cultural, més de 200.000 documents de la majoria de partits, sindicats i d’altres entitats, de la II República, la guerra civil, el franquisme, l’exili i la transició democràtica al País Valencià. En aquest arxiu també es troba una part del llegat de Sanchis Guarner: els quaderns inèdits de la recollida d’informació per a l’Atles lingüístic de la Península Ibèrica, materials relacionats amb el projecte d’Estatut de Autonomia de 1931 i,  i de la Comissió de Bilingüisme dels anys 1980-1981.

En els darrers anys, la croada popular es dirigí contra les associacions i entitats que consideraven no afins al PP (Associació  Musical el Altet, Federació d’AMPA…).  Ara  el nou ajuntament voldria recuperar arxius i memòria … i un projecte de ciutat.

Si mirem els números municipals, el 2012, el pressupost mitjà per habitants era de 825,32 €. Tant els ingressos com el pressupost municipal s’havien mantingut bastant estables, tot i la crisi. Les despeses de personal també ha estat estables, actualment signifiquen el 34% dels ingressos. Respecte de les inversions reals, el seu volum ha estat minvant, pas a pas, durant el període 2001-2012. La caiguda de les inversions va ser més forta a partir de 2008. El 2012 la inversió municipal va ser de 19,78 milions d’euros, el 55,03% en euros constants de les inversions de 2001.

Però si tothom està d’acord que un dels principals reptes de la ciutat, amb uns creixements poblacionals espectaculars, és la seua cohesió social, l’anàlisi de les diverses polítiques municipals al respecte mostra que els successius ajuntaments no han abodat mai la tasca, més enllà de la xerinola. El 1976 l’ajuntament donà suport a la creació dels Moros i Cristians. Després ajudà a la creació de les Comissions Festeres als diversos barris, les quals, durant les festes del poble, desenvolupen activitats festives horteres i per als immigrants. També promocionà l’expansió de la Setmana Santa.

De totes les entitats festeres-esportives, l’Elx CF n’ha estat la més important. A més de la ciutat, les simpaties cap a l’equip de futbol és major a la comarca del Baix Segura que no a les valls del Vinalopó. L’enfrontament amb els seguidors de l’Hèrcules han estat sempre importants, més que no amb l’Eldense –que també és ben forta (per això a Petrer la penya de l’Elx té més de 200 membres). Un altre tret característic de l’Elx CF és que els seus simpatitzants ho són majoritàriament del FC Barcelona, mentre que els de l’Hèrcules ho són més del Madrid.

Segons Manolo Rodríguez, no es pot oblidar la gran importància que va tindre el club de futbol en la integració social dels immigrants d’Elx i de tot el Vinalopó. L’equip va nàixer als anys 20 com una cooperativa en la constitució de la qual participà tot el poble. L’equip estava molt proper a la gent, el futbol tenia un gran valor de cohesió social i de sentiment de pertinença a la ciutat. Futbol, política i religió tot es barrejava, quan venien els partits de promoció a primera divisió, agafaven, la Mare de Déu, alcaldessa de la ciutat, i la pujaven a Altabix en presència de les autoritats (civil, militars i religioses). Va ser la burgesia de les grans empreses sabateres dels anys 1950 i 60 qui va fer gran l’Elx CF amb jugadors mítics com Cayetano Re, Llompart, Lico, Marcial i Vavá.

Es pot dir que, més enllà del suport al futbol o a les noves activitats festeres sense cap arrelament a les tradicions i les festes de la ciutat, només l’escola pública va fer un esforç important per la cohesió social. Segons Tudi Torró:

Si vols que et siga sincera, només l’escola i els mestres han fet un esforç conscient, obert i constant per cohesionar la ciutat i les comarques del sud, i al voltant d’un projecte de País i de recuperació de la llengua. Els nostres alumnes que han eixit de la immersió lingüística són els que, al mateix temps, se senten més elxans i més valencians. Alguna cosa hem fet bé. Jo vaig començar a donar classes de valencià a l’Algorfa abans de la Llei d’ús, el Baix Segura, i vaig acordar amb els pares l’ensenyament del valencià com la millor manera d’ensenyar-se bé el castellà. Els alumnes em deien que ells parlaven “panotxo” i jo els vaig demostrar que utilitzaven una llengua de transició entre el català i el castellà fent-los analitzar, paraula per paraula, el seu vocabulari. L’èxit va ser enorme. Després, al 50% de les escoles infantils municipals d’Elx introduirem la immersió lingüística, el resultat va ser una demanda creixent de línies en valencià fins a l’any 1995. Aleshores, 1 de 3 línies eren en valencià, i a Elx hi han 65 centres escolars.

A Elx, en el període 1977-1983 hi havia un moviment de mestres i professors, en qualsevol de les llengües, actiu i progressista, que apostaren per la normalització del valencià. El Baix Vinalopó fou la segona comarca en crear –després de la Safor- el Col·lectiu de Mestres del País, i va ser la primera en crear la Trobada d’Escoles en Valencià (Festa de la Primavera), el 1982. Aquesta festa, la promotora de la qual va ser Tudi Torró, va ser un gran èxit de participació de pares, alumnes i professors,  i tot abans de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Però com explica Tudi Torró:

Quan la Llei d’ús començà a canviar els criteris i parlar d’ensenyament en funció de la llengua materna els límits a la normalització lingüística es varen fer evidents. L’única manera d’assegurar l’ensenyament de les dues llengües a un nivell d’igualtat és la immersió lingüística. Amb l’arribada al poder del PP tot s’ha vingut a terra i la llengua i el sentiment pel País ha reculat. La castellanització ha estat abassegadora a l’escola i en el seu ús social. Ara comencem una nova etapa, però la gent està aviciada, li han fet viure la llengua com un conflicte. Per altra banda ja no tenim aquell professorat compromés i amb una idea comuna d’allò que era el rol del mestre i la seu complicitat amb el País. Ara cada mestre du un projecte propi i, la majoria de vegades, el seu projecte és merament personal.

En un article de comiat, abans de fer-se càrrec de les noves tasques en l’administració educativa. Tudi escrivia a l’Allioli[5] a favor de la igualtat lingüística:

Continuaré demanant, com vaig dir el mes de juliol, que el decret de plurilingüisme del PP es derogue el més prompte possible i que es faça una normativa que simplifique i regule l’aprenentatge plurilingüe de manera eficaç, partint de la nostra realitat, de com aprenen els alumnes i de totes les investigacions i estudis que s’han fet a l’efecte. Hem de ser rigorosos i deixar-nos de plantejaments partidistes respecte a què s’ha d’aprendre i com s’ha d’aprendre. Deixem parlar els pedagogs, els estudiosos, els mestres. Per fer tot això i molt més… necessitem al capdavant de les nostres institucions uns polítics progressistes, formats i units. No podem perdre més temps, ara és el moment, com deia Fuster: Ara o mai

Com en moltes ciutats, les llibreries van jugar un rol important en segons quins moments de la nostra història recent. A Elx històricament han hagut dues llibreries importants, La primera fou Sèneca, el lloc on tota la generació més activa dels darrers anys del franquisme i de la transició pogué trobar tots aquells llibres censurats pel règim del nacional-catolicisme; ara la llibreria ja no té el compromís social d’aleshores. A hores d’ara la llibreria de major qualitat (ja té 35 anys d’existència) te nom de joc de cartes, Ali i truc.

Elx també tingué un dels primers moviments naturistes del País i ha estat sempre molt actiu a la ciutat. La lluita per parar la desfeta del Clot de Galvany, que es va guanyar, donà un impuls considerable als ecologistes organitzats en el grup El Margalló. Ara en són unes 20 persones que a més duen una ràdio antimilitarista i pro animalista. A l’actiu d’aquest moviment cal afegir-li la creació del Museu Paleontològic.

La Universitat Miguel Hernández no es caracteritza per la seua implicació en la ciutat. La seua creació va ser una operació de l’expresident Zaplana –el veritable iniciador al País de les polítiques de desindustrialització i de canalitzar inversions cap a l’especulació urbana- quan el que es demanava era una seu universitària de la Universitat d’Alacant. La UMH manté seus a Elx, Oriola, Sant Joan d’Alacant i Altea. Els principals estudis que imparteix són medicina, dret i antropologia. La universitat d’Elx ha estat  possible gràcies a les fortes aportacions de recursos municipals, cosa que ha endeutat a l’ajuntament. Per la seua banda, l’hospital comarcal d’Elx s’ha convertit en un important centre de formació i investigació mèdica en col·laboració amb les universitats.

Elx té declarats dos Patrimonis de la Humanitat: un material, el Palmerar d’Elx; i un altre immaterial, la Festa. Aquestes han donat lloc a tres museus, el sorprenent museu escolar Centre de Cultura Tradicional de Pusol; el Museu-Centre d’Interpretació del Palmerar, a l’Hort de Sant Plàcid; i el Museu de la Festa.

La Festa és la gran manifestació cultural de la ciutat. Declarada Monument Nacional per la Segona República, el 1931, i Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, per la UNESCO el 2001. És una representació teatral que es realitza a l’interior de la basílica de Sant Maria i que recrea la mort, assumpció i coronació de la mare de Déu. És representa ininterrumpidament des de l’edat mitjana excepte uns pocs anys que el prohibí el Concili de Trento.

El text de la Festa, la consueta, es troba íntegrament escrit en valencià, llevat d’alguns pocs textos en llatí. La música més antiga és d’origen medieval, però després ha tingut incorporacions del barroc i del renaixement. L’obra s’ha transmès escrita en el Llibre de la Consueta. El dia 14 d’Agost es representa la Vespra, i el 15 d’agost la Festa. El dia 13 és la nit de l’Albà: els il·licitans pugen als terrats de les cases –alguns encara s’hi menjaran el meló d’Alger- a admirar el lluminós esclat de palmeres. El final d’aquesta nit màgica de pirotècnia és la palmera, la més gran de totes -colossal diria Fuster-, que  l’Ajuntament llança a les 12 de la nit, coincidint en un gran volteig de campanes. El mateix dia, per la vesprada, s’hi fa el darrer assaig on es representen sense interrupció la Vespra i la Festa.

L’organització de la Festa és competència del Patronat del Misteri d’Elx. Vora l’església es troba el Museu i la Casa de la Festa, on es mostren els atuells, estris i vestits que es fan servir en la representació i, a més, gràcies a les noves tecnologies, es pot fer una visita virtual de la Festa. Amb la recuperació de la Generalitat Valenciana, La Festa va tindre un fort impuls institucional amb els acords de l’any 1983,  que es concretaren el 1987. Des d’aleshores, el 80% del pressupost n’és assumit a parts iguals per la Generalitat i l’Ajuntament, mentre que la resta és pagat per l’estat i la Diputació

Segons l’exalcalde Manolo Rodríguez, el Misteri d’Elx és, sense dubte, un dels signes identificatius de la ciutat, però seria mentir dir que està arrelat. El Misteri és la icona per a els d’Elx de tota la vida, però el segueixen només la gent culta:

El Misteri no ha sigut mai tant popular com la processó. Millor dit, el poble d’Elx amb qui s’ha identificat més és amb la Mare de Déu. I la cosa ve d’antuvi. Quan els conflictes entre els homes de la vila i els senyors, si l’acord no era satisfactori per als interessos de la ciutat la gent protestava i treien a la processó a la Verge vestida de morat i amb un vel negre.

A les darreries del segle passat Lluís Quirante va fer diversos i importants estudis sobre la Festa. Com a membre de la Junta Local del Misteri d’Elx va crear unes jornades d’estudi d’art medieval que derivaren, al poc de temps en l’important Festival Medieval d’Elx. Malauradament, el darrer govern municipal del PP ha desvirtuat els seus objectius.

Hi ha diverses llegendes que conten l’origen de la Festa. La tradició més estesa assenyala que la imatge va ser trobada en una caixa per un soldat de guaita a la platja de Tamarit. La caixa duia la inscripció soc per a Elig. En assabentar-se el poble hi acudí a arreplegar-la en disputa amb gent de les poblacions veïnes.

Per a Pere Ibarra hi ha una altra explicació més plausible. El 15 d’agost de 1331, els moros tenien posat setge a la vila d’Elx. Els elxans aconseguiren trencar-lo situant al capdavant de les tropes la imatge de la “Santíssima Madona“. En agraïment, el Consell declarà aquest dia festa major i que es celebrara amb el “Misteri del Trànsit i Assumpció gloriosa de la Verge Maria al cel“.

A l’estudi de l’obra teatral que fa l’historiador Joan Castaño[6] s’hi diu:

Pel que fa referència al text literari, sabem que l’acció dramàtica del Misteri d’Elx està basada en els relats tradicionals de l’Assumpció de la Verge que es transmeteren oralment els primers anys del cristianisme i que, a partir del segle IV, foren recopilats en els Evangelis Apòcrifs. (…) L’estudi dels seus versos, tant des del punt de vista literari com filològic du a la conclusió que, en alguns fragments, especialment de la primera jornada o “Vespra”, la llengua és arcaica, possiblement de la segona meitat del segle XV.(…)

Francesc Massip, un dels millors coneixedors del Misteri d’Elx, ha posat de manifest la supervivència en la representació il·licitana de nombroses característiques del teatre medieval: espai escènic, utilització d’escenari horitzontal i vertical, pervivència de trucs i efectes teatrals, indumentària escènica amb formes i símbols medievals tardans, interpretació i direcció espontània i la seua concepció com a festa comunitària i col·lectiva.

Al segle XVIII i XIX, la Festa patia un cert anquilosament i abandó. Segons la revista Saó[7], va ser decisiu el paper que jugaren determinats intel·lectuals:

“a partir d’aquesta valoració de la Festa per part dels intel·lectuals en el sentit de ser una peça de teatre única que pagava la pena conservar com una mena de relíquia, la població començà, a poc a poc, a incorporar uns valors culturals en la seua vivència de la representació que s’oposava, quan no la substituïa, a la consideració festiva popular i tradicional”.

De bibliografia[8] sobre la Festa n’hi ha d’abundant, i també de gravacions de música[9] i en vídeo. El Patronat del Misteri d’Elx té publicades diverses guies per seguir la representació i un llibre institucional de Joan Castaño i fotografies de Jaume Brotons titulat La Festa o Misteri d’Elx[10]:

Consta de dos parts: «Introducció a la Festa d’Elx», en la qual es posen de manifest les principals característiques del Misteri: fonts, consuetes, texts, música, autors, origen, capella de músics i cantors, organització, història, reconeixements rebuts, etc., i «Cicle anual de la Festa d’Elx», on es descriuen els diferents actes que constitueixen la celebració: nomenament dels electes, muntatge dels escenaris, prova de veus i de l’àngel, Nit de l’Albada, assaigs generals, la Vespra, la Roà, la processó, la Festa, les Salves de la Mare de Déu, la Salve del 31 d’agost, els cicles tardorencs i la Vinguda de la Mare de Déu. Es complementa amb una bibliografia bàsica. Inclou una descripció del drama assumpcionista i els versos dels seus cants.

I deixaré aquesta petit homenatge a la Festa amb un text de Fuster[11] emocionat:

Quan el noi que fa de Maria entona allò de «Gran desig m’ha vengut al cor», ens sorprèn el nou patetisme que aconsegueix en la seua boca el Vexilla Regis gregorià de divendres sant. I després, el ternari i els cors dels apòstols i jueus, són ja arranjaments cultes, compostos pels polifonistes valencians del Renaixement, potser sobre temes primitius (…) Però en els quadres en que l’element celestial intervé amb àngels, o fins i tot amb la mateixa compareixença de la Trinitat, una tramoia gairebé acrobàtica hi entra en acció. Suspesos d’un cable gruixut, davallen de l’altíssima cúpula uns artefactes brillants, de vegades fins amb cinc personatges embarcats, i en el moment de l’apoteosi final, mentre en puja un d’aquells en baixa un altre al seu encontre per realitzar, sobre el buit, la coronació de Maria. Tot hi és resplendent, arriscat, enlluernador.

Com que el text s’orienta cap a l’anàlisi de la ciutat, centre la conversa amb Gaspar Jaén, treballador obsés, lúcid, perfeccionista i d’una exquisida sensibilitat. Als anys 1980, vist des de fora d’Elx, semblava que no res es movia a Elx sense la mà d’aquest arquitecte i poeta. Però a Jaén i Urban, de la mateixa manera que li succeí a Pere Ibarra, la ciutat que tant estima, acabà foragitant-lo. Com una premonició, la dedicatòria de la seua Guia de l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat d’Elx[12], va ser  feta a: la memòria de Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934), que estimà Elx amb passió, desesperació i odi. Avui viu a Elx el seu exili interior ben lluny, aparentment, de les preocupacions de la ciutat i del País.

La Guia és, un treball minuciós escrit amb una llengua culta i potent, realitzat amb la voluntat d’explicar l’evolució urbana dels diversos barris i de reivindicar un patrimoni arquitectònic digne de conservació, o el que en quedava als anys 1973-1983. Després de tants anys, ara veu la llum el quart d’aquests volums. Tot i mostrar-se satisfet d’aquest treball gegantí, em diu: pot ser que al final de tot allò que he fet en la meua vida, siga la meua poesia allò que més perdure en el temps. El seu dur enfrontament amb l’alcalde Macià, que posà tota la maquinària municipal per destruir-me,  el portà, el 2004, a deixar de preocupar-se per Elx. Algú que ha caminat per la ciutat 30 anys observant el cel, els edificis, mirant cap amunt, ha aprés, a força de pals, a caminar mirant cap a baix

[1] Gaspar Jaén i Uban. La Festa. Editorial Moll. 1982

[2] http://www.elche.me/

[3] www.iecbv.com

[4] Antoni Barber Vallès & Ismael Guardila Mora. Rams de palma blanca. L’artesania de la palma blanca al migjorn valencià. http://www.tonibarber.com/ETNO/PALMABLANCA/index.html#cultureta

[5] Tudi Torró. 15 anys. Allioli. Quaderns d’ensenyament del País Valencià. Núm. 262. Època IV. STEPV. Intersindical Valenciana. Gener 2016

[6] Castaño, Joan i Sansano, Biel (eds.), Història i crítica de la Festa d’Elx, Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Alacant, 1999.

[7] Revista Saó. La ‘Festa d’Elx’, més de cinc-cents anys després. 31 juliol 2015

[8] Castaño i Garcia, Joan, Consueta de la Festa de la Verge i Mare de Déu, Maria Santíssima de l’Assumpció (1751), M. Pastor, Elx, 1992.

Jaén i Urban, Gaspar i Castillejos i Furió, Andreu, Llibre de la Festa d’Elx, M. Pastor. 1984

Jaén i Urban, Gaspar i Serrano i Bru, Antoni. Algunes notes sobre el cel i la tramoia alta de la Festa d’Elx, en AD, El cel en la Festa, Patronat Nacional del Misteri d’Elx-Diputació d’Alacant, 1995.

Llobregat Conesa, Enric A. La Festa d’Elx. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1975.

Llorenç, Alfons (coord.). Món i Misteri de la Festa d’Elx. Conselleria de Cultura i Educació. 1986.

Massip i Bonet, Francesc, Teatre religiós medieval als Països Catalans, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona-Edicions 62. Barcelona, 1984.

Quirante Santacuz, Luis. Del teatre del Misteri al misteri del teatre. Universitat de València. 2001.

Ramos Folqués, Alejandro. Historia de Elche. Picher. 1987.

Rodríguez Macià, Manuel; Navarro Mallebrera, Rafael; i Vives Ramiro, José M. La Festa. (en Historia de la Provincia de Alicante, vol. VII). Mediterráneo, Murcia, 1991.

Sanchis Guarner, Manuel, Teatre assumpcionista valencià (a cura de L. Quirante), 3 i 4, 1986.

Gòmez Muntané, Maricarmen, Consueta de 1709. Estudi crític de la música. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986.

[9] La Festa o Misteri d’Elx, Capella del Misteri d’Elx (dir. Manuel Ramos), RTVE-Música. 1993.

El Misteri d’Elx, Ensemble Gilles Binchois (dir. Dominique Vellard), Virgin Classics, Londres, 1997.

El Misteri d’Elx. La Vespra, Capella de Ministrers (dir. Carles Magraner), CDM, Valencia, 2003.

El Misteri d’Elx. La Festa, Capella de Ministrers (dir. Carles Magraner), CDM, València, 2004.

Homenatge al Misteri d’Elx. La Vespra, Capella Reial de Catalunya (dir. Jordi Savall), Alia Vox 2004

[10] http://www.misteridelx.com

[11] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62. 1971

[12] Gaspar Jaén i Urban. Guia de l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat d’Elx (1977-1983) –4 vol.-. www.ua.es/personal/gaspar.jaen/

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER