Pau Viciano
Ahir es va presentar a Barcelona, sense massa rebombori, però per un historiador de la significació de Josep Fontana, l’assaig de Ferran Garcia-Oliver Valencians sense ADN. Relat dels orígens, l’obra guanyadora del darrer Premi Joan Fuster. I avui, a València, per si algú encara no se n’havia assabentat, es presenta el llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan són valencians?, amb un gran desplegament mediàtic i la presència, entre altres, del president de les Corts Valencianes, la segona autoritat del País. I no fa massa temps –si comptem el temps segons el ritme pausat dels llibres en paper i no per la fugacitat de les xarxes socials–, un altre medievalista, Agustín Rubio, va publicar una obra veritablement monumental, per la magnitud de les aportacions “empíriques” –dos volums amb més de 700 pàgines– i l’agudesa i matisació de les seues reflexions: El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV. Una obra que ha rebut la bona acollida que es mereix en els àmbits acadèmics, però que, per desgràcia, no ha transcendit a un públic més ampli. No es tracta, és cert, d’un llibre de divulgació o que busque un titular cridaner en la premsa. Agustín Rubio és un gran investigador que ha abordat el tema de la consciència col·lectiva medieval amb la màxima objectivitat, tractant de deslligar-se de les implicacions ideològiques del debat identitari actual. No es el tipus d’historiador que treballa, pràcticament en directe, de cara a les xarxes socials o que exhibeix cada troballa documental davant les càmeres. Això, òbviament, li trau visibilitat pública, però segurament afavoreix el rigor i la ponderació de les seues anàlisis.
El llibre de Ferran Garcia-Oliver no és una recerca acadèmica, sinó un assaig, i l’assaig és un gènere ambigu que permetria a l’autor prendre’s certes “llibertats d’expressió”, estirar més el braç ideològic que no la mànega empírica. No és el cas de Valencians sense ADN. Ferran Garcia-Oliver, catedràtic empeltat d’home de lletres, mai no deixa de pensar amb les cauteles de l’historiador. Les seues reflexions són fluïdes, però no hi trobarem afirmacions que no estiguen fonamentades en un coneixement del passat contrastat. Es tracta d’una obra motivada per un impuls cívic, però no tant orientada a defensar amb arguments historicistes una determinada posició ideològica o identitària, sinó a desmuntar les barbaritats que, gràcies a la “democratització” de les xarxes socials, circulen sobre els orígens dels valencians. Aquest assaig és, sobretot, un desinfectant en la millor tradició de Fuster, una obra “en legítima defensa” davant les manipulacions barroeres que sobre la llengua i la “nació” dels valencians continuen dominant un espai massa ampli de l’esfera pública.
El llibre de Vicent Baydal poster decebrà molts dels seus lectors. Tal com ha estat publicitat i amb la repercussió mediàtica que ha tingut fins i tot abans de distribuir-se, faria l’efecte que és un assaig polític encaminat a desmuntar la narrativa “espanyolista” sobre els orígens del poble valencià. Pot decebre en el sentit que no és això –o no és només això—, sinó que és un llibre acadèmic d’història política, més dens i exigent en la lectura del que cert públic està acostumat. És també, certament, una obra provocada per una passió cívica valencianista, una reivindicació historicista dels orígens seculars dels valencians en contra de les visions espanyolistes, que voldrien que Espanya fos la nació més antiga d’Europa. Però de manera menys explícita, també vol ser una impugació de la visió diguem-ne “catalanista” de la identitat valenciana: sense negar l’aportació catalana, tendeix a diluir-se i a relativitzar-se la seua importància, afirmant una precoç identitat política valenciana que aviat aniria adquirint més gruix social. La principal aportació de Baydal és l’intent de datar i explicar un procés –l’afirmació d’una consciència col·lectiva produïda pel regne com a espai polític— que era ben conegut, des de Joan Fuster a Agustín Rubio, passant per un altre estudi important, la Consciència idiomàtica i nacional dels valencians d’Antoni Ferrando, però que no s’havia analitzat amb detall. El problema és que s’estudia la nova identitat valenciana de manera aïllada, sense posar-la en relació amb les altres identitats que coexistien o anirien generant-se: l’originària catalana i la del conjunt de la Corona d’Aragó, i ja finalment la d’abast hispànic. D’aquesta manera la narració de la identitat dels valencians queda un tant esbiaixada i potser adquireix unes tonalitats essencialistes i, alguna vegada, rellisca cap al terreny de l’assaig. En qualsevol cas, com a llibre d’història política té un interès que demana una anàlisi més detallada, en el terreny acadèmic, que seria lamentable que quedàs enterbolida per tot l’enrenou mediàtic i el que semblaria la seua canonització política.
