Oliva: aproximació històrica i problemàtica actual (i 2)

Nèstor Novell

Economia i societat al llarg del temps

Parlem de l’economia d’Oliva. La ciutat disposava d’un ampli terme i de conreus ben variats: els arrossars i àrea de cacera de la marjal i les aigües, el secà de l’interior i les hortes que es podien regar des de la construcció de l’assut d’en Carròs al segle XIV.

Els abundants drets d’aigua del riu d’Alcoi varen permetre la introducció de la canya de sucre (o canyamel). Oliva va ser el primer lloc on es va conrear la canyamel al País Valencià, des d’ací s’estendria a tota la Safor i, amb el temps a Granada, a les illes Canàries i a Amèrica. Segons Gregori Maians[1]:

Esta es una cosecha (la caña dulce en Oliva) que para criarse i conservarse necesita de regarse de ocho a ocho dias (….) que producía anualmente una grandísma abundancia de cañas dulces de que se hacía el azúcar i se sacava mucho dinero”

Segons Antoni Mestre[2] cap al 1413 el comerciant de València Francesc Pons introdueix el conreu del sucre a Oliva. Al poc de temps, aprofitant que l’expansió turca pel Mediterrani interromp el flux d’espècies i de sucre, la Safor es convertirà en un dels més importants centres sucrers d’Europa, com ho demostra les activitats comercials de la Grosse Ravensburger Handelsgesellschaft [la Gran Societat Comercial de Ravensburg] que arribà a construir el seu propi trapig al Real de Gandia. En el cas d’Oliva i continuant amb Maians:

“Oliva va ocupar, durant l’any 1494, el tercer lloc, pel número de naus, entre els ports del regne que mantenien relacions comercials amb València, abans que Alacant o Gandia”.

L’expulsió dels moriscos, el sucre americà, l’entrada de la casa de Benavente amb una actitud absentista i rendista, la remolatxa i el canvis climàtics, acabaren amb aquest conreu a les darreries del segle XVIII.

Segons Cavanilles[3] Oliva, vila recomanable per haver-hi nascut Maians, amb 1206 veïns, havia passat a ser la segona població més nombrosa del ducat de Gandia (Gandia, 1400 veïns), atès que durant molt de temps havia estat la primera. També hi posa de relleu la forta concentració de la propietat de la terra que caracteritzarà Oliva fins a èpoques ben recents.

“Lo precioso del término son las huertas, regadas con las aguas del rio, i 6.000 hanegadas de marjales, que se riegan de un modo industrioso digno de saberse, porquè por él se fertilizan allí campos incapaces de riego por su altura. Hállase el agua en los azarbes, que con varias direcciones se abriéron en aquel recinto, y los campos á quatro, cinco ó mas pies de altura sobre el nivel de ella. Para regar cada jornal de tierra se destinan tres hombres, de los cuales dos se ponen junto al agua, y con la calabaza que cada uno tiene, muy parecida á un cazo por el largo y angosto cuello de ella y la concavidad profunda de la barriga, sacan agua del azarbe y la vacían en el campo: donde muy pronto forman un arroyo por las freqüentes y contínuas cantidades que dexan: corre entónces el agua por el reguero dispuesto de antemano, desde el cual el tercer hombre, llamado Encaminador, la dirige oportunamente á los quadros.(… ) Este método se llama en Oliva rec de carabasí. (…)

Muy cerca de los cerros orientales de Mostalla empiezan las arenas hácia el mediodia, casi siempre incapaces de cultivo. Hállase en aquel suelo no léjos de Oliva una dehesa bien poblada de vegetales. (…)

Parece que podrian aumentarse los campos de riego si se aprovechasen las aguas que nacen a las raices del Castellár (…) y esta operación sería útil á los ménos acomodados de la villa, que por desgracia són casi todos los vecinos; porque las haciendas se hallan en poder de seis ó siete famílias muy ricas, y el de otras 30 que viven con decencia: los demás son jornaleros, y no habiendo en la villa fábrica alguna, ni mas industria que la agraria, viven con pobreza á pesar de ser muy trabajadores.”

L’altre gran conreu va ser la morera per a fer seda. Si bé no en el camp, perquè es plantava a la vora de les sèquies o dels camps de conreu, en el comerç, el substitut de la canyamel va ser la morera: la seda seria el producte d’exportació més important. El conreu aguantaria fins a les darreries del segle XIX. A més de la seda es filava i teixia el lli i el cànem.

Maians defesarà la llibertat d’exportació del capoll en defensa dels productors locals i en contra dels que creuen en una major protecció per assegurar una major producció interna. Gràcies a Maians sabem que la morera recollida entre 1794-1796 era una mica superior a les 4.000 càrregues de morera i la producció de vi entre 450 i 500 cànters. Serà precisament el raïm, però per a la fabricació de pansa als riurau o sequers, el que aniria imposant-se durant tot el segle XIX. El seu destí, el mercat britànic.

El segle XX serà el de la taronja. El 1881, segons Camarena[4]:

A partir de 1881 quan en la finca “la Barraca” de donya Desamparats Vives s’inaugurà la primera bomba vapor que, amb 2 cavalls de potència, extreia mil litres per minut. Després… fins aplegar al pantà de Beniarrés.

Però també seran importants les hortalisses, els llegums, la dacsa (o panís) i l’herba falç, a la marjal, el rec amb les sènies, carabassí o tahona.

D’altra banda, Oliva havia tingut des d’antic una certa tradició de fabricació de rajoles i teules. El treball era manual i s’utilitzava el forn morú. Entre els anys 60 i 80 del segle XIX la indústria adquirí una major importància, seguint l’exemple de l’empresa de Francesc-Andreu Martínez Gallego a la Font d’en Carròs. Però l’esclat de la indústria vingué a partir de 1945 amb la mecanització de la indústria, la introducció dels forns Hoffman i les corresponents xemeneies que li donaven una certa imatge manchesteriana a la ciutat d’Oliva vista des del sud. Els millors anys per aquesta indústria foren els anys 60 i 70 del segle passat. Una dotzena de fàbriques donaven feina a una mitjana de 50 treballadors cadascuna. El 80% dels treballadors dels rajolars, i de les mines, eren andalusos de Jaén i castellans de Ciudad Real. El creixement del barri de sant Francesc d’Oliva té aquest origen. Al voltant d’aquesta indústria Oliva desenvolupà una interessant indústria auxiliar de mecànica de precisió. Però als inicis del present segle només en quedaven uns pocs de rajolars. A hores d’ara només en resta la Ceràmica Olivense-Anticfang. La Decorativa, l’empresa que fabricava productes ceràmics d’alta qualitat i de magnífic disseny, està en procés de liquidació.

L’economia d’Oliva avui

Avui dia, si mirem l’estructura econòmica d’Oliva veurem que hi ha una mica de tot, sense cap sector que marque una especialització. En tot cas, cal dir que el comerç de la taronja, el transport i els horts de tarongers, mantenen, si exceptuem la Valldigna, el major dinamisme de tota la comarca. Ací la majoria dels camps de les terres més aptes, no les de la costa, encara es mantenen en producció en la majoria dels casos. L’agricultura ofereix un bon mercat de treball i encara és rendible.

El principal exportador de taronges (i també d’altres fruites) d’Oliva és Cañamàs Hermanos. A més és propietari de la finca de tarongers més gran del País, a la Ribera, i també té grans finques a Múrcia i al Magrib. L’aposta de Cañamàs, com la dels altres grans exportadors que hi resten, és autoabastir-se, d’aquesta manera integren tota la cadena de valor i obtenen un benefici assegurat, però perjudica molt als petits propietaris.

A Oliva també hi ha comerciants de grandària mitjana i petits propietaris que treballen la terra. Hi ha també una mena de central de compres o corredoria a l’engròs, Savipecho, que compra als petits propietaris i ven als petits comerços i, inclús als grans com a Cañamás o a Bollo de Benifairó.

En alguns horts del terme han apareguts productes innovadors que trenquen el que fins ara ha estat el monocultiu de la taronja. Es tracta d’advocats, magraners, caquis, etc. Encara no signifiquen produccions importants, però poc a poc van creixent.

També han aparegut alguns productors que fan citricultura ecològica. El qui té la finca més important, i amb motor d’aigua propi, és Vicent Faro. La major part de la producció la ven a la Cooperativa de Bèlgida, que està especialitzada en agricultura ecològica.

En darrer lloc cal parlar de la venda directa de taronja per Internet. Són joves empresaris que ha començat per la producció dels horts familiars i que, poc a poc, van obrint-se camí. En coneguem a dos, Cítricos Gourmet i Taronges Devesa. Facturen quantitats menudes però creixents.

El turisme a Oliva pràcticament tot són apartaments. La meitat es lloguen i, com a la resta del País, el 90% en negre, la qual cosa, en molts casos, és una ajuda a l’economia familiar dels olivers. Els hotels estan a Oliva Nova, però això és un món a banda. Ara uns joves de Madrid han muntat un aparta-hotel al principi de la platja per a practicants de wind-surf. Tenen ocupació tot l’any.

El gran complex turístic d’Oliva és Oliva Nova. Va nàixer d’un projecte que es deia Marina Sant Angelo, que volien fer una petita ciutat tipus Venècia amb canals i port esportiu. Després de comprar molta terra a l’Aigua Morta el projecte va fracassar. En aquells moments, hi hagué la possibilitat d’adquisició pública, atès que era una àrea mediambientalment complementària a la Marjal de Pego-Oliva, formant una unitat natural de gran importància ecològica (vora mar, dunes, restinga, marjal, aqüífer de Mostalla) però la idea no tingué suport a l’Ajuntament d’Oliva ni de la Generalitat, que encara tardaria anys en declarar Parc Natural la Marjal de les Aigües de Pego-Oliva. Va arribar l’empresa Hispano-Germana de Dénia i ho va comprar. Ara l’Aigua Morta, amb la finca del Plebà que també compraren, unes 400 Ha., està dedicat a xalets, apartaments, bungalows, hotel, àrea comercial i golf. Darrerament han introduït la hípica i l’organització d’estades d’equips de futbol europeus. Tenen turisme tot l’any, la qual cosa dinamitza el sector.

L’oferta turística s’hi redueix a 3 hotels, 1 hostal, 3 pensions, 531 apartaments i 7 càmpings amb 4.446 places. Ara bé, si l’oferta hotelera és minúscula, l’oferta de càmpings és important. A la part nord de la platja està el càmping Kiko que a més ofereix tot l’any una bona cuina. Els altres 6 estan també vora mar, però entre Oliva i l’almadrava. Són càmpings que ja tenen molta tradició i uns clients permanents.

Respecte a la restauració Oliva sempre ha tingut fama de tindre el millors bars per fer-se el vermut, una tradició que en pocs anys s’ha perdut. Ara ofereix alguns llocs de bona gastronomia. A Fran Parra, Kiko Port, Soqueta, el Lloc, la Sota i el Mistral s’hi pot menjar amb molta dignitat. No s’ha d’oblidar que Oliva, vora la muntanya, el pla d’arròs i els marjals i la mar, té una cuina molt variada i específica. Així, ofereixen les pebreres farcides d’arròs amb tonyina negra i fesols de careta; la gamba en bleda; el suquet d’anguila; l’espardenyà o suquet d’anguila i ànec; les angules; la vitoliana de calamar cuinat amb vetorí; el polpet; les clòtxines; els sepionets, el bonítol al forn i una gran varietat de peix, els minjos/minxos, les coques a la calfor (a l’escalfor del forn); i les coques de pebrera, tomaca i bonítol.

Fins fa uns 30 anys Oliva sorprenia per l’absoluta absència de botigues. Des de fa uns 20 anys el sector s’ha anat desenvolupant i avui la ciutat ofereix una diversitat d’articles de consum de tota mena. Tot i això, és un sector comparativament poc desenvolupat, 1,66 m² per habitant. Durant anys i anys el passeig era una àrea sense vida, les botigues i els bancs es concentraven a la carretera i als carrer principals de la vila antiga. Ara el Passeig, per fi, s’ha convertit en l’eix comercial de la ciutat, una albereda ampla i ben urbanitzada que segueix el traçat de l’antiga línea de ferrocarril Gandia-Dénia i on també podem trobar el mercat municipal i el concorregut mercadet dels divendres. Les botigues del centre històric estan en franca decadència. La crisi, en tot cas ha tingut una forta incidència en el sector, que ha perdut el 33% de les activitats. La ciutat no té cap centre comercial.

Oliva, a més de la platja i el port esportiu, les instal·lacions de golf i d’hípica, té dos instituts d’ensenyament secundari, i el conservatori de música. Aquests són els principals actius que atrauen visitants de les comarques veïnes. A banda, amb la finalitat d’augmentar la seua capacitat d’atracció comercial, organitza la fira anual del motor i la fira de l’estoc.

Font: Anuari Econòmic d’Espanya 2013. La Caixa

El sector industrial tradicional ha patit molt la crisis. Especialment la construcció, el transport i els rajolars amb la del sector mecànic associat. També ha desaparegut la indústria d’arts gràfiques. El sector que millor va és l’alimentari on trobem empreses importants, les primeres del rànquing d’Oliva. Així tenim a Refresco Iberia SA de fabricació de sucs de fruites i hortalisses, que factura 154,5 milions i té 401 treballadors; SAT Cítricos Valencianos, amb 44,3 milions de vendes i 392 treballadors (Cañamás); Frumesa, en fruits secs, amb 43,6 milions en vendes i 80 treballadors; l’empresa King Regal, de fabricació de llepolies, amb 33,8 milions de vendes i 181 treballadors; Arroces i Cereales SA, amb 31,3 milions de vendes i 53 treballadors; i Carnes Oliva, amb 14,6 milions de vendes i 51 treballadors i. Hi ha noves iniciatives com són dues fàbriques de gelats.

Entre les empreses més importants d’Oliva que no es dediquen al sector alimentari trobem: la constructora Torres Cámara; Plasfesa Products SL que té 3 naus per a fabricar envasos i bosses de plàstic, amb 9,18 milions de vendes i 22 treballadors; la constructora Hispano-Germana; la Cooperativa Sindical Olivense de transports; i AllGolf (Oliva Nova). El sector del transport i la logística va tindre una gran importància a Oliva amb Llàcer i Navarro. Avui el sector es troba molt més atomitzat amb empreses com Diania Logístics i altres.

Oliva té dos polígons, molt a prop un de l’altre. El Brosquil, en la carretera Oliva-Pego; i el de les Jovades, en la carretera Oliva-el Molinell. També hi ha una petita zona industrial al nord, on estan Frumesa i la Cooperativa. Tenen unes dimensions reduïdes, els falten dotacions bàsiques com la fibra òptica i tenen problemes d’accés a la carretera i a l’autopista.

El sector industrial en el període 2007-2012 ha perdut el 22,2% de les activitats i la construcció representa el 67,5% del total d’empreses.

Font: Anuari Econòmic d’Espanya 2013. la Caixa

Oliva és coneguda per ser el semàfor d’Europa i la realitat és que, el casc antic i la ciutat en el seu conjunt té un problema greu amb la carretera nacional que secciona en dos la població. En general, la qüestió de les infraestructures és sagnant. Les dificultats de comunicació entre la Safor i la Marina són vergonyoses. Des d’Oliva es pensa que Gandia es va solucionar la circumval·lació i va deixar penjats a la resta de la comarca. El tren de la costa continua sent una quimera, però ni el Gandia-Oliva-Dénia té perspectives de solució. Per altra banda, Oliva no té connexió amb l’autovia del Morquí. La ciutat reclama aquesta connexió, així com el desviament de la N-332, o alliberar de peatge l’autopista i fer el tercer carril.

Problemàtica actual d’Oliva, una conversa amb Francesc Devesa

Per parlar d’Oliva, hem quedat amb Francesc Devesa, metge que ha exercit la seua especialitat de digestiu durant 34 anys a l’hospital comarcal Francesc de Borja. És persona compromesa amb la cultura, la llengua i el medi des de sempre i molt aficionat a l’etnografia mèdica i la història de la medicina. Ens trobem a la terrassa d’una gelateria de la platja d’Oliva, són les 5 de la vesprada i bufa un agradós garbí, l’embatadeta que diuen a Oliva. Em parla del metge morisc Jeroni Paget de Beniopa. També de Joan de Borja i Serafí de Centelles, coneguts erasmistes, i la seua possible relació amb els metges moriscos.

Paco Devesa va ser regidor de l’Ajuntament d’Oliva per la UPV, als inicis de la democràcia, marcant una línea de seriositat, proximitat i compromís amb el patrimoni natural i històric de la vila que, sortosament, ha estat continuada en legislatures posteriors. Dos fets marcaren una línea de treball municipal que s’ha consolidat i eixamplat amb el temps: la recuperació de la marjal Oliva-Pego i la recuperació de les cases de Tamarit.

La conversa amb Paco és fluïda i amable. És una persona oberta i culta que matisa cadascuna de les seues afirmacions. Comencem pel tema comarcal. A Oliva no s’instrumentalitza el tema comarcal ni es planteja el tema territorial. El concepte de Rebollet ja no existeix i la proximitat amb les antigues poblacions del contat d’Oliva va diluint-se. Per a Francesc Devesa la Mancomunitat no ha complit els objectius que tenia:

“Li manca representativitat. Els seus membres haurien de ser elegits de manera directa, però també hauria de tindre una capacitat financera pròpia i capacitat legal per poder aplicar directrius”.

Clar que en la situació d’incomprensió actual sobre el fet comarcal és molt difícil aconseguir que els ajuntaments l’hi cediren les competències d’urbanisme, ordenació del territori, transport i medi ambient, la qual cosa que no només solucionaria el tema financer de la Mancomunitat, sinó la convertiria en un veritable òrgan de gestió comarcal que evitara el desgavell actual.

“D’alguna manera l’accés físic i mental de la gent d’Oliva és més fàcil cap a la Marina, però se senten de la Safor. La gent d’Oliva va molt a la Marina. Per exemple, prefereixen anar al centre comercial d’Ondara que no a la Vital a Gandia. Per eixir a sopar també prefereixen Dénia. Cal saber que molta gent d’Oliva familiarment ve de la Marina. Ara s’ha produït un fenomen curiós, molts excursionistes d’Oliva fan els camins de muntanya que s’han anant arreglant i que fan d’interconnexió de tota la comarca”.

Passem a parlar del poble i del seu centre històric. Francesc Devesa veu en el Centre Històric un gran potencial turístic, però mai se li ha pogut aplicar un Pla Integral de renovació urbana. En els darrers anys, al Raval, ha anat a viure una colònia d’estrangers, majoritàriament anglesos. La immigració econòmica viu al centre històric, encara que també per les zones noves. La majoria són lituans, romanesos i sud-americans.

“Fins ara el treball d’intervenció s’ha centrat en els edificis singulars. Ara algunes de les cases nobiliàries s’han convertit en museus. El casc antic es divideix entre la Vila i el Raval. A la Vila s’han recuperat la casa dels Maians, la dels Pasqual (museu arqueològic), les del Carrer Tamarit (biblioteca i museu etnogràfic), l’aula de llatinitat, etc. Falta acabar d’adquirir i restaurar l’Enginy, i s’han creat les bases per salvar una part del Palau en un pla de recuperació de l’edifici, però cal un pla especial per a tota la Vila i el Raval.

La població ha abandonat en part el Centre Històric. Hi ha immigració de residents estrangers. La majoria no s’integren en la vida del poble. Viuen al Raval.”

L’altra part del poble, l’eixample és va vertebrar en primer lloc al voltant de la N-332, Actualment ha crescut considerablement cap a nord-est, al voltant del passeig, que s’ha convertit en la part de major densitat de població de la vila. El primer eixample, entre la carretera i el passeig, conservava una estructura agradable de cases de poble amb molta dignitat, amb planta baixa amb corral, primera planta i andana, barrejades amb petits magatzems. Moltes d’aquestes cases han desaparegut substituïdes per pisos. El creixement de la ciutat a partir dels anys 90 s’ha fet a base de finques de considerable altura i sense cap gust urbanístic ni arquitectònic. Només l’ample i llarg passeig suposa un veritable respir a l’opressió constructiva.

Oliva en arribar la democràcia no va tindre una voluntat clara de tallar el creixement de xalets en disseminat. Amb el temps la situació es va convertir, al mateix temps, en un risc i en una missió impossible d’aturar. Avui encara té un problema mediambiental no resolt en la depuració d’aigües. Les successives legalitzacions d’aquest disseminat han acabat per urbanitzar quasi tota la seua línia litoral: Urbanització Aigua Blanca, les Bassetes, la Bomba, Kiko, Poblats Marítims i Terranova. I això que també, als anys 70–80. va planificar les urbanitzacions al Tossal Gros: Panorama, Tossal Gros i Bella Vista que donen cabuda a uns 500 xalets i on viu una important colònia anglesa.

En el desenvolupament dels diferents sectors urbanístics dels Poblats Marítims es va tindre cura de salvaguardar tot el cordó dunar litoral. En les altres urbanitzacions s’ha actuat mantenint al màxim les edificacions prèvies, la qual cosa fa que, en general, mostre una façana litoral amable, de construccions de baixa densitat i de respecte per les arquitectures dels inicis del segle XX, però amb un urbanisme caòtic, de carrers estrets, atzucacs i alineacions impossibles.

La urbanització més recent, que ha consumit un dels pocs espais de platja natural que hi quedaven, Terranova-Clotal, s’ha fet amb carreres amples i rectes. En aquest moments només s’ha construït un 10% dels solars.

Per altra banda, la unió entre Oliva i la platja, que es va començar a fer amb importants infraestructures: camp de futbol, poliesportiu, Hort de la Bosca, Col·legi, Club de Tenis, ha acabat convertint-se en una urbanització lineal de baixa densitat. Per a Francesc Devesa:

“Cal una renovació del PGOU amb criteris de sostenibilitat. El model extensiu d’unió platja-poble està abandonant-se. També hi ha un canvi d’opinió respecte de les urbanitzacions com Tossal Gros, Panorama i la Font Salada (també d’Hispano-Germana). Hi ha un tendència a tornar a la ciutat compacta, menys consumidora de territori i més fàcil de gestionar.

Un encert del PGOU antic va ser la de protegir la muntanyeta de sant Anna. Avui és el parc central dels casc antic.

Caldria protegir els pocs segment de franja litoral que queden verges per esponjar la platja i recuperar espais verds o amb viabilitat agrícola.”

Entre els anys 1990 i 2006, la superfície artificialitzada d’Oliva pràcticament es va duplicar, passant de 504 Ha a 959 (455 Ha d’increment). Entre el 2006 i el 2011 el creixement ha estat molt més moderat: 53,56 Ha.

La lluita per salvar els espais naturals d’Oliva va estar complicada i llarga, Francesc Devesa ho sap de primera mà. Als plantejament ecologistes es van oposar les guerres de l’aigua i els processos especuladors, especialment els de l’alcalde Barret de Pego. Avui els espais protegits a Oliva són importants, encara que, com ha passat a la resta del País, rodejats d’urbanitzacions que exerceixen una pressió, humana, paisatgística i mediambiental considerable. Aquest espais són: Marjal de Pego-Oliva (LIC, PN, ZH, ZEPA), dunes de la Safor (LIC), Desembocadura i front litoral del riu Racons (ZH) i desembocadura del Riu Bullent (ZH). També gaudeixen d’un cert nivell de protecció municipal alguns indrets de muntanya com la vessant nord de la Serra de Mostalla, el Puig del Frares, la Font de l’Om i les Covatelles.

La població d’Oliva, segons el Padró de 2014 Oliva és de 26.782 habitants (el 2011 arribà als 28.400 habitants), un 3,62% menys que l’any anterior. Representa el 15,17% de la població comarcal. La densitat és de 446,89 hab./km², una mica per damunt de la mitjana comarcal.

La seua piràmide d’edat mostra que la meitat de la població està entre 30 i 50 anys, els majors de 64 anys són el 18,54%, mentre que menors de 16 anys signifiquen el 15, 97%.

Oliva té 5.917 estrangers, el 22,09% de la població. Per contra hi ha 813 olivers treballant a l’estranger, dels 4.923 que n’hi ha de la comarca.

Els analfabets i sense estudis en signifiquen un 11,52% (per damunt de la mitjana del País) i els que tenen estudis superiors suposen el 15,50%, per sota de la mitjana del País. L’atur estructural és d’unes 600 persones. A juny de 2015 l’atur era de 2.541 persones.

He fet una mirada als pressupostos municipals. El deute està controlat, 488,46 €/hab. Els ingressos, conseqüència de la crisi, han baixat un 20% i la despesa de personal suposa un elevat 50% del pressupost. És preocupant la caiguda de les inversions, fins a significar el 0,13% de les de 2002, cosa que compromet inclús el manteniment dels equipaments actuals i que, en tot cas, poc ajuda a la millora econòmica de la vila.

En general la cultura a Oliva és un sector poc estructurat, però amb els anys, i aprofitant part del patrimoni recuperat, s’han millorat substancialment les dotacions amb aquesta finalitat. La Casa de la Cultura ara és el Museu de la Il·lustració, i els actes culturals es fan a la Biblioteca de l’Envic, o al modern Centre Polivalent. També el cine Olimpia acull el cine-club, un poc de teatre i cada any un festival de poesia, la reeixida Poefesta, que organitza Àngels Gregori.

La història cultural d’Oliva ens la resumeix Josep Camarena[5]:

Sens dubte, un dels grans encerts de l’Ajuntament d’Oliva en els últims temps ha segut la publicació, dirigida per Antoni Mestre, de les obres completes de Gregori Mayáns. Això va començar en l’època dels alcaldes Josep Girau i Salvador Cardona. (…) Jo he estat en sa casa (de Cardona) (…) en sopars que organitzava ell i als quals convidava a Enric Pla, Antoni Mestre, Paco Brines i, en fi, gent d’una cultura que sempre provoca un diàleg o un debat francament enriquidor.

Si Gregori Maians va crear l’Aula de Gramàtica en el segle XVIII, també en els anys durs de la postguerra hi hagué una persona en Oliva que va promoure l’ensenyança (…) amb la creació de l’acadèmia Sant Josep. A eixa persona li deien Ernesto Paulino (…) Per aquella època l’acadèmia Sant Josep utilitzava uns mètodes pedagògics ben moderns.

Des d’Oliva sempre s’ha vist el CEIC Alfons el Vell com una cosa de Gandia o varen preferir tindre un centre d’estudis i investigacions propi, l’Associació Cultural Centelles-Riusech, que amb els anys ha anat consolidant-se, si bé sempre ha tractat exclusivament temes locals. La seua principal tasca ha estat la defensa del patrimoni cultural de la ciutat. Edita la revista Cabdells.

D’associacions esportives n’hi ha un fum: Pilota, bàsquet, futbol, curses. Cal destacar el treball fet per Vicent Malonda en la promoció de la pilota.

Oliva té dues bandes de música, una banda simfònica, una de jazz, i banda juvenil. És evident que el Conservatori de Música està donant els seus fruits

Ja he parlat d’olivers importants. En els temps recents cal anomenar als intel·lectuals de l’època franquista que a Oliva són d’un marcat caràcter castellanista: l’alcalde Salvador Cardona; Antonio Mestre, l’historiador i recuperador de les obres completes de Gregori Maians; i el gran poeta Francisco Brines, analista intimista del pas del temps.

Les noves fornades intel·lectuals del tardofranquisme fins l’actualitat es caracteritzen per la defensa i l’ús de la llengua i la recuperació del patrimoni. Un fenomen interessant d’aquesta època va ser el naixement de la Llibreria La Fona i de la seua ànima, Vicent Mestre (Vejambre). Sense cap mena de dubte, l’intel·lectual més important, no només d’Oliva, sinó de la Safor, és Enric Sòria, assagista, poeta i estudiós erudit. També cal reconèixer la qualitat de l’obra poètica de Joan Navarro i d’Àngels Gregori, ànima i impulsora del Poefesta, així com de l’escriptor Josep Lluís Roig.

En el camp de la història i l’estudi del patrimoni a Oliva tenen l’erudit Josep A. Gisbert, arqueòleg municipal de Dénia. En el camp de la música compten amb el compositor i musicòleg Josep Climent, prefecte de la música sacra de la catedral de València. En pintura a Miquel Vicens i com no, es recorda l’actor de cine, teatre i televisió, Vicent Parra.

En el tema dels esports Oliva ha tingut grans pelotaris, particularment en l’especialitat de raspall: Pep Malonda, Sanchis i Waldo Vila. En futbol, l’inoblidable jugador del València, Manolo Mestre. Actualment té una figura en l’atletisme, el corredor Joanra Pous.

També hem de recordar que Oliva celebra, des de final dels 70 el Moros i Cristians, una festa que prompte va fer recuperar, a un altre sector de la població, les falles. A més, al Raval, es celebren les festes de sant Vicent. Però la patrona és la Mare de Déu del Rebollet

Li pregunte al Francesc Devesa sobre el caràcter de la gent d’Oliva. Des de Gandia, els olivers tenen fama d’estalviadors i de mentalitat agrària. A Gandia es diu que si vols trobar gent rica has de cercar-la a Oliva.

“Arribar a l’ànima d’un poble és difícil. Quan intentes buscar denominadors comuns sempre hi ha les excepcions i les singularitats importants. Per altra banda, els temps canvien i els estereotips també. Jo crec que, en general, els olivers son gent oberta i directa, pot ser una mica desficaciada, però generosa. Més d’un s’ha jugat la hisenda a les cartes. Potser pel pes encara de la ruralitat, perdura una mentalitat conservadora i poc emprenedora en matèria de negocis però açò també comença a canviar. Per altra banda és possiblement eixa ruralitat la que explica el caràcter més pla i fidel a la llengua de la gent d’Oliva, cosa que ha propiciat diverses generacions cultes i orgulloses de la seua “valencianitat”.

També he de reconèixer que hi ha un cert ressentiment vers Gandia.”

Josep Camarena[6], que era de Lloc Nou, explica aquesta darrera qüestió:

al llarg de centenars d’anys i fins al segle XIX, Oliva comptava amb més habitants que Gandia. Només pel 1800 s’igualen més o menys. I és a partir de quan la Safor deixa de ser bàsicament agrícola i Gandia es converteix en un centre comercial i de servicis per a la resta de la comarca, que Oliva comença a quedar-se enrere en comparació a la capital comarcal, la qual cosa és conseqüència del creixement de les comunicacions que beneficien la situació d’esta ciutat (…) Però sobretot després de la nostra guerra civil i de la guerra mundial, és quan la distància entre una i altra població s’acusa més marcadament i acceleradament. Perquè en la postguerra, Oliva, en anar-se’n a terra la taronja que ha esdevingut un producte alimentari de luxe, no troba compensació ni industrial ni de servicis ni de cap classe (…)

Esta diferència entre Gandia i Oliva ha tingut una repercussió al llarg del temps; una forta rivalitat entre les dues poblacions. (…) Tu has sentit dir que el de Gandia i els d’Oliva no es podien ni oldre. Hi ha certs elements hui que han fet minvar eixa rivalitat, però de cap manera l’han fet desaparèixer.

Però crec que Oliva no es pot explicar sense atendre al control social i econòmic que exerceixen unes poques famílies terratinents. El control social dels senyorets era enorme en contractar, segons els pareixia, els bracers a la plaça o al casino. L’accés a la propietat de la terra per a molts jornalers només serà possible quan els grans propietaris venen les terres més pobres, les de les marjals, les aigües mortes i la Terranova vora els muntanyars, per invertir en la reconversió a regadiu de les antigues terres de secà: Elca, Rebollet, Castellar, Marxucal, les Planes, Captiu… És a dir, quan els bracers aconsegueixen certs ingressos complementaris de l’emigració a Orà o a EUA, i quan els capitals acumulats durant els primer quart del segle XX permeten i animen la reconversió de les terres de secà i la introducció generalitzada dels motors de reg.

“No et falta raó. Cavanilles ja ho deia. El caciquisme hi va ser molt fort. Molts llauradors no tenien terra. Jo de vegades m’he preguntat si eixe va ser un dels factors dels episodis tan cruents a Oliva durant la guerra civil i la posterior repressió. De qualsevol forma el problema actual es just el contrari: hi ha un minifundisme excessiu fruit de la tradició fragmentadora de les herències que partien cada parcel·la entre tots els germans. Açò dificulta la renovació i modernització agrícola tan necessària”.

A dins del poble hi ha la disputa entre el Raval (sant Roc) i la Vila (santa Maria). Fins no fa molt de temps la gent distingia molt bé d’on era cadascú. Inclús en l’ús de la llengua, el valencià de la Vila va tendir a fer-se més coent, mentre que el Raval manté un valencià més pur i la tradicional e oberta, com a pronuncia de la a neutra de final dels mots. No cal dir que al Raval vivia la majoria de la classe treballadora.

“La parròquia de sant Francesc és un barri nou que naix al sud de la vila, de cases populars, de serreries i tallerets. entre les carreteres de Dénia, la de Pego i la de Forna, sota dels Rajolars i la població ja és mixta: classes mitges, classes treballadores i immigrants, la majoria dels quals s’integrarien al poble adoptarien el valencià com a llengua. Aquest immigrants treballaven als rajolars o a la taronja”.

En aquella època a Oliva, però també a la resta de la comarca era comú sentir al cap dels collidors: “porte 6 homes i 2 castellans”, en el sentit que estaven aprenent a collir i començaven fent el treball de dur la carretilla.

Una manera que tenien la resta dels pobles per a fer enfadar els d’Oliva era amb aquesta contalla que arreplega Sanchis Guarner[7]

“A Oliva pujaren al campanar un burro lligat del coll en una corda, per a què és menjara un llicsó que havia eixit allà dalt, i qual l’animalet, ofegant-se, trea la llengua tots dien: “¿Ja el llep!”, i es pensaven que era de gust”

Francesc Devesa em matisa: “L’expressió exacta és ja’n llep, i segurament és parla mallorquina”.

[1] Gregorio Mayáns y Siscar. Epistolario V. Escritos económicos .Gregori Maians. Carta a don Manuel de Roda 17 de Julio, 1756.. Ayuntamiento de Oliva. 1976.

[2] Antonio Mestre Sanchis. La economia d’Oliva a Iniciació de la història d’Oliva. Ajuntament d’Oliva.1978

[3] Antoni Josep Cavanilles. Observaciones sobre la história natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

[4] Josep Camaren Mahiques. De la història d’Oliva i Rebollet. Iniciació a la història d’Oliva. Ajuntament d’Oliva.1988

[5] Ignasi Mora. Josep Camarena i l’ocàs del món rural. CEIC Alfons el Vell 1988.

[6] Ignasi Mora. Josep Camarena i l’ocàs del món rural. CEIC Alfons el Vell. 1988

[7] Manuel Sanchis Guarner. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. III. Edicions 3i4. 1982