Nèstor Novell
“D’ací sóc, i no en renegue, no cal. Vaig nàixer a Oliva, poble bellíssim, blanc, ornat de palmeres que recorde zumzejant-se en vesprades d’hivern.”
(Enric Sòria, Mentre parlem)
Oliva té el millor centre històric de la comarca: la Vila i el Raval, tots dos a les faldes del darrer turó que el Tossal Gros d’en Carròs aproxima a la mar. Tot i la lenta i progressiva desaparició de les cases i de la vida, a Oliva encara és possible un passeig per la seua història de cases agràries i de traçat medieval. Una ciutat sense l’edifici emblemàtic que l’explicava, el palau Comtal. L’entrada pel sud, enfilant el llarg carrer del Natzaré que continua pel carrer de Sant Miquel ens porta al carrer de Sant Jordi i al carrer del Palau, veritable centre neuràlgic de la vila cristiana. Si continuàrem pel carrer sant Jordi arribarien a Sant Roc, l’antiga mesquita reconvertida a església cristiana de petites cúpules blaves, el centre del tortuós i popular nucli urbà del Raval. Opte per baixar cap a l’església de Santa Maria (carrer de les Torres, carrer de l’Aula –de Gregori Maians-, carrer de l’Església). El passeig és agradable, de mesura humana. Per la pendent del carrer de l’hospital baixem a la plaça de l’Ajuntament. A ma esquerra el carrer de les Moreres, a dues altures per permetre el pas soterrat de la séquia que alimentava l’enginy; els contraforts de l’església i, pel carrer de les Tendes, cap al portal de Sant Vicent, a la part baixa ja del raval, que ens durà a l’eixida, al camí de la Calçada Dénia – Xàtiva.
Si al final del carrer de les Moreres, a la plaça de la casa d’Alonso (la casa de Gabriel Ciscar), girem a l’esquerra, passarem el portalet de Santa Maria i agafarem el carrer de l’església de la vila. Si enfilem cap amunt, pel carrer Abadia, en endinsarem en el Raval. Paga la pena passejar pels voltants de l’església de Sant Roc: Santa Llúcia, Sant Sebastià, el Fossar, Pou d’Alzina. També, una vegada a l’antiga mesquita, podem pujar pel carrer de Sant Antoni fins al Collado. Des de dalt, al darrere del castell de Santa Anna, si el dia és clar hi ha una magnífica vista sobre l’intens blau de la mar tant de la Safor, sobre les teulades i les cúpules del Raval, com de la Marina, per damunt de les xemeneies dels antics rajolars. La baixada es pot fer per la travessia del Calvari, una circumval·lació de la vila per la part de dalt amb vistes immillorables.
La carretera nacional és una veritable barrera entre el casc històric i l’eixample dels segles XIX i XX. Les grans cases de la classe mitjana i de la burgesia d’Oliva d’aquest eixample han patit una gradual transformació i moltes han desaparegut. Italo Calvino deia que a les ciutats s’hauria de poder llegir tota la seua història. L’abandó del nostre patrimoni ha estat paral·lel a la pèrdua de la història i el desprestigi de la llengua. El franquisme accelerà el procés i el mal gust per la ciutat que encara perdura.
Propose fer una petita mirada a Oliva de la ma de diversos personatges locals. Comencem per l’exalcalde Salvador Cardona Miralles[1]
La pròpia ciutat, en el seu assentament urbà, (…) si bona part d’ella s’ha alçat sobre la vessant o falda del mont Sant Anna, el creixement progressiu s’ha orientat ocupant la part més plana al rebassar primer l’antic camí de Silla a Alacant (…) i després, la línia estreta de ferrocarril de Carcaixent a Dénia”
Francesc Brines[2] proposa entrar a Oliva des del camp, rebutjant la carretera que longitudinalment divideix el poble, de manera cada vegada més desigual, entre la part antiga i l’eixample, la part més despersonalitzada del poble. A ell li agradava entrar a Oliva per l’antiga calçada romana:
“Passem, sense transició, dels densos horts a un solejat i ample carrer, el de Sant Vicent, i ho fem a través d’un arc que sustenta l’altar d’una ermita (…) De Ganguis (plaça) podem prendre dos direccions que ens conduiran a dos sectors de la població de característiques ben distintes: Una d’elles ens portarà, pel carrer Sant Llorenç, al mateix centre de l’Oliva Morisca, al situar-nos en un dels punts urbans rellevants del poble: l’església de Sant Roc, erigida sobre una antiga mesquita, que al seu entorn t’ofereix la gràcia d’alguns racons, com el Pou d’Alzina i altres, els més populars i pintorescs del poble (…) L’altra direcció (…) farà que creuem el carrer Barranc, i iniciant ací el nostre passeig pel sector què, durant molt de temps, fou el més acomodat de la població, i que comença al carrer de les Tendes (…)front a nosaltres s’encontra el graciós i íntim Portalet de la Verge Maria, que haurà d’ingressar-nos en el carrer de l’església (…)
Per a mi no hi haurà carrer amb més intimitat que eixe carrer de les Moreres; cada home guarda el seu, o, potser els escalons del portaló d’una casa, la volta d’un cantó, una tàpia llarga de calç, o el repòs d’una font urbana. Són llocs de nostra pròpia mitologia, i bé voldríem que nos sobrevisqueren sense canvi, (…) Esta volguera ser una crida a l’instint de conservació que devem tindre per a Oliva, com si es tractara dels nostre propi cos, puix ell sols té la defensa del nostre amor i dels nostre enteniment. I jamai deuríem entregar-la ni més tacada no amb més impersonalitat de com la tenim rebuda.”
Malauradament, lo únic que en Oliva hi havia de considerable importància artística, el Palau dels Comtes, és una absoluta absència, i sa espoliació és el més gran dany que se li ha fet a la població.
I per finalitzar una visió marinera (i del port esportiu) de Fornés i Gargallo[3]:
Si el hàbits socials de la Safor no són precisament mariners, cal reconèixer que l’afició a la pesca s’ha instal·lat entre alguns olivers d’una manera depredadora i obsessiva: ferotge. Cada any, d’abril a juny, apareix en la premsa la captura d’algunes tonyines de cent-cinquanta a quatre-cents kilos. Sistemàticament comprovareu que és una barqueta d’Oliva l’autora de la gesta.
A estribord se’ns ofereix la llarga i dilatada platja. Els xalets en primera línia han respectat, per fortuna, una bona extensió d’arena fins a la mar i, així, la platja d’Oliva no es troba aclaparada pels edificis com tantes altres platges valencianes. (…) Continuem navegant paral·lels a la costa i arribem al final de la zona urbanitzada, on s’inicia el Muntanyar, la franja litoral més verge d’una platja en què encara les dunes tenen una presència distingida. És la partida d’Aigua Blanca. La importància botànica i ecològica de l’indret és considerable.
La platja d’Oliva finalitza al Molinell, però abans trobem la denominada platja de Pego que és terme d’Oliva. Després el Molinell i l’Almadrava romana del Verger. El poeta Brines[4] recorda Oliva des de l’Elca:
“Después de una carrera sofocada / me he tendido debajo del ciruelo, / y olvidado de todos, contemplo el llano, abajo, / y los naranjos quietos que llegan hasta el mar”.
Una història amb clarobscurs
Passejada la ciutat fem un recorregut per la seua història. Els primers rastres de poblament humà a Oliva daten del Paleolític mitjà (Cova Foradada); del Paleolític Superior i de l’edat de Bronze (Almuixic i Collado). El poblat ibèric del Castellar és el jaciment més important, de fet, el nom berber d’Awraba pot ser que donarà lloc al topònim Oriba/Oliva. També s’ha trobat un forn, làpides i un cementiri del segle II-III d’època romana. A l’època musulmana Oliva va pertànyer a la taifa de Dénia.
El primer senyor del Rebollet (Oliva, la Font d’en Carròs, Potries, Beniflà i Rafelcofer i l’Alqueria de la Comtessa) fou un Carròs, segurament el besavi del famós almirall Francesc Carròs (almirall de Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sardenya i Còrsega). L’Almirall Carròs i els seus descendents, tingueren un gran protagonisme en la conquesta i el govern del regne de Sardenya. Aquesta relació, mantinguda amb diversos senyorius a l’illa, continuà després amb els successius comtes d’Oliva[5].
La darrera Carròs que heretà la baronia del Rebollet va ser Ramoneta Carròs, padrina en el bateig de sant Vicent Ferrer. En morir ella, i desfeta la baronia pel saqueig de Pere el Cruel de Castella (la Font va quedar despoblada), la seua cosina Alamanda, hereva de la Baronia, casà amb Berenguer de Vilaragut, senyor de la Baronia d’Ontinyent
A la mort de Berenguer, la Baronia passà a Ramon de Riusech, també emparentat amb els Carròs. I a la mort de Ramon, sense descendència, passa als Centelles, senyors de Nules, molt relacionats amb els Carròs i amb els Riusech, tant al País com a Sardenya.
Els Centelles es van fer famosos per la seua participació en les guerres de bandositats contra els Vilaragut i els Aragó. Amb l’ajuda de Ferran d’Antequera, guanyaren als urgellistes i a les milícies de la ciutat de València a la batalla del Cudolar a Sagunt. La proclamació en Casp de Ferran d’Antequera com a rei portà a Bernat de Centelles Riusech i de Cabrera, baró d’Oliva, el Rebollet i Nules, a ser nomenat mariscal de la Corona. Després, el rei Alfons, l’anomenaria Virrei de Sardenya.
El rei Alfons el Magnànim atorgà el títol de Comte d’Oliva, el 1449, al seu fill, Francesc Gilabert de Centelles-Riusech i Queralt. El Comtat va ser eixamplat amb la compra de diversos llocs i inclouria Pego, Murla, Laguart, Orba, la Font d’en Carròs, Potries, Híxber, Alqueria Nova i Rafelcofer. A més, caldria afegir-hi els senyorius de Nules i d’Aiora, així com el de Castro Genoveses a Sardenya. Francesc Gilabert de Centelles acompanyà al rei en la primera conquesta de Nàpols i d’Iscla; en el saqueig de Marsella; en les guerres amb Castella, on actuà com a Mariscal; en la campanya a l’illa de Gerba; en l’atac a Gènova; en la defensa de Nàpols front als venecians; i en la guerra contra els florentins. Ocupà el càrrec de Governador General del Regne, un càrrec que també ocupà el seu gendre, Joan Roís de Corella i Llançol de Romaní, comte de Cocentaina.
El gran comte d’Oliva i de la Honor del Rebollet, va ser el fill del primer comte, Serafí de Centelles Riu-sec i Ximénez de Urrea[6], que casà amb Magdalena de Pròxita, filla del senyor de Palma i Ador, i que no tingué descendència. Visqué entre Oliva i València, ciutat on també tingué un palau al carrer Cavallers, actualment anomenat de la Daia-Nova. Aquest Palau era tan luxós que era utilitzat per hostatjar visitants il·lustres de la ciutat, com la mateixa Germana de Foix.
Participà en la guerra de Nàpols i després, en la de les Germanies, amb Joan de Borja. Sembla que els agermanats no tenien en un principi gran força a la Safor. Fou el confiter gandià Bartomeu de Cas, qui és sollevà amb dues dotzenes de persones. Fugiren a València i allà convenceren a Urgellés per a fer-se amb els dominis de Gandia i Oliva. Foren vençuts a Corbera per l’aliança Centelles-Borja. Més tard els agermanats ho intentaren, ara per la Valldigna a les ordres de Joan Caro, però en veure les tropes dels senyors, rodejaren la comarca per entrar per la Vall d’Albaida. A la Vall de Vernissa, ben a prop del sant Jeroni de Cotalba, els agermanats venceren a les tropes senyorials que tenien el suport de mercenaris castellans, fou el 25 de juliol de 1521. Els castellans abandonaren aviat la batalla i els senyors tingueren que fugir precipitadament des del port de Dénia. Els agermanats encara aconseguiren capturar les tropes castellanes que saquejaren la ciutat i el palau de Gandia i fer-se amb un ric botí.
Serafí, erasmista i humanista i noble ric (va arribar a ser la segona fortuna del Regne), practicà una important tasca de patrocini i mecenatge cultural[7]. Ell mateix és autor d’unes Cobles i d’uns sonets. Mantingué correspondència amb Joan Lluís Vives, el qual l’utilitzà com a personatge en un dels seus Col·loquis i li dedicà una de les sues obres. Gaspar Gil Polo l’inclogué entre els poetes del Canto del Túria. Protegí i nomenà preceptor del seu fill a l’escriptor i teòleg humanista Joan Baptista Anyés. A Serafí se li atribueix la remodelació del que fou el magnífic palau renaixentista d’Oliva, la conversió de la mesquita en l’església de Sant Roc, i la construcció de l’enginy de fer sucre.
El succeí en el comtat el seu nebot Francesc Gilabert de Centelles Riusec i Fernández de Heredia. També humanista i protector d’Anyés, el qual li dedicà l’Apologetycon Panegyricon. El comte també fou autor d’alguns poemes, cartes i petits assajos, publicats en llatí. Aconseguí el nomenament del plebà d’Oliva. Tingué que afrontar nombroses intervencions en la costa contra els pirates berberescos. Finalitzà les noves muralles de la ciutat, construí el fort de Santa Anna i contribuí a l’edificació i manteniment de les torres de vigilància de la costa, com la Torre de Piles. Casà amb Maria Folch de Cardona. La seua filla Magdalena, comtessa d’Oliva, casà amb el duc Carles de Borja, fill de Francesc de Borja, unificant el ducat de Gandia i el comtat d’Oliva.
L’expulsió dels moriscos, el 1609, al voltant d’uns 12.000 a la Safor, produí una enorme sagnia humana i important pèrdues en els conreus de la canya de sucre, arròs i oliveres. La casa Borja-Centelles entrà en un procés de greus problemes econòmics. El 1625 Carles de Borja donà la Carta Pobla als nous habitants del seus estats.
El 1649 Oliva patí una greu plaga de la llagosta que va coincidir amb la pesta. Això, agreujarà la situació de penúria que els repobladors havien obtingut segons la carta pobla. La segona Germania esclatà a la Safor en fer tancar 4 llauradors de Vilallonga per negar-se a fer la partició de fruïts amb el duc Pasqual Francesc de Borja. En una assemblea feta a la Font d’en Carròs, i dirigits pel cirurgià murer Josep Navarro, decidiren alliberar els presoners als crits de Arca, Arca, Arca! i, Visca el rei i muiga el mal govern! Els agermanats aconseguiren alliberar els presoners, però foren derrotats a la batalla de la Setla de Nunyes.
Poc després esclatà la guerra de Successió. A Oliva tingué lloc una batalla decisiva. El general Nebot canvià de bàndol i és passà al del general Joan Baptista Basset. Les tropes borbòniques fugiren i deixaren obert el camí dels austriacistes cap a Gandia, Alzira i València. Amb la derrota d’Almansa, D’Asfeld arrasà la comarca, cremà les collites, talà els arbres, enderrocà les muralles, imposà la llengua, els pesos i mesures i les lleis de Castella i perseguí i ajusticià als austriacistes. Molts d’ells fugiren cap a Barcelona o s’exiliaren des del port de Dénia, entre ells la família Maians. Josep Camarena[8] arreplega aquest cançoneta referent a la guerra de Successió:
“Els botiflers i els maulets / bé mos feren la tirana / uns esquilant-nos del tot / i altres venent-mos la llana “
I Pasqual Madoz[9] confirma la duresa de la guerra a Oliva
“Oliva ha sido trabajada diversas veces por las guerras. En 1363 va ser ocupada por las tropas castellanas que hicieron la guerra al Aragon. En 1609 tenia 385 vec. Las guerras de sucesión, á principios del siglo siguiente, los redujeron á menos de la mitad.”
Gregori Maians
El fill més important d’Oliva és sense cap mena de dubte Gregori Maians, el principal intel·lectual de la primera Il·lustració espanyola. Austriacista confés i fill de família austriacista. Segons el propi Maians[10] tota la família acompanyà a l’arxiduc Carles a Barcelona:
“A todo esto se añade el aver estado siete años en Barcelona hasta que Catalunya fue evacuada de las tropas imperiales, último tétmino de la esperanza de aqullos tiempos. En aquella ciudad mantuvo mi padre con gran decencia su crecidísma família sin disfrutar pensiones y consumiendo todo el caudal y vagilla que se avia llevado…”
La seua postura crítica i els seus orígens austriacistes foren les raons que el dugueren a ser censurat oficialment com antiespanyol. Segons Maians[11]
Yo escrivo en tiempo en que las ciencias se ven renovadas en toda Europa i totalmente decaecidas en España, donde suele tenerse por política”
I segons Antonio Mestre[12]:
“No es de extrañar pues, el fracaso de los proyectos reformistas de Mayáns y más concretamente en el campo de la historia crítica. Su visión de la história y de la realidad española aparece en vivo contraste con la España oficial (…) Mayáns es un historiador crítico con toda la minuciosidad qie la investigación exige, heredero de los científicos valencianos que a fines del XVII constituían la vanguardia de la ciencia española. (…) Mayáns y el grupo valenciano considerana Feijoo un simple divulgador y no le conceden valor crítico.
Així que, Gregori Maians i Siscar, catedràtic per la Universitat de València, en negar-li treballar a Viena, destí de tants austriacistes, va treballar a Madrid de bibliotecari reial. Però el 1739, acusat d’antiespanyol, es refugià a Oliva, per això es conegut com “el solitari d’Oliva”. Des de la seua ciutat natal continuà tenint relacions intel·lectuals amb Tosca, Martí, Burriel, Flórez, Pérez Bayer, Piquer, Nebot, Bordazar Joan Andrés i els valencianistes Vicent Ximeno, Ros, Sales i Galiana … i també amb molts estrangers: Muratori, Mencke, Meerman, Van Espen, Boturini, Heinecio, Schomberg, Voltaire …, és a dir, amb un ventall d’importants intel·lectuals anglesos, germànics, francesos, italians i dels Països Baixos, que obria el ventall de l’afrancesada Il·lustració espanyola. L’èxit intel·lectual de Maians a Europa contrasta amb els intents de marginació que patí a l’estat espanyol i la contínua censura de les seues obres. Segons Antonio Mestre[13], fins i tot li causà problemes qüestionar la qualitat del Quijote de Fernando de Avellaneda que gaudia de les alabances oficials:
“resulta curioso, y a la vez incomprensible, que la ocasión que desencadenó este fuioso ataque (acusación de antiespañol) fuera precisamente el acto más hispánico de su actividad intelectual; en defensa del valor literario del Quijote de Cervantes.”
Per altra banda, la seua col·laboració en projectes que tenen com a objectiu la defensa dels furs o la recuperació dels escriptors valencians és una constant en el seu treball intel·lectual. Molt forta va ser la col·laboració en l’obra de Ximeno “Escritores del Reyno de Valencia” amb gran quantitat de notes sobre els clàssics en llengua “llemosina”, Ausiàs Marc, Martorell, Roís de Corella, Eiximenis, i fins als escriptors del segle XVIII. Seguint a Mestre:
Pero ha sido ignorado hasta el presente, su actitud ante la lengua del país. Porque don Gregorio nunca olvidará su lengua materna. Manifestarà, desde el primer momento, su interés por hablar valenciano”
El seu germà Joan Antoni[14], a requeriment de Gregori, escrigué el següent text sobre la decadència del català:
Cathaluña es una de las provincias mas notables de Europa i la ilustración de sus cosas deve tener un lugar mui principal en sus moradores. Las cosas deste mundo estan en un trasiego contínuo. Su lengua en España i en Francia huvo tiempo en que fue la más culta, pero en ambas partes ha tenido igual desgracia passando de dueña a criada, i los interessados en su conservación son los primeros que la han abandonado con menor o mayor prisa. En esto los valencianos hemos ganado la palma, como más immediatos al riñón de Castilla (,,,)
Es observación de un hombre sensato que el reino de Aragón es el que ha producido mayores hombres en España, i que esta crianza se ha acabado con sus fueros (…)
Entre las instrucciones secretas que tenia el governador militar de Tarragona, que murió en Alicante, una de ellas era acabar el lenguaje del País. Lo mismo se mandará en éste; aunque no es menester cuidado en practicarlo, porque los valencianos saben arruinarse a si, i a sus cosas, primorosamente”·
Gregori Maians formà part del grup valencià en la cort de Carles III dirigit per Pérez Bayer i posà de manifest la decadència cultural valenciana i la fuga d’intel·lectuals valencians cap a Madrid, des d’on tractaran de controlar el món cultural del País. El comportament d’aquest grup serà sempre confús i més mirant la pròpia carrera personal que el seu compromís amb el País. Continuant amb Antoni Mestre:
“a mi juicio, constituye un hecho desconocido: la existencia de un grupo de valencianos en la corte de Carlos III que, dirigidos por Pérez Bayer, influyen de manera decisiva en el Secretario de Gracia i Justícia, Manuel de Roda, alma de la reforma de los Colegios Mayores”
Ernest Lluch[15] aportà la següent reflexió sobre la seua actitud intel·lectual en temes econòmics:
“Mayáns estaba entroncado con los austracistas y tenia conciencia de ello, pero cayendo en todas las contradicciones típicas de quien cree que se ha sufrido una derrota imposible de levantar. De ahí su continuada tensión entre no romper los lazos que su formación le permitió establecer con el nuevo poder y su consciencia oscura de pertenecer a un pueblo diferenciado y que estaba sometido (…) La originalidad que aquí reclamamos es precisamente la de mostrar una voluntat diferenciada no a partir de derechos perdidos en un sentido historicista, sino que en pasajes concretos reclama la mayor bondad de estos derechos para resolver situaciones económicas concretas o para impedir que medidas económicas para Castilla –una agricultura cerealística- se extiendan al País Valenciano.”
Tot i això, els germans Maians mantindrien una defensa permanent del País i del seu règim foral. Gregori Maians va impulsar l’Academia Valenciana de la Història al marge del poder de Madrid i no dubtà en escriure a Miguel M. Nava[16], el 1765:
“Rogar a Dios que dé a V.S. espíritu de docilidad para que aprenda de un valenciano las verdades que no saben decir, ni conocen, los castellanos, porque quieren que todo el mundo se govierne por sus ideas, por lsa quales se han perdido a sí mismos i quieren perder a los demás”.
Llegint Maians hom pot seguir perfectament el procés conscient d’aniquilar el País i l’antic regne d’Aragó. Resulta difícil deixar de pensar sobre la quantitat de conflictes que s’haurien evitat en els darrers 300 anys si no s’haguera seguit aquest procés de destrucció de la cultura, les lleis i els costums de tot allò que no és castellà, de voler que Castella siga sinònim d’Espanya.
A escala més local, també són molt interessant són els escrits i les cartes que fa Maians defensant els drets i l’economia de la seua ciutat. Aquestes cartes, ens deixen una immillorable imatge de la vila del segle XVIII. Vegem-ne alguns exemples. Respecte del rec Maians[17] diu:
El agua pues se toma del río de Alcoi en el término de Villalonga por medio de una presa formada de piedras, de alga y de jara (…) i se introducen en el cauce de una acequia principal que atraviesa el término de Villalonga i el de Potríes 2030 pasos hasta llegar a la partida de la casa, que se llama oscura, para cuya monda concurren principalísimamente los terratenientes de Oliva, que son poseedores de toda la huerta de dicha villa (…) En la casa oscura se divide el agua en siete puertas i media des de las quales se encaminan a la parte derecha acia la acequia del pleito (con la Font d’en Carròs) (…) pasa el témino de Potríes i entra en el término de la Fuente Encarroz (…) hasta intruducirse en la misma villa de Oliva atravesando sus calles hasta llegar a un molino harinero 8…) i allí mismo con immediación comunica el agua suficiente para mover las ruedas, que facilitan el impetuoso i continuado movimiento de dos grandes i contiguas bigas armadas de barras de yerro que sirven de dientes prolongados, machacan las cañas dulces i exprimen el zumo de ellas, que es la máquina que comúnmente se llama enginy (..) pasando adelante buelve a introducirse en el cauce de dicha acequia madre destinada para regar (…) Las otras cinco puertas i media del agua distribuida en casa obscura toman la mano izquierda y vienen a parar a la acequia llamada comuna de Oliva i Gandia (…) entra en la casa clara donde se divide en 25 hilos, diez de los quales van a la acequia comuna de Gandia acia la mano izquierda, i los quince restantes a la acequia comuna de Oliva.
Un altre tema interessant que tracta[18] és el del canal Cullera-l’Albufera, una idea original del P. Tosca.
Es ciertamente magnífica la idea de V.S. de hacer un puerto junto al cabo de Cullera i navegable a la albufera i el río Jucar. La facilidad de hacerle es manifiesta, la utilidad que se espera cierta, los gastos moderadíssimos. Ningún reparo en contra se me ofrece
I en altra carta del 23 de febrer de 1765, diu:
Con que solamente tiene lugar la duda de si conviene más alló o en la playa de Valencia. Esta duda es necia por las razones demostrativas que da V.S. (…) El daño consite en que V.S. es valenciano, i le tienen embidia los que lo son i los que no lo son. En los regidores de Valencia domina la codicia, pues piensan (i piensan mal) que Cullera con su puerto se hará Valencia i Valencia Cullera, i no advierten que Valencia siempre será la capital i con el beneficio del canal por la Albufera mucho más comerciante
Maians també pren partit des d’Oliva respecte a les restriccions al comerç i les ordenances[19] del gremi de teixidors, aprovades a Aranjuez en 1763:
“quiere oprimir i suprimir en manifiesto daño público la libertad de todos los tegedores del reino (…) siendo el fin del Gremio en esta ordenanza el logro de las propinas de las recepciones de oficiales de las concessiones de los magisterios i de los visitados, cuyo producto extendido a todo el reino causará horror si se calcula i será un nuevo fometo de luxo de éste i de otros Gremios (…) También se opone la misma ordenanza a la experimentada i pública utilidad de que las mugeres egerciten el arte de teger (…) si hilar es propio de mugeres también lo es el teger (…) sirva de egemplo la villa de Oliva en la qual ai tantas hilanderas de lino y cáñamo, quantas son necesarias para mantener los telares corrientes de ciento i quinze tegederas. Las hilandera o hilan para si o para otros. Si para si lo egecutan con la comodidad i en los diferentes tiempos que pueden, comprando la hilaza en junto o a libras, según su posibilidad, hasta recoger la necessaria para sus telas; o reciben en dinero el precio de su labor; o lo permutan con cosas comestibles (…) I desta manera sustentan o ayudan a sustentar a sus famílias ganando un jornal un tercio mayor que el ordinario de sus maridos”.
Coneguda és també la posició crítica de Maians[20] al conreu de l’arròs:
“Yo adoro la divina Providencia en las enfermedades que essos padres han padecido, más incómodas que peligrosas, porque servirán de mayor estímulo para pedir que no se dé lugar al plantio de los arroces en unos lugares donde nunca los ha avido, donde la tierra puede producir otros frutos utilíssimos, donde no deve estar en el arbitrio de los que viven en pocas i mui pequeñas poblaciones infectar la salud de los que viven en las grandes, haciendo que la codicia de pocos cause garvíssimos daños en las haciendas i vidas de muchos”.
El segle XVIII representa per a Oliva els anys de major esplendor intel·lectual, perquè a banda de Gregori Maians –que creà l’Aula de Gramàtica a Oliva-, el seu germà Joan Antoni, canonge i rector de la Universitat de València; també hi nasqué un nebot d’aquests dos, Gabriel Ciscar, matemàtic, mariner, ministre de Marina, membre del Consell de Regència, president de la comissió espanyola per a l’establiment del sistema mètric. Amb el restabliment de l’absolutisme fou condemnat a mort, però aconseguí fugir a Gibraltar, on morí. Per últim, cal esmentar els humanistes i jesuïtes, Francesc Ferrando i Antoni Salelles.
Amb la desfeta política i econòmica del País, els prestigiosos noms Centelles i Borja, els títols que tant havia costat unir, acabarien en la família dels Benavente i, el 1777, a la casa d’Osuna. Com diu Josep Camarena[21]:
“A les esposes valencianes i catalanes dels Carroç i Centelles succeïren les castellanes dels Borja i, a estes, les estrangeres dels Osuna, i sos descendents es sentien cada volta més distanciats d’aquell primer Carroç i de son modest senyoriu del Rebollet (…) Ell (el cognom Centelles) i el seu palau d’Oliva desaparegueren, d’este món quasi al mateix temps”.
El comte d’Oliva i duc de Gandia Mariano Téllez de Girón va vendre el palau per 17.500 pessetes a Josep Just i Francesc Sanchis, el quals vengueren les obres d’art, l’escala d’honor i part del solar. Finalment, allò que encara quedava de vendible (fustes, pedres, motlures, frescos…) ho adquirien el danés Fischer i la Hispanic Society of America. Francec Devesa ens aporta aquesta valuosa informació[22]:
Egil Fischer i Vilhelm Lauritzen eren dos arquitectes danesos que, pels anys 20 del segle passat, van intentar comprar el palau per desmuntar-lo i reconstruir-lo a Dinamarca, però la declaració de Monument Nacional ho va impedir. El procés va comportar l’aixecament d’una planimetria valuosíssima, recentment estudiada i que permetria fer una total reconstrucció virtual o física de l’edifici. Alguns elements decoratius (fris dels guerrers, etc.) foren adquirits en subhasta a Londres l’any 1980 per la Hispànic Society que posteriorment (1986) va rebre, per donació d’Olga Fischer (viuda d’Egil Fischer), tota la planimetria i diversos documents (cartes, fotografies, llibret de notes, etc.). Tot aquest material gràfic, original dels danesos, està actualment dipositat al museu arqueològic d’Oliva des de l’any 2010, gràcies a les gestions incansables de l’Associació Centelles Riusech i la col·laboració de l’Ajuntament d’Oliva. Peça clau en estes negociacions ha estat Priscilla E. Muller, conservadora de la Hispanic Society.
[1] Salvador Cardona Miralles. El medi Físic. Versió valenciana de Salvador Soler Soler. Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva. 1979
[2] Francesc Brines Vañó. El Rostre d’Oliva. Iniciació a la història d’Oliva. Versió valenciana de Salvador Soler Soler. Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva. 1979
[3] Tono Fornés i Juan Gargallo. De mar estant. Tandem. 2007
[4] Francisco Brines. Los espacios de la infancia. Tusquests. 1997
[5] Josep Sendra. Els Comtes d’Oliva a Sardenya.Ajuntament d’Oliva.1998
[6] Vicent Felip Sempere. Els Centelles, senyors de Nules i comtes d’Oliva. Revista Cabdells núm. 4. Associació Cultural Centelles Riusech. 2004
[7] Francisco Pons Fuster. El mecenazgo cultural de los Borja. Erasmismo i iluminismo. www.uv.es/dep235/PUBLICACIONS_III/PDF2.pdf
[8] Josep Camarena Mahiques. De la història d’Oliva i Rebollet. Iniciació a la història d’Oliva. Ajuntament d’Oliva. 1978
[9] Pascual Madoz. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante Castellón y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982
[10] G. Mayáns al cardenal A. Cienfuegos. Oliva 26.VII-1732. en Antonio Mestre. Historia fueros y actitudes políticas. Ajunmtamnt d’Oliva. 1970
[11] G. Mayáns a Francisco Rávafo. Oliva 10-II-1748 en Antonio Mestre op. cit.
[12] Antonio Mestre. Historia, fueros i actitudes políticas. Mayáns y la historiografia del XVIII. Ajuntament d’Oliva. 1970
[13] Antonio Mestre. El mundo intelectual de Mayáns. Ajuntamernt d’Oliva i Caja de Ahorros i Momte de Piedad de Valencia. 1978
[14] Antonio Mestre. Historia, fueros y actitudes políticas. Mayáns y la historiografía del XVIII Ayuntamiento de Oliva. 1970
[15] Gregorio Mayáns y Ciscar. Epistolario V. Escritos Económicos. Estudio preliminar de Ernest Lluch. Ajuntament d’Oliva. 1976
[16] Antonio Mestre Sanchis. Historia, fueros y actitudes políticas. Mayáns y la historiografia del XVIII. G. Mayáns a Miguel Mº Nava. Oliva, 28-I-1765. Ayuntamiento de Oliva. 1970
[17] Apuntamientos de don Gregorio Mayáns i Siscar provando el condominio i no interrumpida posesión que tiene la villa de Oliva sobre las aguas del rio Alcoi contra la Fuente Encarroz
[18] Gregorio Mayáns y Siscar. Epistolario V. Escritos económicos. G. Mayáns al marqués de la Romana, 7 de agosto, 1764; i 23 de febrer de 1765. Ayuntamiento de Oliva. 1976
[19] Gregori Maians. Carta, o por mejor decir, Representación de la Mui Noble i Mui Leal ciudad de Valencia a la Real Junta General de Comercio
[20] Gregorio Mayáns y Siscar. Epistolario V. Escritos económicos.G. Maians a Mateo Aymerich, 18 de diciembre, 1764. Ayuntamiento de Oliva. 1976
[21] Josep Camarena Mahiques. De la història d’Oliva i Rebollet. Iniciació a la història d’Oliva. Ajuntament d’Oliva.1978
[22] Priscilla E. Muller. A la recerca del Palau. Revista Cabdells núm 1. Associació cultural Centelles i Riu-sech.1999. Veure també DD.AA. El Palau dels Centelles d’Oliva, Oliva, Associació cultural Centelles i Riu-sech.1997
