Lluent i lamentable Londres

Big Ben and red double-decker in London, UK

 

Roger Cohen

 

Vaig marxar de Londres no fa gaire per traslladar-me a Nova York després de passar cinc anys a la capital britànica. M’equivocaria si digués que l’indret on em vaig criar després de passar la infantesa a Sud-àfrica ha esdevingut irreconeixible. Londres no està completament canviada pel sol fet que ara hi hagi un establiment de menjar per emportar a cada cantonada i una càmera a cada travessia, perquè el barri de Hoxton estigui de moda i hi hagi torres elegants per als financers del món que s’eleven sobre el cel de la capital aquí i allà. De fet, la ciutat em resulta familiar, però sovint d’una manera inquietant, com si fos un d’aquells edificis dels quals es conserva la façana malgrat haver-se transformat per dins.

Per bé que els carrers fan la mateixa fila que abans —tot i que n’han expurgat el que era gris i ingrat per deixar-los nets i polits per als nous rics—, l’ànima que insufla vida a Londres és una altra. Actualment el que determina l’aspecte de la ciutat, la diferencia de la resta del país i la defineix són els diners; i em refereixo als diners del món, no pas als del Regne Unit. El barri benestant de Belgravia continua sent Belgravia. Tot i això, si s’examina amb més deteniment, un s’adona que sembla un mausoleu reservat per a l’ús ocasional dels privilegiats itinerants del planeta i el seu nombrós seguici de personal.

La propietat immobiliària com a inversió i manera d’evadir-se del fisc, en lloc de com a habitatge, és una força que xucla la vida. A Belgravia hi ha esplendoroses mansions de color crema d’estil georgià que estan gairebé sempre buides. De les seves finestres tancades i barrades pengen cartells que diuen a una plebs ingent: fora d’aquí!

De tota manera, abans d’abordar aquesta qüestió, m’agradaria comentar breument el que va bé a Londres. La ciutat funciona. És la metròpolis més oberta d’Europa, a una certa distància de la resta. La xerrameca poliglota i les subcultures que conviuen en la seva immensitat són una refutació constant del soroll de tambors que genera l’intolerant discurs antiimmigració del Daily Mail i el UKIP. El continent llunyà de la meva joventut, ple d’elements tan exòtics i vagament sospitosos com l’all, els intel·lectuals francesos i un menjar comestible, ha desafiat el canal de la Mànega i ha arribat a les Illes. Londres i la gastronomia ja no són dos desconeguts.

Joves francesos, polonesos i romanesos acudeixen a Londres a doll buscant un sou que els permeti viure i un anglès passable, seguits de joves espanyols i italians. El fet que el cost desorbitat de la vida a Londres no els en dissuadeixi dóna fe del moment de vaques magres i elevades taxes d’atur que travessa l’economia de gran part d’Europa.

La brutícia pestilent que omple les voreres de Nova York a l’estiu i les esperes d’onze minuts al metro en hora punta serveixen de recordatori de coses que a la capital britànica rara vegada et treuen de polleguera. Et pots desplaçar dintre d’un marc temporal a grans trets previsible i els carrers estan nets. El sistema públic de lloguer de bicicletes de Londres i els seus carrils bici fan que els de Nova York semblin desastrosos. A més, la taxa que s’ha imposat als vehicles que entren al centre entre setmana per reduir la congestió podria ser una solució al problema quasi irresoluble de travessar Manhattan de punta a punta. En una tarda d’estiu agradable, a la vora del canal o en un parc, Londres, amb la seva civilitat i continuïtat, pot semblar la perfecció.

Però el rumb de la ciutat s’ha torçat i ha pres algunes derives perilloses que són indicatives dels problemes d’Europa i del món. Els preus de l’habitatge no deixen de grimpar. Per tot arreu es veuen grues que engendren nous projectes immobiliaris. Sens cap mena de dubte, alguns seran per als grecs acabalats que fugen dels problemes del seu país. Hi ha una bombolla. L’urbs s’ha convertit en un enclavament relluent en un país en què l’hegemonia de la capital sovint desperta rancúnies. Londres presideix el Regne Unit amb un aire de superioritat, com la llustrosa Singapur, que mira amb menysteniment el Sud-est Asiàtic.

Una manera alternativa d’entendre les demandes d’independència d’Escòcia, convertida en un estat nacionalista escocès amb un partit únic, és pensar que Londres s’ha separat de la resta del Regne Unit i ha esdevingut una ciutat estat per si sola. Hi ha un ressentiment generalitzat per l’entotsolament de la ciutat. Una manera alternativa d’entendre la manera en què Londres absorbeix els recursos i els rics de la resta d’Europa és com a reflex de l’estancament i els problemes estructurals irresolts de la zona euro. Londres reflecteix un país i un continent en els quals, per primera vegada d’ençà de la Segona Guerra Mundial, les forces disgregadores són mes fortes que les unificadores. Londres és una capital de la cultura, però també de la desigualtat i de l’evasió fiscal.

El que atreu el món cap a Londres són les oportunitats. Tanmateix, la ciutat també és un imant de persones que busquen un lloc segur per dipositar-hi els seus diners. Havent-los guanyat en països com Rússia i la Xina, on la premsa està acovardida, la corrupció desbocada i no hi ha estat de dret, els oligarques i els capitalistes amics de poderosos arriben a la conclusió que res no els agrada més que els sistemes democràtics amb ordenaments jurídics de veritat i una premsa vigorosa. Després de deixar Occident com un drap brut, li confien els quartos.

L’hipercapitalisme autocràtic, sense el control i els contrapesos dels sistemes occidentals, produeix noves elits que somien a viure i educar els seus fills segons el model nord-americà o britànic. Aquestes elits també tenen l’objectiu d’integrar-se en l’estat de dret adquirint propietats immobiliàries, cosa que fa augmentar els preus al mercat de l’habitatge d’alta categoria fins al punt d’expulsar-ne les classes mitjanes dels països occidentals, que tenen rendes que s’han estancat o davallen (i, a més, paguen impostos).

Londres és la capital d’aquestes tendències. Vet aquí la flaire diferent que emana de la remor dels seus carrers, una ferum que diu que hi falta alguna cosa, que alguna cosa s’ha torçat, que alguna cosa no està bé.

 

Publicat a l’Ara, divendres, 30 de juliol de 2015

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER