Per una veu pròpia valenciana a les Corts Generals

poble valencià

Pau Viciano

Amb aquest lema es va presentar a mitjan juliol un manifest sobre la política d’aliances de Compromís de cara a les properes eleccions al parlament espanyol que, a hores d’ara, ha aconseguit més de 1.800 adhesions. Amb independència de quins sectors havien promogut aquesta iniciativa, i de la seua significació dins del debat intern de somou periòdicament el Bloc Nacionalista Valencià, molts dels signants hi expressàvem la nostra preocupació per una possible deriva de la Coalició Compromís cap a formes d’hiperlideratge mediàtic que pogués buidar de contingut els equilibris polítics de la coalició i que, alhora, pogués desdibuixar els perfils valencianistes d’aquest projecte ascendent. En aquest sentit, es reclamava “una candidatura valenciana liderada per Compromís a les pròximes eleccions que aspire a ser una veu pròpia valenciana a les Corts Generals i que assumisca com a repte la constitució per primera vegada d’un grup parlamentari valencià”. Quan, poc després, Enric Morera, el dirigent nacionalista, va manifestar públicament que estava d’acord amb les condicions que plantejava el manifest i que eren compatibles amb una coalició amb forces estatals, però liderada per Compromís, es va produir un episodi un tant surrealista. Els promotors del manifest es van afanyar a proclamar que discrepaven de la interpretació que en feia Morera. Aclarien en un comunicat que el sentit de la seua proposta era oposar-se al fet que Compromís pogués fer cap mena de pacte amb Podemos. O siga, que explicaven als signants del manifest el sentit del que havien signat, com si no saberen llegir. Perquè el manifest diu el que diu, i no el que els promotors diuen que vol dir. I perdoneu l’embarbussament. La interpretació que en va fer el dirigent del Bloc és inobjectable: no té sentit tancar-se d’entrada a possibles coalicions amb forces estatals, si es respecten les línies roges que el mateix manifest estableix: lideratge de Compromís, grup parlamentari valencià i no subordinar-se a “projectes de matriu estatal”. Perquè una cosa és “subordinar-se” i una altra “col·laborar” en allò que no contradiga el projecte propi de Compromís.

Això és el que, de manera potser subconscient, està present en el manifest quan s’al·ludeix a l’elecció de Joan Baldoví com a diputat a Madrid i, alhora, s’evoca el precedent de Vicent Marco i Miranda en les Corts de la Segona República. Doncs bé, Baldoví, que se sàpia, va eixir elegit en una coalició de Compromís amb una força “de matriu estatal” com és Equo. I el cas de Vicent Marco encara és més cridaner: no va ser votat en una candidatura d’Esquerra Valenciana, sinó com a soci molt minoritari del Front Popular (tot i que anomenat a València Front d’Esquerres), una coalició on els partits dominants eren la Izquierda Republicana d’Azaña i el PSOE –i hi anaven també els comunistes, ai!–, formacions que representaven claríssimament un “projecte de matriu estatal” com era la República espanyola. El senyor Marco Miranda, doncs, no va eixir diputat per valencianista sinó per republicà, i la majoria de gent que el va votar no tenien ni idea del que podia ser el valencianisme. Ara bé, en ser elegit diputat, va tenir llibertat per adscriure’s al grup… d’Esquerra Catalana, liderat per Esquerra Republicana de Catalunya. Això era el valencianisme de preguerra: d’esquerres i procatalà.

Per tant, ni l’elecció de Baldoví ni la de Marco Miranda són arguments convincents per negar-se a pactar, d’entrada, amb formacions de “matriu estatal”, incloent-hi Podemos. Hi ha altres arguments polítics que caldria sospesar com ara que la formació de Pablo Iglesias genera moltes adhesions però també molt de rebuig, que està estancada o la baixa i que només pot aspirar a condicionar un hipotètic govern del PSOE. D’altra banda, hi ha formacions, com les que intenta aglutinar Esquerra Unida, que tenen menys projecció electoral però, tal com succeïa amb Equo, no desperten el fantasma d’una absorció o satel·lització del valencianisme per una força espanyola. I, per altra banda, hi ha les darreres enquestes, que atorguen a Compromís, en solitari, un grapat de diputats, a prop dels necessaris per tenir grup parlamentari propi. Aquests són els elements que cal considerar a l’hora discutir sobre els pactes i deixar-se de postures apriorístiques que potser siguen expressió d’immaduresa política o d’un cert tancament ideològic.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER