Laia Mas
La setmana passada es va presentar a València l’Anuari Mèdia.cat, una publicació que consta de 15 reportatges de notícies del 2013 que, a pesar de ser ben importants, no han ocupat ni la portada ni cap posició de rellevància als mitjans de comunicació de capçalera. L’Anuari l’editen el grup de periodistes Ramon Barnils i l’observatori Mèdia.cat, conjuntament amb Pol·len Edicions, que és qui li dóna forma a este projecte. L’àmbit geogràfic del temes tractats són els Països Catalans, i hi participen periodistes d’arreu del territori. A València la presentació la va fer possible Acicom, l’Associacio Ciutadana i de Comunicació, conjuntament amb la Universitat de València, qui va cedir la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Pesset. Entre els ponents hi havia alguns dels periodistes que participen en el projecte, així com representants de La Unió de Periodistes, del diari La Veu del País Valencià, Acció Cultural del País Valencià i el projecte Metadata. Entre el públic, més pobre del que requeria l’esdeveniment, els de sempre.
A pesar de com d’íntim fou l’acte, totes les persones allà presents tenien una cosa en comú: ells o les entitats que representen treballen en la mateixa direcció que l’Anuari: traure a la llum tot allò que és silenciat pel poder. I és que, com bé portava per títol la cita, som ‘consumidors o consumits?’. Per tal d’omplir alguns dels molts buits informatius que deixa el panorama comunicatiu que tenim al territori de parla catalana, aquest és el quart any que el grup de periodistes edita l’Anuari, una obra que sens dubte passa més desapercebuda del que deuria.
Un exemple clarificador podria ser el reportatge de l’estudianta de quart de Periodisme de la Universitat de València –els promotors d’este projecte volen promocionar la gent més jove i per això també els fan partícips -, Sandra Temprado: l’assetjament laboral a Mercadona. Un tema rarament tractat –només cal que feu una recerca a Internet, on podreu trobar poc més que aquest article de La Marea (http://www.lamarea.com/2014/03/30/mercadona/) – perquè als mitjans que ens informen diàriament no els interessa –fins i tot s’ha dit que alguns reben fons econòmics del supermercat per tal que no es parle d’ell-. Temprado, qui també va participar de la taula redona de la presentació, explica les polítiques que practica esta empresa que, sens dubte, atempten contra els drets dels treballadors i de les persones. Una qüestió que potser alguns de nosaltres haurem escoltat perquè qui més o qui menys té algun conegut que ha passat per l’entramat de Mercadona, però que difícilment llegirem a un diari o escoltarem a la ràdio. Perquè els nostres mitjans “majoritaris”, fins i tot aquells que considerem més progressistes, ja fa temps que han oblidat un principi essencial del periodisme: donar veu als que no en tenen. Perquè, com bé va apuntar George Orwell, “fer periodisme és dir allò que molesta algú. La resta, és propaganda”.
Així que a fer periodisme es disposen els que estan darrere d’estes línies, perquè, com va dir aquell, #algúhohaviadedir. És necessari que els catalans siguen conscients que, des de fa 4 anys, destinen 25 milions d’euros cada any a escoles de l’Opus Dei que segreguen per sexe els alumnes; a pesar que el pressupost en Ensenyament ha disminuït en 1.000 milions d’euros –es diu prompte- durant eixe mateix termini, sembla que a les arques públiques sí que hi ha lloc per a estos centres. També que coneguen que, al mateix temps, els diners destinats a qüestions relacionades amb la violència de gènere s’han reduït en un 32% i que el Principat encapçala el llistat de territoris que menys ordres d’allunyament concedeix, tot havent-ne atorgat un 35% menys enguany que fa set anys.
I tot això entre altres no menys importants, com què ha passat amb l’accident de Bangla Desh, on l’empresa catalana Mango tenia gran part dels seus treballadors, o per què els Països Catalans estem a la cua en acollida de refugiats sirians a Europa. A més, tot ben suportat amb xifres i dades, perquè com apunten ells mateixos al pròleg del llibre, si bé l’objectivitat és impossible a més d’indesitjable, el rigor i la veracitat s’han de constatar amb proves. I així ho fan, amb una publicació de 150 pàgines que ha sigut possible gràcies al finançament Crowfunding a través de la plataforma Verkami, en la qual 438 mecenes han aportat un total de 10.470 euros. Ja ho va dir un dels editors de La Veu del País Valencià, present a l’acte: si bé els que fan periodisme deveres no poden pretendre aconseguir el finançament de les grans empreses -ni tampoc el volen- i fer-se d’or, sí que tenen la possibilitat de construir projectes de qualitat amb la xicoteta aportació de molts.
No obstant, cal apuntar que no tot és negatiu entre els silencis mediàtics: un dels reportatges, per exemple, el dediquen a explicar el cas de Figaró, un poble del Vallés Oriental que des de fa deu anys practica la democràcia participativa i sotmet el 18% del seu pressupost a votació dels veïns. Segurament tampoc vosaltres n’havieu sentit parlar mai.
http://www.media.cat/anuari/descarregues/
