El(s) recital (s) de Madrid

Raimon Madrid

Vicent Olaso

Tenia pensat aquest article des de fa unes setmanes, però esperava que s’aplacaren els efectes de les declaracions de Raimon sobre la independència de Catalunya per tal de no contribuir a la general remor aixecada. Havent fet l’espera massa llarga, un article de Ferran Garcia-Oliver publicat ací mateix posava cadascú al seu lloc i, en els darrers dies, altres esdeveniments han fet envellir de colp les polèmiques més recents. Em toca, doncs, adaptar-me a la més calenta actualitat.

Fent ús de la meua faceta d’arxiver i (ocasional) historiador havia “exhumat” un document menor en el seu moment, però, al meu parer, de gran interès a hores d’ara. Lamente no poder precisar el lloc ni la data de publicació d’una crítica signada per Jordi Garcia-Soler sobre el disc en directe Raimon. Madrid 76, més aviat conegut com “El recital de Madrid”. El 5 de febrer d’aquell any el Pavelló Esportiu del Reial Madrid “fou l’escenari insòlit d’un esdeveniment que … se’ns confirma com una demostració claríssima dels afanys més genuïns del poble madrileny … extraordinària manifestació unitària de totes les forces polítiques democràtiques de la capital … un acte d’afirmació democràtica i solidaritat ibèrica …”. El concert, altament publicitat en el seu moment, i les imatges del qual s’han emprat en documentals diversos, va ser editat en format de doble LP uns tres mesos després, i incloïa versions de temes abans prohibits del cantautor xativí i l’estrena d’uns altres.

En aquella època, i també més endavant, com va ser el cas de Lluís Llach, el pes específic dels cantautors, el seu prestigi artístic i compromís polític, i la “il•lusió” global democràtica eren suficient per explicar el que, no obstant no deixava de ser, segons Garcia-Soler, “un fenomen que sembla realment un miracle: sis mil veus madrilenyes, sis mil veu castellanes, cantant en català a favor de la llibertat de tots els pobles de l’estat espanyol”. Déu ens guard! Si el 1976 això semblava prodigiós, imagineu-vos ara. Què dic ara! Fa ja bona estona que aparenta ser impossible. Verbigràcia: el mateix Raimon escridassat quan intentava cantar “El País Basc”, també a Madrid, en el concert d’homenatge a Miguel Angel Blanco, víctima d’E.T.A, el 1997.

En eixa data, el “redreçament cívic col•lectiu d’aquests últims anys” propugnat per Garcia-Soler estava ja ferit de mort, després de l’abandonament socialista de tot intent de regeneració social i de l’opció del Partit Popular d’eliminar el rastre d’una dreta culta i moderada, si és que mai va existir a Espanya, en favor de postulats on els sectors més reaccionaris hi pogueren trobar acollida. Els vuit anys com a president de José María Aznar, farcits de violència verbal i megalomania criminal, deixaven veure clar que la democràcia s’havia confós amb la simple possibilitat de votar. Tan evident era, que fins i tot es va convertir en una tonada habitual de tertúlies i entrevistes polítiques. Ni José Luis Rodríguez Zapatero ni Mariano Rajoy han fet gran cosa per redreçar la situació. Més aviat, els uns han seguit pel camí de l’estupor ben remunerada, i els altres, si em permeteu un poc d’humor, per la via del “digues el que vulgues, que jo faré el que em done la gana”.

I vet ara com l’abdicació de Juan Carlos I, diuen els analistes, podria ser beneficiosa en tant que afavoriria una “segona transició” comandada per Felip VI, com a portaveu d’una generació jove amb força renovada. No recorde ara mateix si el concepte aquest de primeres i segones transicions és localitzable en altres àmbits i períodes de la història mundial, però em faig una pregunta molt senzilla: si ens cal una segona fase, deu ser perquè la primera no s’ha acabat de complir, o no? Entenc, doncs, que seguim amb els mateixos, o molts, dels problemes que teníem quan Raimon va posar el peu a dalt del tamboret i va polsar les cordes de la guitarra. Seguim amb un brutal frau fiscal, amb una policia violenta, amb privilegis i aforaments, indults a dojo i calendaris litúrgics. Què hem estat fent, doncs, des del 1976?

Vist així, la renovació no sols es presenta atractiva, sinó absolutament imprescindible. Em fa l’efecte, escèptic com sóc mentre no hi veig resultats, que difícilment la superació de les eternes xacres espanyoles que la crisi econòmica ha tornat a destapar es podrà aconseguir si fem amb la segona transició el mateix que amb la primera: posar-li un títol sense escriure els capítols, fer-ne la proclamació solemne per abandonar-la tot seguit. Com a membre pertanyent a les generacions que cal substituir, espere que els nostres successors, que presumeixen d’estar millor formats, entenguen allò que nosaltres no hem entès: que darrere de la façana hi ha d’haver una construcció, i que aquesta es fa sobre fonaments. La resta és saliva vessada en parlaments, platós televisius i manifestacions al carrer. Amb deu milions de vots o amb només un.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER