Pau Viciano: la vigència del pensament fusterià

PAU VICIANO

Sal·lus Herrero i Gomar

Per tot el que exposava a l’article anterior,  té molt de valor i sentit el llibre de Pau Viciano, Per què Fuster tenia raó? (edicions 3i4, València, 2017),  amb una coberta amb la imatge de Joan Fuster vestit d’emperador o senador romà, amb uns patracols de documents a sota del braç; no sé si aquesta il·lustració és de l‘Equip Crònica, d’Artur Heras o d’Antoni Miró… Però mostra un Fuster, “pare de la pàtria”, ben documentat en història, en literatura, en sociologia, filologia, filosofia i antropologia davant d’indocumentats que voldrien que el País Valencià no existira sinó com a entitat provincial i subordinada, plenament assimilada pel nacionalisme espanyolista.

El Prefaci, signat al PV, 1 d’octubre de 2017, l’inicia amb una declaració: “L’ombra de Joan Fuster és molt allargada i continua projectant-se sobre les noves “narratives” que, una i altra vegada, tracten d’explicar la realitat país i assenyalar una perspectiva de futur. Encara s’ha de començar al·ludint al que va dir o va deixar de dir l’assagista, normalment per distanciar-se’n, ja que les propostes es presenten com una alternativa, millor fonamentada teòricament i més adequada políticament, respecte al “fusterianisme”“Fuster es va equivocar en l’anàlisi de la societat valenciana i en les estratègies que va animar”, venen a dir. Però, s’interroga l’historiador Viciano, i si les crítiques, en realitat, no impugnassen la validesa de les idees fusterianes? Fuster tenia raó en els seus plantejaments de fons. Però la societat valenciana ha experimentat canvis que demanen ara una relectura de la seua obra, a fi que puga continuar sent un estímul per a la reflexió crítica i l’acció constructiva en aquest nou segle XXI.

En aquest Prefaci, s’esmenta el llibre anterior de Pau Viciano, De Llorente a Marx, els llibres crítics amb l’anomenada “tercera via”“la critica de la crítica“, a càrrec d’autors com Francesc Pérez Moragón, Vicent Bello, Francesc de P. Burguera o Toni Mollà, que li va suggerir el títol a partir de l’interessant llibre sobre Marx de Terrry Eagleton, publicat a la Yale University Press, 2011, en una nota a peu de pàgina s’explica “Després de la lectura de ‘Why Marx was rigth’, em fa l’efecte que Eagleton hauria d’haver titulat el seu llibre Per què els antimarxistes no tenen raó! Vostès mateixos poden, si volen, establir equivalències. Potser pense entre mi, algú s’hauria de posar a redactar un assaig del qual jo li regale el títol: Per què els antifusterians no tenen raó!”  (Toni Mollà, “25 anys d’unes converses inacabades”, La Veu (16 de juny de 2017). S’hi esmenta l’assaig de Toni Mollà, Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster), València, Vincle, 2017 i el llibre col·lectiu de Ferran Archilés, Jaume Lloret, Joaquim Carlos Noguera, Giaime Pala i Antoni Rico, El pensament i l’acció. De Marx a Gransci en Joan Fuster, Lleida, El Jonc, 2017.

Després de Prefaci, hi ha quatre capítols i un Epíleg sobre “L’actualització” racional d’un discurs teòric perquè les idees més importants de Fuster mantinguen la vigència al segle XXI, com a projecte de construcció des del present el futur del País Valencià i si fos possible, dels Països Catalans, de manera federal, confederal, o com democràticament es considere més adient i viable. A l’inici de cada capítol de manera molt didàctica, Viciano, sintetitza les crítiques més importants, insidioses i insistents sobre Fuster i tot seguit fa una replica a la critica, des de l’anàlisi, l’argumentació i la critica ponderada.

El primer capítol, l’acusen d’haver fet “Una narrativa amarga” (visió pessimista, remarcava els pitjors trets del caràcter col·lectiu i la seua indefinició identitària, que si els valencians no eren ni carn ni peix, descolorits com a catalans, no plenament assimilats. Un PV ple de desgràcies i mancances, provincià i sucursalista, no reconeixia els èxits econòmics, la modernitat social i la democràcia política. L’obsessionava comparar un País Valencià rural amb el model idealitzat d’una Catalunya industrialitzada el duia a concloure la manca de “normalitat” del poble valencià; la seua actitud massa crítica va minar l’autoestima col·lectiva i no va contribuir per generar una consciència col·lectiva.).

uster no narra cap identitat amarga, sinó irònica, divertida, amb sentit de l’humor, amb rigor històric, filològic i social, amb alguns grams de sarcasme i de “burla fallera” i sobretot amb molta esperança i expectatives de futur per decidir per nosaltres tot allò que ens afecta com a valenciana, mallorquina o catalana gent; el que esdevé amarg és l’autoodi, l’odi que ens envaeix, el menyspreu sistemàtic, cap a la nostra llengua i cultura catalanes, la realitat provinciana i sucursalista, la manca d’un política pròpia centrada en els interessos específics del País Valencià, la imposició de la identitat espanyola de matriu castellana imperial i colonialista que anihilava i anihila les possibilitats de present i la decisió de futur… Criticava totes aquestes submissions, mesellismes, colonialismes i satelitzacions amb lucidesa per a “remoure -o almenys intentar-ho- aquesta societat en perpètua somnolència digestiva”. Estava fart i es revoltava en observar l’autosatisfacció permanent en cantar noves glòries a Espanya, des d’una subordinació nacional, lingüística, cultural, econòmica, política del País Valencià i dels sectors populars esclavitzats dictatorialment i autoritària per una burgesia al servei de l’estat i els poders hegemònics i uniformitzadors de Madrid. Exercia una crítica pertinent, brillant, disruptiva amb un passat idealista adaptat obedientment al nacionalisme espanyolista de matriu castellana i anticatalana.

L’estigmatitzaren de “mal valencià” perquè no afalagava l’ego local, tant en Nosaltres, els valencians, com a El País Valencià, feia un retrat desmitificador, gens complaent amb el nacionalisme narcisístic i meliquer de l’estat o el regionalisme folklòric; davant un “valencianisme” complaent amb el que hi ha, analitza les condicions reals i la correlació de forces d’efectius humans i la necessitat de crear equips formats d’intel·lectuals i de no intel·lectuals per reinventar un País Valencià que es respecte (i es faça respectar!), es reconega i s’estime a si mateix i inclusivament s’integre en el seu espai ecosistèmic, històric, geogràfic, lingüístic i cultural, de Països Catalans,  perquè construïsca un projecte nacional propi i no subordinat. Com a compromís intel·lectual amb el seu País, la seua llengua i cultura catalanes; des del civisme i la crítica al provincianisme, des del pluralisme democràtic, d’idees polítiques i identitàries, de respecte a la diversitat de la identitat catalànica oprimida per un nacionalisme d’estat aniquilador, tot i que prioritzava l’homogeneïtat cultural com a cohesionador social a l’heterogeneïtat perquè llavors no havia emergit encara la celebració de la diversitat i el multiculturalisme… Tot i que en contrast amb el nacionalisme espanyolista de la generació del 98, Fuster reivindica les possibilitat de supervivència de la identitat catalana, basca, gallega i de totes les nacions sense estat i oprimides, per tant, implícitament, hi ha una defensa de la supervivència, de la diversitat, de les identitats minoritzades i oprimides, una vindicació dels drets civils i col·lectius, de l’heterogeneïtat perquè cada poble diferenciat defense la seua capacitat de decidir tot allò que li afecta i pertoca… Des d’una presa de partit pel seu país i des d’un liberalisme polític d’esquerres.

Quan li pregunten sobre les comarques castellanes del País Valencià, respón que han de decidir la manera d’incloure’s o inserir-se al País Valencià, que han de triar, escollir el seu propi futur; la seua és una mentalitat inclusiva a tots els àmbits, profundament democràtica, respectuosa amb els drets lingüístics de nadius, dels castellans i dels immigrants… “Si la gent no vol, no hi ha res a fer“, cal comptar amb la complicitat i la voluntat dels afectats, com li explica a Isidre Crespo en “De vida veu. Entrevistes (1950-1992), Catarroja-Barcelona-Palma, Editorial Afers, 2003quan li pregunta per la Llei d’Ús i Ensenyament del País Valencià. La cohesió nacional no passa en Fuster per l’uniformització ni per les imposicions autoritàries per banda d’un estat antivalencià, anticatalanista i catalanòfob. De fet, davant l’avantprojecte de l’Estatut a meitat dels anys setanta, explicitava que s’havia de reconèixer com a oficials les dues llengües del PV, en igualtat i paritat, tant el català com el castellà, tot i que prioritzant la més desemparada, però no volia que els castellanoparlants patiren les imposicions jurídiques, lingüístiques que havíem patit nosaltres, els valencians catalanoparlants en els intents d’anorreament de la llengua i cultura catalanes del País Valencià. En síntesi, deia:  No vull que els fem, lingüísticament i nacional, el que “ells” ens han fet a nosaltres.

El que Joan Fuster criticava era, des dels segles XVI i XVII, que els valencians havien estat tinguts per menys ferms que els altres pobles de la Corona d’Aragó, tant per observadors forasters com locals. “La nostra “blanesa”, la nostra trista, perillosa i pertinaç “blanesa” -concloïa Fuster- data de ben antic, doncs“. Les manifestacions d’aquesta deficiència també eren ben conegudes: “un trist teixit d’abandons, de desídies, de timideses, de mimetismes estèrils; una barreja de localisme inútil i de conformitat provinciana, una progressiva depauperació social”. També tractava d’augmentar la consciència col·lectiva com a valenciana gent, apel·lava al gentilici, a la catalanitat dels valencians, a la defensa de la llengua, la cultura i l’economia, la societat valenciana i la seua política i valora que “El nostre genticili encara vol dir alguna cosa: els valencians no hem deixat d’ésser una gent enèrgicament diferenciada, i l’atonia no és pas una de les nostres característiques col·lectives”. Afirma que el País Valencià ha mostrat una innegable “vitalitat econòmica” durant els darrers cent anys. Això i altres realitzacions “ja revelen que no som ben bé un poble apàtic ni escarransit”. El problema rau en la contradicció entre entre una societat dinàmica en els aspectes econòmics i socials, però retreta o passiva en l’afirmació col·lectiva, no necessàriament política, però també. Des d’una perspectiva nacional, una política centrada en el País Valencià, ni que fos merament regionalista. Aquesta mancança no era casual. Era resultat d’una carència més profunda: el fet de no existir una consciència clara, una personalitat col·lectiva diferenciada. Perquè si no ens definim nosaltres, sent capaços de ser el nostre centre, ens defineixen des de fora, com a subordinats. Sense Fuster, els blavers potser no existirien, perquè tots els valencians, uniformement, tots a una veu, serien regionalistes subordinats al nacionalisme espanyolista que imposa l’estat de matriu castellana; el mesellisme seria aclaparador, com denunciava Vicent Flor, en Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Editorial Afers, 2011. Tots els valencians, molt espanyols i completament espanyolitzats celebrant la nostra pròpia aniquilació, la destrucció col·lectiva de la nostra identitat valenciana (balear i catalana); celebrant la hispanitat, com voldrien que els indígenes americans festejaren la seua pròpia conquesta i genocidi per banda dels espanyols. Com va denunciar Svetan Todorov a La conquesta d’Amèrica. Una barbàrie.

Davant un present tan insatisfactori, com el que vivia la ciutadania del País Valencià, el plena dictadura, Fuster va “intentar despertar, almenys, el sector culte del poble valencià“, va ser llegit i discutit com una veritable proposta històrica que obria noves línies de recerca, en la renovació de la història de Catalunya que llavors impulsaven Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, dels Annales de la història de França, i les influències del marxisme, de l’anàlisi crític de la història imperialista, essencialista i colonialista del nacionalisme espanyol de la generació del 98 i dels historiadors espanyolistes, en estimular i renovar els estudis d’història valenciana; aquest treball i afers no el qüestionen ni els seus enemics més acarnissats, no ho qüestiona ningú… És molt injusta l’acusació de les “flatulències romàntiques” de Vicent Boix i de Teodor Llorente, fins arribar al valencianisme dels anys trenta… Fuster és hereu, en part d’aquesta tradició, però es revolta i en compte de la història dels grans personatges (no sent veus ancestrals, ni esdeveniments providencials, ni destins assignats eternament), tan cars als autors romàntics, es veuen substituïts per les forces i els processos socials. Les llufes i flatulències romàntiques les trobem en l’historiografia nacionalista de l’estat espanyol, francés i italià, que no respecten ni reconeixen, ni valoren, ni tenen en compte els drets de la seua ciutadania nacional sense estat propi. Fuster va criticar aquests pensaments romàntics de l’ideari nacional espanyol en els historiadors i intel·lectuals a l’ús a l’assaig “Contra Unamuno i tots els altres”, amb introducció de Ferran Garcia-Oliver, Alzira, editorial Bromera, 2007, amb un to jocós, divertit i irònic.

Pau Viciano, fa servir l’anàlisi i el quadre estadístic que presenta Gustau Muñoz a Joan Fuster i la industrialització valenciana: opinions, miratges i equívocs, Afers, 71/72 (2012), p.112, on es pregunta què volia dir “indústria” als anys cinquanta i primers del seixanta? Artesania, tallers, nuclis fabrils aïllats… Però fins i tot les xifres no avalen l‘”èxit” de la industrialització fins entrada la dècada dels anys setanta. En 1960 l’aportació al PIB de la indústria i de l’agricultura estava igualada -al voltant d’un 30%-, però l’estructura ocupacional, que donaria el to social, encara es decantava cap a l’agrarisme: un 42% d’agricultors davant el 23% de treballadors –“obrers”– industrials. La insuficiència de la industrialització valenciana, de fet, no era una invenció interessada, arbitraria o capriciosa de Fuster, sinó idea compartida per les associacions empresarials i els bancs; el 1968 el president de la Cambra de Comerç de València lamentava la “falta de industrialització” i “la marcada tendència vers l’estructura de país agrícola”, també en L’estructura econòmica del País Valencià (1970), s’incloïa un text signat per Ernest Lluch on es concloïa: “pot dir-se que no hi ha al País Valencià una indústria digna d’aquest nom”. El mateix Lluch que era un dels més autoritzats economistes universitaris, reconeixia en La via valenciana (1976) que “l’empenta -revolució?- industrial no arriba plenament fins al 1966, i fins i tot podríem dir que fins el 1968, malgrat que des de 1962 la inversió industrial ja creixia”. I un altre indici s’apunta: el moviment obrer -de veritables treballadors industrials- no va arribar a manifestar-se de forma decidida fins ben entrats els anys setanta. No va ser fins més tard, en 1979, quan Ernest Lluch, en el pròleg a Introducció a l’economia del País Valencià es va regirar contra les “tesis agraristes” de Fuster. L’assagista valencià es mostrava escèptic davant el valor de les xifres, no ja en el passat sinó pel que feia als mateixos anys setanta. “La ràpida industrialització del País Valencià a partir dels anys 60, no ha estat tan amplia ni tan eficient com diuen els rossinyols de l’“economia”: de l’economia acadèmica, vull dir”. I ací apuntava sense dubte a Lluch i els seus deixebles.

Gustau Muñoz adverteix que per evitar malentesos, anacronismes i descontextualitzacions, “cal distingir bé entre focus industrials dispersos i revolució industrial, entre fàbriques i industrialització, entre presència d’indústries i societat industrial, un model social que comporta “una estructura, uns valors, una manera de fer, una mentalitat que trigaren a assentar-se entre nosaltres els valencians”. L’afirmació de Fuster el 1962 que “la industrialització, mentrestant, no ha avançat com caldria“, era un fet real. I la denuncia de la inexistència d’una burgesia valenciana industrial al servei del País Valencià, responsable i rectora de l’articulació econòmica i política del País era una desgraciada realitat. Com afirma Antoni Furió i recull Pau Viciano: “No es tracta, per tant, de si hagués o no una burgesia valenciana, sinó de si aquesta va arribar a actuar com a minoria rectora “responsable” i articular econòmicament i políticament el país. No obstant això, “pot argumentar-se que el vincle que establia Fuster entre una veritable burgesia i el que se’n deia la seua missió històrica era massa determinista, derivat d’un cert marxisme mecanicista. la burgesia, com a classe social, no tenia cap “missió” si no era actuar segons els seus interessos, que no necessàriament passaven per impulsar un nacionalisme alternatiu a l’estatal”. Efectívament, com subratlla Viciano, Fuster no volia teorirtzar sobre sobre els moviments nacionals ni sobre les revolucions burgeses. El seu interés concret “per la qüestió era interrogar-se pel diferent recorregut històric que, en aquest aspecte decisiu, havien fet el País Valencià i el Principat, que era el model reeixit“. Tot i que si Fuster hagués tingut més temps per analitzar la burgesia de Catalunya, no hagués posat al mateix sac tota la burgesia, com va fer Jordi Solé Tura, a la seua tesi doctoral sobre el catalanisme, sinó que hagués distingit entre el paper social i nacional de Josep Benet, de Jordi Pujol i d’Isidre Fainé, tots tres ubicats a la burgesia catalana, però amb trajectòries ben diferents… El que Fuster criticava, amb moltes raons, era que la burgesia al País Valencià, lligada a l’agricultura exportadora i a les finances, no havia desenvolupat una consciència nacional diferent a l’espanyola, encara que fos en la seua versió regional, tot i que hi ha panxacontents que consideren que això no seria cap símptoma de fracàs col·lectiu, ni tindria cap repercussió negativa en llegua, cultura, defensa dels interessos valencians (balears o catalans) a Europa… Són els que se senten molt còmodes i confortablement instal·lats en la la societat valenciana tal com és, en una mena de “Comunidad Valenciana sin problemas”, subordinada, agenollada i submisa davant el nacionalisme espanyolista, per a ofrenar noves glòries a Espanya; arrosseguen la formació de l’esperit nacional espanyol de la dictadura franquista i ho consideren “normal“, els peixos grans es mengen als xicotets… I sovint es legitima amb la fal·làcia legitimadora del “plesbicit del tot els dies” de Renan, des de l’ocultació dels mecanismes d’opressió, de censura, de repressió i d’explotació estructurada estatalment i inclús amb la complicitat de dominació i alienació també, sovint, de les entitats supraestatals…. la tasca de Joan Fuster és tant d’oferir propostes no sols de “modernització” sinó sobretot d’emancipació, en considerar que no vivim en el millor dels móns possibles, com creia el Càndid de Voltaire. Són els que aplaudeixen i atien les concepcions provincials i provincianes, la claudicació, la dimissió i la substitució lingüística i nacional com a ideals desitjables; a l’altre costat hi havia “els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova”. Ha passat mig segle i així continuem, conclou Pau Viciano recordant les propostes cíviques i d’alliberament nacional de Fuster.

La crítica a ‘l‘agrarisme’ de Fuster, podria ser raonable si considerem que als anys seixanta, els inicis industrialitzadors del pensament “progressista” de modernització, estava més tocat per una concepció mecanicista de Marx (el positivisme d’August Compte i del neodarwinisme) que pel de Bakunin i els anarquistes agraris; la concepció de Marx portava a creure que l’agricultura era un resto de societats retardades, recialles del passat gairebé prehistòriques que calia abandonar ràpidament i industrialitzar-ho tot; la realitat és que l’agricultura és fonamental per garantir la supervivència i el benestar de la població, tant a Europa, com als Estats Units i a tot arreu de món; sense agricultura no hi ha subsistència ni sobirania alimentària, ni rebost ni supervivència davant d’un creixement demogràfic que posa en risc el planeta Terra i es necessita el menjar i el beure per subsistir… Davant de les emergència climàtiques i ecològiques, Jeremy Rifkin adverteix que depén com actuem portaren les societats humanes a l’extinció, tot i que sovint, no es vulga veure. I contempla la crisi del corona virus com un símptoma del risc d’extinció.

Fuster en aquest sentit va compartir les idees majoritàries de la societat de la seua època i dels economistes més reputats que ho fiaven tot a la industrialització, tot i que advertia dels perills del monocultiu del turisme i de les precarietats d’una industrialització insuficient… que ara davant les crisis actuals, econòmiques i de pandèmies, afloren i mostren les precarietats de manera més crua. El mite que la indústria era fonamental, però l’agricultura no ho era, com si fos prescindible, potser seria convenient analitzar aquestes propostes industrialitzadores d’una manera més crítica a la llum de les crisis ecològiques i del procés hiperindustrialitzador que ens duu al risc de morir  “d’èxit”, tot i que tampoc era antiagrarista, perquè compartia els neguits en defensa de les cooperatives de l’arròs, de la taronja i del Mercat Comú de la UE, dels seus amics Paco Burguera i Vicent Ventura, des d’una instància crítica perquè considerava que el seu poble era massa agrari i poc industrialitzat; Sueca encara és així.

Al capítols següent, Pau Viciano qüestiona, en part, l’afirmació que Joan Fuster rebutjava “el valencianisme d’avantguerra“. Perquè Fuster considera i valora el paper que va fer Constantí Llombart, a pesar de les insuficiències de Llorente, tot i que la tasca era immensa i els mancava formació, a Llombart, i més política en clau valenciana a Llorente, “Però el camí quedava encetat“… Hi ha un reconeixement clar, sense Llombart i Llorente, ell segurament no escriuria en català. Josep Lluís Bausset i Emili Gómez Nadal, Articles (1930-1939) El País Valencià i els altres, ed. a cura de Manuel Azanar Soler i Francesc Pèrez Moragón, València, Edicions Alfons el Magnànim, critiquen la superficialitat i la poca densitat intel·lectual del valencianisme cultural de l’avantguerra, les defeccions de Felip Mateu i Llopis i Joan Beneyto, companys de Nadal en Acció Cultural Valenciana als anys trenta. Antonio Gómez Andrés i Francesc Pèrez Moragón (eds), Emili Gómez Nadal: diaris i records, València, PUV, 2008, exposen els darrers anys d’un intel·lectual profundament apassionat pel País Valencià, que, des de la distància imposada per la dictadura, en seguí sempre l’evolució valenciana, preocupat per la represa de la llengua i cultures catalanes i per la recuperació de la democràcia. Fuster té en compte aquest material i les aportacions valuoses de Josep Giner,  Obra filològica (1931-1991) edició a cura d’Antoni Ferrando, València Denes, 1998, de Carles Salvador, de Sanchis Guarner i La llengua dels valencians, de Miquel Duran i Tortajada, que es presentava ja el 1916, com un català de València, d’Eduard Martínez Ferrando, en Síntesi del criteri valencianista (1918), on es reafirmava que el País Valencià, Catalunya i Mallorca constitueixen una unitat ètnica i lingüística; per a Emili Gómez Nadal, jove historiador i activista durant la República, escrivia “Nosaltres els valencians no som més que els habitants d’una regió de la nacionalitat catalana”, amb unitat de llengua i d’esperit entre el País Valencià amb Mallorca, Catalunya i el Rosselló; no només una comunitat cultural sinó “una nació històrica formada per tres estats: Comptat de Barcelona, Regne de Mallorca i Regne de València” i concloïa: “Ésser valencià, sense estigmes, és una de les millors penyores de catalanitat“, que és semblant a la famosa dita fusteriana: “Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans””. Fuster reconeixia i adoptava totes les aportacions valuoses del valencianisme polític d’abans i de després de la guerra i dels partits polítics que s’inspiraven en la seua obra (també en altres, com ‘Estat Valencià’, Esquerra Republicana o Esquerra Valenciana, d’abans de la guerra), tant la pràctica del Partit Socialista del País Valencià, com la Unitat del Poble Valencià, les principals formació del valencianisme “catalanista“, en “l’afirmació de la catalanitat nacional del País Valencià no llevava que aquests partits se centrassen en la construcció política del País Valencià i que propugnassen una via sobirana i federal dels Països Catalans. I tret de l’independentisme, minoritari, actualitzaven la idea de la unió dels pobles ibèrics, en el context d’un estat espanyol federal i europeista“. El principi de realitat s’imposava i s’imposa sempre; Fuster beu d’aquestes deus tan valuoses, també de les revistes i el Textos de l’exili, que ha estudiat i tret a la llum Santi Cortés, 1991, perquè Fuster tenia molt clars els ideals, però també els peus a terra, i a sota terra, sobretot quan es va adonar que la Constitució espanyola es feia contra els Països Catalans i que els ideals i il·lusions que s’havien nodrit durant la llarga nit de la dictadura, es trencaven en mil bocins; malgrat tot, calia combinar ideals (utopia realitzable si voleu) i pragmatisme, a tots els àmbits, lingúístic, cultural, social, reivindicatiu i nacional catalànic durant una ‘transició’ insuficient i tramposa.

Fuster recollia el valencianisme d’avantguarda d’avantguerra, li llevava els trets tòpics regionalistes des que s’havia apropiat el franquisme i proposa superar la subordinació nacional del País Valencià i dels Països Catalans amb una proposta nacional diferenciada de l’espanyola. Amb una revisió crítica i aportacions molt valuoses en el terreny cultural, cívic, lingüístic, comunicatiu i nacional. Els que el critiquen amb esmena a la totalitat, en general, és perquè comparteixen i ja els va bé el projecte nacional espanyol, almenys sentimentalment. El reprodueixen a la seua manera perquè l’han incorporat, en ser educats emocional en la reproducció de les bases del franquisme reproduït en “democràcia”.

Al tercer capítol “Fuster no era faller“, Pau Viciano refuta els atacs contra Fuster en acusar-lo de menysprear la cultura tradicional valenciana, d’ironitzar, burlar-se, fer sarcasmes dels gustos populars; és molt senzill, en un País Valencià tan fester, on les falles, els moros i cristians, les fogueres, les gaiates, les bandes de música, si tu acuses a Joan Fuster de ser un esgarraguitarres que no s’emocionava davant la festa, la música i les danses, l’olor de la pólvora, la paella, el paisatge de l’Albufera o les barraques, el desactives del tot i pots arribar a fer-lo odiós… Per tant, conclouen els “crítics”, així com Fuster li va donar l’esquena al poble i el poble, en conseqüència, va rebutjar les seues idees; alguns van anar més enllà i en fer servir el seu cognom com a diana d’atac, sense reflexionar massa, com en el conte dels tres porquets, van concloure que Fuster, havia fet una casa de fusta i en un bufit els llops l’havien derrocada.

Fuster no es posava, d’adult, el saragüells, no es vestia de torrentí ni es posava la barretina, com anota Pau Viciano, però, a Combustibles per a falles, introducció d’Antoni Furió, Alzira, Bromera, 1992,  a molts articles i llibres fa reflexions pertinents i molt interessants sobre l’estètica de les falles, el sentit de la festa, la tendència al gegantisme i a la transgressió social, li agradava el sarcasme i la critica contra els poderosos que feien algunes falles, l’enamorava la música, era un apassionat de la música, com va recollir Isidre Crespo, Fuster melòman: els escrits de música de Joan Fuster, 2012, Andana, Editorial, de tots els temps i de tot tipus, admirava les bandes de música i l’aire de festa se li encomanava, li encantava el Misteri d’Elx, una representació de l’ascens de la Mare de Déu al cel, feta en el català de l’Edat Mitjana, la festa de la Muixaranga de la Mare de Déu d’Algemesí, de la Mare de Déu dels Desemparats, de les processons, de les danses, del cant, dels sainets, de les fogueres, les gaiates, els quefers socials i antropològics del poble valencià-balear i català, li agradava el divertiment i era un intel·lectual enginyós i excel·lent, el més important i decisiu del segle XX, amb un sentit de l’humor formidable, era “molt de la broma” i de la seriositat quan calia, enmig de situacions fotudes era capaç de riure’s d’ell, del seu poble, de la música, del tocador i del ballador… Com el mateix Fuster deia, a De viva veu Entrevistes (1950-1990 d’Isidre Crespo, ed. Afers, 2003, quan li ho va preguntar si estava en contra: “la paella està molt bé, no veig per què s’hi hauria d’estar en contra? [de la paella]. És infame que se’l vulga arraconar amb quatre tòpics malgirbats i falsos, ideats per desprestigiar-lo i desacreditar-lo amb foteses irrisòries i ocurrències puerils.

A finals de la dècada dels vuitanta del segle passat, a un bar del carrer Corona, que abans havia sigut una fleca, enfront de La Torna, hi hagué una conversa entre Pau Viciano, la seua dona, Maria Josep, Enric Tàrrega i jo mateix, Tàrrega criticava que els sobiranistes valencians no foren fallers, això era l’origen de tots els mals i la manca d’arrelament electoral, jo li vaig dir, si fa no fa: “Mira, jo no em faré faller, ni moro, ni cristià, mai, encara que s’afone el món, però si tu vols vestir-te de faller i anar tot el dia i les nits, inclús gitar-te, sempre amb els saragüells, la faixa, el mocadoret al coll, la boina i les espardenyes, si vols t’aplaudiré, però amb mi no conteu per a aquests saraus”…  Viciano replica amb arguments molt d’encertats, amb l’ajut de Vicent Torrent, Joan Fuster i la música tradicional, dins Josep Iborra i altres, Joan Fuster i la música, PUV, 2012, textos de Fuster L’Albufera de València i Les notes per a la cançó, els llibres Pep Gimeno Botifarra, La veu de la memòria, Xàtiva de Toni Martínez Revert, 2011, i Joan Olivares i Josep Vicent Frechina, Pep Gimeno “Botifarra”. El cant de la terra, Alzira, Bromera, 2016, que ha transformat la música tradicional, quan Fuster vivia, en general, era un cant d’estil que reproduïa el to dels balls i cants de la Secció Femenina i era un folklorisme reaccionari, llevat d’alguns casos excepcionals, ara gràcies a Pep Gimeno i altres, s’ha substituït per un cant reivindicatiu, amb lletres i inquietuds inspirades pel llenguatge de Fuster; també amb el suport d’escrits de Vicent Simbor, Daniel P. Grau, El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori, València, PUV, 2017, Enric Valor i Gil-Manuel Hernàndez que ha estudiat les falles a Falles i franquisme a València, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 1996. i Joan Fuster, Notés d’un desficiós, ed. a cura de Francesc Pérez Moragón i Nel·lo Pellisser, València, Alfons el Magnànim, 2017… Des de la Junta Central Fallera, després de la mort del dictador, majoritàriament, s’alineaven en defensa de les falles franquistes i en arraconar i foragitar les falles “democràtiques”, recordem la falla King-Kong de Monleón, la d’Arrancapins o la de Torrefiel de Pintor Jacomart-Camí de Montcada, organitzada per Josep Blesa i Simó Aguilar,  entre d’altres, l’any 1980, hi hagué un rebuig mutu, van començar a perseguir qualsevol entitat o persona defensora de la llengua i la cultura, que foren titllades de “catalanista”, a foragitar-les de l’espai públic, a desqualificar-les, potser en aquesta situació conflictiva el valencianisme polític va caure en el parany dels sectors d’extrema dreta, Las Províncias i El Levante, premsa del Movimiento, que es van dedicar a criminalitzar el “catalanisme“, com encara fa gran part de la premsa espanyola.. Era díficil no defensar-se i no respondre quan t’ataquen amb violència i agressions completament injustificades. Pau Viciano explica que és en aquests context de crispació anticatalanista on s’han de llegir les afirmacions -o els exabruptes- de Fuster sobre les falles. Les crítiques i el distanciament del valencianisme respecte a la festa es produïren, sobretot, quan els fallers, almenys oficialment, ja s’havien alineat amb les romanalles del franquisme. En qualsevol cas, els intents minoritaris de dissidència dins de els falles foren esclafats. Amb el temps les coses han anat canviant, perquè malgrat tot, les falles són poroses als canvis generals de la societat…

Els escrits de Fuster, llevat del temps de les bombes, la fúria i la ràbia anticatalanista, quan escriu sobre la festa de les falles, són “inconformistes però amables i matisats”. Hi ha una bonhomia i una tendresa de fons que travessa la majoria de la seua obra, tret de quan observa que això de la “democràcia“, la Constitució i tota la pesca és una estafa, una pesa de pel, que els militars continuen manant, els franquistes tenen la paella pel mànec, li posen bombes a sa casa i no es busquen ni es troben als responsables, l’amenacen, a ell, a Sanchis Guarner, de traïdors per ser lleials a la nostra llengua i cultura catalana, valenciana i mallorquina… El terrorisme d’estat tenia impunitat per amenaçar de mort els millors intel·lectuals valencians; què volien que fera? Compliments? Aplaudir-los i dir-los que li havien de ficar més bombes per matar-lo perquè no tenia dret a viure?

Al quart capítol Una proposta radical, analitza les “crítiques” que afirmen que Fuster trenca amb la tradició valencianista perquè el seu valencianisme era catalanista i marxista, i va donar ales a l’anticatalanisme blaver; que les idees nacionals de Fuster haurien sigut un fre per al valencianisme… Pau Viciano analitza i respon adequadament amb l’ajut d’alguns autors esmentats anteriorment, com Gómez Nadal, Xavier Ferré, No tot era Levante Feliz, Nacionalistes valencians, 1950-1960, Benicarló, Eds. Alambor, 2000, Benito Sanz i Miquel Nadal, Tradició i modernitat en el valencianisme (1939-1983), Tres i Quatre, 1996, Alfons Cucó, País i Estat. La qüestió valenciana, Tres i Quatre, 1989, Faust Ripoll, Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951) Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2010, de Santi Cortés, València sota el règim franquista (1939-1951) València-Barcelona, Institut de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, Josep Ballester, Temps de quaresma. Cultura i societat durant la Postguerra al País Valencià (1939-1959) València, PUV, 2006, Toni Mollà, Joan Fuster. Converses inacabades, València, Tàndem, 1992, de Francesc Viadel a No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, 2ª edició, València PUV, 2009 i Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012) València, PUV, 2012, Vicent Bello, Vicent Flor, Francesc de P. Burguera, Francesc Pérez Moragón, Alfons Cucó, Pierre Vilar,  Manuel Ardit i d’altres. No obstant això, si l’acusació contra Fuster és de ser radical, és a dir, d’anar a les arrels i anar a les essències d’allò més fonamentals de la història, societat i interessos del País Valencià per poder continuar sent valencians dins del marc nacional dels Països Catalans, hem de reconèixer que va ser un dels punts claus de Fuster i encara com… Perquè sense Fuster, la situació del País Valencià, de la llengua i la cultura catalanes, estaria en una situació ‘francament’ molt pitjor… Les seues propostes a tots els àmbits va produir una sacsejada fructífera per a revifar el valencianisme polític i la preocupació pels interessos del País Valencià i els Països Catalans, que també podrien dir-se, de manera més modesta i laxa, “Comunitat Catalànica“, si del que es tracta és d’arribar al major nombre d’interessats. Igual com això de “catalànic”, que està molt prop d’hispànic i no li agradava… En canvi, tot el que servesca per a dir-nos, esmentar-nos, anomenar-nos i definir-nos de diverses maneres com a comunitat catalànica, a la catalana, valenciana, baleàrica gent de tots els Països Catalans, ja ens aniria bé. Serà per noms? Els que reunesquen més consens, més inclusivitat, més amplitud. Més acceptació per a l’alliberament, no per a reforçar el colonialisme.

I un Epíleg on s’exposen les bases per a L'”Actualització” racional d’un discurs teòric, on es sintetitza que el pensament de Fuster podria centrar-se en tres idees: la llengua i la cultura catalanes com a factor clau de la definició nacional, el fet que el País Valencià és un subjecte polític col·lectiu que ha de decidir el seu futur, especialment en relació a la resta dels Països Catalans i, finalment, una actitud crítica davant la societat vigent, no sols en l’aspecte nacional, sinó respecte a les diverses formes d’alienació i de dominació, que s’expressava com un aforisme: “totes les llibertats són solidàries“. S’interroga sobre si hi ha un component ètnic, però predominantment cívic, un debat polític, social, cívic i antropològic sobre el pensament nacional… Els Països Catalans, articulats comunicativament, socialment, nacionalment i política, podria ser un punt d’arribada, però també de partida, ja que sense tenir en ment i en actualització aquest projecte no serà fàcil fer-lo efectiu i aprofundir els vincles ja existents, amenaçats per les divisions autonòmiques, els grans desnivells de conscientització, les polítiques divergents i l’absència de mitjans de comunicació de masses conjunts en català que apleguen tot el domini lingüístic davant d’uns estats molt forts, autoritaris i centralistes, amb escassa sensibilitat de reconeixement i de respecte a la diversitat, decidits a impedir-ho de totes totes.

Cal llegir i interpretar a Fuster a la llum de les condicions de possibilitats, revisar les limitacions i mancances, conjuntar recursos, virtualitats i factibilitat per a coordinar i conjuntar els Països Catalans, en llengua, cultura, economia, ajuda mútua, cooperació, comunicació, societats i solidaritats, passant per sobre dels requeriments dels estats, amb ajuda dels organismes internacionals (UE, ONU, UNESCO…) que denuncien els dèficits democràtics dels estats, espanyol i francés, en ensenyament i mitjans de comunicació del català, la situació d’opressió com a “minoria nacional“, com a nació oprimida, lingüística i cultural catalànica. Com a nacions oprimides sense estat propi. En un context de globalització neoliberal, sense els vincles d’interdependència, d’ajuda mútua i de solidaritat, no és possible que les llengües, cultures i nacions sense estat sobrevisquen als reptes de futur, envoltats de crisis ecològiques i riscos greus que se’ns presenten… derivats d’una globalització neoliberal que premia les nacions amb estats i castiga les nacions sense estat. És bàsic que hi haja sectors socials a tots els Països Catalans, crítics amb tots els Governs i la UE perquè hi haja major presència del català a tots els àmbits, com propostes nacionals alternatives a l’oferta nacionalista i provincial de l’Espanya uniformitzadora. Hem de construir un espai nacional de Països Catalans, des de la reciprocitat, el reconeixement, el federalisme, el respecte a la diversitat, on els productes culturals circulen sense compartimentacions autonòmiques, com remarcava el sociolingüista de Castelló, investigador de la Universitat de Barcelona, Avel·lí Flors a l’entrevista a El Temps que li va fer Violeta Tena, el 30.12.2017: “La supervivència de la llengua no es pot fiar només a l’escola”… Un projecte nacional i comunicatiu de País Valencià, en la línia de les propostes de Joan Fuster, que es coordine amb les Illes, Catalunya, Catalunya del Nord, la Franja i inclús l’Alguer i el Carxe, perquè la llengua i la cultura catalanes tinguen el reconeixement que ens pertoquen i es mereixen a tot arreu.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER