La insòlita actualitat de Joan Fuster

FUSTER

Sal·lus Herrero i Gomar

Recorde una crònica, a principis del segle XXI, no sé si d’un periodista del Levante-El Mercantil Valenciano, o d’altres d’El País o de La Vanguardia, en algun dossier per l’aniversari o la publicació d’algun assaig sobre Joan Fuster, potser 20 anys després de la seua mort, on es remarcava que Gustau Muñoz, Antoni Furió i Pau Viciano, eren els tres que “encara” defensaven “l’ortodòxia” (la recta opinió!) de Joan Fuster. El qual, recordem-ho, és un escriptor molt poc ortodox; sempre ha estat un intel·lectual heterodox, lector i amic de Montaigne, Erasme, Voltaire, Marx, Gramsci, Russell… que  són -com podeu comprovar- uns grans clàssics de “l’ortodòxia”. Molt crític amb els llocs comuns, els tropos, els tòpics tradicionals propis de les ideologies acomodaticies i panxancontentes de la dictadura franquista, del tradicionalisme carlí i del falangisme feixista. Li causava un rebuig intel·lectual contundent tot allò de “Por Dios, por la Pátria y el Rey lucharon nuestros padres”… patrons i padrastres. Ell, que es confessava fill de carlí, perquè son pare n’havia estat, no combregava -al contrari!- amb les rodes de molí que fonamentava el nacional-catolicisme. La contrareforma de Trento, l’antiliberalisme, l’antimarxisme, l’antijudaisme, la croada bèl·lica i el pòsit feixistoide de l’estat que sostenia al general Franco amb l’ús de les armes, l’exèrcit i el terrorisme d’estat que torturava i assassinava els opositors i dissidents, tractats com a enemics a exterminar, fins molt després després d’acabada la guerra civil que va iniciar amb un colp d’estat militar i amb les armes i la complicitat de Hitler i Mussolini.

El fet d’esmentar en aquests reportatges tres intel·lectuals i professors que ‘encara’ confiaven en les virtuts intel·lectuals de Joan Fuster, delatava una voluntat estigmatitzadora, com si A. Furió, G. Muñoz i P. Viciano, foren els darrers indígenes d’una tribú en extinció que calia liquidar. Després de llegir aquests dossiers commiseratius (si no els coneixies o eres amic d’ells), t’entraven ganes d’anar a reconvenir-los perquè abandonaren “el camí de la perdició” o a detenir-los i confinar-los en un camp de rehabilitació intel·lectual, estenent la falsa idea que estaven sols i que la resta de la comunitat universitària, unànimement, el donava per soterrat i ben soterrat a ell i a tots els que el defensaren… Era com la música de Wagner que, segons Woody Allen, en escoltar-la  t’entraven ganes d’envair Polònia. Però Fuster i la seua vigència sobre el País Valencià i la literatura catalana es resisteix a ser enterrat tan fàcilment i barroera. Ell pensava que el seu record perduraria durant cinquanta anys després de mort; i al·ludia a una “posteritat de paper”. Però crec que s’equivocava. Perquè tot i que siga complex i molt difícil i arriscat “pronosticar” el futur, podem apostar i tot apunta que la seua vigència anirà molt més enllà i  serà un estímul intel·lectual molt valuós durant anys, per a pensar sobre les possibilitats nacionals del País Valencià i d’uns possibles Països Catalans dotats d’una razonable viabilitat.

Fa pocs anys semblava que defensar Joan Fuster era el pecat més gros que podien fer els valencians, els catalans, i àdhuc els cosmopolites i internacionalistes del món sencer… A Fuster només se l’havia de crucificar, com quan el van cremar convertit en ninot de falla amb la complaença de les forces vives… Perquè les seues anàlisis, la seua mirada i proposta nacional de País Valencià era disruptiva amb el folklorisme regional, la limitació tradicional, l’alienació vegetativa… Les “forces vives” viuen de l’alienació, l’engany, la manipulació i l’explotació dels altres.

Aquells que denigraven, criticaven o atacaven, sense contemplacions a Fuster, eren lloats i exaltats per tots els diaris locals, de València. En canvi els que defensaven la seua vigència eren estigmatitzats com apestats, mirats per sobre del muscle, adjectivats d’antics, d’ortodoxos, com si foren membres d’alguna església, o pitjor, d’una “secta”, parròquia o santuari, tractats com a ‘devots’, una mica enderiats, a abatre… Furió, si el defensava, potser és perquè era de Sueca, com Fuster; Pau Viciano, pensava que calia revisar i actualitzar alguns conceptes de Fuster perquè hi havia algunes taques de rovell; el pitjor, el més contumaç era Gustau Muñoz perquè, segons suggerien de manera infame, no volia que es tocara ni un punt ni una coma… L’acusaren, cínicament, de “sacralitzar” Fuster.

Ara Pau Viciano explica a Per què Fuster tenia raó, què és allò fonamental i allò revisable en els escrits de Joan Fuster. En aquells temps, no estaven a la moda, els “intel·lectuals fusterians“, passeu-me el mot, segons concloïen els més agosarats de la tribu “hispànica”, s’havien quedat ancorats en els anys seixanta, setanta o vuitanta i ja estàvem en el segle XXI… Ser titllat de “fusterià” era que volgueren ubicar-te en la “indigència” intel·lectual, en un passat que calia oblidar. Fuster estava mort i enterrat al cementeri de Sueca, al costat dels tarongers i els camps d’arròs. Que el deixaren en pau, perquè no n’havia restat res, de Fuster, que valgués la pena!  Aquest era el to que s’emetia a tot volum des dels poders de torn, durant els vint anys (1995-2015) de dominació prepotent de la dreta espanyolista radicada al País Valencià. Però aquest soroll induït, que afectava més enllà de la dreta anticatalanista, va estimular, fomentar i aplaudir, fins i tot en ambients no tan primaris (mediàtics o universitaris) la tendència a posar Fuster a la fireta, a situar-lo en la paradeta del tir al blanc, i disparar trets contra ell, com si tot d’una tornara a ser el ninot de falla que van cremar als primers anys seixanta, quan va publicar Nosaltres, els valencians i El País Valenciano. Un episodi que Fuster recordava al seu recull Combustible per a falles.

L’apel·lació de “fusterianisme” que estava dita amb intenció desqualificadora, endossar-li un “isme”, com una escopinada,  gràcies a les intervencions de Vicent Bello, Gustau Muñoz, Antoni Furió, Pau Viciano, Francesc Viadel, Ferran Carbó, Pérez Moragón, Toni Mollà, Justo Serna, Encarna Garcia Monerris i d’altres, han servit per a remarcar que la seua obra de civisme, literària i d’altura intel·lectual, ha esdevingut un cabal enormement positiu per al País Valencià, un capital cultural indefugible i fonamental. L’origen de l’aportació positiva del valencianisme, en paraules de Viadel.

A algunes d’aquestes insolències i acusacions farisàiques i ignorants, Gustau Muñoz ha respost el 2019 publicant quatre llibres, Corrents de fons: Cultura, societat, política;  El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana (aquest com a editor), La vida dels llibres i El vertigen dels dies: Notes per a un dietari. Com es pot comprovar des d’un pensament reivindicatiu, crític i heterodox, en la línia de Fuster, de l’Escola de Frankfurt i de tota engruna d’intel·ligència que contribuisca a pensar millor el món actual. Pau Viciano, ha fet el mateix tant a De Llorente Marx: Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (2012) i Per què Fuster tenia raó (2017). I Furió prossegeuix la seua tasca d’editor de la Correspondència de Fuster i de la nova edició de l’Obra Completa (Edicions 62-PUV), en col·laboració amb Josep Palàcios, de la qual n’han aparegut ja tres grans volums, dels set previstos. Per tant, benvingudes les crítiques i els atacs injustificats contra Fuster i els fusterians; la critica, inclús la “crítica” insolvent, és llavor fructífera i motiu per explicar-se millor. Per refutar les acusacions inventades per difamar l’obra de Fuster i argumentar amb raons, fets, xifres i dades més acreditades.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER