La malenconia del lector

LLIBRES

Gustau Muñoz

El neguit és inevitable. Les seduccions de les lectures possibles són gairebé il·limitades. Tens els prestatges plens de llibres d’un gran interès, i no els pots llegir. Han passat els anys, has acumulat llibres -i tanmateix, només una ínfima part dels que hauria pogut ser- en funció d’un programa implícit de lectura absolutament inabordable o desmesurat. Impossible de dur a la pràctica. Només vivim una vida i la vida són moltes coses. Eixir a passejar o quedar-nos tancats a casa llegint llibres? Anar al cinema, a travessar muntanyes, a “calcigar la terra”, a dispersar-nos, o romandre reclosos, com uns monjos benedictins, passant pàgina rere pàgina? Un dilema, certament. Només la mesura i l’equilibri ajuden en aquests casos, però qui té mesura i equilibri en dosis massives i sostingudes en el temps?

La relació amb la lectura és estranya. Per a uns és merament instrumental, un tràmit professional o un esbarjo, una dissipació. Per a uns altres no. Per a un contingent més o menys reduït de gent és un afer molt seriós.

Hi ha una tradició enciclopèdica que ha influït, en particular en aquells que han volgut aprofundir en el vast continent de la cultura, entesa com a correlat lògic d’una manera d’estar en el món que mou a mirar d’entendre’l -i de vegades a transformar-lo- i a no passar-hi com uns somnàmbuls. Calia saber moltes coses, en camps molt variats, no caure en la “barbàrie de l’especialització”… La visió global de la història, la societat i la cultura, incloent-hi l’art i la ciència, exigeix coneixements molt amplis i diferenciats.

Posem per cas Karl Marx, que tanta influència pòstuma va exercir. Una influència que es va perllongar, com a model i repte teòric, al compàs dels diversos reviscolaments del marxisme al llarg del segle XX, després de fases d’eclipsi o desdibuixament. Avui aquesta és una història ja més aviat oblidada, però pensem que “el marxisme” havia estat donat per cancel·lat ja a final del segle XIX i a principis del XX. La fórmula “crisi del marxisme” es va reiterar sovint. Rosa Luxemburg va escriure coses interessants al respecte, en polèmica amb el pare del reformisme socialdemòcrata, Eduard Bernstein. Tanmateix, els diversos moviments contraris a la guerra en temps de la Primera Guerra Mundial, les revoltes a Europa central i sobretot la revolució russa del 1917, que dugueren a terme marxistes convençuts i doctrinaris, va tornar a posar el marxisme de nou en circulació. Les decepcions que generà i la recuperació del capitalisme -i els èxits dels laboristes a la Gran Bretanya- en matisaren a bastament l’abast durant la dècada dels anys 20. Però la Gran Depressió dels anys 30 tornà a reviscolar el marxisme. La Segona Guerra Mundial i la victòria agònica de la URSS li reportaren un nou atractiu, reforçat arran de la revolució xinesa i la descolonització. Tanmateix, la Guerra Freda i els progressos de la socialdemocràcia i l’Estat del Benestar comportaren l’abandonament del marxisme per part del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) a Bad Godesberg, el 1958. Als anys 60, però, el marxisme havia tornat. Durant dues dècades -els anys 60 i 70- el marxisme fou un referent d’una gran capacitat magnètica per a diverses generacions d’estudiants i acadèmics, i activistes socials, a Occident. La data clau fou el Centenari de la publicació d’El Capital, l’any 1967.

Doncs bé, per a molts lectors que es varen fer adults en aquell temps l’exemple de Marx era imperatiu. Recordem la influència d’un Althusser, deguda a les seues prèdiques al voltant de l’estatus epistemològic d’El Capital, que considerava “ciència”, en abrupte contrast amb la menyspreable ideologia. Però és que, llegint Marx, i ausades que se’l va llegir llavors, hom s’adona que l’erudició de l’autor d’El Capital –que s’estimava la dita de Terenci: “Res d’humà m’és aliè” (Nihil humanum a me alienum puto)era literalment aclaparadora. Dominava el grec i el llatí, l’anglès i el francès, la història antiga i moderna, la literatura de tots els temps (aquest llibre, Das Kapital, va ple de citacions i referències literàries), la història de les idees, el pensament social, tota la filosofia des dels grecs en avant, l’economia política per descomptat…

No es tractava, evidentment, d’aspirar a tant, però aquesta aproximació multi-disciplinar va marcar una època. Hi havia també altres referents a l’abast, molt influents, exemples propers i coetanis. Com ara el filòsof Manuel Sacristán, un pensador d’origen acadèmic, un intel·lectual crític i militant que va exercir un influx innegable, paradigmàtic, en els ambients crítics als anys seixanta i setanta. Sacristán dominava diversos idiomes, era especialista en lògica i filosofia de la ciència, havia fet una tesi sobre Heidegger, als anys de la revista Laie ja mostrava uns coneixements literaris remarcables, va escriure sobre Goethe i Heine, coneixia el marxisme a fons, va fer una antologia de Gramsci, va traduir llibres i llibres, alguns de tanta envergadura com la Història de l’anàlisi econòmica de Schumpeter (un llibre tècnic i alhora enciclopèdic), tenia coneixements sòlids d’història de la ciència, va dirigir col·leccions tan remarcables com Zetein, de l’editorial Ariel, començà a traduir les Obres de Marx i Engels, amb un equip que dirigia, i abans havia impulsat la traducció de les obres de György Lukács. La biografia intel·lectual de Sacristán remet a una voluntat evident de cultura enciclopèdica, modulada en el seu cas pel pensament lògic i una exigència de mètode indubtable, amb resultats d’una forta originalitat i rigor. En el darrer tram de la seua trajectòria, a més d’escriure una biografia de l’indi Geronimo, a la vista del que anomenava una crisi de civilització, va promoure amb arguments ben fonamentats una inflexió del marxisme en clau ecològica. No errava el tir…

En un altre terreny, més proper encara, Joan Fuster seria un bon exemple, amb els 20.000 llibres de la seua biblioteca (sortosament conservada i catalogada a l’Espai Joan Fuster de Sueca). Ho havia llegit gairebé tot, a partir de la seua formació jurídica i dels seus interessos poètics primerencs, de literatura i història, els clàssics (segons Castellet era un dels pocs que s’ho havia proposat seriosament), començant per Montaigne, la literatura catalana des del rector de Vallfogona a Salvador Espriu, Ausiàs March i tota la literatura valenciana del segle d’or i posterior, i la literatura universal. I coneixia de prop la cultura castellana, de la Generación del 98 a Unamuno i Ortega, Américo Castro, don Claudio Sánchez Albornoz i tota la resta. Lector d’André Gide i de Paul Valéry, de Malraux i de Camus, de Sartre i de Gramsci… Em fa gràcia, de vegades, que algú li haja retret que no conegués els clàssics de la sociologia o de la filosofia acadèmiques, o l’Escola de Frankfurt… Que no hagués llegit Wittgenstein o Adorno en alemany o Talcott Parsons en anglès… Quina manca de visió que tenen alguns!

Però realment l’ambició enciclopèdica anava més enllà, ho amerava tot. Érem una mica com Gerald Brenan quan se n’anà a principi dels anys vint a Yegen (Las Alpujarras) amb 2000 llibres que no havia pogut llegir, perquè s’havia vist embolicat en la Primera Guerra Mundial, i que volia llegir un rere l’altre…  L’esperit del temps, als anys seixanta i setanta, i una mica als vuitanta, menava a aquesta visió generalista i enciclopèdica, que impregnava també les noves editorials, punta de llança d’una modernitat tant de temps negada i emmordassada, ajornada. Una ullada als catàlegs d’Alianza editorial i d’Edicions 62 -inspirades per Javier Pradera, Jaime Salinas, Josep Maria Castellet i Xavier Folch- seria il·lustrativa en aquest sentit. El Libro de bolsillo, els Llibres a l’abast, la col·lecció “Història, ciència, societat” i després Alianza Tres i Alianza Universidad, les editorials Taurus i Tecnos, Siglo XXI i Fondo de Cultura Económica, tot plegat movia a recuperar el temps perdut -dues o tres dècades!- i a proposar-nos un programa de lectures que, en una certa mesura, ens superava.

I la cosa no havia fet més que començar…

 

(Publicat a eldiario.es/cv)

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER