Un problema per a cada solució

sense nom

Joan de l’Alcàzar

En els temps difícils que vivim, i en els que anem a viure, ens convindria saber barrejar rigor i indulgència, segurament a parts iguals. I aplicar-les als demés i auto aplicar-nos-les personalment. Tots, o la immensa majoria, tenim dificultats per a continuar respirant amb normalitat quan les incerteses i les pors campen completament deslliurades a la nostra rodalia.

Sabem, també és cert, que hi ha un segment del personal que no dubta, que està carregat de coneixements i de certeses, que uneixen la condició de perits especialistes en qualsevol tema i de jutges implacablement justiciers. És per això que no dubten a irrompre en l’escenari públic amb formes, àdhuc, de violència verbal. Insulten i desqualifiquen a tort i dret, però especialment a aquells que tenen responsabilitats de prendre decisions que ens afecten a tots. Són aquell grup d’homes i dones que, podríem dir-ho així, tenen un problema per a cada solució.

Ha circulat per les xarxes un esquema, la paternitat del qual ignore, extraordinàriament sintètic però molt explícit del que podria ser la carta de navegació que estan fent servir des de fa setmanes tant el Partit Popular com Vox, que podria haver estat creat a la FAES que dirigeix Aznar, un organisme que subministra teoria als dos partits. A més, el quadre constitueix una mena de manual de funcions per a aquelles persones que poden oferir un problema a qualsevol solució que se’ls hi done.

A aquest full de ruta es formulen sis preguntes i es proposen dotze respostes, dues per cada una d’aquelles. Vegem-ne com a mostra un parell d’elles.

Pregunta 1: S’aixecarà l’estat d’alarma? Si la resposta és No, la rèplica serà: “Irresponsable, genocida, comunista, bolivarià, pensa en les vides!”. Paral·lelament,  si la resposta és Sí, la rèplica també serà negativa: “Va contra els drets humans, la democràcia i la llibertat. ¡Dictador!”.

Pregunta 2: ¿Tornen els treballadors a l’activitat? Si la resposta és No, la rèplica serà “Empobriràs al país per generacions. Zapatero 2.0!” Paral·lelament,  si la resposta és Sí, la rèplica també serà negativa:  “Anteposa l’economia a la salut. Tirà, ens envia al gulag!”.

Siga quina siga la pregunta, sempre la resposta és condemnatòria. Igualment passa amb les altres quatre preguntes quant a decisions a prendre per l’Executiu: Poden sortir els xiquets al carrer? Va a pagar alguna renda universal? Deixa a les autonomies en llibertat? Pren les mesures segons dades i els consensua? Si la resposta és No, mal; si és Sí, també mal.

Deixem de costat per un moment als polítics professionals, i pensem en aquell contingent de ciutadans que per diverses raons sempre juguen a la contra, sempre tenen la raó al complet, sempre basen les seues posicions en la deslegitimació dels qui no pensen com ells i, en paral·lel, arranquen d’uns suposats coneixements que en cap cas demostren. No som pocs els que ens ho preguntem: què els passa a aquestes persones?

Més enllà de les raons de tipus ideològic o partidari, mostren una feridora incapacitat per a posar-se en el lloc dels qui han de prendre decisions que afecten a milions de persones, i que han de fer-ho triant les més de les vegades entre una opció dolenta i altra pitjor. ¿Qui, en aquests moments turbulents voldria ser alcalde, conseller o president de res? ¿Qui voldria ser responsable d’una petita o d’una gran empresa, amb pocs o molts treballadors al seu càrrec? Qui voldria dirigir un hospital? Qui voldria ser rector d’una universitat?

Els ciutadans que no hem de prendre grans decisions hauríem de ser més comprensius amb els que sí tenen responsabilitats de gran calat, i hauríem de saber combinar rigor i indulgència de forma equilibrada. La realitat no pot gestionar-se amb sil·logismes o amb esquemes binaris; la realitat és un complicadíssim polinomi que no pot abordar-se des de la ximpleria de creure que tot allò desitjable és possible i, a més a més, ho és de forma immediata.

El dret a criticar aquelles disposicions que ens afecten o que ens interpel·len és sagrat, però confondre crítica amb deslegitimació és un error en el que no hauríem de caure. Aquest territori és el propi d’aquells que tenen interessos inconfessables, d’aquells que critiquen i des legitimen, que acusen i difamen sense aportar cap proposta alternativa. Com és el d’aquells ciutadans que sempre s’esforcen per trobar problemes a cada solució que se’ls hi propose.

El que haurem de saber és com de nombrós és aquest grup, si és majoritari o no. Tot fa pensar que no, que són minoritaris; que el segment majoritari de la societat és el de la gent assenyada que sap exercir la crítica sense caure en la deslegitimació de l’altre, que combina rigor i indulgència, que sap posar-se en lloc de l’altre.

Aquell grup per al que tot és negatiu; eixos que tenen un problema per a cada solució són molt sorollosos i són molt invasius, així que de vegades podem pensar que en són més dels que en realitat són. Ara que sembla que la borrasca sanitària comença a escampar, ara que començarem a fer passes envers la nova normalitat que a poc a poc anirem descobrint, serà el moment de demostrar-los que són, efectivament, una minoria.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER