Joan Fuster i la generació dels seixanta (2)

A la Introducció del volum XIV de la Correspondència Joan Fuster, Juli Capilla, adverteix que no hi ha tots els noms de l’esmentada generació, sinó només els testimonis rellevants que se’n conserven, a través de les cartes, a l’Arxiu Joan Fuster i als arxius personals del autors. Després d’esmentar els noms més representatius i actius de la “generació valenciana dels seixanta“, defineix aquesta “generació” per convenció pragmàtica, per facilitar l’estudi d’una determinada parcel·la del coneixement humà en virtut d’una funcionalitat raonada i raonable: en primer lloc perquè els autors van nàixer en un mateix territori, el País Valencià, al voltant del 1940. Perquè van compartir vivències a la Universitat de València, els viatges a Catalunya de l’any 1960 que va tenir molta importància entre els membres d’aquesta generació universitària perquè va posar en contacte, mitjançant Joan Fuster, Max Cahner, Ramon Bastardes, Miquel Tarradell i Montserrat Martí, jovent de tot el País Valencià (Lluís Alpera, de València, Lluís Vicent Aracil, de València, Rafael Ballester Ramos, de Castelló, Antoni Bargues, membre de les Joventuts de Lo Rat-Penat Eliseu Climent, de Llombai, Marius Garcia Bonafé, d’Alcoi, Ferran Martínez Navarro, de Serra, Rafael Martínez Valero, de València; Miquel Mestre Navarro i Lluís Monferrer, d’Oliva; Josep Palacios de Sueca, Josep Raga Gil, de Catarroja i Josep Lluís Viciano de Castelló i jovent de Catalunya entre els quals Josep Mª Ballarín, Josep Benet, Oriol Bohigas, Max Chaner, Maria Aurèlia Campany, Marc Taixonera, Josep Espart Ticó, Miquel Porter, Jordi Pujol… on van anar a visitar llocs emblemàtics com el monestir de Montserrat, el santuari de Santa Maria de Queralt, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Barcelona. I encara perquè, per primera vegada en la història del valencianisme polític, aquesta “colla” de joves valencians podien comptar, en el context feixista de les primeries dels seixanta, amb un “guia espiritual” solvent que obria el País Valencià, Catalunya i les Illes perquè deixaren enrere les versions regionalistes i provincianes i es coordinaren, lingüísticament i cultural, en la construcció intel·lectual, política i nacional dels Països Catalans. Aquest viatge fou la primer espurna alliçonadora que va tindre conseqüències positives per al redreçament cultural i polític del País Valencià.

La figura de Joan Fuster va ser clau, va exercir un lideratge indiscutible i un estímul intel·lectual encomiable. Lluís Alpera, en l’entrevista li va confessar a Juli Capilla, que, “Amb Fuster vam sentir que, per primera vegada en la història del País Valencià, teníem un mestre. Sense Fuster, la nostra generació no hauria reeixit de la manera que ho ha fet”. En una altra entrevista, Ricard Pérez Casado, ex-batlle de València als anys vuitanta, s’hi referia com “l’introductor de la racionalitat en el discurs polític“. Sense Fuster, insistia Pérez Casado, el grup d’intel·lectuals valencianistes que tenim a hores d’ara no existiria. No s’hauria creat, per exemple, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià; no hi hauria la producció bibliogràfica en la llengua autòctona a què hem arribat; ni s’explicarien les institucions autonòmiques. El seu estímul ha estat definitiu. Podem parlar de os llegats de Fuster: el civil i l’intel·lectual. I crec que ara com ara el seu testimoni intel·lectual s’està menystenint injustament”. Recordem que quan es pronuncien aquestes paraules, el PP governa el País Valencià gairebé vint anys i la figura de Joan Fuster és atacada per un partit centralista (com tots els partits espanyols!) que representa l’antivalencianisme, l’anticatalanisme més virulent i un espanyolisme imperial, colonialista i aniquilador, que basa el seu programa polític en l’aglutinació nacionalista estatal i en la política de l’odi contra les altres nacions distintes a l’espanyola de matriu castellana. D’acord amb Ortega y Gasset, una nació-estat que necessita afirmar-se en l’odi a les altres nacions que el conformen porta al seu si el fonament de la seua pròpia autodestrucció de manera inevitable. Vicent Àlvarez afirma que Fuster els va ensenyar a pensar sense dogmes, consignes, catecismes ni esquemes immediats; fa raonar i racionalitza les coses, eleva el nivell del discurs polític i esdevé un intel·lectual de referència ineludible; “ha estat, d’altra banda, la consciència mítica d’una cultura, d’una societat, d’un país, però sempre amb un sentiment crític de la realitat“. I Pérez Montaner, a l’article “Quatre fragments sobre Joan Fuster”, Revista del Centre de Lectura, Setena època, núm. 6, Reus, 1r trimestre de 2003, p. 22-23, diu: “Allò fou el principi: arribar a la llengua pel convenciment, per la demostració palmària de la seua més completa utilitat i modernitat, per la superioritat intel·lectual sobre les mostres que, en aquells moments, teníem de l’espanyol, pel model inimitable que, pas a pas, ens presentava l’obra de Fuster. Després vingué el descobriment del país, de les pròpies tradicions, de la pròpia història en les tertúlies setmanals a València; i sobretot, amb la publicació de Nosaltres, els valencians (1962), obra que marca indefugiblement un abans i un després en tots els aspectes de la cultura del País Valencià, i inicia el nostre propi descobriment, com a valencians, del que hem estat com a poble, del que som i no som i, probablement, del que volem ser com a col·lectivitat”.

El discurs de Joan Fuster va generar fascinació entre el jovent universitari del País Valencià, el seu poder de convocatòria fou, a primeries dels seixanta, tan expeditiu, que aquests joves es van afanyar a establir-hi contacte personal, si més no per carta. De manera que Juli Capilla en la seua Introducció a la generació valenciana dels seixanta, ho qualifica com “el descobriment del “pare” i la troballa dels “fills”. Fuster els respón positivament, en garantir-los la continuïtat de la correspondència, i afermant, així, una relació fructífera… Fuster molt probablement veia en aquells joves imberbes i poc avesats a escriure en la llengua del país l’espurna que podia encendre la flama de la consciència nacional dels valencians. la seua actitud fiu premeditada, en defensa de la llengua i la cultura catalana del País Valencià, per bastir els fonaments catalànics del nostre poble, concretat en la recuperació de la llengua i la cultura pròpia i en la política de construcció dels Països Catalans, com a horitzó de futur.

Juli Capilla analitza el context propici, malgrat tot, perquè l’any 1959, després de vint anys d’autarquia, el règim feixista del general Franco encetava un període de tímida obertura a l’exterior. El pla d’Estabilització d’aquell any i l’arribada dels tecnòcrates a la gestió econòmica de l’Estat (entre els quals l’assessor econòmic, Fabià Estapé) van suposar una alenada d’aire fresc en l’ambient asfixiant i tèrbol de la postguerra espanyola; la incorporació d’Espanya al mercat capitalista mundial i les primeres iniciatives de consideració d’oposició al règim. L’any 1960 es van organitzar els Aplecs de la Joventut del País Valencià, el primer a Llíria, al novembre. L’any 1961, el Front Marxista Valencià (d’Enric Tàrrega, Francesc Cuevas, Francesc Codonyer, Antoni Bargues…) es va integrar en el PCE. I a l’any següent, el 1962, es constituïa el principal nucli de joves estudiants que, sota l’enlluernament de la revolució cubana i la independència d’Algèria, fundà, l’any 1964, el Partit Socialista Valencià; en la fundació d’aquest partit van participar alguns membres de la generació valenciana dels anys seixanta que es relacionaven amb Joan Fuster: Vicent Àlvarez, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Ferran Martínez Navarro, Joan Francesc Mira, Valerià Miralles, Ricard Pérez Casado i Ferran Zurriaga. I un altre partit que va veure la llum a principis de l’any 1962 fou la Unió Democràtica del Poble Valencià (UDPV), nacionalista d’ideologia democratacristiana, entre els fundador hi era Vicent Miquel i Diego i l’amic de Joan Fuster, Francesc de Paula Burguera, que més tard, als anys setanta, fundarà el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV).

En el context dels anys seixanta, malgrat tot, el 1962, els dies 5 i 6 de junt, a Munic, es va reunir el congrés del Moviment Europeu, amb 118 representants espanyols, de l’interior i de l’exili, en oposició contra el règim dictatorial de Franco. En aquest congrés mal anomenat, pel règim, el Contubernio de Múnich hi van participar alguns valencians, entre els quals hi havia Vicent Ventura, un altre amic de Joan Fuster. Per primera vegada es va articular una oposició al franquisme d’ampli espectre polític, on participaren noves plataformes culturals i polítiques nacionalistes, o almenys de signe valencianista. A Vicent Ventura i a la seua dona, Marina Perís, els va costar romandre un temps a l’exili, primer a Paris i després a Ginebra, Suïssa, on ella va treballar d’administrativa a la Unesco. Inclús en tornar, el 1963, Vicent Ventura va haver de patir desterrament a Dénia. Per tant, qualsevol historiador rigorós que s’interesse en el present i en el futur pels moviments valencianistes, democràtitzadors i europeistes del País Valencià haurà de tindre en compte  Joan Fuster,  Vicent Ventura, el seu entorn i  la generació valenciana dels seixanta.

El 1962 va ser clau per al valencianisme polític. Aquell any Fuster publicava quatre llibre d’una tacada: Nosaltres, els valencians, El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans i Qüestió de noms. Des del primer dia d’aquestes publicacions, hi ha gent lletrada o illetrada, disposada a negar-li el pa i la sal a Joan Fuster, però ni els seus enemics més acarnissats li poden negar l’originalitat, parcial, la qualitat i la genialitat innovadora amb què Fuster enfocava la història del País Valencià, una de les obres que més influència ha tingut en la vida política i cultural valenciana de la segona meitat del segle XX, i encara dura perquè a les primeres dues dècades del segle XXI, els debats que va plantejar Fuster estan a l’ordre de dia, de l’agenda política, nacional i internacional, sobre si els pobles i les nacions sense estat tenen dret a decidir el seu futur o han de renunciar als seus propis interessos i resignar-se perquè decideixin allò que els afecta i els governen des de fora en contra del seu País, llengua, cultura, economia i societat… Una incidència de Fuster, llavors i ara, i una projecció impulsades en part pels atacs contra els seus escrits, a propòsit de la publicació de la divertida guia País Valencià, de contrari no s’hagueren molestat en atacar-lo amb tant d’odi, enveja i violència, alguns per mesquineses personals, com José Ombuena, director de Las Provincias, pel fet que l’editorial Destino va encomanar a Fuster la guia turística sobre el País Valencià, quan inicialment sembla que li l’havien aparaulat a Ombuena; en compte de criticar a l’editorial Destino, des d’aquest diari local, provincià i franquista, es va fer una campanya de difamació orquestrada, amb l’ajut del poeta Francesc Almela i Vives, contra l’obra i l’autor. Juli Capilla esmenta a l’escriptor valencià i investigador perspicaç, Francesc Pérez i Moragón, “Alguns moments de la vida de Joan Fuster”, Afers, números 42/43, Catarroja, 2002, p. 275-317, que ha fet el seguiment de recerca d’aquesta campanya acarnissada que s’inicià a Jornada a final de gener de 1963, però va prendre tota la seua virulència a partir del 2 de febrer, quan Levante (com Jornada i gairebé tot, era premsa del Movimiento), va treure una extensa crítica del llibre, confeccionada amb una antologia d’“errors” o frases fetes poc elogioses, despectives o displicents sobre costums, poblacions o altres temes propis d’una guia de viatge. El comentari i la selecció eren anònims, però se’ls ha atribuït probablement amb raó, a Francesc Almela i Vives, responsable del suplement “València”, on aparegué l’atac. La majoria de les suposades “errades”, en realitat, no ho eren, com explica Fuster a la Introducció del“Viatge pel País Valencià”, eds 62, Barcelona, 1971, en la seua diatriba l’anònim Almela i Vives, que no ho signava, l’acusava a Fuster d’“una presumpta imitació estilística de Josep Pla, el “defecte” d’escriure millor en castellà que en català, i algunes confusions -Ribalta no havia nascut a Olot, com jo deia, sinó a Solsona!- en l’aspecte de cicerone. Hi havia, així mateix al·legacions més capcioses: de noms. Si la llengua dels valencians s’ha de dir “català” o no, o si el “carrer de Russafa” es diu, segons el nomenclàtor de l’Ajuntament de València, “calle de Calvo Sotelo”. Una pila d’errors: “y así sucesivamente”.  Precisa Fuster que l'”así sucesivament” només era una clàssula d’estil, malèvola i insincera. Fins a l’extrem que en la reedició vacil·lant entre deixar-ho córrer i introduir-ho les rectificacions, va decidir mantenir les ‘deficiències’ de l’original primitiu, fins i tot les més notories. Quod escripsi scripsi. I que el lector jutgi. Així podem veure la poca vergonya que tenia aquest personatge que en la reclamació perquè el carrer Russafa es diguera de Calvo Sotelo mostrava la seua ideologia ‘regionalista’ al servei del règim dictatorial.

Hi hagué un altre personatge sinistre, el falangista Diego Sevilla Andrés, professor de dret polític i vicepresident de la Diputació de València, un dels instigadors més destacats de la campanya mediàtica i política contra l’incipient moviment nacionalista valencià de primeries dels anys seixanta. L’atac visceral i colèric de Sevilla contra Fuster es va materialitzar en dos articles publicats al diari Levante: “Burgesía y separatismo” (22-XII-1962 i “Alerta a los valencianos” (29-XII-1962). Fuster hi aventurà una rèplica apareguda en aquest mateix diari: “Mi vela en este entierro” (5-I-1963). I arran de l’article de Fuster, Diego Sevilla es va adreçar al governador civil per a exigir-li una campanya de descrèdit contra Fuster a la qual Ombuena va donar suport de manera entusiàstica a través de la instrumentalització mediàtica. A principis dels anys seixanta en plena dictadura, quan el règim de Franco ho controlava tot i recuperava cert reconeixement internacional, internament, no es movia una fulla sense permís governamental i semblaven enterrats les crisi i els maldecaps que, segons “ells”, els havia causat la República i el “comunismo rojo-separatista” (per això havien fet un colp d’estat militar i havien guanyat una guerra incivil mitjançant el terror), així com la crisi per la derrota dels nazis i feixistes de la Segona Guerra Mundial i l’any 1962, apareixia Fuster amb cara, ulls i veu agosarada pròpia i molt cultivada, mostrant -en una guia de viatge- un altre País Valencià diferent al dels tòpics convencionals, narcicístics i laudatoris del regionalisme de postal, subordinat al nacionalisme espanyol, mostrava uns pagesos a la vora de l’Albufera que caçaven rates de sèquia, feien paelles i se les menjaven a cullerades… Aquest, els atacs al llibre País Valencià, va ser el detonant, per a no haver d’enfrontar-se a Nosaltres, els valencians, perquè hagueren fet que la influència de Fuster haguera sigut encara més definitiva. El 9 de març de 1963 la conxorxa contra Fuster arribà al punt culminant amb la crema pública d’un ninot de falla que el representava inequívocament, a la plaça de l’Ajuntament de la ciutat de València. D’aquest capítol vergonyós, en va donar notícia Fuster mateix a l’article “Reflexions d’un ninot de falla“, publicat a El llibre de tothom, i posteriorment, a Combustible per a falles, València, Garbí, 1967; i Alzira, Edicions Bromera, 1992.

A mitjan de la dècada del noranta, feia classes a l’Institut d’Alberic i vaig fer servir Combustible per a falles, a les classes d’ètica o de filosofia, per a comentar alguns articles de caire antropològic sobre les festes valencianes, alguna alumna va botar advertint-me que ella era fallera… I li vaig haver de dir que ésser fallera no era incompatible en analitzar i reflexionar críticament sobre la festa perquè la capacitat d’anàlisi crític i autocrític dels afers humans estava en l’origen de la presa de consciència moral, de l’ètica i de la filosofia; en el fons m’alegrava que copsaren el llenguatge entretingut, divertit i desmitificador de Fuster en descriure el món de les falles; algú es va queixar del seu llenguatge desimbolt dient que Fuster era una mica descarat, però les seues observacions festeres ens acompanyaran tota la vida mentre hi hagen falles al País Valencià i els nostres pobles celebren festes, senten música i continuen tenint un sentiment de col·lectivitat nacional diferenciat a l’artefacte estatal. Les falles s’haurien de replantejar la seua propensió a la proliferació i el gegantisme, els papers de gènere tan marcats, fer minvar els materials contaminants, la incidència en les malalties respiratòries… D’Alberic era mossèn Ramon Arnau, que fou professor meu de teologia a finals dels anys setanta i després membre de l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), sense haver-se destacat massa per defensar el valencià més que “l’hac” final del nom del seu poble, llavors, quan jo només havia llegit algun llibre de Fuster, el senyor Arnau em preguntava si m’agradava i si el coneixia personalment, em considera un fusterià subversiu, creia que teníem tractes d’amistat, ell es vantava d’haver-lo llegit i es mostrava molt devanit de conèixer-lo ben bé… Fuster en algun escrit reconeixia que si s’hagués mantingut només com a erudit, escrivint sobre Sant Vicent, Sor Isabel de Villena, Ausiàs Marc, els estudis sobre el renaixement, el barroc valencià, Escolano, els moriscos i capellans, no haguera patit les campanyes de descrèdit, d’atacs, d’amenaces, de persecució i de  bombes; el que passa és que els seus escrits històrics i literaris més incisius eren un “desinfectant”, considerats perillosos per a tots els defensors del nacional-catolicisme, de matriu castellana, com a fonament d’un estat espanyol anticatalànic; alguns, mentre en públic el blasmaven, en privat el llegien amb fruïció i reconeixien la seua enorme altura intel·lectual. Un estudiós de la història i de la religiositat del País Valencià en català estarà obligat a tenir en compte a Joan Fuster i les seues recerques sobre el catolicisme, l’erasmisme als Països Catalans, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX; així com els estudiosos d’art hauran de tenir en compte El descrèdit de la realitat i les seues agudes observacions sobre l’art al llarg de la història, des de la prehistòria o el romànic català fins a les avantguardes… I qui diu art, diu música, diu fenomens i avatars històrics, lingüístics, literaris, socials, estètics, econòmics, indústrialitzadors, agraris, paisatgístics, folklòrics, “malgré lui” i antropològics dels Països Catalans, haurà d’anar a beure dels seus llibres.

Els qui l’ataquen a Fuster amb més virulència l’ajuden a visibilitzar-lo i projectar-lo, la seua figura s’ageganta amb el pas del temps perquè les crisis actuals mostres les precarietats de la industria al País Valencià, les misèries del monocultiu del turisme, les deficiències econòmiques, l’evaporació del sistema bancari propi i, fet i fet, les deficiències estructurals i l’empobriment del País Valencià a les darreres dècades, la necessitat d’un País Valencià centrat amb els seus propis interessos i decisions nacionals sense seguir els dictats de Madrid, com assenyalen Antoni Infante, Joan Ramon Sanchis, Vanessa Campos, Juanjo Giner i Xavier Tarazona als articles L’empobriment del País Valencià VIII: Conclusions, 30 d’abril 2020, a Nosaltres La Veu, en reclamar autonomia fiscal per a tindre hisenda pròpia, el reforç del sector públic en sanitat, ensenyament, serveis socials, renacionalització de la producció i la potenciació i l’impuls de la part de sistema bancari que encara resta per a enfortir les potencialitats valencianes.