Joan Fuster i la generació dels seixanta (2)

FUSTER
Sal·lus Herrero i Gomar
A la Introducció del volum XIV de la Correspondència Joan Fuster, Juli Capilla, adverteix que no hi ha tots els noms de l’esmentada generació, sinó només els testimonis rellevants que se’n conserven, a través de les cartes, a l’Arxiu Joan Fuster i als arxius personals del autors. Després d’esmentar els noms més representatius i actius de la “generació valenciana dels seixanta“, defineix aquesta “generació” per convenció pragmàtica, per facilitar l’estudi d’una determinada parcel·la del coneixement humà en virtut d’una funcionalitat raonada i raonable: en primer lloc perquè els autors van nàixer en un mateix territori, el País Valencià, al voltant del 1940. Perquè van compartir vivències a la Universitat de València, els viatges a Catalunya de l’any 1960 que va tenir molta importància entre els membres d’aquesta generació universitària perquè va posar en contacte, mitjançant Joan Fuster, Max Cahner, Ramon Bastardes, Miquel Tarradell i Montserrat Martí, jovent de tot el País Valencià (Lluís Alpera, de València, Lluís Vicent Aracil, de València, Rafael Ballester Ramos, de Castelló, Antoni Bargues, membre de les Joventuts de Lo Rat-Penat Eliseu Climent, de Llombai, Marius Garcia Bonafé, d’Alcoi, Ferran Martínez Navarro, de Serra, Rafael Martínez Valero, de València; Miquel Mestre Navarro i Lluís Monferrer, d’Oliva; Josep Palacios de Sueca, Josep Raga Gil, de Catarroja i Josep Lluís Viciano de Castelló i jovent de Catalunya entre els quals Josep Mª Ballarín, Josep Benet, Oriol Bohigas, Max Chaner, Maria Aurèlia Campany, Marc Taixonera, Josep Espart Ticó, Miquel Porter, Jordi Pujol… on van anar a visitar llocs emblemàtics com el monestir de Montserrat, el santuari de Santa Maria de Queralt, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Barcelona. I encara perquè, per primera vegada en la història del valencianisme polític, aquesta “colla” de joves valencians podien comptar, en el context feixista de les primeries dels seixanta, amb un “guia espiritual” solvent que obria el País Valencià, Catalunya i les Illes perquè deixaren enrere les versions regionalistes i provincianes i es coordinaren, lingüísticament i cultural, en la construcció intel·lectual, política i nacional dels Països Catalans. Aquest viatge fou la primer espurna alliçonadora que va tindre conseqüències positives per al redreçament cultural i polític del País Valencià.
La figura de Joan Fuster va ser clau, va exercir un lideratge indiscutible i un estímul intel·lectual encomiable. Lluís Alpera, en l’entrevista li va confessar a Juli Capilla, que, “Amb Fuster vam sentir que, per primera vegada en la història del País Valencià, teníem un mestre. Sense Fuster, la nostra generació no hauria reeixit de la manera que ho ha fet”. En una altra entrevista, Ricard Pérez Casado, ex-batlle de València als anys vuitanta, s’hi referia com “l’introductor de la racionalitat en el discurs polític“. Sense Fuster, insistia Pérez Casado, el grup d’intel·lectuals valencianistes que tenim a hores d’ara no existiria. No s’hauria creat, per exemple, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià; no hi hauria la producció bibliogràfica en la llengua autòctona a què hem arribat; ni s’explicarien les institucions autonòmiques. El seu estímul ha estat definitiu. Podem parlar de os llegats de Fuster: el civil i l’intel·lectual. I crec que ara com ara el seu testimoni intel·lectual s’està menystenint injustament”. Recordem que quan es pronuncien aquestes paraules, el PP governa el País Valencià gairebé vint anys i la figura de Joan Fuster és atacada per un partit centralista (com tots els partits espanyols!) que representa l’antivalencianisme, l’anticatalanisme més virulent i un espanyolisme imperial, colonialista i aniquilador, que basa el seu programa polític en l’aglutinació nacionalista estatal i en la política de l’odi contra les altres nacions distintes a l’espanyola de matriu castellana. D’acord amb Ortega y Gasset, una nació-estat que necessita afirmar-se en l’odi a les altres nacions que el conformen porta al seu si el fonament de la seua pròpia autodestrucció de manera inevitable. Vicent Àlvarez afirma que Fuster els va ensenyar a pensar sense dogmes, consignes, catecismes ni esquemes immediats; fa raonar i racionalitza les coses, eleva el nivell del discurs polític i esdevé un intel·lectual de referència ineludible; “ha estat, d’altra banda, la consciència mítica d’una cultura, d’una societat, d’un país, però sempre amb un sentiment crític de la realitat“. I Pérez Montaner, a l’article “Quatre fragments sobre Joan Fuster”, Revista del Centre de Lectura, Setena època, núm. 6, Reus, 1r trimestre de 2003, p. 22-23, diu: “Allò fou el principi: arribar a la llengua pel convenciment, per la demostració palmària de la seua més completa utilitat i modernitat, per la superioritat intel·lectual sobre les mostres que, en aquells moments, teníem de l’espanyol, pel model inimitable que, pas a pas, ens presentava l’obra de Fuster. Després vingué el descobriment del país, de les pròpies tradicions, de la pròpia història en les tertúlies setmanals a València; i sobretot, amb la publicació de Nosaltres, els valencians (1962), obra que marca indefugiblement un abans i un després en tots els aspectes de la cultura del País Valencià, i inicia el nostre propi descobriment, com a valencians, del que hem estat com a poble, del que som i no som i, probablement, del que volem ser com a col·lectivitat”.
El discurs de Joan Fuster va generar fascinació entre el jovent universitari del País Valencià, el seu poder de convocatòria fou, a primeries dels seixanta, tan expeditiu, que aquests joves es van afanyar a establir-hi contacte personal, si més no per carta. De manera que Juli Capilla en la seua Introducció a la generació valenciana dels seixanta, ho qualifica com “el descobriment del “pare” i la troballa dels “fills”. Fuster els respón positivament, en garantir-los la continuïtat de la correspondència, i afermant, així, una relació fructífera… Fuster molt probablement veia en aquells joves imberbes i poc avesats a escriure en la llengua del país l’espurna que podia encendre la flama de la consciència nacional dels valencians. la seua actitud fiu premeditada, en defensa de la llengua i la cultura catalana del País Valencià, per bastir els fonaments catalànics del nostre poble, concretat en la recuperació de la llengua i la cultura pròpia i en la política de construcció dels Països Catalans, com a horitzó de futur.
Juli Capilla analitza el context propici, malgrat tot, perquè l’any 1959, després de vint anys d’autarquia, el règim feixista del general Franco encetava un període de tímida obertura a l’exterior. El pla d’Estabilització d’aquell any i l’arribada dels tecnòcrates a la gestió econòmica de l’Estat (entre els quals l’assessor econòmic, Fabià Estapé) van suposar una alenada d’aire fresc en l’ambient asfixiant i tèrbol de la postguerra espanyola; la incorporació d’Espanya al mercat capitalista mundial i les primeres iniciatives de consideració d’oposició al règim. L’any 1960 es van organitzar els Aplecs de la Joventut del País Valencià, el primer a Llíria, al novembre. L’any 1961, el Front Marxista Valencià (d’Enric Tàrrega, Francesc Cuevas, Francesc Codonyer, Antoni Bargues…) es va integrar en el PCE. I a l’any següent, el 1962, es constituïa el principal nucli de joves estudiants que, sota l’enlluernament de la revolució cubana i la independència d’Algèria, fundà, l’any 1964, el Partit Socialista Valencià; en la fundació d’aquest partit van participar alguns membres de la generació valenciana dels anys seixanta que es relacionaven amb Joan Fuster: Vicent Àlvarez, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Ferran Martínez Navarro, Joan Francesc Mira, Valerià Miralles, Ricard Pérez Casado i Ferran Zurriaga. I un altre partit que va veure la llum a principis de l’any 1962 fou la Unió Democràtica del Poble Valencià (UDPV), nacionalista d’ideologia democratacristiana, entre els fundador hi era Vicent Miquel i Diego i l’amic de Joan Fuster, Francesc de Paula Burguera, que més tard, als anys setanta, fundarà el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV).
En el context dels anys seixanta, malgrat tot, el 1962, els dies 5 i 6 de junt, a Munic, es va reunir el congrés del Moviment Europeu, amb 118 representants espanyols, de l’interior i de l’exili, en oposició contra el règim dictatorial de Franco. En aquest congrés mal anomenat, pel règim, el Contubernio de Múnich hi van participar alguns valencians, entre els quals hi havia Vicent Ventura, un altre amic de Joan Fuster. Per primera vegada es va articular una oposició al franquisme d’ampli espectre polític, on participaren noves plataformes culturals i polítiques nacionalistes, o almenys de signe valencianista. A Vicent Ventura i a la seua dona, Marina Perís, els va costar romandre un temps a l’exili, primer a Paris i després a Ginebra, Suïssa, on ella va treballar d’administrativa a la Unesco. Inclús en tornar, el 1963, Vicent Ventura va haver de patir desterrament a Dénia. Per tant, qualsevol historiador rigorós que s’interesse en el present i en el futur pels moviments valencianistes, democràtitzadors i europeistes del País Valencià haurà de tindre en compte  Joan Fuster,  Vicent Ventura, el seu entorn i  la generació valenciana dels seixanta.
El 1962 va ser clau per al valencianisme polític. Aquell any Fuster publicava quatre llibre d’una tacada: Nosaltres, els valencians, El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans i Qüestió de noms. Des del primer dia d’aquestes publicacions, hi ha gent lletrada o illetrada, disposada a negar-li el pa i la sal a Joan Fuster, però ni els seus enemics més acarnissats li poden negar l’originalitat, parcial, la qualitat i la genialitat innovadora amb què Fuster enfocava la història del País Valencià, una de les obres que més influència ha tingut en la vida política i cultural valenciana de la segona meitat del segle XX, i encara dura perquè a les primeres dues dècades del segle XXI, els debats que va plantejar Fuster estan a l’ordre de dia, de l’agenda política, nacional i internacional, sobre si els pobles i les nacions sense estat tenen dret a decidir el seu futur o han de renunciar als seus propis interessos i resignar-se perquè decideixin allò que els afecta i els governen des de fora en contra del seu País, llengua, cultura, economia i societat… Una incidència de Fuster, llavors i ara, i una projecció impulsades en part pels atacs contra els seus escrits, a propòsit de la publicació de la divertida guia País Valencià, de contrari no s’hagueren molestat en atacar-lo amb tant d’odi, enveja i violència, alguns per mesquineses personals, com José Ombuena, director de Las Provincias, pel fet que l’editorial Destino va encomanar a Fuster la guia turística sobre el País Valencià, quan inicialment sembla que li l’havien aparaulat a Ombuena; en compte de criticar a l’editorial Destino, des d’aquest diari local, provincià i franquista, es va fer una campanya de difamació orquestrada, amb l’ajut del poeta Francesc Almela i Vives, contra l’obra i l’autor. Juli Capilla esmenta a l’escriptor valencià i investigador perspicaç, Francesc Pérez i Moragón, “Alguns moments de la vida de Joan Fuster”, Afers, números 42/43, Catarroja, 2002, p. 275-317, que ha fet el seguiment de recerca d’aquesta campanya acarnissada que s’inicià a Jornada a final de gener de 1963, però va prendre tota la seua virulència a partir del 2 de febrer, quan Levante (com Jornada i gairebé tot, era premsa del Movimiento), va treure una extensa crítica del llibre, confeccionada amb una antologia d’“errors” o frases fetes poc elogioses, despectives o displicents sobre costums, poblacions o altres temes propis d’una guia de viatge. El comentari i la selecció eren anònims, però se’ls ha atribuït probablement amb raó, a Francesc Almela i Vives, responsable del suplement “València”, on aparegué l’atac. La majoria de les suposades “errades”, en realitat, no ho eren, com explica Fuster a la Introducció del“Viatge pel País Valencià”, eds 62, Barcelona, 1971, en la seua diatriba l’anònim Almela i Vives, que no ho signava, l’acusava a Fuster d’“una presumpta imitació estilística de Josep Pla, el “defecte” d’escriure millor en castellà que en català, i algunes confusions -Ribalta no havia nascut a Olot, com jo deia, sinó a Solsona!- en l’aspecte de cicerone. Hi havia, així mateix al·legacions més capcioses: de noms. Si la llengua dels valencians s’ha de dir “català” o no, o si el “carrer de Russafa” es diu, segons el nomenclàtor de l’Ajuntament de València, “calle de Calvo Sotelo”. Una pila d’errors: “y así sucesivamente”.  Precisa Fuster que l'”así sucesivament” només era una clàssula d’estil, malèvola i insincera. Fins a l’extrem que en la reedició vacil·lant entre deixar-ho córrer i introduir-ho les rectificacions, va decidir mantenir les ‘deficiències’ de l’original primitiu, fins i tot les més notories. Quod escripsi scripsi. I que el lector jutgi. Així podem veure la poca vergonya que tenia aquest personatge que en la reclamació perquè el carrer Russafa es diguera de Calvo Sotelo mostrava la seua ideologia ‘regionalista’ al servei del règim dictatorial.
Hi hagué un altre personatge sinistre, el falangista Diego Sevilla Andrés, professor de dret polític i vicepresident de la Diputació de València, un dels instigadors més destacats de la campanya mediàtica i política contra l’incipient moviment nacionalista valencià de primeries dels anys seixanta. L’atac visceral i colèric de Sevilla contra Fuster es va materialitzar en dos articles publicats al diari Levante“Burgesía y separatismo” (22-XII-1962 i “Alerta a los valencianos” (29-XII-1962). Fuster hi aventurà una rèplica apareguda en aquest mateix diari: “Mi vela en este entierro” (5-I-1963). I arran de l’article de Fuster, Diego Sevilla es va adreçar al governador civil per a exigir-li una campanya de descrèdit contra Fuster a la qual Ombuena va donar suport de manera entusiàstica a través de la instrumentalització mediàtica. A principis dels anys seixanta en plena dictadura, quan el règim de Franco ho controlava tot i recuperava cert reconeixement internacional, internament, no es movia una fulla sense permís governamental i semblaven enterrats les crisi i els maldecaps que, segons “ells”, els havia causat la República i el “comunismo rojo-separatista” (per això havien fet un colp d’estat militar i havien guanyat una guerra incivil mitjançant el terror), així com la crisi per la derrota dels nazis i feixistes de la Segona Guerra Mundial i l’any 1962, apareixia Fuster amb cara, ulls i veu agosarada pròpia i molt cultivada, mostrant -en una guia de viatge- un altre País Valencià diferent al dels tòpics convencionals, narcicístics i laudatoris del regionalisme de postal, subordinat al nacionalisme espanyol, mostrava uns pagesos a la vora de l’Albufera que caçaven rates de sèquia, feien paelles i se les menjaven a cullerades… Aquest, els atacs al llibre País Valencià, va ser el detonant, per a no haver d’enfrontar-se a Nosaltres, els valencians, perquè hagueren fet que la influència de Fuster haguera sigut encara més definitiva. El 9 de març de 1963 la conxorxa contra Fuster arribà al punt culminant amb la crema pública d’un ninot de falla que el representava inequívocament, a la plaça de l’Ajuntament de la ciutat de València. D’aquest capítol vergonyós, en va donar notícia Fuster mateix a l’article “Reflexions d’un ninot de falla“, publicat a El llibre de tothom, i posteriorment, a Combustible per a falles, València, Garbí, 1967; i Alzira, Edicions Bromera, 1992.
A mitjan de la dècada del noranta, feia classes a l’Institut d’Alberic i vaig fer servir Combustible per a falles, a les classes d’ètica o de filosofia, per a comentar alguns articles de caire antropològic sobre les festes valencianes, alguna alumna va botar advertint-me que ella era fallera… I li vaig haver de dir que ésser fallera no era incompatible en analitzar i reflexionar críticament sobre la festa perquè la capacitat d’anàlisi crític i autocrític dels afers humans estava en l’origen de la presa de consciència moral, de l’ètica i de la filosofia; en el fons m’alegrava que copsaren el llenguatge entretingut, divertit i desmitificador de Fuster en descriure el món de les falles; algú es va queixar del seu llenguatge desimbolt dient que Fuster era una mica descarat, però les seues observacions festeres ens acompanyaran tota la vida mentre hi hagen falles al País Valencià i els nostres pobles celebren festes, senten música i continuen tenint un sentiment de col·lectivitat nacional diferenciat a l’artefacte estatal. Les falles s’haurien de replantejar la seua propensió a la proliferació i el gegantisme, els papers de gènere tan marcats, fer minvar els materials contaminants, la incidència en les malalties respiratòries… D’Alberic era mossèn Ramon Arnau, que fou professor meu de teologia a finals dels anys setanta i després membre de l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), sense haver-se destacat massa per defensar el valencià més que “l’hac” final del nom del seu poble, llavors, quan jo només havia llegit algun llibre de Fuster, el senyor Arnau em preguntava si m’agradava i si el coneixia personalment, em considera un fusterià subversiu, creia que teníem tractes d’amistat, ell es vantava d’haver-lo llegit i es mostrava molt devanit de conèixer-lo ben bé… Fuster en algun escrit reconeixia que si s’hagués mantingut només com a erudit, escrivint sobre Sant Vicent, Sor Isabel de Villena, Ausiàs Marc, els estudis sobre el renaixement, el barroc valencià, Escolano, els moriscos i capellans, no haguera patit les campanyes de descrèdit, d’atacs, d’amenaces, de persecució i de  bombes; el que passa és que els seus escrits històrics i literaris més incisius eren un “desinfectant”, considerats perillosos per a tots els defensors del nacional-catolicisme, de matriu castellana, com a fonament d’un estat espanyol anticatalànic; alguns, mentre en públic el blasmaven, en privat el llegien amb fruïció i reconeixien la seua enorme altura intel·lectual. Un estudiós de la història i de la religiositat del País Valencià en català estarà obligat a tenir en compte a Joan Fuster i les seues recerques sobre el catolicisme, l’erasmisme als Països Catalans, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX; així com els estudiosos d’art hauran de tenir en compte El descrèdit de la realitat i les seues agudes observacions sobre l’art al llarg de la història, des de la prehistòria o el romànic català fins a les avantguardes… I qui diu art, diu música, diu fenomens i avatars històrics, lingüístics, literaris, socials, estètics, econòmics, indústrialitzadors, agraris, paisatgístics, folklòrics, “malgré lui” i antropològics dels Països Catalans, haurà d’anar a beure dels seus llibres.
Els qui l’ataquen a Fuster amb més virulència l’ajuden a visibilitzar-lo i projectar-lo, la seua figura s’ageganta amb el pas del temps perquè les crisis actuals mostres les precarietats de la industria al País Valencià, les misèries del monocultiu del turisme, les deficiències econòmiques, l’evaporació del sistema bancari propi i, fet i fet, les deficiències estructurals i l’empobriment del País Valencià a les darreres dècades, la necessitat d’un País Valencià centrat amb els seus propis interessos i decisions nacionals sense seguir els dictats de Madrid, com assenyalen Antoni Infante, Joan Ramon Sanchis, Vanessa Campos, Juanjo Giner i Xavier Tarazona als articles L’empobriment del País Valencià VIII: Conclusions, 30 d’abril 2020, a Nosaltres La Veu, en reclamar autonomia fiscal per a tindre hisenda pròpia, el reforç del sector públic en sanitat, ensenyament, serveis socials, renacionalització de la producció i la potenciació i l’impuls de la part de sistema bancari que encara resta per a enfortir les potencialitats valencianes.

Fuster havia publicat alguns assajos molt valuosos abans del 1962, El descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats (1956), Figures de temps (1957), i Indagacions possibles (1958), van ser molt ben acollits per la crítica; inclús sobre història literària catalana, entre els quals Ausiàs March. Antologia poètica, un estudi d’iniciació a la poesia del poeta valencià medieval que es va publicar l’any 1959, justament l’any que es complia el cinqué centenari de la seua mort. La influència de Fuster va ser decisiva. Per alguns va significar el descobriment d’una veu que s’alçava majestuosa per sobre la mediocritat general gràcies a la seua intel·ligència i a la “suspicàcia metòdica”. Un dels primers de “la generació valenciana dels seixanta” que va contactar amb Joan Fuster fou Jaume Pérez Montaner: “Encara que no ho sabria fixar amb certesa, els meus primers records de Joan Fuster i de la seua obra, daten de finals dels anys cinquanta, a Alcoi, associats a la lectura de dues obres que en aquells temps em foren definitivament reveladores: Figures de temps (1957) i Descrèdit de la realitat (1955)”. La lectura de Fuster li va arribar gràcies a l’escriptor Josep Iborra i sobretot, Camil Pasqual, fabricant i pèrit industrial, que li va deixar els dos llibres de Fuster abans esmentats i a finals dels cinquanta, el 1959 o, potser, el 1960 van viatjar amb el cotxe de Camil des d’Alcoi a Sueca, conta Jaume Pérez Montaner, també va anar Màrius Garcia Bonafé perquè havia anat a una conferència organitzada per Josep Iborra, que va impartir Fuster, sota el títol “Técnica y cultura de masas“, a la Casa de Cultura d’Alcoi, una mescla d’admiració, d’amistat, confiança i complicitat intel·lectual va sorgir entre Fuster i aquest reduït grup de joves que s’apropaven per escoltar-lo.

Un altre tàndem que va tindre també un contacte primerenc amb Fuster és el que formaven Alfons Cucó i Lluís Vicent Aracil. Els dos havien format part del grup dels jesuïtes, on hi estava també Lluís Vicent Aracil que va tenir notícia de Fuster a través de l’Antologia de la poesia valenciana, l’any 1956, que li va dir Alfons Cucó, eren amics d’infants, eren del mateix any 1941, vivien prop (Aracil al carrer Conca i Cucó al carrer Túria), compartiren escolaritat, afinitats literàries i intel·lectuals i amistat; el 1958 els dos can contactar amb Joan Fuster quan ja eren a la Universitat de València, estudiant primer de Dret, el primer encontre fou a l’Ateneu de València. Llavors Fuster era ja un personatge destacat i mínimament influent a València, on hi feia conferències i publicava articles a la premsa local, i mantenia contactes amb Barcelona. Fuster tenia una tertúlia a la Cafeteria Oeste, i en altres llocs del cap i casal, Cucó, Aracil, Lluís Alpera van contactar amb Fuster i amb el Grup Torre formada per Xavier Casp, Miquel Adlert, Santiago Bru i Vidal… I també amb Francesc Almela i Vives i alguns membres de l’antiga Acció Valenciana. Van organitzar, l’any 1959, a la Facultat de Dret de València, amb motiu del cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March, els joves universitaris, Fuster, Miquel Tarradell i Miquel Dolç, així com alguns dels membres del Grup Torre; malgrat l’adversitat de les circumstàncies s’organitzaren entorn a la cultura i la política, mig a les palpentes. El 1960, naixia l’Agrupació Democràtica de València (ADEV) a iniciativa d’uns pocs estudiants: Vicent Àlvarez, Lluís Vicent Aracil i Eliseu Climent, tots del mateix curs. Hi havia, també, Manuel Ardit, Josep Lluís Blasco, Francesc Candela, Alfons Cucó, Carles Jorro, Rosa Maria Mateo, Jacobo Muñoz i Enric Solà i Palerm. Gairebé tots destacaren després, i al llarg de més de quatre dècades, entre els millors representants del nacionalisme valencià, amb les seues fortaleses i febleses.
Per no estendre’m no us contaré amb tot detall el que ens explica Juli Capilla a la introducció a La generació valenciana dels seixanta, haureu de llegir-ho a la Correspondència 14 de Joan Fuster, on es conta com a l’any 1962 Fuster es va desvincular definitivament del Grup Torre, on hi ha enveges, vanitats i hostilitat de Casp i Adlert envers Fuster, que desplegava la seua potencialitat intel·lectual a tots els Països Catalans, mentre als seus “tutors” els rosegava la frustració, el ressentiment, l’odi i la misèria de la rancúnia, iniciaven el camí de descatalanització i es “valencianitzaren“, des d’un anticatalanisme temperamental, en un retorn als instints despredadors de la prehistòria “regional” instrumentalitzada pel nacionalisme espanyolista de la dictadura i de la “democràcia“. Perquè “curiosament”, els més abrandats “catalanistes” d’entre els valencians de la postguerra, a la fi de la dictadura i al principi de la “transició” renegaven de la seua catalanitat i esdevenien secessionistes lingüístics, defensant que el valencià i el català eren dues llengües diferents… i dialectalitzant els textos i poemes que havien escrit, uns anys abans, perquè els llegiren a tot el domini lingüístic catalanoparlant, que ells anomenaven Comunitat Catalana, inclús amb premis com l’englantina d”or de Perpinyà que havia guanyat X. Casp en un dels Jocs Florals en llengua catalana.
 Com recorda Adolf Beltran, a Els temps moderns. Societat valenciana i cultura de masses al segle XX, València, Tàndem, 2002, després de la intervenció de Fuster res va tornar a ser igual, la seua enorme, valuosa i excel·lent repercussió cívica que se’n deriva de la seua obra va ser fonamental, i esmenta les paraules d’Ernest Lluch, “la intervenció de Fuster separa la prehistòria de la història dels valencians”. Aquells del Grup Torre retornaven als tòpics de la prehistòria, a l’esterilitat i al voluntarisme reivindicatiu de curta volada, com va explicar Faust Ripoll al seu assaig Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951) Afers, 2010. És molt interessant el seguiment dels distints membres que fa Juli Capilla, les entrevistes amb alguns dels “fusterians”, l’anàlisi de la correspondència, el balanç sobre el llegat d’aquesta generació i la seua implicació literària (Alpera, Jaume Pérez Muntaner, Joan F. Mira, Antoni Seva), lingüística (Vicent Pitarch, Aracil, Ninyoles), acadèmica, editorial (Eliseu Climent, Màrius Garcia Bonafé) i política tant a partits d’obediència nacional valenciana o d’obediència nacional espanyola, com Ricard Pérez Casado, Alfons Cucó i, sovint, Vicent Àlvarez, que va formar part del FLP, de l’Organización Izquierda Comunista (l’OIC), on el secretari general juvenil fou Antonio Lis Darder que acabaria al PP i com a vicepresident de la Diputació de València en el Govern de la Generalitat Valenciana, estretament lligat al corrupte president Zaplana. Més tard, Àlvarez passaria a formar part del Moviment Comunista, d’obediència estatal i després d’Unitat del Poble Valencià, d’obediència valenciana, i mes tard d’Esquerra Unida… d’obediència partida; com podem comprovar, sovint, ziga-zagues erràtiques i múltiples…
No vull terminar aquest escrit a partir de la introducció de Juli Capilla sense esmentar i aclarir alguna cosa sobre el sentit d’una generació de “ballarines” perquè l’amiga Roser Rosés, autora del llibre Trenes tallades: records d’una nena de Rússia, ed. Calígraf, 2016, m’ho va demanar i voldria explicar-ho millor. Fuster, a partir de 1962 havia engegat una nova cursa intel·lectual i autònoma o independent, però per arribar a més gent calia compartir el projecte d’un País Valencià plenament modern i plenament integrat en l’àmbit dels Països Catalans; per això volia implicar els estudiants universitaris que se li acostaven amb projectes de més envergadura, en una carta a Aracil escriu Fuster: “La flora i la fauna patriòtico-universitària d’avui, que tanta glòria ha de donar a la Pàtria en un futur pròxim, és, de moment, una estupenda plèiade de ballarines. Aquesta és una opinió que mai no he ocultat als interessats. Ballar -en el sentit metafòric que dónes al mot- és, naturalment, una operació encantadora, que diverteix tant els qui ballen com els qui veuen ballar. Però, al capdavall, tot queda reduït a uns moviments dissipats, sense massa conseqüències positives“. La dansa, individual o coral, és una expressió artística i estètica de gran lluïment, exhibició, divertiment, contorsionisme, vedettisme, ambicions, representació i escenificació, però Fuster es mostra escèptic sobre els efectes del ball de les “ballarines” pel que fa al redreçament del País Valencià, tot i que manté en tot moment, en aquella època, el treball intel·lectual intens i l’esperança viva, una oportunitat de salvació del país. Perquè considerava que potser era la darrera oportunitat per reeixir.
Fuster havia atribuït a aquesta generació dels anys seixanta, tantes responsabilitats i esperances, amb el terme “ballarines” es referia Fuster a una certa petulància, era una critica  feta amb una clara intenció provocadora, com anota Juli Capilla, tot i les reticències i moltes reserves que presenta Vicent Àlvarez, en acusar-lo de voler anar massa de pressa, quan ells són molt joves encara (“No es pot oblidar que tenim encara vint anys“). Al meu parer, el terme “ballarines“, en el sentit de Fuster, està pròxim al “postureig”, al “papalloneig“, a les figures dels dansadors o dansaires, que en buscar el lluïment, pugnen per destacar uns sobre altres, tot i que siga al risc de trencar el ritme, el to, l’escenografia i l’eficàcia conjunta en interés del bé comú i col·lectiu del País, tot i que en l’anàlisi de les possibilitats, econòmiques, materials i humanes, esmenta que “la quantitat és mòdica, com ja saps. la qualitat és la “ballarina”, com també saps”. En aquest sentit positiu, la ballarina, com a elogi i compliment, requereix constància, ambició, disciplina, exercici, pràctica, conjunció, ensinistrament, motivació, dedicació, elasticistat… El mot ballarina és polisèmic i ambigu, no és unidireccional.
Fuster els encoratjava i esperonava amb l’imperatiu d’una necessitat extrema, d’una urgència en què -pensava ell- hi anava el futur del país: Hem de superar-nos, i mentrestant (observa la meua insistència en el “mentrestant”) no hem de callar. I no hem de callar perquè “els altres” tampoc no callen: i els altres són l’escola i la ràdio, el cine i la universitat, la rutina i els jocsflorals, l’almelaivivisme i el diegosevillisme; la merda en suma. No hem de callar, o perdrem la partida. No és que jo crega que fent llibres ho resoldrem tot. Però si no podem fer una altra cosa, fem llibres. Fem-los, de més a més, com a armes de combat. L’estupidesa desanima”, sí. Però l’estupidesa és un polp formidable que ens ofegarà si no arribem a ferir-la en els llocs més delicats. Si damunt, es pot fer una obra científica autèntica, tant millor”. Fuster era conscient de l’enorme desigualtat i asimetria de recursos i poder que hi havia entre ells i els altres. I així li ho exposa a Lluís Vicent Aracil en una de els primeres cartes, el 20 de setembre de 1962.
Per això, Fuster celebra que Màrius Garcia Bonafé, el 1963, després d’eixir de la presó, va haver de marxar a fer de professor de literatura espanyola a Filadèlfia, on va estar un curs. Lluís Alpera, va fer una estada llarga, també als Estats Units, gràcies al catalanòfil, d’origen armeni i ciutadà canadenc, Joseph Gulsoy, amic i col·lega de Germà Colon, valencià de Castelló que ens ha deixant durant aquesta pandèmia del coronavirus, després de la seua brillant trajectòria a la Universitat de Basilea com a un dels filòlegs de la romanística catalana més reputats.  Gulsoy va informar a Manuel Sachis Guarner que ho havia una vacant per a fer classes d’espanyol a Atlanta. El lingüísta valencià va informar a Lluís Alpera, que en aquell moment col·laborava en l’Atlas Lingüístico de la pensínsula Ibèrica. Alpera va estar set anys als Estats Units i la seua estada va ser fructífera, amb contactes importants com el de Thomas Glick, professor d’història de la Universitat de Harward, Lluís Vicent Aracil, president del Comité de Sociolingüística d’una revista internacional, l’historiador Manuel Ardit i l’equipo Crònica, explicant en català i en anglés el conflicte lingüístic que hi havia al País Valencià, l’Anthology of Valencian Realistic Poetry, amb Joan Valls, Maria Beneyto, Carmelina Sànchez-Cutillas, Emili M. Boïls, Joan A. Lacomba, Joan Riera, Lluñis Alpera, Alfons Cucó, Lluís V. Aracil i Raimon. L’antologia d’Alpera al País Valencià es va convertir en una proclama de realisme social, i seguia el programa que Josep Mª Castellet i Joaquim Molas havien esgrimit en el pròleg de Poesia catalana del segle XX. Lluís Vicent Aracil va estar als Estats Units durant tres anys, entre el 1970 i el 1973. Jaume Pérez Montaner, després de llicenciar-se en filosofia i lletres, se’n va anar com a lector d’espanyol a la City University on New York, on va fer classes durant el curs 1968-1969; ensenya a distintes universitats  s’estableix fins al’any 1977 al Lewis and Clark College, de Portland, Oregon. Durant el curs 1974-75 viatja a l’Equador per dirigir un Overseas Studies i durant les seues estades a sud-amèrica i els Estats Units estudia i fa una antologia dels poetes contemporanis, Joan Maragall, Espriu, J.V. Foix, Gabriel Ferrater, Pere Quart, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Joan Brossa, també del valencià Vicent Andrés Estellés. Joan Francesc Mira va col·laborar amb el Laboratoire d’Anthropologie Sociale de la Sorbona, també va estar als Estats Units, coma professor a la Universitat de Princeton, el curs 1978-79. I, Ricard Pérez Casado va estar a la Universitat d’Ais de Provença i Vicent Pitarch a la de Montpeller, on també va estar un temps Vicent Àlvarez. L’estada dels nostres corresponsals de la generació dels seixanta als Estats Units i França es va proveir de coneixements i de materials impossibles d’adquirir a l’estat espanyol, i sobretot, va obrir horitzons nous d’indagació intel·lectual, literària i política.
Al remat, Juli Capilla, explicita un munt d’agraïments, a Antoni Furió, a la Càtedra Joan Fuster, als entrevistats de la generació dels seixanta, a Francesc Pérez Moragón, a Lluís Roda, a Lluís Vicent Aracil, a Gustau Muñoz per informar-lo sobre Alfons Cucó i Valerià Miralles, a Joan Alcàzar i Irene Manclús per les cartes entre Alfons Cucó i Joan Fuster del Fons Cucó, dipositat per Fina Alberola a l’Arxiu Històric de la Universitat de València; a Lluís Alpera, a Antoni Seva, a Vicent Pitarch, a Màriu Garcia Bonafé i Jaume Pérez Montaner, a Joan F. Mira, a Vicent Àlvarez, a Ricard Pérez Casado, a Edicions Tres i Quatre, especialment a Jordi Badia i a Maite Insa pels suggeriments i solucions lingüístiques i l’amabilitat de llegir-se aquesta correspondència. I nosaltres estem obligats a agrair-li el seu treball i savoir faire per presentar-nos unes lletres que són decisives per entendre el País Valencià, les Illes i Catalunya, des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Sense aquesta correspondència de Fuster amb els joves estudiants dels anys seixanta, seríem més ignorants i estaríem més cecs per tal d’interpretar el paper clau de Joan Fuster en la represa del País Valencià i en la proposta dels Països Catalans com a decisió a fer realitat.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER