Reflexions davant la incertesa (Noam Chomsky, Mònica Terribas, Jordi Muñoz)

 

Sal·lus Herrero i Gomar

Cap a finals d’abril d’enguany, a Vilaweb es va publicar aquesta entrevista de Cristina Magdaleno a Noam Chomsky https://www.vilaweb.cat/noticies/noam-chomsky-els-cientifics-ja-sabien-que-vindrien-altres-pandemies-i-no-sha-fet-res/?utm_source=push

Noam Chomsky: ‘Els científics ja sabien que vindrien més pandèmies i no s’hi ha fet res’

MÓN. Noam Chomsky: ‘Els científics ja sabien que vindrien més pandèmies i no s’hi ha fet res’ Entrevista al pensador nord-americà, que critica l’actuació dels governs i el mercat arran de la crisi del coronavirus

www.vilaweb.cat

on fa reflexions interessants sobre la pandèmia del Covid-19, les conseqüències de la globalització neoliberal, l’increment de les desigualtats socials al món, la necessitat d’una educació i una sanitat públiques, universals i gratuïtes, que eren les propostes socials de Bernie Sanders davant el desgavell nord-americà d’educació i sanitat privada i desatenció social, les critiques a una UE agarrotada, les crítiques a la Presidència sociòpata de Trump, a les multinacionals farmacèutiques i els científics que, en general, només han buscat el benefici del negoci sense importar-los les malalties que afecten als més pobres del món i l’emergència que cal per eixir de la situació de col·lapse social i ecològic mundial, la necessitat d’una altra relació dels éssers humans amb la natura…

Tot i que la idea que té Chomsky de Cuba i de la Xina em sembla més ideològica i acadèmica que la d’una experiència directa i contrastada, sense censures ni conduccions programades. Perquè forma part del mite, propagandístic i doctrinal, exportar la “solidaritat” mentre es reprimeix la dissidència interna amb una vulneració de drets flagrants, com també passa a l’estat espanyol i als Estats Units, no ens enganyem… Tot i que hi ha realitats polítiques que no són comparables del tot, pel context social, cultural i polític, i pel número de vulneracions de drets. No compartesc les crítiques a la Xina d’aquest “crack” de la diplomàcia europea que és Pepe Borrell, quan enllistaven enviar material sanitari cap a Europa gratis, van deixar d’enviar-lo… El bocamoll va dir que l’ajuda Xina era per obtenir influència política a Europa. Anem a veure, quan els Estats Units “ajuden” a Europa, al Marroc o a Filipines, no busquen el mateix? Quan la UE “ajuda” l’Àfrica, com fa la Xina, no busca influir? Qui fa res desinteressadament? Els estats no són ONGs ni germanetes de la caritat sense ànim de lucre… Ni les “germanetes” són el diuen que són ni el que aparenten.  Els governants polítics actuals, d’arreu del món, mires on mires, no generen, en general, cap confiança, semblen piròmans perillosos, potser una de les excepcions siga, en alguns aspectes, el cap de govern de Portugal, el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres que denuncia el retrocés de drets humans i l’augment de les desigualtats socials a causa del Coronavirus  o la canceller alemanya Angela Merkel, que sovint dona signes de prudència, d’habilitat, solvència contrastada i intel·ligència política, en el pacte socialdemòcrata (que s’amplia per recollir algunes propostes d’Els Verds) en defensa dels drets dels immigrants, dels drets humans davant les respostes feixistes. Perquè l’extrema dreta, a Alemanya i a tot arreu, fa por, per no dir pànic o terror, però, sovint, els que diuen que no són d’extrema dreta, de vegades, ho semblen, sobretot quan fan servir un llenguatge nacionalista d’estat i apliquen receptes autoritàries. Com ens recordava el valencià i director de Vilaweb, Vicent Partal, a l’editorial del 24 d’abril d’enguany a l’article “L’absurda discussió amb ERC, sobre el nacionalisme” (1), deia Joan Fuster que “seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront”. El mateix podríem dir de la lluita de classes, aplicat a la confrontació entre el socialisme i un liberalisme enfront.

Des de l’ascens del Reagan i la Thatcher, a principis dels anys vuitanta del segle passat fins ara, no hem fet més que recular en drets socials; ha estat una ofensiva neoliberal en tota regla, de pèrdua de drets, llibertats i de retrocés social de la classe treballadora, que ara es diu classes populars i classes mitjanes, de tot allò que s’havia aconseguit amb tant d’esforç. Ara mateix, la desprotecció vital és majúscula i les desigualtats socials augmenten, lògicament les pandèmies i els efectes de les crisis ecològiques afecten de manera més greu els més pobres, que estan en situacions de més indefensió i major vulnerabilitat a tots els àmbits de la vida. No hi ha una resposta adient, des del socialisme ni des de les nacions oprimides perquè el neoliberalisme i el nacionalisme d’estat tenen la paella pel mànec, amb una sensació d’impunitat més gran que a d’altres temps. Perquè el socialisme totalitari de l’URSS, en una mena d’ emmirallament, forçava els estats dels països capitalistes a acordar mesures socials i a reconèixer el dret a l’autodeterminació, formalment, perquè així ho havia teoritzat Lenin. Després, en realitat, la cosa era més complicada…

Recorde ara  que a finals dels anys setanta, a les classes d’antropologia de Joan Llinares -un d’aquells professors valencians molt bons i poc coneguts- , vaig començar a llegir Nietzsche, Foucault, Marvin Harris; més tard, un dels seus llibres que em va interessar més fou La nostra espècie, en castellà, on l’antropòleg nord-americà s’interrogava què era allò genètic i què herència cultural en els éssers humans i tot allò que està relacionat amb l’estat, les guerres, les violències, la gelosia, la pobresa, el sexisme i l’esperança de sobreviure de l’espècie humana? Ara mateix, davant els riscos i les amenaces que assetgen les societats humanes, la resta d’animals i els ecosistemes vitals que ens sostenen, què podem fer, globalment, com a espècie?. En recerca, en cooperació nord-sud, en seleccionar les prioritats a la llum de les necessitats humanes realment importants per enfortir la justícia social, la solidaritat, les cures, la col·laboració, l’autogestió, el cooperativisme, etcètera, que és el contrari de l’“mando y ordeno“, el militarisme, la recentralització d’aquells que s’autoproclamen “progressistes” o diuen que valoren molt la ‘descentralització’ mentre fan tot el contrari… Dis-me de què es vanta i et diré que li manca. Si durant aquesta crisi pandèmica, hagués governat el PP i l’extrema dreta, potser hagueren fet el mateix en centralització, militarització, aplicació de la llei mordassa, impunitat policial, caos, censura, etcètera, i segurament, haguérem organitzat algunes manifestacions de protesta ; o cassolades ben sonades. Ara, molta gent de bona voluntat, estreny el cul, creua els dits, toca fusta i espera que la crisi no deteriore més del compte el Govern actual de Madrid perquè sap que l’alternativa és encara pitjor… Però la manca de crítiques i l’absència d’esmenes, al llarg de la història, durant les crisis, sempre prepara el retorn de sàtrapes.

Hem hagut de suportar, la ineptitud d’un nacionalisme d’estat recentralitzador, incapaç de confinar Madrid, amb rigor, celeritat i fermesa, perquè no s’escampara el covid-19 com una taca d’oli; hem vist la ineficiència d’un Govern de l’estat maldestre i incapaç de treballar col·laborativament amb els Governs de les comunitats autònomes, acostumat a fer decrets lleis sense consultar-ho abans amb els altres, com s’han queixat socis que els donen suport per governar com PNB, ERC, Canàries i inclús Terol existeix, entre d’altres, com si l’“ADN” de l’estat espanyol, de qualsevol Govern “central”, fos el centralisme i el jacobinisme a la francesa, que juntament amb l’espanyol, el francés i l’italià, han estat els que més morts han causat, per ara a Europa, junt al Govern dels Estats Units, quan el federalisme alemany, respectant l’autogovern dels lands i el Govern de Portugal, d’esquerres, legalitzant els immigrants i avançant-se a la pandèmia amb confinament i tests, ha sigut un paradigma molt més hàbil i intel·ligent per fer front a aquesta pandèmia… Així com els estats més xicotets com els del nord d’Europa, els Països Escandinaus, que tenen una porció semblant als Països Catalans. La incapacitat per comprar els tests, les màscares protectores, les eines protectores dels metges des d’un Ministeri de Sanitat que no ha exercit des de fa quasi quaranta anys i ha volgut substituir les conselleries de Salut, ha sigut nefast i catastròfic; els han enganyat en la compra de material a la Xina, vàries vegades, entropessant amb la mateixa pedra, una vegada i un altra. Des de l’estat ubicat a Madrid, no hi ha res a esmenar, ni la militarització, ni els intents de censura de la crítica que va explicitar el guàrdia civil en la roda de premsa (un lapsus? una ordre?, un dictat?), ni la manca de claredat, d’agilitat i competència, sembla que  reconèixer les errades és una greu equivocació, encara no han reconegut que s’hauria d’haver confinat Madrid i Catalunya, immediatament, des del primer moment, perquè eren els primers focus d’infecció per les relacions comercials amb la Xina i Itàlia, com es demanava des de la Generalitat de Catalunya, és allò tan fotut i celtibèric del “sostenella y no enmendalla”, que s’hauria d’haver previst millor, malgrat les incerteses perquè hi havia dades certes que l’epidèmia s’escampava des de la Xina, per Iran, Itàlia… I que arribaria més d’hora que tard. Hi havia equips d’epidemiòlegs, si més no a Catalunya, que amb models matemàtics preveien i advertien el que venia, uns dies abans, però des dels Governs de torn, tots, es mirava cap a una altra banda. Des dels aparells estatals de Madrid, en la gestió de la crisi, hem tornat a sentir, mai ho hem deixat de sentir, allò de “l’autoritat única competent”, la concepció de Madrid i “les províncies“, l’estil jacobí que comparteixen tots els partits espanyols, des de Vox a Podemos, l’espanya eterna i tota la faramalla nacionalista espanyola, que hem de suportar i ens hem d’enfrontar i empassar diàriament i estructural… Quan la consellera de Salut de Catalunya es revolta enfront el llenguatge provincial, sistèmic, dictador, de dictat, autoritari, patriarcal, vertical i paternalista de l’estat espanyol, que han fet servir sempre, amb major o menor “dissimulo“, es planta i exclama que a Catalunya en cap cas es farà el desconfinament per províncies perquè a Catalunya, no hi ha províncies sinó regions sanitàries, deuen pensar que s’ha begut l’enteniment. Perquè a Madrid, des de Javier de Burgos y del Olmos, el 1833 fins ara, tot allò que va més enllà de Madrid, tot, són “provincias”, uniformes, homogènies, assimilades o colonials.

Des de l’estat i quasi tots els mitjans de comunicació espanyols, sobretot televisions, públiques i privades, on no es pots expressar en català mai (com dictava el jutge del Suprem,  Marchena, en el judici als presos polítics, “Usted està obligado a expresarse en castellano!”, per llei, per costum, per habitus (Bourdieu) impositiu, mireu, sinó els programes de Jordi Évole parlant sempre en castellà, amb gent catalanoparlant, com la cantant Rosalia, quan podrien mostrar el català, desinvisibilitzar-lo, deixar de censurar-lo i subtitular la conversa per ‘demostrar’ que hi ha una micotiua de ‘democràcia’ i existeix la llibertat d’expressió i d’opció lingüística, tot i que a sobre els catalànics, probablement, les paguem quasi senceres aquestes televisions) han posat a parir al president Torra, al que la majoria absoluta del parlament de Catalunya l’han investit, li donen suport Junts per Catalunya i ERC;  li van dir el nom del porc per proposar el confinament laboral de totes les activitats que no foren essencials, que, amb retard, el Govern de l’estat va acabar adoptant perquè des de l’OMS venien reclamant-ho… El MHP Quim Torra, que la majoria d’espanyols, adoctrinats, el menyspreen, com fan els antisemites amb els jueus, per català, per defensar la nostra llengua, la nostra salut i el nostre País, per demanar la llibertat dels presos polítics, per defensar Catalunya davant d’atacs genocides, va eixir a la TV a reconèixer que en les residències de gent gran, el seu Govern no ho havia fet gens bé, que no s’havia reaccionat a temps, que no s’havien posat sota el paraigua sanitari, s’havien deixat a la intempèrie, com ens hem quedat una mica tots, han caigut les seguretats, les màscares, els respiradors, les xarxes i proteccions socials i sanitàries que s’han de-construït (o “construït“) durant dècades… Però reconèixer les errades, esmenar-se, demanar perdó, és un acte de modèstia, d’humilitat i de simple decència; més enllà de les religions i els moralismes.

Aquesta pandèmia, que ha causat una sacsejada traumàtica, ens ha fet parar l’alè, ens ha sacsejat i fet sentir la reacció mundial de confinament, ha aturat una part important del bategar laboral i social, la mobilitat accelerada, frenètica, estrident i insostenible de la humanitat, en alentir la vida social, hem entrat en un llarg parèntesi perquè el virus no s’escampés, com un incendi, on les guspires i la flama que difuminen i encomanen la pandèmia som els nostres propis cossos humans. Hem començat a sentir el cant dels ocells, com a signe de vida, el retorn de la natura, l’aire és més pur i el sol més brillant, d’un color més intens, les aigües més transparents, el silenci d’una vida sense trànsit que pot servir d’assaig davant les emergències del canvi climàtic, de l’excés de contaminacions que adverteix Greta Thumberg i tot el moviment ecologista perquè se’ns està cremant la casa Terra mentre fem com si no se n’adonàrem… Podem tornar, de nou, al trànsit d’avions, de vehicles privats, de viatges innecessaris enlloc, de mobilitat de masses embogides, com si no hagués passat res, quan s’acabarà aquesta pandèmia?

Aquesta pandèmia, hem de lamentar el sofriment dels malalts i dels familiars dels morts, alguns  que han hagut de morir sols, sense cap acompanyament (s’haurien de trobar fórmules per evitar el contagi i poder acomiadar-se), m’ha fet recordar alguns escrits de Günther Anders a El pilot d’Hiroshima: més enllà dels límits de la consciència. la correspondència entre Claude Eatherly i Günther Anders davant el llançament de la bomba atòmica reflexiona sobre la possibilitat de destrucció tota de l’espècie humana. Quan hi ha crisis greus, sempre volem que no siguen en va, que servesquen per canviar les coses que no funcionen gens bé i les han causades, però hi ha el risc de l’oblit, de l’evasió i de l’alienació; que quan s’isca d’aquesta crisi vírica tot continue “igual” i que quan ens arribe una altra pandèmia pitjor, més letal, més complexa, més ràpida i contagiosa, amb virus mutants més devastadors i més resistents a qualsevol vacuna, ens agafe amb la mateixa destresa maldestre, inhabilitat i incompetència. S’ha desenvolupat la pandèmia, quan ha arribat a Celtibèria, en un terreny ignot, com quan va esclatar a Wuhan, però hi havia signes clars i ha faltat diligència, agilitat, claredat, transparència, mesures de consens, tarannà col·laboratiu, s’ha actuat de manera estatal, centralista i inercial, que ens serveix per a desitjar la independència de Catalunya i dels Països Catalans amb més energia. Perquè un(s) estat(s) catalànic (s), confederats, segur que ho farien millor que des del Govern d’un estat que repeteix a cada frase el missatge nacionalista unitari, “todos juntos“, “en unión“, “unidos”“unidaz” i s’autoproclamen que són “progressistes“, els cal repetir-ho moltes voltes per creure-s’ho, per fer-ho creure als altres, però sovint actuen com si foren “els altres”, (la dreta de sempre!). De fet, abans de ser ministre de sanitat, el dirigent del PSC-PSOE, parlava contra l’independentisme amb el mateix discurs que la dreta de Ciudadanos o del PP; són les coses que té el nacionalisme espanyolista, on la dreta i l’esquerra, pacten, consensuen, acorden “torejar” els catalànics, arraconar-los, enganyar-los, residualitzar-los, perquè beuen de les mateixes fonts, llegeixen els mateixos diaris i llibres patriòtics, xafen el mateix terreny de la Cort, les mateixes “corralas“, teatre de Lope de Vega, de Fuenteovejuna o de Calderón defensant “el Honor”, els “pucheros“,“comidillas” i “mentideros”. Si fa no fa, “són”, ontològicament i nacional, el mateix, com els provincians de tota la pell de brau, que diria Espriu, mentre, en altres versos, ens alertava que no fórem gossos mesells ensinistrats per a obeir els amos que ens voldrien tancats en la gàbia d’un estat que ens tracta com a enemics a sotmetre o liquidar; un estat obsessiu, que té la por en el cos que la seua Espanya eterna, tant de temor que es trenque en mil bocins i es desfaça com un terròs de sucre, que necessiten marcar paquet, a cada instant… deixar constància, marcadors, rastre, petjades, entitats, estructures, codis i marques permanents. Per això actuen de manera casernària, reprimeixen les crítiques, les llengües, les cultures i les nacions no castellanes. Ininterrompudament i compulsiva, sense descans i sense treva. I s’inflen, artificiosament, les xifres de links dels que s’adhereixen de manera inquebrantable a les notícies que es dicten oficialment, a la marca Espanya, a tot lo espanyol, com una religió o doctrina totalitària… No s’ha de poder posar en dubte, ni qüestionar la sagrada unitat d’Espanya, ni el seu llenguatge unitarista, del “todos juntos”, tot i que resulte patètic perquè es tracta d’una malaltia on el “tots junts i units” és letal i s’haja de dir tots ‘distanciats’, ‘separats’, desplegats’ de manera diferenciada per no encomanar-se el virus uns a d’altres… Sovint semblava, per contrafàctic, esperpèntic, grotesc i contraproduent, enmig del drama, un relat còmic del film El camarot dels germans Marx, els discursos de les rodes de premsa, anomenant al virus “d’estimat”, negant les evidències, dels fets, rebaixant les xifres, anunciant una baixada que no arribava, censurant les preguntes incòmodes o les crítiques, en filtrar-les… Una cosa és denunciar les mentides, els “fake news” perillosos per encomanar la malaltia, una altra cosa és perseguir la crítica al Govern de torn i legitimar la censura amb enquestes sociològiques sectàries on s’indueix la resposta. ¿No han lliurat uns quants milions d’euros, em sembla que quinze “quilos”, que diuen els ionquis dels diners, perquè els mitjans de comunicació privats informen en funció dels interessos governamentals, amb l’aplaudiment quasi unànime, la complicitat o el silenci clamorós dels sectors “progressistes”?

De fet, les propostes espanyolistes de retorn als pactes de la Moncloa són propostes nacionalistes i anticatalanistes ideades per Ciudadanos que el PSOE i Podemos, sembla que volen acceptar, tot i que canviant el nom, en una mena de “reconstrucció” nacional-espanyola per arraconar encara més les nacions sense estat, traure-li rèdit i profit a la crisi econòmica causada per la pandèmia, enmig d’una UE que si no emergeix prompte, des de la solidaritat i les mesures socials, perdrà el poc crèdit que li resta davant les crisis greus que han passat, veient-les passar, com si no anés amb la UE… I tanmateix, encara que a la majoria dels espanyols no els agrade sentir-ho, i a tots els habitants dels països del sud d’Europa voldrien que els arriben tots els crèdits possibles per cobrir les necessitats socials de la crisi causada pel Covid-19, hem de dir que si fórem alemanys o holandesos, amb el record de l’ocupació imperial espanyola a Flandes, amb una monarquia espanyola corrupta i uns polítics acostumats a la picaresca, ¿confiaríeu que els diners que atorguen arribaran als qui els necessiten o es perdran pel camí com sol passar a tants països subdesenvolupats? No són els marquesos, els aristòcrates i els “Grandes de España”, els majors beneficiaris de les ajudes milionàries de la UE a l’agricultura d’Andalusia, les Castelles i Extremadura? Qui controla, dona comptes i xifres dels diners que s’han gastat durant la pandèmia?

Des de Catalunya Ràdio, Mònica Terribas i el seu equip, han fet un treball ingent, organitzant debats per esclarir com afectava la crisi del Covid-19 sobre l’economia, el turisme, l’agricultura, la indústria, l’educació, la societat, l’emergència de les precarietats a les llibreries, les editorials, el món de la cultura i de la música, en un Sant Jordi en confinament, reportatges, in situ, visitant la situació d’estrès i de risc de col·lapse als hospitals, visita a les residències, la situació dels sense sostres, de les dones maltractades, l’ànim dels  infants confinats a les llars i seguint les avorridíssimes rodes de premsa del Govern de l’estat, des de Madrid, amb perspicàcia critica, contrastant les dades que donaven, remarcant les contradiccions, observant els abusos i la hipervisualització del militarisme insòlit a les democràcies avançades, les censures periodístiques i informatives, els enganys, la manca de transparència… S’haurà de repensar la manera de dissenyar les cases, les ciutats, les residències, els hospitals, l’arquitectura i l’habitat (Richard Sennent), els balcons i jardins, més llum, les finestres, més salubritat, la necessitat de plantar més arbres, parar la contaminació a les grans ciutats…  I en aquest just moment, que apunte reflexions de futur que s’haurien de fer, que desitjaria que es feren, col·lectivament, davant les crisis ecològiques, divendres, 24 d’abril, a les 11 del matí, Mònica Terribas entrevista al politòleg valencià, Jordi Muñoz, perquè ha publicat el llibre Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés, Ed. L’Avenç, març 2020, p224 pàgines, on explica, des d’una mirada analítica, prudent, crítica, perspicaç i esmolada, que el sobiranisme català va plantejar una sèrie de preguntes a la democràcia espanyola, i qui va respondre, en canvi, fou l’estat espanyol, amb una resposta autoritària, no homologable a les altres democràcies avançades han donat davant reptes semblants (Canadà, Gran Bretanya…).

Una dissecció crítica, la de Jordi Muñoz a Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés, 2020, que explica la polarització política interna de la societat catalana, que passa comptes al nacionalisme espanyolista i al sobiranisme, ataülla l’abast de l’independentisme, els problemes de la governança, reclama la necessitat d’aprofitar al màxim la gestió de l’autogovern de les institucions catalanes… i li reclama a l’estat respostes rigorosament democràtiques, pròpies de les democràcies avançades, que no resolen els conflictes amb repressió, violència i autoritarisme sinó amb diàleg i acords polítics perquè la gent siga consultada i puga votar i expressar el consens o el dissens davant el nacionalisme omnipresent de l’estat. Perquè si l’esquerra no és capaç d’esmorteir les conseqüències negatives de la crisi, la dreta i l’extrema dreta podria rendibilitzar el descontentament social que generen les crisis derivades del procés, de la pandèmia, de l’economia… És una reflexió oportuna i crítica, no còmoda per al sobiranisme ni per al nacionalisme de l’estat, on assenyala les errades, els dèficits, els reptes, les esmenes, amb propostes de futur. Un llibre que espere poder-lo comprar, llegir atentament i comentar el més aviat possible. Perquè la mirada de Jordi Muñoz Mendoza és de llarg abast, més enllà de les cròniques periodístiques  concretes incorpora reflexions ponderades i pertinents; analitza, sospesa i diu la seua amb arguments de pes, serenor, contrast, molta prudència i cura extrema.

 

Post scriptum Després d’escrites aquestes ratlles, el vicepresident de l’actual Govern de l’Estat, Pablo Iglesias, en explicar la possibilitat de desconfinament parcial dels infants, ha tret pit i, a la vegada, dirigint-se als infants, ha demanat excuses, tot i que després ha dit que parlaria més seriosament per explicar els decrets de desconfinament… Tots tracten de treure’s les puces de sobre perquè ha estat una gestió caòtica, el virus era ignot, però no tant… La gestió centralista ha estat causa decisiva del desastre, perquè calia una gestió diferenciada, però els uniformitzadors consideren que la diferenciació és perillosa, per a “ells” és el virus portador del separatisme. Va demanar perdó perquè reconeixia que els ha mancat “claredat“, això ‘l’honora’, però, no els ha mancat només claredat sinó més llums i més intel·ligència democràtica per acordar amb aquells que els han donat suport per posar en marxa el “Govern de progrés” (i no de regrés!); sembla que el “federalisme” del PSOE i el “plurilingüisme” i el “respecte a  la pluralitat” de Podemos se’ls han guardat en l’armari i els han tancat amb clau i pany al bagul dels records, ressuscitant la mòmia de la centralització de tota la vida, eternal, en un retorn a les maneres autoritàries i centralistes del Madrid més “castizo, mesetari, reial y cañí”. Ai…

 

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER