Mentides i periodisme

FAKE

Joan de l’Alcàzar

Està tenint èxit d’audiència una sèrie nord-americana, The Newsroom, que pivota sobre la redacció d’un telenotícies de nit, conduït per un carismàtic i polèmic periodista; una estrella informativa d’una cadena per cable. És un home conservador però d’elevada deontologia professional, que es declara afí al Partit Republicà, però que és odiat per bona part dels seus correligionaris atés que no dubta en ser ferotgement crític amb algunes actuacions dels líders del partit o amb algunes de les posicions polítiques dels republicans. És un periodista de gran prestigi, bastant cínic, i temible en les seues entrevistes en directe, on repregunta implacable fins a despullar les mentides o els interessos ocults d’aquells que es posen davant la seua llengua afilada. El seu nom és Will McAvoy, i està interpretat per l’actor Jeff Daniels, qui va ser guardonat en 2013 amb el Primetime Emmy al millor actor per aquesta sèrie.

Els capítols resulten interessants especialment per a acostar-nos a la comprensió de com funciona el món de la televisió als Estats Units, de com estan d’imbricats els interessos comercials dels mitjans de comunicació amb els empresarials i amb els polítics, i això amb la cruesa que sovint mostren les sèries o les pel·lícules d’aquell país, completament descarnades en aquest sentit. L’acció passa durant la primera presidència de Barak Obama, al qual la cadena televisiva, l’ACN (Atlantis Cable News), li té posada la proa. Però, tot i amb això, McAvoy és crític, però molt professional. Això ja irrita prou els republicans, però el que més els provoca és la seua posició bel·ligerant i implacable contra les bajanades de les que fan bandera els del Tea Party.

N’hi ha coses per les quals el periodista no està disposat a passar, la qual cosa li costarà un dur enfrontament amb l’accionista majoritària de l’ACN que estarà a punt de costar-li no sols el lloc de treball, sinó la carrera professional.

En un dels episodis arriba a l’ACN, com a d’altres mitjans informatius dels EEUU, una notícia d’una quasi desconeguda agència de l’Índia, país que Obama va a visitar en dates pròximes. La nota informativa que arriba diu que la visita d’Obama costarà 200 milions de dòlars.

Amb eixa notícia de partida, apareix una primera rèplica als EUA que la confirma i afegeix que seran 200 milions “al dia”, i que com va a durar 10 dies (llarga visita en la història de la diplomàcia recent, per cert), les despeses presidencials seran 2.000 milions. Una tercera incorpora una nova dada: el seguici que durà Obama estarà composat per 3.500 persones. Finalment, una quarta, afegeix que Obama serà acompanyat per més de trenta navilis de la US Navy, quasi un terç de la marina dels EUA. Eixa bola anirà fent-se cada cop més gran i, des de les files republicanes només la veu de Will McAvoy s’aixecarà per a desmentir-la i per a denunciar el bulo informatiu.

Tornem a casa i deixem la ficció televisiva. Durant la sessió del Congrés de dimecres passat, amb motiu de la votació sobre la pròrroga de l’estat d’alarma, Pablo Casado va pujar a la tribuna exhibint un informe australià, publicat per un desconegut Institute of Certified Management Accountants (ICMA) d’Austràlia, que afirma, literalment, que la gestió espanyola de la crisi del COVID 19 és la pitjor del món. El líder del PP va exhibir el document com una prova indiscutible i objectiva del desastre i la incompetència de les que acusa al govern de Pedro Sánchez dia rere dia.

Lògicament alguns periodistes que mereixen el títol van posar-se a aclarir qui era l’institut australià i quina la seua solvència. El resultat va ser demolidor per a Pablo Casado i el PP: el document australià que situa Espanya com el pitjor país en gestionar la pandèmia ni és un informe, ni ho ha fet un equip, ni són investigadors científics o acadèmics. Es tracta d’una empresa de gestió comptable i financera formada per una xarxa de consultors, que es dediquen fonamentalment a afegir valor empresarial i estendre certificats de negocis.

Entrevistat per la Cadena SER, el seu autor, comptable de professió, va reconèixer que ha treballat amb algoritmes de la seua collita però que no ha seguit el cas d’Espanya ni tan sols per la premsa.

A la trompeteria apocalíptica de Pablo Casado des de la tribuna del Congrés, enarborant el document australià, van sumar-se en cascada premsa i mitjans afins a la dreta i l’extrema dreta, i les xarxes que les secunden van bullir amb la notícia que, des d’Austràlia, poca broma, es posava negre sobre blanc la nefanda gestió de Sánchez.

Així, per exemple, el diari La Razón, amb alardó tipogràfic va titular a l’endemà:  “Espanya, el país que pitjor gestiona la crisi del Covid-19”, i en l’entradeta reblava el clau: “La gestió de Govern de Pedro Sánchez ha caigut fins a l’últim lloc en el rànquing elaborat per un equip d’investigadors australians”. Tal qual. Ho havia dit Pablo Casado. Amén.

Amb les oportunes consideracions, l’episodi de l’Institut australià i Pablo Casado recorda el capítol de The Newsroom i el viatge d’Obama a l’Índia. Dit això, on estan els Will McAvoy de la comunicació conservadora espanyola? No n’hi ha, diguem-ho clar.

Això no fa sinó confirmar un dèficit greu i preocupant que rebaixa sensiblement la qualitat de la democràcia espanyola. Un problema ben important, perquè el periodisme professional, conservador o progressista, no pot ser un difusor de mentides.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER