Sal·lus Herrero i Gomar
M’he llegit Ser valencians de Ricard Pérez Casado (Balandra Edicions, 2016, 123 pp.). Aquestes notes no estalvien la seua lectura i el debat inevitable. Voldria que fos una incitació a llegir-lo i a debatre’l perquè hi ha arguments de pes amb els quals podem coincidir i d’altres amb què discrepem, com ha de ser habitual en una societat democràtica, contraposant altres arguments més sòlids, a la manera habermasiana, si més no. D”això es tracta, al capdavall, si volem formar-nos en una opinió pública democràtica que té tan poc gruix en la tradició nacionalista espanyola i el seu “entourage”, on el liberalisme és quasibé inexistent i el “socialisme” espanyolista manté posicions rígides i autoritàries, sovint pròximes a un estil molt de dreta, amb l’elogi del militarisme, el menyspreu a les altres llengües, cultures i nacions distintes a castellana i “l’ordeno y mando“, sistèmic, tan car en la història caïnita d’Espanya.
Ricard Pérez Casado, que fou alcalde socialista de València, dedica el llibre Ser valencians “A la meua néta Vera, amb l’esperança”. Em sembla que el vaig comprar a la llibreria Fan set, just quan es va publicar, abans d’anar-me’n a viure a Llançà o potser una mica després, en un viatge de Girona a València, perquè el vaig comprar junt a Per què Fuster tenia raó, de Pau Viciano (Edicions 3i4, 2017, 140 pp). Vull emfasitzar que qualsevol llibre dels que ha escrit Pérez Casado, és interessant: La por a la ciutat, El socialisme possible, Estudis i reflexions: el cas valencià, Conflicte i mediació, els seus textos a L’estructura econòmica del País Valencià, Els cítrics a Espanya o El País Valencià front al futur. Una altra cosa, després de subratllar l’interés del seus escrits, és que hàgem d’estar d’acord amb tot. En la tradició d’esquerres, a diferència de la dreta que defensa els interessos del capital i del complex industrial-militar i armamentístic, les eines més important han estat l’anàlisi, la crítica i el respecte a la diversitat. Tot i que des del “socialisme espanyol” també s’ha defensat de vegades el mateix que la dreta i inclús es va donar un suport oblic, pero efectiu, a la Dictadura de Primo de Rivera i es varen fer unes llargues vacances durant el règim del general Franco. En qualsevol cas, en les crítiques que Pérez Casado etziba a la corrupció de la dreta espanyolista del País Valencià i al nacionalisme espanyolista en general, de dretes i fins i tot “d’esquerres”, no podem estar més d’acord, inclús, al meu parer, encara es queda curt.
El llibre l’obre un Pròleg de Joan Romero, on remarca que Ricard “és un europeista convençut i no és un nacionalista”, advertint que “La lectura de les pàgines que el lector o la lectora té ara mateix a les mans no els deixarà indiferents. I, coneixent el seu autor, estic segur que tampoc no li ha d’haver resultat senzill escriure-les. Però crec que és una de els poques persones que conec que podia fer-ho. Perquè els reflexions que ací s’exposen sobre el País (el País dels valencians, és clar) només pot expressar-les una persona culta, compromesa amb el valencianisme polític i amb el seu temps, atenta als grans canvis que s’estan produint en les últimes dècades, defensora ferma de la idea de l’Europa de les regions i de les ciutats i preocupada pel present i el futur de la comunitat política de la qual forma part. Però, alhora, assentada de ple en els valors de la Il·lustració”, de les revolucions americana i francesa, la Declaració dels Drets Humans, l’educació i la cultura com a pilars fonamentals de qualsevol societat decent, la reivindicació de la política, la ciutat com a espai de convivència, la importància del seu País i que aquest compte amb un “reconeixement” i un “encaix dignes” en un Estat insuficient i una Europa millor“. Confessa Romero que “Ha passat el temps i no hem estat capaços de construir una comunitat política amb un projecte col·lectiu. No dic una identitat nacional tal com podem definir els casos de Catalunya o Euskadi; em “conformaria” [les cometes són meues] si demostràvem que som una comunitat política amb una identitat regional forta. Amb capacitat perquè se’ns escolte. Perquè siguen ateses les qüestions més elementals amb justícia i equitat”. Divideix l’estat entre realitats nacionals, identitats regionals fortes i identitats regionals febles; el País Valencià estaria, segons Romero, entre les comunitats regionals febles… Evidentment perquè tant els governs del PSOE com els del PP així ho han volgut i han trobat totes les complicitats a les regions amb ambició provincial, que han fet tot el possible per impedir les relacions institucionals, polítiques, lingüístiques i culturals entre el País Valencià i la resta dels Països Catalans. Tot ha conspirat per tal de presentar a la valenciana i catalana gent, als ulls de tot el món, com a simples espanyols, com denuncia Jean-Paul Sartre a “Reflexions sobre la qüestió jueva”. Tot això és producte d’una constitució espanyola anticatalànica que consagra la divisió dels Països Catalans, nega el dret a l’autodeterminació i resultat d’unes polítiques estatals, provincials i autonòmiques, en el cas del País Valencià, dirigides a nodrir els interessos del nacionalisme espanyolista de l’estat, fins al punt d’escampar la violència d’estat, l’odi i l’autoodi, per tal d’ofrenar noves glòries a Espanya, anul·lant els propis interessos socials, econòmics, culturals i identitaris de la ciutadania del País Valencià (de les Illes i Catalunya).
Aquests bons propòsits i intencions de ‘reconeixement‘ i ‘encaix dignes’, que J. Romero i J. Azagra expliciten, potser són més utòpiques que l’exercici del dret a l’autodeterminació, en referesc a lo de l’España inacabada, Publicacions de la Universitat de València, 2006, que més d’u, d’una banda i de l’altra, respondrien que “Espanya està acabada!“. Només un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, hagués pogut ser viable, però, l’estat espanyol s’ha construït, en l’odi acarnissat contra tot lo catalànic (valencianisme inclòs a no ser que siga sucursalista!) i això és la manera més directa d’anar vers l’autodestrucció; cap estat democràtic es pot fonamentar i mantenir en sostenir un odi totalitari forjat en conquestes militars, absolutismes monàrquics, dictadures i “democràcies” autoritàries. Per cert, de manera, al meu parer, injusta, Pérez Casado, carrega contra els “catalans” perquè no reconeixen el “lo”, quan a les terres de l’Ebre i a Lleida, la presència del “lo”, està molt present a les pintades, eslògans i manifests en defensa de lo riu: “Lo riu és vida”… També al País Valencià perquè un valencià o català del sud, tan important com Enric Valor, criticava l’ús del “lo” perquè el considerava ‘vulgar’, però reconeixia que ell pertanyia a una tradició cultural una mica aristocratitzant, com m’ho va dir quan a instància de Rafa Xambó li ho vaig preguntar en un sopar a la Malva-rosa quan celebràvem que s’havia aprovat el pacte de la Unitat del Poble Valencià amb l’Esquerra Unida del PV d’Albert Taberner; Valor no criticava l’ús de “lo” amb ràbia ni de manera intolerant, sinó de manera irònica i elegant, si volia imposar la seua opció als altres. Per mi, cap problema, si el problema de la manca de relacions institucionals, culturals, lingüístiques, comunicatives i polítiques, és la d’autoritzar l’ús del “lo”, si us plau, si està penalitzat, despenalitzeu-lo des de l’Institut d’Estudis Catalans i reconeixeu el seu ús des de l’Edat Mitjana fins ara. Que l’ús o no ús del ‘lo’, no siga excusa per entrebancar les relacions institucionals a tots els àmbits entre el País Valencià, les Illes i Catalunya (de nord i del sud).
Esmenta Romero el compromís valencianista de Ricard Pérez Casado, des de la Nàquera de la seua infantesa rural i la ciutat de València amb joves com Eliseu Climent, Vicent Àlvarez o Valerià Miralles, també amb els germans Codonyer, Antonio Bargues i Enric Tàrrega… No sé perquè (o potser sí!) no esmenta a Josep Lluís Blasco (cunyat de Ricard i germà de Júlia Blasco Estellés, autora de Joan Fuster. Converses filosòfiques, Eliseu Climent, València, 2002), que fou membre del PSV, Germania, del PSAN, l’Agrupament d’Esquerres, de la UPV i del Bloc Nacionalista Valencià; ni tampoc esmenta Romero, a Joan Fuster i la influència en construir un nacionalisme defensiu davant l’imperialisme i el colonialisme d’un nacionalisme espanyolista que pretén exterminar-nos, com a llengua, cultura i nació(nalitat), que Ricard, de manera culturalista reclama perquè el País Valencià siga suficientment reconegut i dignificat, acceptant la unitat cultural, lingüística i nacionalitària amb Catalunya, amb més col·laboració econòmica, política i socials. Al meu parer és el mínim dels mínims, a sota només hi ha el totalitarisme del nacionalisme espanyolista d’estat que cerca l’extermini d’allò que no domina uniformement i colonialment; si en El Viaje de ida no entenia la defensa ni l’elogi del militarisme que feia el senyor Pérez Casado i em preguntava si jo hagués sigut mitjancer com ho va ser ell a Mostar mantindria posicions bel·licistes, favorables al manteniment dels exèrcits, pressupostos militars i fabricació i tràfic d’armes? Al llibre Ser Valencians, encara m’ho pregunte amb més intensitat i em responc que mitjancers d’ofici com el pres polític, Raül Romeva, sosté una posició molt més critica amb el militarisme i amb els pressupostos militars que es lleven de la cultura i la recerca mèdica i Romeba remarca la importància de cercar solucions per les vies diplomàtiques i polítiques.
El 18 d’abril, David Fernàndez, escrivia un article La mala reputació, on esmentava la cita de Frank-Walter Steinmeier “Aquesta pandèmia no és una guerra, és un test a la nostra humanitat”, on remarca que “Calen comunitats solidaries i serveis públics, no exèrcit disciplinaris”, on recorda de relegitimació de l’exèrcit que sempre els ha sortit el tret per la culata. “Felipe González va tenir la bàrbara idea de reclutar soldats de lleva per a la primera Guerra d’Iraq. Conseqüències directa: les demandes d’objecció de consciència es va duplicar en un tres i no res. Fins i tot en les missions de manteniment de la pau se’ns va amagar la realitat: de l’estrepitós fracàs de la missió espanyola a Mostar, gairebé com la de la missió holandesa a Srebrenica, o la d’aquella imatge dels cascos blaus pixant -se’n recorden?- sobre refugiats somalis morts el 1993. Al capdavall, la reflexió més crucial des del 1978, l’exèrcit ens ha costat aproximadament 550.000 milions d’euros. D’acord. Tota aquesta morterada desemborsada què ha aportat a la lluita contra la pandèmia. De què ha servit en aquest combat? Quantes guerres hem guanyat per aquest preu tan alt?”. L’apologia militarista de Ricard Pérez Casado, a Ser Valencians, llegides en català, encara grinyolen més, perquè l’exèrcit espanyol manté la seua dominació als Països Catalans com si fos una tropa estrangera en terres colonials, no només pel que fa a la llengua i la cultura pròpia del nostre País sinó a tots els àmbits.
El que em sembla una errada colossal del senyor Romero al Pròleg és que equipare el poder econòmic, financer i de decisió de Barcelona i de Madrid, quan afirma que “la burgesia no ha estat capaç de liderar i impulsar un relat suggestiu de País. De fet, ha apostat per un discurs provincià i molt sucursalista. Una versió pobra d’èlits extractives assentades en la creació de xarxes clientelars informals en què la cultura del saqueig a institucions públiques, el balafiament i la manipulació dels comptes públics van ser més la norma que l’excepció. Fins al punt que podria parlar-se -també però no només ací- de corrupció política gairebé sistemàtica. Conseqüència d’un estil de mal govern que va apostar per un model insostenible, desequilibrat i profundament. Que a més a més ens ha deixat sense indústria financera pròpia, amb els seus centres de decisió a Madrid i Barcelona, llastrant així la columna vertebral de la Comunitat”. Compartint els primers paràgrafs, em sembla pervers el darrer on posa al mateix nivell posa els efectes sobre el País Valencià de les decisions i imposicions de Madrid i Barcelona; els centres financers i decisoris de Barcelona que, bàsicament, influeixen al País Valencià, estan subordinats també a Madrid, com vam poder observar quan la CaixaBank, el Banc Sabadell i d’altres, la burgesia de Catalunya, seguint les consignes de Madrid, després de l’1 d’Octubre de 2017, contra el Govern de la Generalitat Catalana presidit pel MHP Carles Puigdemont, van deslocalitzar les seues seus financeres i industrials. Més encara, quan els Governs, socialistes, ucedistes i populars de la Generalitat Valenciana han sigut mesells, submisos i subordinats als interessos de Madrid i han dificultat i entrebancat del tot, a tots els àmbits, inclús en educació i cultura, les relacions entre el País Valencià i Catalunya. El Govern de la Generalitat Valenciana de Lerma se’n vantava d’això, de no reclamar-li res al Govern de l’Estat. Per això ha durat, fins ara, gairebé 40 anys de diputat o senador permanent de l’estat; sense haver treballat en cap ofici res més enllà de viure de la política.
Al llarg d’aquest llibre Ser valencians, quan Ricard, és influït per les idees de Joan Fuster i també de Josep Lluís Blasco, per proximitat familiar, tot i que de manera col·lateral, des del seu criteri personal i independent, al meu parer, l’encerta de ple. No obstant això, quan es deixa portar per les idees d’aquells que s’exclamen contra “tots” els nacionalistes, de manera hipòcrita i cínica, menys els de l’estat (com han fet tants companys de viatge del senyor Pérez Casado), al meu parer, s’equivoca i molt, perquè més que denominar-lo el nacionalisme “que no es veu“, és a dir El nacionalisme banal, de Michael Billig, editorial Afers, Catarroja, 2006, potser caldria etiquetar-lo, més explícitament, com un nacionalisme omnipresent, conqueridor, genocidiador, que ens aclapara permanentment amb voluntat anihiladora i exterminista; com quan reclama que els insubmisos i objectors al militarisme, accepten les tasques dels militars com a defensa… potser si fos per defensar una confederació catalànica independent fos més encertat. Ho reconec, l’exèrcit espanyol sempre ha sigut als Països Catalans, sentit com a forces d’ocupació amb l’ajut dels nadius provincians, evidentment, que si són capaços d’agredir alcaldes de València, posar bombes a llibreries per tenir llibres en català, enviar bombes contra Fuster o Sanchis Guarner, etcètera és perquè saben que al darrere tenen les forces d'”ordre de l’estat”, militars, policials, jutges i alts funcionaris de l’estat; estic disposat a revisar les meues convinccions pacifistes i antimilitarisme de quasi tota la vida, si és per generar una societat civil, a l’estil de Suïssa, que ens defense dels exèrcits del nacionalisme d’estat pel que fa als Països Catalans, enfront exèrcits (francesos o espanyols) i policies estatals (o autonòmics!) disposats a apallissar per posar unes urnes per poder votar o per protestar per unes sentències inadmissibles contra els líders independentistes per organitzar una votació per decidir el futur. Perquè, com deia Günter Grass i recull Joan Romero: “Quan una cosa és moralment correcta, cal defensar-la sense preocupar-nos de els conseqüències polítiques o personals que n’haurem de pagar“. Com ens adverteix Milan Kundera, “el totalitarisme fa desaparèixer la intimitat”,però també la llibertat, el dret, la diversitat i la identitat, en imposar-te la identitat i el dret de l’estat, en funció dels seus interessos i raons d’estat.
Aquest llibre de Ser valencians, fa un repàs molt solvent sobre els tripijocs, de la dreta i de part de “l’esquerra”, inclús del seu partit polític PSPV-PSOE per dificultar o impedir el corredor mediterrani, per allunyar el País Valencià de Catalunya i les Illes; critica amb rigor la corrupció d’una dreta espanyolista que habita el País Valencià i està el servei dels interessos del capital i de la capital d’Espanya, Madrid o París, en fer servir la brillant fórmula de Germà Biel expressat a “Espanya, capital París”. Denuncia, el patetisme i l’esperpent d’un tal Rafael Blasco, cacic polític al FRAP, al PSOE i al PP en atiar l’anticatalanisme amb la fusió del partit reaccionari i parafeixista Unió Valenciana al PP, hereu dels “radicals” de Lerroux i també de Blasco Ibañez, segons Ricard, que no observa més “modernitat” amb el blasquisme que l’anticlericalisme del rosari de l’aurora, en qüestionar el relat de Cucó, Ramir Reig i Adolf Beltran. Potser té part de raó i els pogroms anticatalanistes tinguen l’arrel en els sectorr més jacobins i espanyolistes del blasquisme, el reaccionarisme ideològic i el feixisme espanyolista del País Valencià. Fa una denuncia coratjosa i valenta de l’analfabetisme lingüístic de la dreta i de l’església anomenada, no sabem perquè, “valentina“, d’una jerarquia eclesiàstica, que tret d’excepcions escasses com la revista Saó, Emili Marín, etcètera, és una enemiga aferrissada de la llengua i la cultura del País Valencià; denuncia la corrupció miserable d’una dreta espanyolista que només pensa en nodrir la seua pròpia cobdícia, en un autoodi i odi contra tot lo valencià i tot lo catalànic.
Joan Romero fa servir biografia escaient per ubicar el relat que conté Ser Valencians, Sobre la llibertat de John Stuart Mill, Günter Grass, elogia la visió de Pérez Casado sobre la ciutat, polis, civitas i urbs al llibre “Entre el passat i el futur. La ciutat en l’era global”; el Viaje de ida on diu que defensa una idea de País (espanyol), on, segons Romero, “sempre ha tingut una visió estratègica medul·lar”, insistia, alhora subratllava també la necessitat de superar “el cantonalisme ciutadà”, i la necessitat d’ocupar-se de la “ciutat real”, derivada del fet metropolità, enfront el qui han donat prova de la seua “por a la ciutat”, bloquejant o impedint el progrés de formes de govern metropolità “[…] el preu d’assentar un poder autonòmic que va menysprear sempre, una i altra vegada, el país (ara, valencià!), la ciutat i la seua àrea metropolitana“. Aquest poder autonòmic que va menystenir la vertebració política i nacional del País Valencià la va iniciar i desenvolupar els Governs de Lerma i la van continuar amb més entusiasme els Governs corruptes de la dreta espanyolista del País Valencià.
Després d’esmentar una frase de Manuel Sanchis Guarner sobre que “La terra té també bons fills que escolen la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit“, afirma Romero a la fi del Pròleg que Ricard “Pérez Casado pertany a aquesta nòmina de bons fills als quals es referia el mestre Sanchis Guarner”. I no sé per quins estranys sentiments personals antinacionalistes, en llegir la Introducció d’El pensament nacional a Europa. Una història cultural de Joep Leerssen, editorial Afers, Universitat de València, Institució Alfons el Magnànim, centre valencià d’estudis i investigació em revolta aquesta interpretació ‘nacionalista’ que veu a la nació com una comunitat biològica que comparteix lligams de sang i ascendència, com un retorn al significat tècnic d’“ètnia”. Perquè la memòria subjectiva, però objectivada [en discriminacions, opressions, repressions, censures i intents d’aniquilació i la defensa per reconeixement de ple dret de la cultura compartida, dels drets humans, dels reconeixement i del dret a la sobirania i l’autogovern], són mínims democràtics irrenunciables. No m’interessa una constitució de comunitat distingint-se del món en general si no és per a marcar la diferència en la manera d’organitzar-se econòmicament, socialment, jurídicament, culturalment i defensivamet, sense els hàbits a l’ús dels estats, d’un sistema capitalista depredador i els patriotismes narcisistics, centralistes, uniformitzadors, militaristes i quasi bé monolingüistes, com és la pràctica dels estats (espanyol, francés i italià) que hem de suportar amb els constants, recurrents i sistemàtics intents d’assimilació o d’extermini de la ciutadania de les nacions sense estat propi… Tot això, de “bon fill”, “bona ciutadania“, “bons patriotes“, “bona gent” etcètera, en genera una angoixa radical sartriana. Davant les denuncies que fa Pérez Casado contra les injustícies i discriminacions de l’estat espanyol, potser (en congruència) la construcció i el reconeixement dels Països Catalans fora la millor manera per reparar la destrucció, la divisió, l’autoodi (de part dels nadius) i l’odi que ha generat l’estat borbònic des de fa més de tres segles; potser l’acceptació del dret a decidir, la nostra federació o confederació catalànica, constituïda com a estats units o diversos, des de la plurinacionalitat i el respecte a la diversitat, fos la millor manera de trobar el camí de la reconciliació i la justícia històrica davant d’uns estats fonamentats sobre l’imperialisme i l’opressió dels territoris considerats propietats colonials a reduir a la cleda uniformitzadora.
Ricard Pérez Casado denuncia que el País Valencià és un país sense profunditat estratègica per afrontar els desafiaments com a ‘regió’ econòmica de la “vella” perifèria europea; una regió socioeconòmica i política que hauria de confederar els Països Catalans davant de les crisis que vindran, si volem tenir alguna possibilitat de reeixir; la pandèmia del Covid-19 ens adverteix que una federació o confederació catalànica per comprar màscares, test, instruments mèdics, per avançar el confinament, o ajornar el desconfinament, haguera sigut més eficaç i últil que una recentralitació decimonònica incompetent que pretén uniformitzar amb discursos patriòtics del nacionalisme espanyolista d’estat. També esmenta al sociòleg Juan Linz, el 1973 on indica que al País Valencià no ha sigut capaç de construir una comunitat política, clar, com es podia construir aquesta comunitat política en plena dictadura; i després s’ha continuat desenvolupant una política centralista, on el centre de decisió polític se l’ha quedat el Govern de l’Estat de Madrid, mera descentralització, en part cosmètica. Esmenta l’Espanya estancada de Carlos Sebastián i el llibre de Daron Acemoglu i James Robinson Per què fracassen els països, tot i que adverteix que no els esmenta per excusar o justificar el “nostre” fracàs i els nostres dèficits institucionals i culturals. I tanmateix, sovint, semblen excuses, formes de consolació fetes pels que han estat governant i dirigint la política linguística, cultural i econòmica del País Valencià des de llocs de poder, amb una concepció subordinada de la llengua catalana a la castellana; amb una concepció de País Valencià submisa a un estat al qual se l’havia d’obeir i no calia reclamar ni reivindicar… Sovint hi ha fracassos induïts, com profecies que s’anuncien i després s’autocompleixen. Tot conspira i tot ho fan per conspirar en aquest sentit, nodrint un anticatalanisme visceral, com a “normalitat” de l’ésser espanyol, a la manera que Sartre denuncia l’antisemitisme.
Al llarg del llibre, a la introducció explicita el títol que havia pensat posar La dificultat de ser valencians a l’inici del segle XXI i esmenta que Joan Fuster ho va constatar en fer la seu empenta i les reaccions adverses, territorials, ideològiques i tota la resta que va trobar; assenyala que “entre 1962 i 1983 es produeix un esclat de recuperació del país sense precedents. De tal magnitud que ningú no pensava, de bona fe, que seria possible un retrocés a l’analfabetisme. Un esclat de recuperació en sentit estricte, i a més, fins i tot de segles. la normalització era la norma”. De llengua, de cultura i d’autogovern en una represa de país inèdita. Malgrat les retallades l’Estatut d’Autonomia del 1983 significà el primer pas d’institucionalització del País Valencià i la llengua catalana per damunt de els divisions provincials o de la ignorància, la persecució i l’autoodi contra la pròpia llengua; malgrat el “café para todos“, però, de seguida, es va poder constatar el sucursalisme, els militars colpistes, la loapalització, la recentralització… No obstant això, hi havia l’empenta de Fuster en Nosaltres, els valencians, País Valencià, etcètera, els Cursos de Llengua i la Gramàtica de Carles Salvador, l’aportació d’Enric Valor, La llengua dels valencians de Sanchis Guarner. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià perquè milers de valencians aprengueren a llegir i escriure en la seua llengua catalana.
Esmenta les investigacions sobre el País Valencià, fetes per Josep Vicent Marqués, Damià Mollà i Eduard Mira, Joan F. Mira, José Vicente Mateo, Pepa Cucó, Josep Vicent Boira i Josep Sorribes, apunta la inexistència d’una nacionalisme valencià transversal que afecte a tot el País davant l’existència d’un nacionalisme espanyol agressiu, bel·ligerant, que no tolera l’evidència que en una societat democràtica la primera funció dels governs és gestionar les crisis, procurar els mitjans per evitar-ne les confrontacions, canalitzar els conflictes i no provocar-los; esmenta a Ferran Torrent, a Blasco Ibañez, a Fernand Braudel i el Raonem de Vicent Soler; esmenta la quarta “província” de els comarques centrals d’Alcoi, Ontinyent, Albaida o Xàtiva, Gandia, Dénia i Xàbia; la part d’origen aragonesista, castellana i la major part catalana del País Valencià; critica el terme “valencianet” des de la bonhomia condescendent o en altres casos ben compromesa, dit des de Catalunya, tot i que també hi ha “catalanets“, els que renuncien a fer País, s’empetiteixen i es subordinen als requeriments uniformitzadors d’Espanya. Confessa que en algun moment de la seua vida, “convèncer Alfonso Guerra de la necessitat per part de qualsevol personatge pressumptament culte de llegir Riba, Espriu, Fuster o Estellés, m’ha resultat tan improductiu com fer-ho a una pedra de rodeno, o més encara…”; esmenta l’any 1971, a Lliners del Vallés, can Bordoi, propietat de Josep Mª Vilaseca Marcet del llibre de Jordi Amat, “Els “coloquios Catalunya-Castilla” (1964-1971) Debat sobre el model territorial de l’Espanya democràtica, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2010, a Vicent Ventura, Tamames, Pablo Castellano, Ribruejo, Alfons Cucó, Raventós (MSC)… Amb Tusell diu que som víctimes involuntàries de les angúnies nacionals dels estats i dels espanyols que es pregunten ontològicament i metafica què és això de ser espanyol, que a Joan Fuster li produïa tanta urticària, com es reflecteix a Joan Fuster. Converses filosòfiques, aquell llibre confegit per Júlia Blasco Estellés… I afirma que la immensa majoria de valencians no es pregunten què són. L’objectiu del seu llibre Ser Valencians, és preguntar-se què és això de ser valencià i assenyala a un ex-ministre d’Afers Exteriors de M. Rajoy, un tal Garcia Margallo, valencià d’estiueig i “cunero” en les llistes del PP, que considera que els Països Catalans són un altre país distint a Espanya; si no, per què s’ocupa el titular d’Exteriors d’un Estat sobirà i soci de la UE dels afers catalans i/o valencians? I tanmateix, algun moment Ricard Pérez Casado parla d'”El país que no volia ser-ho” malgrat la proposta vigorosa de Joan Fuster, els efectes de la qual perduren, en les possibilitats de construcció del País Valencià i dels Països Catalans. I no és l’únic.
Constata Pérez Casado les fragmentacions, les dificultats, geogràfiques, territorials, lingüístiques, culturals, etcètera, una manca de profunditat estratègica del País Valencià, tot i que des d’un paradigma de respecte a la diversitat cultural, hauríem d’aprofitar les mancances per convertir-les en oportunitats per a educar, democràticament, en el respecte, en dret a la diferència, a la igualtat… No entenc perquè li cal a Pérez Casado per tal d’elogiar la ciutat, atacar els pobles o la gent de poble que està contenta de ser-ho; perquè les ciutat també tenen incivisme, com critica, i, en general, a les grans ciutats, hi ha moltes més infraestructures educatives, culturals, sanitàries, etcètera, que als pobles, tot i que a la Vall d’Albaida, un poble com Otos, ostenta, de fet, la capitalitat cultural de la mà de l’escriptor Joan Olivares amb molta competència i habilitat social… Deia Manuel Sanchis Guarner, queixant-se, que la seua ciutat de València, a la que ell estimava tant i li va dedicar el llibre La Ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia urbana, Sisena edició, 1997, que massa sovint, havia menyspreat i li gira’t l’esquena als seus pobles i a la llengua i la cultura valenciana dels pobles que formaven el País Valencià; per tal d’elogiar les virtuts de la ciutat de València, no cal menysprear els seus pobles ni els xicots que es posen samarretes per indicar “Som de poble”, després de rebre insults classistes i racistes d’aquells que consideren que parlar en català-valencià-balear és de pobletans. Els atacs contra els de poble, des de les grans megàpolis, que contaminen tant (Ramon Fernández Duran, La Explosión del desorden. La metrópoli como espacio de la crisis global, 1993), ho veig una tasca inútil i poc fructífera, en cercar una confrontació estèril entre la ciutat i els seus pobles. Sabem que els dualismes, massa sovint, no expliquen ni recullen la complexitat de la realitat, simplifiquen, caricaturitzen, maniqueitzen i esterilitzen les possibilitats de l’entesa i la construcció d’un País Valencià format per societats complexes del segle XXI; sense els seus pobles metropolitants i de més enllà, la ciutat de València, Castelló, Alacant, Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Palma o Perpinyà, no serien el que són; els habitants de València o de Barcelona, etcètera, en un percentatge molt elevat, han vingut d’altres pobles, i els nadius de les grans urbs, haurien de poder estimar la seua ciutat estimant també els seus pobles que són el rebost del País Valencià, de les Illes o de Catalunya sencera, el que impedeix la desertització dels boscos i camps, els pulmons de les ciutats de tots els Països Catalans.
Alguns dels apartats analitza, la manca de profunditat estratègica del País Valencià, en territori, comunicació, aigua, recursos… Afirma que és un país fragmentat, critica el centralisme d’una ciutat que no hi sabia i aportat perquè Valencià siga el cap i casal del Paí Valencià, s’interroga si és un país d’esquerres, explicita les incomprensions, on assenyala el paper d’alguns partits polítics valencians durant la transició, el socialisme sucursalista i espanyolista, la UCD intoxicada pel blaverisme i l’anticatalanisme d’Unió Valenciana, al cas valencià tots els esforços d’Ernest Garcia ensopegaren amb el mur de l’ortodòxia de personatges com Antonio Palomares i la vella guàrdia comunista; les responsabilitat per canviar el País Valencià i la memòria no sempre respectada del seu cunyat Josep Lluís Blasco. Em sembla una ingenuïtat que reclame i confie en “el tema de fons és el de la reinvenció de l’estat espanyol, d’Espanya, ii del possible nou patriotisme que implique a tots els ciutadans de l’estat… Fins ara això ha estat impossible i sinó que li ho pregunten a Pasqual Maragall i el seu intent de reforma de l’Estatut; esmenta que el nacionalisme valencià ha aconseguit interessar a una part de l’electorat “i això gràcies a les propostes més recents, alleugerides d’algunes intransigències que pogueren tindre sentit per exemple respecte de la llengua als anys seixanta, setanta o fins i tot vuitanta del segle passat”. No entenc on han estat les intransigències en afer de llengua i cultura, des de finals dels anys treta fins ara, per no anar més enrere, les intransigències, han estat, unilateralment, des de l’estat espanyol, prohibint expressar-se en català, euscara o gallec, als parlaments espanyols, als seus mitjans de comunicació públics i privats, impedir els mitjans públics en català que abasten tot el territori dels Països Catalans… No sé de quines intransigències parla el senyor Pérez Casado. No l’entenc, tot i que reconeix que “el que està garantit és el ventall d’incomprensions a dreta i esquerra, respecte dels nacionalismes anomenats “perifèrics” i al que he batejat com el que no és veu, el més persistent de tots i a hores d’ara possiblement el més combatiu, perquè té efectius a tot l’arc política espanyol, del PSOE al PP i també als anomenats emergents, de l’ambigu Podem al combatiu joseantoniano de Ciudadanos. I guerrers tan abrandats com José Bono o García Albiol. Paciència“. Ens recomana, ‘paciència’, quan fa temps que no ens en resta. Perquè fa massa anys que el nacionalisme “central” i centralista, i les seues intransigències estatals, ens té fregits, espoliats, arraconats i humiliants com a fonament i “Marca España” d’estat de matriu castellana. Irreversible.
No obstant això, compartesc del tot el rebuig a les crítiques al centralisme inexistent que des dels pobles de sud del País Valencià, sovint, s’acusa a la ciutat de València i al seu Govern de la Generalitat, quan treballava a Crevillent i ho escoltava, per banda de gent de dretes o d’esquerres provinciana i espanyolista, replicava i deia que era molt sospitós que criticaren el suposat “centralisme” de València, inventat per ideologies reaccionàries, però, en canvi, el centralisme de la Cort dels Miracles de Madrid, ben real i reial, mai el criticaven i l’aplaudien del tot seguint la tradició del nacionalisme espanyolista reinstaurat per les dictadures i continuat a les “democràcies” que continuaven imposant, autoritàriament, el nacionalisme de llengua, cultura i nació castellana de l’estat.
A la part darrera hi ha Final de trajecte amb parèntesi 1960-2015, on recorda el seu càrrec d’alcalde, impensable uns anys abans quan s’ajuntava amb Joan Fuster, Boscà, Bargues, Enric Tàrrega, Domènec Serneguet, Àlvarez, Climent, Ferran Martínez Navarro, Zurriaga, Valerià Miralles i la colla de Publipress de Vicent Ventura, Andreu Alfaro i J.J Pérez Benlloch, els germans Codonyer, el gabinet Sigma amb Pérez Montiel, Josep Granell i el mateix Pérez Casado, com a socis, i també Ventura, Maldonado Chiarri el fill de Maldonado Almenar, l’antic falangista reconvertit en democristià i opositor al franquisme, i el catedràtic Fernando V. Arche Domingo. Rcorre el País Valencià, a Alacant de Josevicente Mateo, Josep M. Perea, estudis d’economia, demogràfics o epidemiològics de Martónez Navarro, Josep Mª López Piñero i Víctor Navarro de la Universitat de València; Alfons Cucó, l’anàlisi del blasquisme i del valencianisme polític; la reconstrucció del segle XIX de Manuel Ardit i el segle XX de Rafael Aracil, Marius Garcia Bonafé, Pedroo Ruiz, Eugenio Burriel i altres… Només volia significar que l’estímul inicial partia de Sueca, de Fuster. Que la prodigalitat amb el seu temps per repartir-lo, per regalar-lo als altres fou incontestable i d’una capacitat de producció que que notabilíssima pel que respecta a qualsevol època precedent i en connexió amb la modernitat historiogràfica, com la de Pierre Vilar i altres.
Esmenta el temps quan calia fer País, una mena de Sonderweg a la valenciana, que Ernest Lluch va recollir a La via valenciana remarcant el fenomen industrial que Fuster no veia massa clar, perquè quan va escriure Nosaltres, els valencians, la gran majoria de fàbriques al País Valencià eren tallers i xicotetes fàbriques, en molts casos lligades a l’exportació agrícola, rejolars, fàbriques de sabates, de vidre, tèxtil, ceràmica, joguets… El desenvolupament industrial fou posterior al 1960-1962 quan Fuster escriu, tot i que assenyala les industries existents en aquell moment. Gustau Muñoz (i Pau Viciano), especialment s’ha dedicat a esbrinar aquests malentesos, tan sovint amb mala fe, interessats per tractar de llevar-li prestigi a les obres de Joan Fuster, descontextualitzant les dades i sense tenir prou en compte el context històric, econòmic i industrial de l’època quan es va escriure Nosaltres, els valencians… I també assenyala Pérez Casado la producció intel·lectual, literària i científica i esmenta a Ferran Torrent, Joan F. Mira, Martí Domínguez, Jaume Pérez Muntaner, Emili Rodriguez-Bernabeu, Antoni Seva, junt a Raimon, Al Tall, els 4Z, Ovidi, l’inoblidable Ovidi Montllor. “Una herència irrenunciable afegesc”, diu Pérez Casado, tot que s’exclama contra “les constriccions fabrianes ancorades al dialecte barceloní i que els autors han anat arraconant de manera discreta en favor d’un acostament a la creació col·lectiva dels parlars populars sense perdre de vista el rigor gramatical fonamental. Un balanç positiu considerable“. Em sembla que això de les “constriccions fabrianes” ha sigut molt menor que les imposicions, censures, prohibicions i restriccions contra la llengua i les cultures catalanes que ha denunciat Josep Benet com un intent de genocidi cultural sota el franquisme (i després!) i Francesc Ferrer i Gironés, a La catalanofòbia: el pensament anticatalà a través de la història.
Tot i que també compartesc del tot les crítiques a la corrupció, la cobdícia, el creixement de les desigualtats, la destrucció de l’economia productiva en substituir-la per l’especulació, el malbaratament dels recursos públics, per banda de la dreta voraç i devastadora del territori, l’economia, la llengua i la cultura del País Valencià; els enganys, mentides i mites franquistes de l’or de Moscou i l’or català, pendent de recerca pel l’Àngel Viñas, com des del nacionalisme espanyol, la recuperació de la llengua i de la cultura catalana als Països Catalans son vistos com atemptats a la “unidad de España“; una Països Catalans que volen mantenir dividits i separats perquè consideren perillosa la confluència amb l’àmbit lingüístic que ells saben que és el mateix; per raons científiques de la romanística i la lingüística i per raons que encara els preocupen més, com són les sentimentals, profundes, de la fraternitat d’un àmbit històric d’aventures i desventures llargament compartides, fins i tot en la gran desfeta dels inicis del segle XVIII i la monarquia una vegada més sobrevinguda dels Borbons, en paraules de Gonzalo de Reparaz, Los Borbones de España. Historia patológica de una dinastía degenerada. Un règim colonial que ha durat massa; esmenta també a Rafael Chirbes i les seues novel·les denunciant l’especulació urbanística, cita La Robossa de Goethe, l’Institut Juan Gil-Albert, l’Alfons el Magnànim, la Fundació Gaetà Huguet o la Societat Castellonenca de Cultura; a la revista Saó i a mossén Emili Marín, enfront de l’integrisme de l’església que menysprea, discrimina i persegueix la llengua pròpia, distintiva i històrica del País Valencià, a El Temps d’Eliseu Climent, les escultures d’Antoni Miró que la dreta espanyolista va traslladar o llevar de Gandia, perquè volien esborrar els signes de modernitat en un retorn als seus orígens i costums més íntims, com el de defecar en la quadra que no feia tant de temps que havien abandonat… tot i portar cognoms catalans d’un orígen de llarga nissaga que voldrien arrencar-se, com Michael Jackson s’emblanquinava la pell. Per això, dimitir de la pròpia llengua i cultura valenciana, en català, esdevé una necessitat primària per tal d’ofrenar noves glòries a Espanya.
S’enfureix perquè Vicens Vives defineix la guerra civil espanyola com la guerra dels tres anys. Afirma vehement: “No ho he entés mai, els combatents de la guerra civil ho foren per la república espanyola i les seues respectives identitats en marxa: ls valencians no anaren a Terol a defensar el País Valencià, tot i que hi duien les senyeres en blau en alguns casos, la seua bandera era la tricolor republicana, la roja, o la roja i la negra. Com els combatents catalans”. Es nota que no ha llegit l’autor d’Incerta glòria, Joan Sales a Cartes a Màrius Torres, primera edició octubre 1976, la Tercera edició augmentada amb cartes inèdites a Mercà Figueres, Club Editor, 2014, on explica per davant i per darrere que ell es va apuntar per anar a la guerra contra el feixisme espanyol i defensar la República Catalana. Segur que a les Illes i al País Valencià hi hauria combatents que ho farien per les Illes i pel País Valencià, i no per a defensar a Madrid… No obstant això, té raó quan critica les maniobres de Suàrez, Abril Martorell i l’Emilio Attard, inventor del nom de “Comunitat Valenciana“, en castellà, quan ajornaven les eleccions estatals i l’aprovació l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, rebaixat i retallat amb la complicitat de la dreta amb el PSOE de Guerra, per poder organitzar-se millor aquesta dreta espanyola incorporant els liberals i demòcrata-cristians del País Valencià, Muñoz Peirats, Ruiz Monrabal o Francesc de P. Burguera, quan no els va interessar els va fer fora. Per “massa” valencians; per defensar en excés els interessos del País Valencià. Com li va passar també a Ernest Garcia en el PCE de Santiago Carrillo quan era el secretari general del PCPV, tot i que seguint el relat de Joan Fuster, a la seua manera, es declarava ‘no nacionalista’, però l’acusaven perquè era “massa poc espanyol”, massa ecologista, perquè estava contra les centrals nuclear o perquè no obeïa cegament els dictats del Comité Central... Els valencians o catalans, ho tenim fotut, no arribem a la justa mesura que demanen els espanyols de tots els partits perquè siga’m “com il faut”; ens voldrien a tots els catalànics, clònics del nacionalisme espanyolista de Madrid, com denunciava l’Ortega “progressista”. I això és un oxímoron, llevat d’alguns pocavergonyes, corruptes i delinqüents que autonomenen “espavilats” (són mafiosos!), que no tenen cap problema en ser sucursals i servir al nacionalisme monàrquic de la Cort, si això els ompli les butxaques de diner, art i propietats amb recursos públics destinats a IVAM o de la solidaritat als hospitals dels països més pobres del món (Haiti, Nicaragua…).
En el darrer capítol sobre “La competència cooperativa“, quan podries pensar, en conseqüència, que aposta per la construcció dels Països Catalans, el llegat polític i intel·lectual de Joan Fuster com “a decisió de futur”, li ix “l’home d’estat” (espanyol!) que porta a sobre i ens adverteix “Com és evident, aquestes proposicions per a una competència cooperativa, tenen poc a veure amb el constructe polític dels països catalans i sí que tenen a veure amb el discurs dels interessos tan oblidats pels qui diuen ser-ne els defensors més aferrissats de les identitats valencianes, així en plural perquè han anat variant-les segons els convenia -un dia bous al carrer, altres la patent de la paella. Perdre el temps mentre no oblidaven omplir-se les butxaques a costa de l’erari i dels ciutadans, amb un destí només: que ens oblidem, que un escàndol en tapa un altre“. I un Epíleg. L’inici d’una nova esperança? on després de transcriure l’himne d’Antoni Bargues i el seu grup: …ajuntem-nos que ha arribat l’hora/ De ser lliures i bons valencians…/ Valencians defensem nostra terra/ Contra botxins i tirans…/, esmenta a Josep Fontana, David Löwenthal, Italo Calvino, Miquel Terradell, Joan Reglà, Emili Giralt, Jordi Nadal, Ernest Lluch, Enrique Murillo de las Heras, Manuel Broseta, Manuel Garrido i Fernando Montero, a Pierre Vilar i a Wittgenstein, l‘Alacant: 20.000 pieds noirs d’Antoni Seva, Raimon i Annalisa Corti, la II República, la CNT, la UGT, el Doctor Peset Aleixandre, un metge excel·lent, afusellat després de la guerra, pel règim feixista, per haver dit en una conferència universitària, l’any 1936, que el colp d’estat de Franco era ‘tercermundista’, el record cruel amb el que fou maltractat Pasqual Maragall quan procurava el reconeixement de la diferència catalana i la convivència amistosa de tots els pobles d’Espanya. La qual cosa, aquest fracàs estrepitós de Maragall, traït pels seus propis companys del PSC i acaçat per la dreta i l’esquerra nacionalista espanyola amb virulència, l’hauria de portar a abandonar les il·lusions en qualsevol possible reforma d’un estat irreformable, que només permetent el dret a decidir i la federació o confederació catalànica, demostraria que es rehabilita dels seus fonaments autoritaris i feixistes. I s’exclama, des de l’inici d’una esperança nova i reclama: més llibertat, més democràcia, més Europa!. Una UE que, al meu parer, hauria de ser també de les nacions sense estat propi, perquè si no, construïda només pels estats (tan nacionalistes narcisístics!), ens obliguen a tenir estructures d’estat pròpies esmolades i a punt per salvar llengua, cultura, economia, ecosistemes i nacions catalàniques en risc.
I acaba dient: “Ser valencians també vol dir el compromís permanent amb la llibertat, l’exercici de la solidaritat i l’aspiració a una societat més justa, més igual per a tots els qui se senten d’alguna manera vinculats al territori que els sosté i els integra”, suposem que parla del País Valencià i per extensió, de manera subtil i indirecta, dels Països Catalans, i ho signa a Las Majadas, Alcalà de la Selva, Terol, 1-17 d’agost del 2015, València, març 2016. i afig una nota bibliogràfica on exposa la seua estima pels llibres, la lectura i la satisfacció per haver conegut a Joan Fuster i annexa un llistat de llibres valuosos i interessants que l’han ajudat a confeccionar aquest darrer llibre, ple de notes biogràfiques i meditacions sobre què és això tan difícil i complex de ser valencià… Un balanç amb clarobscurs, incongruències, contradiccions, coherències i incoherències, fidelitats, lleialtat (i deslleialtats!) com sol passar quan repassem les nostres vides… Però sovint, com en el Covid-19, s’ha d’acurar al màxim perquè l’equivocació és fatal; ens pot dur a l’alliberament o a l’anihilament de tot allò que ens permet ser encara, tot i que amb moltes dificultats, censures, recentralitzacions i invisibilitzacions, catalànics: “valencians”, “catalans” o “balears”. Tot conspira (des de l’estat i les “províncies”!), per tractar d’alleugerir i aigualir la forta empenta de Joan Fuster perquè el País Valencià es construesca, amb decisió de present i de futur, sense girar l’esquena ala seua gent, als seus pobles i al seu propi context geogràfic, econòmic, social, històric, ecosistèmic, lingüístic i cultural catalànic.
