Joan de l’Alcàzar
Fins i tot en períodes de guerra els enemics més irreconciliables han sigut capaços de signar un alto el foc temporal. Per a negociar, per a retirar els morts, per a passar els nadals sense matar-se.
Doncs bé, tant com molts s’han aficionat de manera tan abusiva com enganyosa a les metàfores bèl·liques ens aquestes setmanes, podrien fer un pas més enllà i plantejar-se un cessament d’hostilitats, un armistici.
Som molts els qui, en aquest sentit, clamem en el desert. La cosa és que a casa nostra ningú proposa una treva. Ni entre el Govern i el principal partit de l’oposició, ni dins del propi Govern, ni entre el govern central i els autonòmics, ni entre alguns mitjans de comunicació i els qui tenen la responsabilitat de pilotar la crisi, ni tan sols entre els ciutadans a les xarxes socials, a les que han aparegut les dues Espanyes, una vegada més. Sembla que ningú és capaç de cessar en els atacs, en la fustigació als altres.
Alguns que potser podrien ser mediadors simplement no estan. L’Església Catòlica, tan manefla i entrometida sempre, continua desapareguda i ni tan sols apareix per practicar la misericòrdia i la caritat que tant predica en altres moments. Tampoc Felipe de Borbón, de qui la Constitució diu que arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, fa altra cosa que aparicions fantasmagòriques com un personatge en busca d’un paper encara que siga de meritori en l’obra.
Allò que tenim contra el Covid 19 no és una guerra, però sí n’hi ha els qui s’esforçen a diari en convertir el país en un camp de batalla. Qualsevol motiu és excusa per a atonyinar l’adversari sense pietat.
No importa si les queixes o les exigències de qui siga contra el Govern estan o no fonamentades, des de les trinxeres del PP i Vox són munició per al foc a discreció sobre La Moncloa. No importa si un partit com el PP no fa el que tocaria a Madrid o a Andalusia, però això mateix exigeix a crits que el govern ho faça amb caràcter d’urgència a tota Espanya. ¡Que se li passe el test als 47 milions d’espanyols demà mateix, sense falta! ¡Que les xifres siguen exactes! ¡Que ens passen els informes dels suposats experts! Però ja! Quant que els agrada allò del “ordeno y mando”.
El govern, al seu torn, massa sovint actua amb una desimboltura altiva que recorda als González, Aznar o Rajoy de les legislatures amb majoria absoluta. Aquelles èpoques “del rodillo”. A més, sembla mentida tants gols en pròpia porta com es fan en matèria de comunicació i de relacions i tracte amb alguns que són socis naturals indispensables.
Vox no està per aportar res en positiu: ells i elles amb excitar les pors de molts i les rancúnies d’altres, amb embolicar la troca difonent rumors falsos i tremendistes, amb acusacions contra tot i contra tots, i amb exhibir banderes i banderetes d’Espanya, ja en tenen prou. La CUP, està, però d’incògnit, com si dormiren una sesta tranquil·la i descansada, que ells són anti-sistema com cal, i no es claven en menudeses com ara la pandèmia. Els indepes de Junts per Catalunya continuen amb allò de “que hay de lo mío”, impertèrrits; i Torra passant, si més no, de mitja Catalunya. Mentrimentres, ERC està com gairebé sempre: intentant tocar tots els palos al mateix temps, i passen de la posició més assenyada i compromesa amb la situació a exigir que no s’ature la Mesa que ha de debatre la qüestió catalana. Serà necessari això ara?
El PSOE i Unides Podem no perden ocasió de revelar quantes desconfiances acumulen, i si el personalisme de Sánchez resulta preocupant, el d’Iglesias no desmereix. Resulta lamentable que no siguen capaços de deixar de competir per quotes de pantalla, per rendibilitzar els anuncis de grans coses que vindran. Si encara rivalitzaren per èxits aconseguits, ja seria difícil de justificar al mig de la pandèmia, però que pugnen per veure qui anuncia més prompte les coses bones que faran en un futur indeterminat, resulta tan patètic com irritant. A més, resulta decebedor que s’anuncien a bombo i plateret coses bones que després no es compleixen.
Els ciutadans del carrer tampoc no anem massa fins. En compte de mantindre, o intentar mantindré, els nervis, tendim a adscriure’ns al bloc “dels nostres”. Els “altres” són tan dolents, tan impresentables, que la temptació de tancar files i entrar en conflicte és massa sovint la resposta més senzilla. Un servidor, també cau sovint en el pecat.
Sembla, però, que tots ens oblidem de quina és la situació en la que ens ha posat el maleit Covid19.
Cada cop n’hi ha més gent que ho està passant entre mal i fatal, i que la seua situació no sembla reversible a curt termini; per a molts ni a mitjà. Quanta gent n’hi ha a casa seua, tancada en condicions poc o gens confortables, amb menys metres dels que necessitarien, amb els xiquets pujant-se per les parets després d’estar un mes tancats, sense més recurs d’entreteniment que la televisió o els mòbils tot el sant dia. Quants infants i adolescents que no sols no poden accedir a l’ensenyament on line, sinó que no poden ni fer tres menjars de calent al dia. Quanta gent amb un salari que no arriba o que ja no existeix, ni se sap quan tornarà, preocupats pels més majors de la família, aïllats a casa seua o dins una residència assetjada pel virus.
Tot amb tot, bona part de la ciutadania acudeix fidelment als balcons al caure la vesprada, a aplaudir la gent que està al front, en primera línia, per seguir amb el llenguatge bèl·lic, tan de moda. Si més no, durant cinc minuts al dia eixos ciutadans donen un exemple d’unitat: són cinc minuts d’Alto el foc. Quasi literals, perquè una hora més tard, uns quants -molts menys- tornen a colpejar les cassoles contra el Govern.
Quan té ocasió, aquesta ciutadania parla també amb les enquestes. Unes quantes coincideixen que el 90 per cent, pam amunt pam avall, demanen que els responsables de treure’ns endavant col·laboren, que parlen, que negocien, que pacten, que ajuden, que no donen més faena de la que ja n’hi ha, que no parlen si no tenen res a dir, que no es preocupen per eixir en la foto, que ara no importen les fotos.
Tanmateix, els qui estan repartint-se garrotades fan com que sí, però no. No fan ni miqueta de cas. Cadascú a la seua.
Semblen no adonar-se’n de com ha canviat el món en un parell de mesos, de com està el país en poques setmanes. Per no voler veure la realitat, ni tan sols s’han adonat de com de disfuncional és l’Estat espanyol per afrontar un problema tan gran com el que patim. Costa treball de creure que tinguem greus problemes fins i tot per a comptar els morts per la pandèmia.
Ho diuen els que saben. Enlloc, en cap país, se sap ben bé què fer. Si de cas, se sap quines coses no s’han de fer. La resta són hipòtesis, teories que caldrà validar o no pel mètode de prova/error. Però, això és impossible fer-ho raonablement bé en aquest clima de confrontació generalitzada en el que estem. Perquè l’enfrontament intern si que és una realitat made in Spain.
Així doncs, per a fer front a la crisi sanitària i per a poder enfrontar la reconstrucció social i econòmica serà imprescindible signar un armistici entre tots els actors implicats, incloent-hi els ciutadans del carrer. L’edifici està en flames, tots els veïns, o la majoria si més no, hauríem de col·laborar a apagar-lo. No es pot entendre que continuem insultant-nos, desacreditant-nos o ignorant-nos mentre l’incendi avança sense control.
