Joan Fuster i la generació dels seixanta

NOSALTRES

Sal·lus Herrero i Gomar

A finals del 2013, l’editorial 3i4 va publicar el volum 14, de la Correspondència de Joan Fuster amb la generació valenciana dels anys seixanta. L’edició de la Correspondència de Joan Fuster, dirigida per historiador Antoni Furió,  s’enriqueix així  amb  aquest nou volum preparat i enllestit per Juli Capilla, que es va entrevistar amb els membres d’aquesta generació per recollir material i informació més enllà de les lletres que hi havia a l’arxiu de Joan Fuster. Uns mesos després de publicar-se, el company Juli Capilla escrivia un article a la web País Valencià segle XXI per elogiar la tasca ingent de Fuster i de la generació dels anys seixanta sense la qual no hauria estat possible el valencianisme polític que va sacsejar el País Valencià, va connectar el País Valencià amb Catalunya i les Illes, configurant els Països Catalans, va enfortir la coordinació intercomarcal i va construir un País Valencià modern amb cara i ulls davant la globalització i les imposicions del nacionalisme espanyol que ha tractat d’anihilar-nos per tots els mitjans en llengua, cultura, nació i territori; per si el voleu llegir-lo,  ací teniu l’enllaç

http://paisvalenciaseglexxi.com/2014/10/28/la-generacio-valenciana-dels-seixanta/  llavors el 28 d’octubre del 2014 va escriure:

 “Ja fa uns mesos que va arribar a l’aparador de les llibreries el 14è lliurament de la Correspondència Joan Fuster, un llibre que aplega les cartes d’alguns dels membres de l’anomenada “generació valenciana dels seixanta”. Al susdit volum, s’hi recullen les cartes creuades de Joan Fuster amb deu personalitats valencianes nascudes, per ordre cronològic, entre l’any 1938 i el 1945: Lluís Alpera (València, 1938), Jaume Pérez Montaner (L’Alfàs del Pi, 1938), Màrius Garcia Bonafé (Carlet, 1939), Joan Francesc Mira (València, 1939), Lluís Vicent Aracil (València, 1941), Alfons Cucó (València, 1941), Vicent Àlvarez (Xàtiva, 1941), Antoni Seva (Alacant, 1942), Vicent Pitarch (Vila-real, 1942) i Ricard Pérez Casado (València, 1945). Més enllà del fet evident que no hi són tots, per raons d’edició que ara no vénen al cas, m’agradaria fer una valoració succinta de la transcendència que ha tingut aquesta generació per al País Valencià”.

Compartesc l’anàlisi de Juli Capilla tant en aquest article que va escriure llavors com a la Introducció d’aquesta Correspondència de Fuster amb la generació valenciana dels seixanta, només divergesc en l’adjectivació, al meu parer, que fa, massa benvolent del judici de Fuster en la qualificació de “ballarines”, no pot ser que no fos sorneguer, que no tingués intenció educativa, perquè ell no donava puntada sense fil, els coneixia, a alguns els suportava, amb altres confiava i n’esperava molt, sovint dubtava i no tenia clar els fruïts que donarien… a les cartes s’albiren queixes de comportament infantil, erràtic, poc compromés i elogis en veure que potser aconseguesca desenvolupar la ‘represa’, s’alegra quan comencen a incidir en el teixit social, comunicatiu i d’ensenyament, quan comencen a viatjar a altres països de l’estranger (França, Suïssa, Estats Units…), amb el material que té a l’abast ha de treballar per tal d’aconseguir el redreçament cultural i polític,  la recuperació nacional del País Valencià connectat i integrat amb la resta dels Països Catalans; i ho fa a consciència, amb dedicació, intenció, profusió i intensitat.

Al Pròleg a Joan Fuster Correspondència, volum 14, La generació valenciana dels seixanta, Antoni Furió esmenta l’informe autobiogràfic que Joan Fuster redactà perquè servís de base a l‘Homenot que Josep Pla pensava dedicar-li, on Fuster sintetitzava el seu compromís social com a intel·lectual: “I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i “en forma”, al País Valencià, uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure -o almenys d’intentar-ho- aquesta societat en perpètua somnolència digestiva”. Era l’any 1962, un any emblemàtic i fecund en l’obra de  Fuster, en què van veure la llum llibres com Nosaltres, els valencians, El País ValenciàPoetes, moriscos i capellans i Qüestió de noms. En aquests llibres d’erudició intel·lectual, literària i d’assaig polític, Joan Fuster es configura com l’intel·lectual cabdal més important de la història del País Valencià contemporani i s’inicia una efervescència universitària en la que Fuster participarà com a maitre à penser influint de manera decisiva des de fora de la Universitat en la generació dels seixanta; a la manera com a França, Albert Camus, Sartre o Aron, al País Valencià, Fuster incidia en la generació nascuda després de la guerra incivil, abatuda per la derrota i per la por.

A Pla, Fuster li confessa amb entusiasme: “Són universitaris que treballen força i fan coses que semblen impossibles en la València de 1962. la Universitat mai no havia fet la impressió, mirada de lluny, de tan catalanitzada com avui […]. Aquests xicots fan versos. Jo tinc molta confiança, és una joventut magnífica. Però ningú no podria preveure el que donaran de si en el futur”. Aquella nova generació universitària, a cavall dels anys cinquanta i seixanta, entre el final de l’autarquia i els inicis del desenvolupisme, d’una extracció social similar -petita i mitjana burgesia, professionals urbans, propietaris rurals- residents majoritàriament a la ciutat de València -o procedents de nuclis urbans importants (Xàtiva, Alcoi, Carlet, Gandia, Vila-real, l’Alfàs del Pi, Sagunt, Dénia, Castelló, Alacant…) era la destinatària primera dels papers de Fuster, de Nosaltres, els valencians, singularment. Valencianistes de formació universitària seduïts per la modernitat radical del pensament i les propostes d’un País Valencià inclusiu dins del seu propi àmbit lingüístic, cultural, lingüístic, econòmic, nacional i ecosistèmic de Països Catalans de Joan Fuster, que es distanciaven i trencaven amb el regionalisme ranci, provincià i espanyolista, que tenia la vista més posada en el passat que en el futur; s’activava la resistència contra el franquisme a la Universitat de València i l’any 1960 un grup de jovent valencians catalanistes viatjaven amb Fuster a Catalunya per trobar-se amb joves i intel·lectuals de tot l’àmbit dels Països Catalans.

Dins d’aquest grup que es cartegen amb Fuster i analitzarem, hi ha un cercle més ample, on destaquen Josep Lluís Blasco, Ferran Zurriaga, Raimon, Fina Alberola, Cèlia Amorós, Ricard Pérez Casado, Ana Castellano, Albert Thous, Isabel-Clara Simó, Pilar Calatayud, M. Àngels Estellés, Valerià Miralles, Josep Vicent Marqués, Empar Bargues, Carme Miquel i molta altra gent, entre els que procedents de Lo Rat Penat, s’organitzaren en el Front Marxista Valencià, com Francesc Codonyer, Enric Tàrrega, Antoni Bargues o Francesc Cuevas; Eliseu Climent va promoure l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV), el 1963 en confrontació al SEU, el sindicat franquista d’estudiants, bàsicament a les facultats de dret i de filosofia i lletres i més tard (en algun cas, prou més tard)d’economia, on hi arribaren de professors Ernest Lluch, Jordi Nadal i Josep Fontana, també a la facultat d’Història hi hagué elsprofessors Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Joan Reglà o Emili Giralt, alguns dels quals foren deixebles de Jaume Vicens i Vives i influïren en aquesta generació dels anys seixanta (i posteriors) tant del País Valencià com a Catalunya, les Illes i la Catalunya Nord.

El grup format per Eliseu Climent, Ferran Zurriaga i Vicent Àlvarez que n’era el director, va començar a editar la revista en català, Diàleg, el gener de 1961, a l’any següent apareixia Lluita i un any més tard, el 1963, Concret, dirigida de Josep V. Marqués, però amb el mateix grup d’activistes al darrere. Caldria afegir els artistes i pintors que esdevindrien famosos com els cantants Ovidi Montllor i Lluís Miquel Campos, els pintors Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras, els agrupava la recuperació de les llibertats democràtiques i la reivindicació dels drets nacionals; gent progressista, compromesa socialment i política, que se solidaritzaven amb els miners d’Astúries i eren empresonats, l’any 1962, posem per cas, Francesc Codonyer, Jaume Pèrez Montaner, Màrius Garcia Bonafé i Eugeni Boscà, entre d’altres, enmig de l’auge del moviment d’alliberament nacional d’Algèria, tan pròxima al País Valencià. Les propostes de Fuster trencaven el provincianisme regnant i el romanticisme jocfloralista i entroncaven en una modernitat il·lustrada, democràtica i “fer país” des de la racionalitat i la decisió de futur progressista i d’esquerres, de la nova esquerra vinculada als moviments d’alliberament dels països del Tercer Món que s’independitzaven de les potències occidentals imperialistes i colonitzadores. Uns Països Catalans reconstruïts després de la gran derrota de la guerra civil i dels anys de feixisme podien ser l’horitzó aglutinador perquè des de l’estat espanyol no ens aniquilaren.

Com podrem comprovar en analitzar les cartes de la correspondència de Fuster on s’expressen les expectatives Fuster, s’observen a través dels retrets dels que l’acusen de voler anar massa de pressa (“tinc la impressió que tu també vols caminar massa ràpidament i que ens demanes que deixem de fer coses que són pròpies de la nostra edat. No es pot oblidar que tenim encara vint anys, o el que és pràcticament igual, que no tenim la “fava peluda”. Carta de Vicent Àlvarez, 1963). També els dubtes de Fuster, en particular l’adjectivació de vocació de “ballarines”, de molts membres d’aquesta generació, esnobisme, lluïment a l’escena, vedetisme d’aquell jovent dels anys seixanta i les dècades següent, del que va fer cadascú en el procés de formació, en el terreny de la política, l’acadèmia, la cultura, la poesia lírica… Del que van donar de si “en el futur”.

I acaba Furió, advertint que hi ha més lletres de gent de la generació dels seixanta, com Raimon, que tindrà un volum propi, i altres, com els pintors Boix, Heras i Armengol, que apareixeran en futurs volums col·lectius, Eliseu Climent entre els editors, Manuel Ardit, entre els historiadors… Sense aquestes cartes, obres literàries, poètiques, assajos, art i edició, no s’entén el País Valencià actual i la incidència del fusterianisme; al remat, Furió elogia la tasca de l’editor del volum, Juli Capilla perquè la seua recerca a l’arxiu de Fuster i a les entrevistes amb els protagonistes ens dona les claus per a entendre alguns capítols de la història del nostre país en els darrers cinquanta anys, el paper fonamental i infatigable, de Joan Fuster (com a formador intel·lectual, educador, pedagog, psicòleg, psiquiatra,  orientador, mestratge, assessor literari i intel·lectual, activista, editor, engrescador, animador, consolador, consultor, aconseguidor de llibres, cites, recomanacions, sacsejador de consciències, col·laborador i activista generós, deixant llibres, oferint articles que li demanen a programes de ràdio o a diaris, treballador, coordinador de projectes valencianistes i connector de tots els territoris dels Països Catalans, entre d’altres, fins al punt que ell reconeix que té més paciència que el ‘sant’ Job, fins a l’extrem d’anomenar-lo, Antoni Seva, amistosament i humorística, “Papa” (de Roma), que potser no li faria massa gràcia a Fuster que predicava contra les doctrines, els dogmes, les infal·libilitats i el doctrinarisme…)  i la primera generació de col·laboradors valencianistes que tingueren el l’horitzó en primer intent de reconstrucció dels Països Catalans.

Des de fa uns anys, al País Valencià, sobretot, per banda de la premsa més conservadora inclús d’alguns estudis universitaris, s’ha intentat una “desautorització de la “narrativa fusteriana” i, al capdavall, una erosió del seu projecte nacional. Només cal veure amb quin goig celebra la premsa local de València qualsevol llibre o llibret que contradiga d’alguna manera l‘”ortodoxia fusteriana“, com adverteix l’historiador Pau Viciano a l’assaig Per què Fuster tenia raó, publicat per l’editorial 3i4, 2017, amb l’ajut del quadre estadístic que presenta Gustau Muñoz  a“Joan Fuster i la industrialització valenciana: opinions, miratges i equívocs“, Afers, 71/72 (2002), p. 112, en rèplica a les consideracions en el sentit que Fuster  a Nosaltres, els valencians (1962), Edicions 62, no valorà prou la industrialització al País Valencià; perquè Ernest Lluch a L’estructura econòmica del País Valencià (1970), concloïa: “<pot dir-se que no hi ha al País Valencià una industria digna d’aquest nom>. El mateix Lluch, un dels més autoritzats economistes universitaris, reconeixeria en La via valenciana (1976) que <l’empenta -revolució?- industrial no arriba plenament fins al 1966, i fins i tot podríem dir que fins al 1968, malgrat que des de 1962 la inversió industrial ja creixia>. I un altre indici: el moviment obrer -de veritables treballadors industrials- no va arribar a manifestar-se de forma decidida o àmplia fins ben entrats els anys setanta, en contrast amb les zones més industrials de l’Estat. No va ser fins més tard, el 1979, que Ernest Lluch, en el pròleg a Introducció a l’economia del País Valencià es va regirar contra les “tesis agraristes” de Fuster. Com explica Pau Viciano, hi havia també motivacions polítiques, el distanciament de Lluch del socialisme valencià o valencianista, encara molt influït per Fuster, van dur-lo a exagerar la seua postura crítica. Com explicita i sintetitza Andreu Ginés, a L’Accent, el 16 de febrer del 2018, Pau Viciano exposa argumentativament les raons del Fuster crític amb “les arrels històriques de la subordinació del País Valencià, el pes de la llengua i la cultura com a ingredient col·lectiu, la revolta contra el regionalisme o la proposta dels Països Catalans com a “decisió de futur”, en paraules de Viciano, en això Joan Fuster tenia raó. I tant! Perquè foren els punts bàsics que va tractar de transmetre a la generació valenciana dels seixanta i a la resta de la societat del País Valencià. El valencianisme crític, d’avantguarda i antifranquista, que ja fou catalanista als anys trenta (defensors de l’Estat Valencià-Català-Balear!), almenys per banda del sector més modernitzador, esdevenia, de la mà de Fuster, en un valencianisme o catalanisme més conscient, consistent, rupturista amb el nacionalisme de l’estat espanyol i més propositiu per superar la fragmentació i la divisió regional en la reconstrucció dels Països Catalans, com a projecte democràtic i decisiu per als catalànics. Després de l’1 d’octubre del 2017, l’embat espanyolista amb tots els recursos i la repressió d’un estat colonial és més forta, caldrà tornar a bastir instruments d’anàlisi i polítics per aconseguir que el País Valencià, Catalunya i les Illes puguen decidir el seu futur de manera el més conjunta possible; el contrari no és cap opció de futur.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER