La generació valenciana dels seixanta

generacio valenciana dels seixanta

 Juli Capilla

Ja fa uns mesos que va arribar a l’aparador de les llibreries el 14è lliurament de la Correspondència Joan Fuster, un llibre que aplega les cartes d’alguns dels membres de l’anomenada “generació valenciana dels seixanta”. Al susdit volum, s’hi recullen les cartes creuades de Joan Fuster amb deu personalitats valencianes nascudes, per ordre cronològic, entre l’any 1938 i el 1945: Lluís Alpera (València, 1938), Jaume Pérez Montaner (L’Alfàs del Pi, 1938), Màrius Garcia Bonafé (Carlet, 1939), Joan Francesc Mira (València, 1939), Lluís Vicent Aracil (València, 1941), Alfons Cucó (València, 1941), Vicent Àlvarez (Xàtiva, 1941), Antoni Seva (Alacant, 1942), Vicent Pitarch (Vila-real, 1942) i Ricard Pérez Casado (València, 1945). Més enllà del fet evident que no hi són tots, per raons d’edició que ara no vénen al cas, m’agradaria fer una valoració succinta de la transcendència que ha tingut aquesta generació per al País Valencià.

 

Vaja per davant que, sense la generació dels anys seixanta, el nostre no seria ben bé ni país ni valencià, o ho seria menys del que ha arribat a ser-ho ara com ara. Seria molt més regió, més sucursal, i estaria més a prop del no-res a què han mirat de condemnar-lo, d’esquifir-lo, els espanyolistes acèrrims: forasters i aborígens. És obvi que no tenim el país ferm i plenament valencià que voldríem, i que els sucursalistes de torn que ens han governat –sobretot els que ho han fet els darrers vint anys– han balafiat el país; l’han hipotecat i l’han desproveït tant com han pogut de les eines i dels estendards diferencials que encara ens defineixen com a poble: la llengua, la senyera, el mateix nom del país, els mitjans de comunicació en valencià, l’escola, les caixes, el patrimoni territorial… Però el que s’ha aconseguit, malgré lui, era impensable després de la desfeta de la Guerra Civil. Un miracle de Sant Vicent Ferrer, si em permeteu la broma…

 

I tot plegat s’ha aconseguit en bona mesura gràcies a aquella generació esbojarrada, il·luminada, entranyablement eixelebrada. Si els qualifique amb aquests epítets tan sonors és amb coneixement de causa. Perquè, enmig de l’erm en què van nàixer i van haver de viure els membres d’aquella generació de “ballarines”, com els qualificava amb sorna però sense malícia el mateix Fuster, com és que van apostar per una entelèquia tan utòpica i allunyada de la realitat del seu moment? Com és que es van inventar, quasi del no-res, i es van llançar de manera inconscient i desinteressada a un projecte de País Valencià veritablement modern, de ple dret, a les antípodes del regionalisme subsidiari i miserable que imposava el franquisme? Evidentment, hi va haver Joan Fuster, que es va creure un país que existia –ni que fos de manera subliminal, o a la manera d’un substrat d’una potencialitat inusitada, encara per explotar. I hi va haver també els que en van ser –i són encara– deixebles: una generació prodigiosa d’universitaris que van seguir la doctrina del mestre; una doctrina, però, sense maximalismes, que passava sempre pel sedàs de l’escepticisme higiènic, però que no s’estava de servar quatre conviccions fonamentals: una llengua, una cultura, una història, un territori… Un territori que anava més enllà del Sénia per definició, sense solució de continuïtat, sense cotilles, sense prejudicis. Un país in extenso, i obert als altres, assedegats de món.

 

Alguns dels membres d’aquesta generació valenciana dels seixanta van bastir els fonaments d’un país on tot estava per fer i tot era possible, com deia el poeta… Lògicament, hi havia uns precedents, valencians també, que amb prou feines havien aconseguit superar el folklorisme innocu de la Renaixença. La generació de 1909 i, encara més, la dels anys 30, per exemple, van fer tot el que van poder, i possiblement haurien fet molt més si no haguera estat per la irrupció repressora i criminal del franquisme. La generació dels seixanta parteix d’aquell precedent lloable, però insuficient, a través de l’esperó del mestre de Sueca. Van creure en el projecte de país de Fuster i hi van dedicar, si fa no fa, la vida sencera. Eren uns “bojos” irreverents i iconoclastes, una generació encantadora, “de ballarines”, gràcies a la qual tenim ara el que tenim. I no és poca cosa. N’hi ha qui ha negat la projecció del llegat fusterià sobre la societat valenciana actual. El temps, però, li ha donat la raó. I una prova fefaent n’és l’existència d’un nacionalisme valencià transversal, o, dit d’una altra manera, d’un valencianisme diguem-ne madur, exempt del regionalismo bien entendido que ha llastrat el país durant dècades. Hi ha un nacionalisme que impregna una part de l’espectre polític valencià actual, i que cal situar en el ventall de partits d’esquerres o progressistes. Hi ha, fins i tot, els partits que, tot i no tenir una representació a les Corts (Esquerra Republicana, el PSAN, etc., etc.) influeixen sobre els que sí que hi són. I són necessaris. I hi ha la coalició Compromís, l’única de signe estrictament valencianista amb representació a les Corts, i ara també al parlament espanyol i a Europa!!! I amb una implantació municipal més que notable. Sense aquella generació valenciana dels seixanta el panorama polític actual tampoc no seria possible. Sense aquella generació incipient res no seria igual ara com ara.

 

Res no seria igual… Algú dirà que, si no hi hagueren existit aquests, hi hagueren hagut uns altres. Però aquests altres no han estat, no han volgut o no han pogut ser-hi, i és absurd fer elucubracions sense tocar de peus a terra. Hi són els que estan, i no hi ha més. I, en el cas hipotètic que hi haguera hagut uns altres, dubte molt que la cosa haguera anat millor. És difícil assolir el nivell d’il·lusió a què van arribar aquests homenots que formen part de la generació valenciana dels seixanta. Això no vol dir, no significa, que foren els únics. Més enllà d’aquests deu corresponsals del 14è volum de la Correspondència Joan Fuster, n’hi ha molts més, alguns de ben destacats però que formaran part d’altres volums que aglutinaran editors, escriptors, polítics, artistes, etc., etc. Com ara Ferran Martínez Navarro, Valerià Miralles, Ferran Zurriaga, Manuel Ardit, Josep Lluís Blasco, Francesc Candela, Carles Jorro, Rosa Maria Mateo, Jacobo Muñoz, Enric Solà… O el mateix Eliseu Climent, Isabel-Clara Simó i Raimon. A més a més, cal tenir en compte la gent anònima, o la gent sense tant de renom però que va ajudar a construir el nostre país, a reforçar el projecte que els nostres corresponsals volien dur a terme.

 

La dels seixanta és la primera generació valenciana amb vocació nacional i alhora universal. La primera a obrir-se explícitament i desvergonyidament a Catalunya. La primera a formar-se a l’estranger, fora de l’Estat. Lluís Vicent Aracil, Joan Francesc Mira, Jaume Pérez Montaner, Vicent Àlvarez, etc., van completar estudis als Estats Units i a França. La conseqüència va ser que, a banda de formar-s’hi, n’hi van dur materials nous: la sociolingüística, l’antropologia, una literatura homologable a qualsevol literatura nacional… Tot plegat és fruit d’aquelles estades a contrades més civilitzades que no “la nostra”. Ells van donar a conèixer la nostra literatura al món, a través d’intercanvis i revistes antològiques d’autors valencians donats a conèixer a l’exterior, com van fer Jaume Pérez Montaner i Lluís Alpera. Però, a més a més, van fer tot el que van poder i més per vertebrar el país intercomarcalment, i van constituir també un pont envers el Principat. El famós viatge a Catalunya de l’any 1960, que van fer gran part dels membres d’aquesta generació, va tenir una gran transcendència. Com també la va tenir la publicació de Nosaltres, els valencians, l’any 1962.

 

La dels seixanta és la generació que fa ràdio en valencià, que organitza cursos de valencià, que escriu novel·la en valencià, que fa poesia, que inaugura editorials, com ara l’emblemàtica 3i4, que irromp en la premsa en valencià, que recupera els nostres clàssics de la literatura catalana, que fa cançó en la llengua pròpia, que inaugura museus d’etnologia, que s’implica i funda grups de sociolingüística i partits polítics… És una generació prodigiosa que es creu el seu país i que s’hi aboca en cos i ànima, que fa nàixer l’embrió del valencianisme realment modern, que fa saltar l’espurna d’un nacionalisme valencià connectat amb el món, democràtic i intel·lectualment madur. L’únic valencianisme que podia fer mal realment al règim i al nacionalisme espanyol. Per això el combaten de manera tan exacerbada i bel·licosa encara. Perquè és realment perillós, perquè sacseja els fonaments de l’ordre, perquè qüestiona l’imperialisme espanyolista.

 

Per poder confeccionar aquest 14è volum de la Correspondència Joan Fuster, em vaig entrevistar amb cadascun dels membres d’aquesta generació dels anys seixanta i en vaig quedar meravellat; fascinat per la seua decidida il·lusió i confiança en les potencialitats del nostre País Valencià. D’alguna manera, hi reconec, si em permeteu  l’expressió, els pares de la pàtria, i no puc sinó donar-los les gràcies. Sense ells, no hi hauria hagut valencianisme possible. No hi hauria hagut la revista El Temps, fundada per un dels membres d’aquesta generació, Eliseu Climent, ni TV3, ni Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ni 3i4 ni Bromera, ni els Premis Octubre, ni el Centre de Cultura Contemporània, l’Octubre, ni res de res. Amb la generació valenciana dels anys seixanta renaix, com el Fènix, els fonaments del País Valencià contemporani. I per molts anys!

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER