Amèrica endins, de Lourdes Toledo

AMERICA ENDINS

Enric Iborra

Per amor a l’aventura: cròniques dels EUA

Entre agost de 2014 i juny de 2017, Lourdes Toledo va treballar com a mestra en unes escoles públiques de Santa Fe i l’Española, a l’estat de Nou Mèxic, als Estats Units, on es va traslladar amb la seua família. El resultat literari d’aquesta experiència ha estat Amèrica endins, obra amb què va guanyar el XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i que acaba d’editar Bromera. És el seu primer llibre. Llicenciada en periodisme i magisteri, Lourdes Toledo ha col·laborat en revistes com Caràcters i Turia, i ha publicat relats curts i poemes en algunes antologies.
Amèrica endins es presenta com un dietari que combina les panoràmiques generals sobre alguns dels aspectes de la realitat actual nord-americana amb referències constants a la situació personal de l’autora. Aquesta combinació de crònica i de dietari íntim és un dels principals atractius d’aquest llibre. Amèrica endins, a més, és un relat del que representa anar a viure lluny de casa, la qual cosa «significa començar de zero en molts aspectes». «Així van nàixer aquestes notes —escriu l’autora—, provocades per la sorpresa, el goig i l’instint de supervivència davant d’una cultura diferent».
Haver-hi fet una estada tan llarga li ha permès de mirar tot el que l’envoltava no únicament endins —en profunditat—, sinó també des de dins, evitant la perspectiva habitual del turista. Així, els tres anys que va viure als EUA li han donat l’oportunitat de ser una espectadora de primera fila de tota la convulsió social i política que ha acabat amb l’arribada a la presidència de Donald Trump, precedida per les il·lusions i esperances suscitades pel candidat demòcrata Bernie Sanders, finalment arraconat pel propi partit. O la realitat desconeguda, dramàtica, dels indígenes americans —dels indis—, bastant visible a l’estat de Nou Mèxic. Al país del melting pot, «blancs i indis viuen en mons separats, viuen d’esquena els uns dels altres dins d’una incomprensió i un ressentiment que no té límits».
I hi ha tots els detalls de la vida quotidiana, que només es poden copsar vivint i treballant en el país, com ara la gent que hi ha conegut l’autora, el menjar —«els Estats Units és el país on l’estómac mai no descansa, on es menja molt i a tothora, i on menys s’aprecia el bon menjar»—, l’enorme quantitat de burocràcia que regula moltes activitats socials i, sobretot —el que més podem trobar a faltar els europeus—, la manca d’espais a les ciutats i als pobles on poder caminar tranquil·lament, el fet elemental de desplaçar-se a peu d’un lloc a un altre: «caminar als Estats Units no forma part de la vida diària i quotidiana», conclou. Les experiències acumulades durant aquests tres anys també inclouen un accident de cotxe —a crash car— i tots els detalls insignificants «que ajuden a sentir-te a casa quan estàs lluny de casa», com ara visitar una llibreria bonica o anar a una lectura literària.
Una part fonamental de l’experiència americana han estat les lectures, d’autors i autores poc o no gens coneguts al nostre país. Especialment revelador és el capítol Lectures i vida, que es pot llegir com una síntesi autobiogràfica a partir de les lectures que més han marcat Lourdes Toledo. La mateixa pulsió vital que l’empeny a canviar de vida, establint-se en un altre país, l’empeny també a llegir cada vegada més a partir d’una mena de dialèctica, una mica adolescent, entre vida i lectura: «els llibres de vegades anuncien la vida i la vida de vegades els anticipa», «el que contava la novel·la que llegia aleshores se superposava o caminava en paral·lel a la meua vida, a allò que a mi m’ocorria mentre llegia».
Evidentment, l’experiència més plenament viscuda és la d’haver treballat com a mestra en una escola pública. És un relat que posa una mica els pèls de punta, però no per cap conflicte amb els alumnes o amb els companys, ni per cap incident d’agressivitat o violència. Fer classe en una escola nord-americana es va convertir per a Lourdes Toledo en un malson a causa de la paperassa burocràtica: les reunions constants, les reunions per preparar les reunions, la redacció d’informes i dossiers, els correus electrònics que s’han de contestar, les enquestes, els cursets de formació, de manera que hi ha una doble jornada laboral: una a l’escola i l’altra a casa. Quan es preparen les classes? T’exigeixen treballar i al mateix temps no et deixen treballar, comenta l’autora. Hi ha professors que no acaben el curs i, directament, abandonen el treball. Als Estats Units cada vegada tenen més dificultats per trobar mestres. Els qui treballem en el gremi ens queixem sovint de l’augment de la burocratització que està patint l’ensenyament (personalment, el que menys suporte són les reunions). Consolem-nos: el que estem vivint és no res comparat amb el que conta Lourdes Toledo en el seu llibre. Paciència, que tot arribarà.
Molts dels capítols o entrades d’Amèrica endins estan dedicats a l’exploració dels Estats Units, més enllà de Nou Mèxic: Las Vegas, Califòrnia, Colorado, Utah, San Francisco, Los Angeles, els paisatges extraordinars dels parcs naturals, Amherst i el record d’Emily Dickinson… com una prolongació de l’esperit d’aventura que va impulsar l’autora a viure en un altre país. La inquietud i la curiositat està en l’origen de l’experiència relatada en aquest llibre, sostinguda per una confiança que «durant els viatges els revolts més atzarosos i les casualitats més insospitades solen conduir-nos per la bona ruta, o almenys, per la ruta més inesperada i quasi sempre la més satisfactòria».
En un pas d’Amèrica endins Lourdes Toledo es refereix al fet de trobar-se enmig d’«una jungla emocional i professional», amb motius evidents per al desànim. Si resisteix, diu, és «per amor a l’aventura i per amor a aprendre: for the love of learning». Aquesta actitud vital i moral domina el llibre de cap a cap, i li dóna tensió i unitat alhora. La varietat i l’amenitat per al lector, d’altra banda, està assegurada, perquè Lourdes Toledo conta moltes coses i ha sabut trobar una forma literària que combina el periodisme literari amb l’esperit del dietari íntim.
Publicat al blog “La serp blanca”, d’Enric Iborra, diumenge 7 d’abril de 2019.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER