“On som, d’on venim, cap a on anem”. Amb Xavier Antich, a Llançà

xavier antich

Sal·lus Herrero

Divendres 5 d’abril, a la Casa de Cultura de Llançà, hi hagué una xerrada molt interessant del filòsof Xavier Antich. En va fer la presentació Lourdes Godoy, presidenta d’Òmnium Cultural de Figueres, explicitant les iniciatives que s’han impulsat des d’Òmnium, classes de català, poemes a les escoles, premis literaris, conferències i campanya per l’alliberament de Jordi Cuixart i la resta de presos polítics, Va anunciar també que el 31 d’abril, el professor d’història, Artur Domingo, expert en Gandhi, hi parlaria sobre “La desobediència civil” (Henry David Thoreau, Tolstoi, Gandhi, Martin Luther King, Rosa Parks, Hannah Arendt, John Rawls, Habermas, Nelson Mandela…). Després Lourdes va fer una breu presentació de Xavier Antich: nascut a la Seu d’Urgell, tesi doctoral sobre la introducció a la metafísica d’Aristòtil, 1990;  premi Joan Fuster, amb El rostre de l’altre. Passeig filosòfic per l’obra d’Emmanuel Lévinas (València, Eliseu Climent editor, 1993), autor també de La voluntat de comprendre(Arcàdia, 2016), entre d’altres; president de la fundació Tàpies i membre del Consell d’Òmnium; professor de la Universitat de Girona. Lourdes Godoy anuncià que la conferència d’Antich versaria sobre “D’on venim, on som i cap a on anem?”: les grans preguntes filosòfiques de sempre.

 

Xavier Antich va reconèixer que aquestes tres preguntes potser eren massa tocades per la desmesura. A qüestions com “On som, d’on venim, on anem”, més que respostes definitives, se’ls hi poden aportar claus de resposta per tractar d’orientar-nos; provar de compartir idees, per posar ordre o endreç davant el desconcert que vivim, perquè no sabem ni on estem ni on anem ni què ens espera, tot i que cadascú es pregunta, com pot contribuir i ajudar enmig de les incerteses, què puc fer… Des de fa un temps, cada dia passen moltes coses, cap de les que voldríem, veient el judici davant el tribunal Suprem a Madrid ens estem acostumant a escoltar un relat que intenta dibuixar i assentar uns fets dels qual ningú ni enlloc vam tenir notícies… En aquesta mena de garbuix en què ens trobem, Aristòtil ens serveix per posar ordre i saber on som. Provaré de contestar les preguntes que m’heu posat al davant “per obediència deguda”, va dir amb un toc d’ironia…

On som?No és fàcil respondre; estan passant moltes coses noves, tenim una intel·ligència limitada, no podem respondre-ho tot, hem de fer una tria respecte a les coses que passen per saber on som; allò més significatiu que serveixi per a fer el mapa de la situació i poder orientar-se. Aquesta “on som?” és una pregunta indefugible, cal que ens la fem perquè sinó el futur ens caurà a sobre; cal tractar d’entendre què ens passa; quines coses podem canviar i quines estalviar-nos de voler canviar perquè  és inútil. Som com un nen petit davant d’un mapa que no entén, del que es tracta és de sortir del lloc on som, del laberint, d’una situació que molt sovint ens desanima, ens posa de mal humor, i del qual cal eixir cap endavant.

On som? Fàcticament, som exactament aquí, a Llançà, aguantant la situació, l’embat, veient que passen coses gruixudes, que està tot estroncat; estàvem preparats perquè tot s’hagés acabat i estiguérem avui cadascú a les nostres cases, en un país molt millor, però ens trobem ací pensant com estem i com podem sortir-ne, resistint una repressió descomunal, aguantant les amenaces, els insults, els empresonaments i disposats a plantar cara, a presentar “batalla”, desitjant un futur que se’ns va estroncar i que ara mateix ens genera confusió. No sé si heu vist el vídeo d’Òmnium d’una recent campanya per la llibertat, amb la camisa blanca de Jordi Cuixart, que portava a l’acte de Montjuïc, camisa blanca (símbol de pau, d’honestedat i de puresa), discurs de ‘convicció’, una mena de ‘contracte social’, de ‘compromís’ amb la ciutadania com a ‘testament de futur’, com va proclamar Cuixart, llavors, som aquí per fer una cosa ben senzilla i legítima, “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot” (Vicent Andrés Estellés)… Resistint, aguantant, endurint-nos; la primera fase és aguantar el que hi ha, no caure, mantenir-nos drets, dempeus, perquè tots els colps van dirigits a fer-nos caure, perquè defallim, abandonem i ho deixem córrer… I tanmateix, no ho aconseguiran, cada vegada en som més disposats a lliurar la batalla de la resistència i anar endavant.

On som? Doncs, mai havíem acumulat tant de poder com a l’octubre de 2017; som aquí perquè va haver-hi una acumulació de poder insòlita en la història d’aquest País, de poder col·lectiu, de poder popular, ciutadà i institucional alhora, vam fer com a poble una cosa molt important l’1-O, però ara, hem viscut la limitació de poder més gran que hem tingut des de la dictadura, les nostres institucions malmeses, i amb la consciència que, d’aquell poder, no sabem massa bé què ens en resta des de finals d’octubre de 2017, estem dins d’un cicle depressiu, dirigit, orquestrat i planificat per l’estat; els efectes de l’aplicació del 155 no han cessat i són ben duradors fins ara mateix.

Dates significatives d’aquest període de crisi: 12 d’octubre, empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, 536 dies a la presó provisional que és una presó col·lectiva perquè són persones completament innocents; Oriol Junqueras, des del 2 de novembre de 2017 tancat a la presó, 456 dies, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn, una mica menys però més de 300 dies empresonats; també l’exili, de Toni Comín, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Lluis Puig, Meritxell Serret, Anna Gabriel, Marta Rovira, Valtònyc… Més de 200 persones, entre els quals alcaldes, investigades i encausades per exercir drets de manifestació, de reunió, per cantar, per posar-se un nas de pallasso… No obstant això, no podem amagar que hi ha la desunió entre els partits polítics, entre fraccions dins dels partits i tot se’ns complica molt; són colps molt durs que ens ha deixat estabornits inicialment i una Europa que no va respondre com volíem i esperàvem davant la brutalitat, tot i que ara mateix, amb al pas del temps, cada vegada hi ha més reaccions internacionals que s’ubiquen demanant l’alliberament dels empresonats i la necessitat d’un acord dialogat per solucionar el conflicte entre Espanya i Catalunya.

Malgrat tot, a pesar d’aquest desconcert, hem decidit com a poble que no callarem, que continuarem defensant els drets i les llibertats que volen reprimir-nos, drets lligats als de manifestació, a la llibertat d’expressió, de reunió i el dret a l’autodeterminació, un dret per molt que des de l’estat espanyol intenten limitar-lo, és d’obligat compliment inclús per a l’estat espanyol perquè es tracta d’un dret internacional reconegut que està inclòs a la pròpia constitució espanyola quan accepta les lleis internacionals, a Catalunya hi ha més de dos milions de persones que cada vegada que es posen les urnes pugen i no baixen; els que hem dit prou; més de dos milions i mig manifesten un compromís inequívoc amb el dret a decidir i amb la democràcia; estem més apoderats que mai; continua la mobilització i l’autoorganització de l’estudiantat quan fa deu anys es deia que els estudiants passaven de la política.

No hem renunciat a res, continuem amb les batalles i l’esperança intacta, perquè, cada dia, com diu Jordi Cuixart, som militants de l’esperança, segurament perquè no tenim res més, no tenim les estructures d’estat ni l’estat que voldríem, no tenim més remei que ser militants de l’esperança, és gràcies a l’esperança que som més forts que mai, tot i que els nostres adversaris voldrien que no ens enfortírem ni guanyàrem de cap manera, que perdérem l’esperança. Perquè l’esperança ens dona molt de poder, hi ha motius per actuar i, evidentment, és possible que guanyem; enlloc està escrit que no ho aconseguim perquè l’esperança treballa per allò que es vol, no és l’optimisme, és l’esperança, milers de persones dedicant-hi temps, energies, esforços, il·lusions, realitats; com  adverteix David Fernàndez, al Racó de pensar de Catalunya ràdio, “Deixem el pessimisme per a temps millors, perquè el pessimisme és la renuncia, un luxe que no podem permetre’ns”. Per això reivindiquem l’esperança, aquí i a tot arreu, si no hi ha esperança no podem fer res de constructiu, com adverteix, Ernest Bloch, a El principi esperançai al llarg de la seua obra; sense esperança hi ha claudicació i resignació, allò que passa pot ser d’una altra manera només si ens conjurem que pot ser d’una altra manera… si tenim com a referent i horitzó l’esperança, com “la utopia” de Galeano. Per a què serveix, llavors, l’esperança? Per a caminar i avançar. No estem determinats, el futur no està mai escrit i depèn de com el decidim dins d’uns marges de maniobra que hem de saber ampliar.

D’on venim?És molt important preguntar-se d’on venim per a saber on anem, però, ara i ací, ja sabem d’on venim, venim de l’1-O perquè és molt important, decisiu, i perquè el que va passar després ja no ens agrada tant. A l’1-O, hi ha ‘unanimitat’, es produeix un moment fundacional, l’aposta històrica comença l’1-O, cal tenir-ho en compte, com a País constitueix un punt i a banda, una situació irreversible; a l’1-O han passat unes coses que no es poden eliminar, per oblidar-ho caldria anihilar a més de dos milions de persones… Un poble decideix fer una cosa en contra de tot un estat que va posar tots els seus recursos per a impedir-ho; tot futur comença l’1-O; és el nostre passat fundacional, ja no és l’11 de Setembre, inaugura la possibilitat de fer coses sense demanar permís, perquè podem anar més enllà dels límits imposats per aconseguir drets i llibertats i hi vam fer amb tota l’hostilitat de l’estat en contra, d’un “estat de dret” democràtic, poc homologable internacionalment en termes democràtics. Avui mateix sortia la primera onada d’opinió pública del CEO, el 75’9 prefereix una República com a forma de Govern a una monarquia, els que estan a favor d’una monarquia són el 12%, de cada 10 persones, només una vol la monarquia…

Per tant, venim de l’1-O, tenim la propensió de convertir-lo en ‘tòtem’, perquè no és tracta només d’un dia, és tot un cicle llarguíssim de conscienciació i d’apoderament col·lectiu, insòlita en la història de Catalunya; un cicle de més d’una dècada, concretament de 12 anys, des del 2005 fins al 2017 d’acumulació d’energies, en una doble dinàmica de mobilització ciutadana auto-organitzada; una presa de consciència política que ens ha fet més organitzats i més mobilitzats: el 2005 comença l’auto-organització popular, quan es crea la Plataforma pel Dret a Decidir amb el suport de més de  700 entitats socials i un centenar d’ajuntaments a la manifestació de “Som una Nació  i tenim el dret a decidir”, el febrer de 2006. És la primera sortida al carrer explicitant voler decidir el nostre futur col·lectiu. El 2009 comencen les primeres consultes, a Arenys de Munt, fetes sense demanar permís; el 2010, la manifestació contra la sentència del TC contra l’Estatut, en fa la convocatòria Òmnium Cultural tot sol, amb la Muriel Casal al capdavant, amb el lema: “Som una Nació. Nosaltres Decidim”, es va col·lapsar el carrer i la capçalera no es va moure… Sis Onze de Setembre seguits amb manifestacions multitudinàries i absolutament pacífiques i cíviques mai vistes a Europa, la cadena humana des de la Catalunya Nord fins a Vinaròs, el col·lapse de les avingudes més llargues i importants de Barcelona, Diagonal, Meridiana, Gràcia-Aragó; el 2012 es crea l’ANC, la declaració de Santa Coloma en l’aposta per un Estat propi a Catalunya; la creació d’Escoles Obertes i els CDR que encara s’estan preguntant al tribunal de Madrid què és això? Com diria Hegel, l’autoconsciència col·lectiva posada en marxa, que accelera la història.

Enmig d’aquesta creativitat i imaginació social i política, hem de preguntar-nos, però “l’1-O el va fer el poble”? Hi hagué un impuls associatiu nascut des de la base del poble, amb una efervescència d’iniciatives mobilitzadores, però no del tot, perquè el front institucional és important, en el sentit en què les institucions catalanes s’arrengleren amb el poble, apostant per la independència. El 2011 es crea l’AMI (Associació  de Municipis per la Independència),  que va organitzar i articular més del 90% dels municipis de Catalunya. El 2012, la CUP, l’esquerra independentista entra al parlament; el 2013 es crea El Pacte Nacional per Dret a Decidir… No podem menystenir l’auto-organització popular que va permetre que passés l’1-O, així com la preparació tecnològica que es va organitzar cívicament en forma de “cens universal”, perquè encara alguns s’estan preguntant com es va fer, potser perquè no entenen què és això de la validació legal que es va fer perquè no es votés a un altre lloc, en contra de les mentides de l'”ABC” i de “La Razón”; davant de fets tan subtils, no és difícil mantenir l’esperança.

Per últim, “Cap a on anem?” Som en una guerra sense armes, estem enmig d’un conflicte llarg; Azaña (com Espartero i altres) advertia que a Catalunya calia bombardejar-la cada 50 anys; la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, deia Carl von Clausewitz. No hi ha una vida parlamentària normal d’un ‘estat de dret’, hi ha una “lògica de guerra”; Clausewitz escriu “Sobre la Guerra”, tracta de definir què és la guerra, com funciona i explicita com la guerra és aquell conflicte que té per objectiu destruir a l’enemic; no ho hem triat, però estem sotmesos a una lògica de guerra, als bombardejos en forma d’atacs judicials i mesures repressives. No obstant això, davant d’aquest emplaçament, nosaltres respondrem amb una altra lògica, no de destrucció, sinó des d’una dinàmica constructiva i de defensa dels drets humans i de la democràcia.

La guerra clàssica és una guerra de moviments, la característica és ‘la conquesta’, per la força, la presa de La Bastilla, de la Revolució francesa, es substitueix un poder per un altre, s’enderroca un poder i s’implanta un altre, el full de ruta és enderrocar per substituir des d’un atac frontal ràpid i contundent.

Ara la “guerra” és la de posicions, en molts fronts, de moltes batalles; cal estar, a la vegada, en molts fronts: el judicial,  l’internacional, el comunicatiu, la batalla política per aturar la repressió i aconseguir la llibertat (presos i exiliats); la gestió del Govern, el parlament, les mobilitzacions, la defensa dels drets humans i dels drets internacionals, defensant-los en moltes trinxeres, batalles i fronts…

Cap on anem? Cap a la reconstrucció del poder ciutadà que teníem i que ara està malmès; hi ha ritmes diversos, calendaris i objectius, però cal reconstruir el poder acumulat. No és el mateix el poder que la força; la força és la judicatura, l’exèrcit, l’IBEX-35, els ‘mass media’…, en canvi el poder només deriva de la capacitat de conjuntar la complicitat de molta gent en la capacitat de decidir; l’estat continua tenint la força, el poder mediàtic, la G.C., tota la força intacta, però ja no té el poder que ve del reconeixement de l’autoritat, per això alguns G.C, s’exclamen al TS: “Es que no reconocían la autoridad” perquè l’Estat ha perdut el poder a Catalunya; no és un poder reconegut per la majoria de la ciutadania catalana. Només tenen la força.

Quins són els escenaris possibles? No estem en l’apèndix de l’1-O ni tornarem a l’1-O, perquè som al principi d’un nou cicle per reorganitzar-nos. Després del judici, vindrà el Tribunal dels Drets Humans Europeu a Estrasburg i hem de fer un procés de reconstrucció de la força organitzativa, amb Jordi Cuixart i 163.000 socis al darrere, amb les declaracions davant el TS dient: “No només jo i Òmnium defensarem l’exercici dels drets i llibertats civils i polítics, com el dret a l’autodeterminació sinó que l’exercirem encara que siga al preu de la desobediència civil política amb l’objectiu de defensar drets fonamentals”. Sobre desobediència civil no-violenta és del que hem de parlar, més encara, d’ara endavant. Per a l’exercici de drets no hem de demanar permís, ni per a reunir-nos ni inclús per a l’exercici del dret a l’autodeterminació perquè la desobediència civil és radicalment democràtica. Davant d’una llei injusta el que cal és desobeir-la, com indiquen tots els tractats polítics a l’ús (des de Rawls a Hannah Arendt o Jürgen Habermas…); és l’eina més poderosa que tenim, “ells” que facin el que vulguin, que nosaltres també farem el que hem de fer, perquè com indica David Fernàndez “Octubre tornarà i tornarà tants cops com calgui”.

Xavier Antich evocà, finalment, la visita a la presó de Lledoners a Jordi Cuixart, la seua anàlisi lúcida advertint tres coses importants: 1) “Tot és molt greu, però tenim a les nostres mans que deixi de ser-ho perquè tenim el poder a les nostres mans”; 2) “No us deixeu intimidar”, i 3) “Fem el que hem de fer i que no us tremolin les cames”.  Una conclusió que ens convida a una reflexió serena i a una decisió ferma.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER