Un judici repressiu

judici al suprem

 Sal·lus Herrero

Al diari “Liberation”, el divendres 29 de març, s’anunciava que una dona havia sigut condemnada per adulteri al Marroc a 10 anys de presó; quan vaig llegir aquesta nova, escandalosa i intolerable, no podia deixar de recordar la situació del judici al TS i una carta de Jordi Turull, “Als meus pares”, llegida un instant abans que m’envià  per WhatsApp l’amic Vicenç Relats, director de la revista “Els Vallesos”, de Lliçà d’Amunt, prop de Parets del Vallés, el poble de Jordi Turull, que durant anys ha fet d’animador social i polític a la comarca del Vallés, que recorda el poema de Joan Oliver (Pere Quart ) a les «Corrandes de l’Exili», un dels poemes més impactans sobre la guerra i l’exili, per subratllar l’estima per la Catalunya sencera: «Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena,/ lentament, sense dir res./ Si la lluna feia el ple/ també el féu la nostra pena […] En ma terra del Vallés,/ tres turons fan una serra/ quatre pins un bosc espès,/ cinc quarteres massa terra/ «Com el Vallés no hi ha res»/ […] Una esperança desfeta,/ una recança infinita,/ i una pàtria tan petita/ que la somio completa.»

En aquesta lletra, Turull advertia el sofriment que els devia causar als seus progenitors (una forma de tortura!), quan, des d’alguns mitjans de comunicació, es condemna als presoners polítics a molts anys de presó, abans que s’acabe el judici, sense cap presumpció d’innocència, sobretot perquè els seus pares tenen 79 anys i saben sumar i restar i es dedicava a recordar tota la família que li fa costat, sense cap retret, sobretot els seu pares i la resta, entenent-se, molt sovint, sense parlar, expressant emocions amb pocs mots i alguns gestos, sense cap escarafall; lloa la seua pròpia com la millor família que podia aspirar a tenir i afirmava que si tornara a nàixer un milió de vegades tornaria a voler-los tenir i agrair-los tot el que li havien lliurat, el fet de formar-se enmig d’una dura postguerra (que s’ha allargat molt), a força de treball, estudi i defensa dels més vulnerables i remarcava els valors cristians “de base”, entre cometes (una de les seues germanes, Isabel, que em sembla que és monja, es queixava en un escrit al diari Ara, 3, desembre, 2018, que l’església no havia alçat la veu ni fet cap protesta per l’empresonament de les persones independentistes, sense haver comés cap delicte ni cap acte de violència, per complir el seu programa electoral, es preguntava al títol “On esteu, bisbes?”, els reclamava que no es tancaren al despatx com si foren una empresa que tinguera por de perdre clientela, els recordava un Jesús al servei del seu poble i els urgia a actuar, “actueu, si us plau, actueu”…). No tothom pot dir el mateix, pel que fa a la família que li ha tocat, però deu ser bonic poder dir una cosa així, sanament, ho envege; desitgem el que ens manca.

La carta de Jordi Turull als seus pares és produeix l’endemà que la Junta Electoral Central decidia prohibir que pels mitjans públics de Catalunya es puga dir “presos polítics i exiliats”, “judici repressor”, que són conceptes que es diuen a tots els mitjans de comunicació internacionals, tret dels mitjans estatals o privats espanyols; imagine que també hauran prohibit que es diga “ostatges de l’estat” o «presoners segrestats» per l’estat, presoners “no comuns” i que també es prohibirà (o no!), si es fa com a l’ajuntament del Port de la Selva que han retirat la pancarta “Llibertat Presos Polítics” i s’ha substituït per una que posa “Llibertat Peixos Pacífics”; a d’altres llocs han posat “Llibertat presos Prolífics” o d’altres expressions imaginatives per burlar les ordres de la JEC de Madrid que pren partit a favor d’una repressió estatal impulsada per un nacionalisme espanyolista absurd, ridícul, patètic, brutal i molt perillós. Perquè es tracta de la “desdemocratització”, de la involució, de l’emergència i el retorn de l’autoritarisme, de l’arbitrarietat, la injustícia i de la censura, trets essencials que apuntalaren la dictadura franquista, junt al “desarrotllisme urbanístic” (que s’ha perllongat en forma de bombolla immobiliària fins a la crisi, que és una estafa més del capital, i més enllà de la crisi, el treball a l’estranger dels migrants o temporers i la indústria del turisme de masses.

No sabem, però, si la JEC prohibirà, també, (segur que no!), que, des de l’unionisme espanyolista, es puga dir, impunement, “colpistes”, “sediciosos”, “fugats de la justícia”, referèndum “il·legal”, “rebels”, “delinqüents” o que són “uns colpistes molt pitjors” que Tejero, Armada i Milans del Bosch, que recordem van eixir amb tancs pels carrers de València apuntant a la desarmada valenciana gent i van entrar amb armes al Congrés d’Espanya, amenaçant en volar-lo amb explosius amb tots els congregats a dins, a la manera de Numància o Santa Maria de la Cabeza, Jaén, que contaven a l’Enciclopèdia Álvarez, en una èpica «sacrificial» de la guàrdia civil durant la guerra incivil on, al bàndol feixista, combatien junts els dictadors assassins Franco, Musolini i Hitler contra el Govern legítim i democràtic de la República… Aquestes acusacions i insults contra els independentistes són les infàmies habituals i impunes dels cabdills dels partits feixistes, i, també de bona part de la ‘dreta espanyola’ que ha mutat en extrema dreta i inclús arriba a intoxicar sectors importants dels barons del PSOE i IU (Cayo Lara i la reclamació de l’espoliació dels Països Catalans per poder pagar el PER…). Prohibeixen i censuren colors, llaços, símbols, senyeres oficials, drets, llibertats, mots, polítics catalans, alteració de les majories del parlament esmenant la voluntat del poble de Catalunya, interferències als mas media… Per això estem obligats a remembrar el poema de Miquel Martí i Pol: “Ja fa molt de temps que no plou./ S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula/ pels carrers i les cases./ Aquesta remor que se sent no és de vent/ Han prohibit el vent perquè no s’alci/ la pols que hi ha pertot/ i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable./ Aquesta remor que se sent no és de paraules./ han prohibit les paraules perquè/ no posin en perill/ la fràgil immobilitat de l’aire./ Aquesta remor que se sent no és de pensaments./ Han estat prohibits perquè no engendrin/ la necessitat de parlar/ i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe./ I, tanmateix, la remor persisteix”.  

Com veiem, s’enutgen els polítics espanyols davant les declaracions de polítics, diputats anglesos i eurodiputats, que es pronuncien contra la presó dels polítics independentistes que no han exercit cap violència sinó drets fonamentals o davant les declaracions d’un ex-diputat de l’SPD alemany, al TS, Bernhard von Grünberg, solidari amb Catalunya que va venir com a observador internacional pagant-se les despeses de la seua butxaca o una investigadora sobre la situació a Catalunya entre juliol i octubre del 2017 contractada pel Diplocat, el jutges no deixaven que pogueren opinar sobre la necessitat de diàleg per aconseguir de nou “consens democràtic” que permetés resoldre políticament les diferències entre l’estat espanyol i Catalunya… S’observa com els jugues tallen als “observadors estrangers” i no els deixen expressar-se si diuen «democràcia» o «vulneració de drets», com si s’esmentés la forca a casa de penjat; no deixen que la professora i investigadora britànica, Helena Catt, opine sobre si a l’informe de recerca sobre la situació de Catalunya i concretament l’1-O, 2017, hi havia hagut alguna vulneració de drets humans recollides a les seues conclusions perquè ho interpreten con una “suplantació” del judici del tribunal… En realitat, no admeten cap tipus d’opinió dissident de les seues “conviccions” polítiques, doctrinàries i nacionals, essencialistes, immòbils, pètries i l'”adhesión inquebrantable”.

 El pobre senyor von Grünberg, en una entrevista posterior al seu testimoniatge confessava que aquest judici era “una cosa de bojos”, deuria pensar que estava davant d’un judici inquisitorial increïble al segle XXI, els que no han fet res dolent són encausats, els policies i guàrdies civils que apallissaren els votants testimonien i acusen de trama criminal i greus delictes en una  falsedat i vulneració de drets fonamentals… On s’ha vist pegar, emportar-se les urnes, donar colps de puny i amenaçar amb escopetes, porres i pistoles, per votar? Als escrits falangistes de José Antonio Primo de Ribera! Tot plegat un desgavell, un despropòsit, un desori inimaginable en un estat de dret, semblant al que patiren els republicans del 39-42, posem per cas, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys acusat de «rebel·lió» per banda de jutges rebels i militars al servei de l’estat totalitari i feixista, que havien sigut els que havien assaltat el Govern de la República i a alguns Companys havia salvat… Es mire com es mire, “atroç” o ridícul, que en el català del País Valencià diem ‘coent’ (cursi, friqui, extravagant, “kich”).

Davant la pregunta del advocat de Jordi Cuixart, Benet Salellas, en el sentit si a l’informe es relataven vulneracions de drets, el president de la sala del TS, Manuel Marchena, revoltat i indignat, clamava que no podien consentir que l’opinió de la senyora Helena Catt “suplantara” el judici del TS, que això era una cosa que no podien tolerar perquè ella havia redactat el seu informe a dins d’una oficina i no ho havia vist els fets… Sí, en efecte, igual com el tinent coronel de la guàrdia civil, un tal Daniel Baena, que a facebook era “Tácito”, on tractava de ridiculitzar, burlar-se, intimidar, amenaçar i insultar els independentistes des del seu despatx de cap de comandament a Catalunya, com si fos un atracador, apuntava, mans en l’aire, “pongan las urnas en el suelo”, en una funció amenaçadora, com a força repressiva estatal contra la població catalana per a criminalitzar l’independentisme; preguntat Baena pel periodista Carlos Enrique Bayo si ell era el que gestionava els tuïts de “Tácito” va dir que ‘sí’, tot i que després va afegir que el gestionaven també altres, però això demostraria que ha mentit en el seu testimoni, i el TS va permetre que pogués dir, valorar, opinar i sentenciar sense cap restricció i retall, tot el contrari dels observadors estrangers o dels advocats de la defensa que no poden ni explicar ni argumentar i són censurats els vídeos i les seues preguntes sistemàticament; davant els mentides sistèmiques dels policies i guàrdies civils, no poden fer ús de proves claus ni fer aflorar les contradiccions entre el que diuen, molt sovint, “que no van agredir a ningú ni van veure cap agredit” i la realitat de les imatges brutals del vídeo que mostra la barbàrie i el terrorisme d’estat…

Mirant els judicis, constatem que inclús els observadors internacionals no poden opinar, perquè si són “estrangers” no poden dir la seua sobre els afers interns espanyols, com passava en la “cultura” de la dictadura franquista, és una ingerència inadmissible perquè Espanya és dels nacionals espanyols i no estan disposats a mirar-la des de fora, ni tan sols des de la “perifèria” de les altres nacions no castellanes, ni obrir un horitzó més ample més enllà de Madrid, ni contrastar el seu judici espanyol amb el d’Alemanya (Bèlgica, Suïssa…), perquè si feren això, segurament la imatge d’Spain is different”, seria massa penosa i indigerible. Els retornaria una realitat, ancorada en una tradició nacional catòlica, massa cruel, trista, obsoleta, fosca, fosca, contrareformista, inquisitorial, incapaç d’acceptar la dissidència, sense amplitud de mires, ni respecte ni reconeixement de l’altre, siga d’on siga, com un igual per poder opinar, judicar, argumentar, explicar i valorar la vulneració flagrant de drets humans a tot arreu. De nou el retorn a l’autarquia.

 Com també va mentir Baena (i tots els seus subordinats declarant des de l’ordre d’obediència “deguda” i “cega”), el cap de la guàrdia civil a Catalunya, autor de tot l’informe amb el que s’ha fet la instrucció fatal de Llarena, negant que al seu tuiter hi hagués una foto d’una serp o que no investigaven institucions o entitats i només “persones” i “fets”, quan han estat investigant entitats com el Govern de la Generalitat, Òmnium Cultural, l’ANC, el CDRs, com a mínim. Tots els informes de Baena van ser fets des del seu despatx, però el van deixar fer totes les valoracions que li va plaure, en una criminalització “de facto” de tot l’independentisme. Perquè el president del TS, Marchena, fill d’un capità de la legió, sembla tenir una extrema feblesa per les autoritats polítiques, funcionarials, militars i policials, tot i que sovint, ho hem de reconèixer, ha tallat algunes preguntes reiteratives a l’advocacia de l’estat i ha censurat alguna interpretació molt errònia de la fiscalia o del partit feixista, però sempre els dona molt més marge de maniobra que a les defenses. Perquè el que emergeix, si observem atentament, és una constant de “tics autoritaris” i “militaristes”, en Marchena, perquè no es tracta de “distintes percepcions” del relat en els testimonis, com ell afirma per a la defensa del fil conductor de l’argumentari de  les acusacions, són mentides fefaents, invents sense cap fet objectiu, falsificacions, acusacions que no se sostenen per enlloc, com les preguntes del partit feixista i algun guàrdia civil, apuntant manuals d’internet de “guerra de guerrilles”, la relació del referèndum amb el que passava al País Basc, perquè són al·lèrgics al vot i a la democràcia, que la refereixen, maquinalment, com una cosa a prescindir, “això de cartells de “democràcia” o d'”Hola Europa”, que no entenen gens, amb qüestionaments i preguntes per armes o trames criminals, que no només són preguntes capcioses, suggerents o impertinents (com va dir Xavier Melero), són preguntes indignes, miserables i ultratjants perquè no hi hagut cap element de violència, tot i que forcegen per encabir-la violentant el sentit comú.

El que passa és que Marchena és l’inventor de “la violència ambiental” o dels “perills hipotètics”, habituals als judicis polític en aplicació del dret de l’enemic,  que han estat rebutjats pel Tribunal de Drets Humans Europeu, en la sentència d'”Aturem el Parlament” i d’altres; per això, el president del TS, a més de l’arbitrarietat i l’autoritarisme, exhibeix una barreja entre prepotència i condescendència, amb expressions com “Anem a fer com que no ho hem oït”, “Vosté no té dret a parlar”, “No m’interrompesca”, “No pot explicar res”, “Com que jo tinc raó, vosté calla”, “No em done cap explicació perquè ho agreujarà encara més”… Tics autoritaris, militaristes i casernaris, propis de la tradició militar africanista i colonial, que no presagien res bo, al contrari, una immoralitat i una manca d’escrúpols enorme entre un president del TS així, un jutge Varela, gallec, que enrabiat perquè un advocat de la defensa, Àlex Solà, davant les mentides dels testimonis policials, manifesta que ja contrastaran les declaracions amb els vídeos, el jutge Luciano Varela, amb reputació d’honest i progressista, llença la llibreta amb violència contra la taula del tribunal i indignat exclama: “És una amenaça o un advertiment?”; és la immoralitat extrema de la fiscalia, en aquest cas Javier Zaragoza (però els altres igual, Madrigal, Navarro, Cadenas, d’una untuositat eclesiàstica, malignitat i perversitat gegantesca), per preguntar-li a Joan Carles Molinero, si fa no fa, si els Mossos havien fet córrer sang pels carrers per impedir el referèndum, com havien fet els policies nacionals espanyols (PNE) i el cos militar de la guàrdia civil (G.C), per demostrar, amb la sang vessada, que no havien participat en cap trama criminal per a la rebel·lió o la sedició, com li va replicar Melero, amb fina ironia; la immensa manca de fonaments democràtics de l’advocacia de l’estat, que s’interessa i pregunta si la gent que vam anar a votar l’1-O gravaven les actuacions brutals de les forces policials i militars, si els apropaven molt els mòbils a la cara, a quants milímetres de distancia… en fotre’s del tot dels més de 1066 ferits que no han estat citats a declarar. És molt difícil que davant un panorama tan tètric, espantós i groller, hi haja cap sentència justa.

No obstant això, en general, aquesta doble mesura immoral dels criteris del TS de Madrid, de permetre expressar-se i mentir als comandaments de la policia i la guàrdia civil, en engegar un ventilador com una pluja d’escombraries contra els independentistes, un autèntic tsunami de residus, una llevantada, mostra que sota unes inicials “aparents” proves de imparcialitat, la realitat ens indica que és un tribunal ‘de part’, molt esbiaixat, que es capaç de portar a tres Mossos d’Esquadra perquè davant les protestes, generalment pacífiques abans de l’1-O, es van fer un esquinç al dit o al genoll o un munt de guàrdies civils relatant protestes pacífiques davant d’algun hotel o caserna militar, inclús “insults” com “piolins” entre Mossos i Guàrdies Civils, a Lleida, com si les persones encausades al TS tingueren alguna cosa a veure o que tingués alguna rellevància dir piuets als piolins en una conversa privada de carrer davant la prepotència violenta dels policies i militars que agredien votants. I tanmnateix, el TS és incapaç d’escoltar el testimoni de les més de mil seixanta-sis persones agredides per voler votar l’1-O… Tants residus acusatoris llençats a sobre dels acusats, necessàriament, han de “tacar-los”, per molt que les defenses intenten desmuntar-les, una a una, el diluvi de fal·làcies de les acusacions arbitràries, falses, ridícules i absurdes és incommensurable… Segur que els esquitxa alguna gota d’aigua bruta, inventada “ad hoc”; és impossible eixir immune davant d’una pluja fina i grossa, plena d’excrements i redidus (franquistes!), sense aturador, d’una manera desbaratada i sense cap contenció; com una tortura xinesa que practicaven els policies de la dictadura, Billy “el Niño” i altres, condecorats per l’estat, inclús en “democràcia”. 

A més, a més, a sobre, des de la fiscalia i l’advocacia de l’estat volen encausar a les persones agredides que van presentar denúncies a la policia i la guàrdia civil per a acusar-les de delictes d’obstrucció a la justícia, quan, l’expert jurídic de la Universitat de Sevilla Joaquin Urias, afirma que és una vulneració de drets fonamentals denunciar els que han estat ferits, han anat al metge a ser curats com a víctimes de lesions… és com denunciar els migrants sense paper quan van a gaurir-se. Tot plegat, un rosari de desficacis que s’encadenen com baules d’un règim que perd qualitat democràtica i esdevé, com més va, més autoritari i surrealista, que ens recorda les novel·les de Kafka o Pirandello, Ionesco, Genet o Harold Pinter) més absurdes on mostra la crueltat, el sadisme, l’arbitrarietat de la burocràcia del poder que té impunitat i no ha de donar compte a ningú. Com els capricis i les arbitrarietats, que, al meu parer, mostra Marchena i el seu TS, amb una incapacitat per posar-se en la pell de l’altre, de mantenir l’equilibri que requereix un judici, deixar que es mostren els vídeos i que facen les preguntes que consideren les defenses que han de fer, amb una sensació d’impunitat i impermeabilitat empàtica cap als altres, des de prejudicis ideològics, de classe, d’ofici i d’origen “nacional” o “regional” de Marchena, criat a la colònia espanyola d’El Sahara i després a Canàries i a la Universitat de Deusto, com també dels jutges perquè els seus llocs d’origen és on recluten una part molt nombrosa de PNE i G.C. (Canaries, Galícia, Madrid, Salamanca, Valladolid, Logroño), perquè, és evident, mostren unes expressions i comportaments que busquen complaure als poders de l’estat i del capital, als bancs i multinacionals, com Endesa, i castigar qualsevol mínima dissidència en l’exercici de drets fonamentals, hi ha inclús membres de l’Opus Dei, una secta catòlica reaccionària, aristocràtica i d’extrema dreta que sempre ha vist l’independentisme com enemics a eliminar, inclús físicament; sembla que tot això de la democràcia “avançada”, la garantia processal i la defensa dels drets humans els importa un rave i s’ho passen per l’arc de la victòria de l’Espanya franquista. Només actuen de cara a l’aparador per tractar de sentenciar d’acord amb allò que el seu estat els ha encomanat. Són “de part” dels poderosos i ho han demostrat amb quasi totes les sentències que han fet, tret de l’absolució a Garzón per investigar els crims del franquisme, en aquest cas, L. Varela, però no sabem si per motius de ‘justícia’ o per ‘corporativisme’. He oït que el jutge Varela és estudiós de la perspectiva jurídica suggestiva de Michel Foucault “La veritat i les formes jurídiques”, “Vigilar i castigar”, “Microfísica del poder”, on s’explicita el “tour de force” entre els “poders”, l’utilització del tribunals com a una forma de guerra, “la mort de sobirà” i la redistribució de la “sobirania” i del poder i saber entre els centres i les perifèries, la noció de “normalització”, de reforma i mutació de l’ànima i disciplinarització del cos… de la contemplació de l’altre com a enemic i monstre. El problema és que a l’Estat espanyol no ha mort la monarquia i els seus jutges dicten sentència per complaure el rei i a l’estat, com a revenja contra els dissidents per tal d’augmentar el poder reial i la romanència estructural que fa possible l’herència del franquisme.      

És intolerable també que aquest estat i el seu aparell del TS, prohibesca i censure símbols, colors, pancartes, preguntes, frases, mots, lideratges polítics “escapçats”… a uns se’ls limita, se’ls escapça i invisibilitza i a d’altres se’ls permet tot perquè els jutges de la JEC i del TS i tots els mitjans de comunicació que llegeixen, estan posicionats en les trinxeres de “l’unionisme” i accepten totes les denuncies de “Ciudadanos”, inclús la necessitat de compensar el tractament que va donar TV3 a la manifestació independentista a Madrid, del 17 de març, ara han de rescabalar-ho amb un programa espacial a favor de l’unionisme, que, cas de fer-se, no veurà ni un 3%… Aquesta mirada de desqualificació i culpabilització de qualsevol catalànic, independentista, és una visió racista, en veure els altres (si són independentistes o desafectes a l’estat nacional espanyol, de matriu castellana) com a enemics a batre acusats no pel que han fet sinó per hipòtesis falses i per “perills imaginaris”, com el malalt de Molière.

 Només així, des d’una construcció imaginària per “raó de l’estat”, és pot entendre les acusacions genèriques, vagues, abstractes, inventades, farcides de prejudicis anticatalànics, com fan els racistes i els feixistes, amb els membres de la comunitat gitana o catalànica, els africans, els llatinoamericans o asiàtics, des d’una “superioritat racial” o “moral” insostenible, que no suporta cap contrast. Els mots que fan servir alguns policies: “cares d’odi”, “la massa”, “muralles humanes”, “clima insurreccional”, “polvorí”, “mirades d’odi”, “manual de guerrillas”, “guerra de guerrillas” (pregunta reiterada del partit fatxa que vol ressuscitar el franquisme), clima “pre-bèl·lic”, pre-revolucionari, després només són distensions al dit d’una mà, un colp al colze, segurament involuntari, alguna empenta, el llançament d’una ampolla d’aigua, d’un iogurt, clavells, estelades, cançons i crits de “votarem”, “Els Segadors”, “L’Estaca”… En qualsevol cas, acceptaríem que es tracta d’un “clima pre-revolucionari”, en un xoc de legitimitats i formes antagòniques d’entendre les lleis i la democràcia (una decimonònica i l’altra del segle XXI) per tal d’aconseguir més democràcia, pròpia d’una societat avançada, en l’exercici del dret a votar d’una part important de la Nació Catalana, davant d’un estat demòfob i anticatalà; des dels Països Catalans la votació s’entén com un dret a decidir per a conquerir pacíficament, més drets i llibertats. Un estat repressor i opressor que prohibeix mot, colors,llaços, símbols i polítics escollits democràticament, que els tanca a la presó o els espanta cap a l’exili, no pot ser cap estat per a Catalunya ni els Països Catalans, al contrari esdevé el drama i la riota del món civilitzat i democràtic; sense anat més lluny, al parlament del Piamont, Itàlia, quasi per unanimitat, tret d’un diputat d’un partit d’extrema dreta, han demanat que s’ature el judici del TS, que s’alliberem les persones preses i que s’inicie un diàleg i una negociació democràtica que supere el conflicte entre Espanya i Catalunya.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER