Amor i eutanàsia, un binomi que alguns no volen entendre

=?UTF-8?Q?Amor_i_eutan=C3=A0sia=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

Ajudar a morir per amor no és una contradicció, és –o pot arribar a ser- una exigència indefugible per al que ama davant el patiment irreversible i insuportable d’una persona estimada.

L’impacte de la notícia de la mort de María José Carrasco, una malalta d’esclerosi múltiple des de fa tres dècades, que darrerament havia empitjorat fins a convertir la seua vida en un infern en el que cada dia era més dur que l’anterior, ha colpejat moltes consciències.

Però el que ha fet excepcional la mort d’aquesta dona valenta ha sigut com ella i el seu marit, Ángel Hernández, han convertit el seu drama en motiu de reflexió i en eina de transformació per a totes les persones que tenen la capacitat de sentir el dolor creixent i insofrible pel que ha passat aquesta parella durant anys.

Si l’impacte que fa vint anys va provocar la mort de Ramón Sampedro, immortalitzat per Carlos Bardem i Alejandro Amenábar en la pel·lícula Mar endins (2004) va constituir una fita en la conscienciació de la societat espanyola a propòsit de la necessitat d’obrir el debat sobre l’eutanàsia, la de María José Carrasco serà una altra igual de potent.

María José i Ángel han donat prova de dues coses que els converteixen en ciutadans d’una categoria especial. Han posat a la societat espanyola davant la crua, amarga, terrible realitat d’una dóna condemnada a continuar [mal] vivint de manera indigna en contra del seu desig. Simultàniament, ens han donat una altra lliçó: el seu cas no és únic, no és excepcional en el patiment indescriptible que ens ha fet plorar en ser testimonis del dolor de dos éssers humans. Aquesta parella ens ha recordat –des del seu anonimat fins fa tres dies- que hi ha moltes persones desconegudes, de les quals no tenim notícia, que estan patint un calvari que ha fet de la seua vida un horror.

A més, eixes persones no poden rebre ajuda per a morir amb dignitat perquè l’article 143 del Codi Penal prohibeix i penalitza que un ser humà ajude un altre a abandonar aquest món, quan així ho desitja de forma conscient i reiterada. L’article 143 vol dissuadir tothom de prestar eixa ajuda sustentada en l’amor.

Cal eliminar eixe maleït article que podria condemnar a presó a Ángel Hernández per haver-nos donat mostra de com s’estimava María José. Allò que Ángel ha fet no sols no pot ser un delicte; no ho pot ser perquè allò que Ángel ha fet, senzillament, és el que qualsevol ser humà espera que qui l’estima faça per ell en circumstàncies semblants.

A més a més, cal despenalitzar l’eutanàsia i el suïcidi assistit amb la major urgència, tal i com demanen més del 87 per cent dels ciutadans. Són els representants polítics els qui han de resoldre el problema legislatiu, i ho han de fer no sols perquè és un clamor, sinó perquè és just, és necessari i és humà.

Clar que els reaccionaris de diversa mena no deixaran de posar pals a les rodes, ja siguen els blaus, els taronja o els d’extrema verdor. Pablo Casado diu que aquest problema [el de morir dignament] no existeix, mentre que Rivera s’amaga darrere la falsa coartada de les cures pal·liatives. La Conferència Episcopal, per la seua part, s’ha despenjat amb una sentència per a emmarcar: “La mort provocada no és la solució als conflictes”. No queda clar si allò que patia María José Carrasco era un conflicte, o si el conflicte és el d’Ángel Hernández amb el Codi Penal.

Tot amb tot, cal una darrera reflexió. ¿Com és que amb un suport per canviar el marc legal de prop del noranta per cent dels ciutadans encara Ángel Hernández podria anar a presó? Doncs perquè la pressió efectiva sobre els representants polítics no ha sigut fins ara suficientment forta. Perquè, com en tants altres plànols de la realitat, els ciutadans tenim dificultats per a transformar les nostres exigències ètiques en obligacions polítiques.

No hi ha altre camí que -per a aconseguir-ho- enfortir la societat civil, potenciar l’associacionisme militant, fer costat als actors socials que intervenen en l’escenari parlamentari. En aquesta batalla per morir amb dignitat, una via molt efectiva per a fer-ho és fer-se soci i recolzar públicament l’Associació Federal Dret a Morir Dignament, que des de fa molts anys agrupa aquelles persones que no sols entenen la validesa del binomi amor i eutanàsia, sinó que estarien disposades a fer el que Ángel ha fet per María José, senzillament per amor.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER