Jo acuso (La defensa en judicis polítics)

jo acuso

Sal·lus Herrero

A finals de 2018, Benet Salellas, uns mesos abans que començara el judici a la democràcia al Tribunal Suprem, va publicar a Pagés editor, el llibre «Jo acuso. La defensa en judicis polítics», amb Pròleg d’Oliver Peter i Epíleg de Jordi Cuixart.

És un llibre molt interessant que parteix de l’escrit d’Émili Zola, el 1898, quan publica un extens article en premsa titulat «Jo acuso» que posa en evidència la condemna política del capità Dreyfus, amb acusacions basades en prejudicis antisemites. Aquest text capgirarà el curs polític i judicial del cas fins a provocar-ne l’alliberament. I marcà tota una època. És el primer dels tretze processos que aquest llibre explica de la història judicial contemporània, com a mostra de les diferents maneres d’afrontar la justícia política. El llibre acompanya el ventall de casos amb una introducció sobre el dret d’excepcionalitat i la utilització de la justícia per eliminar els adversaris polítics, amb el focus posat en l’Estat espanyol d’avui. I conclou fent algunes propostes per obrir el debat imprescindible de com construir una defensa política a l’alçada dels embats judicials presents i que vindran.

Hem d’ubicar-nos davant d’un Estat que amb lleis com l’anomenada popularment com «la llei mordassa» i el procés contra l’independentisme, muta en un tomb cap al retorn a l’autoritarisme i la repressió; una mutació regressiva que s’insinua pel pitjor cantó possible, en un procés de «des-democratització» inquietant. La foto d’aquest llibre, de color sèpia, mostra la foto de perfil i frontal del Molt Honorable President de la Generalitat Catalana, Lluís Companys i Jover, Madrid, 29:8-940, número 74.154, posa la talla 1.650, nascut el 21-VI-1882 i la seua petjada dactilar, fou assassinat per la dictadura el 15 d’octubre de 1940 per ser català, republicà i MHP de la Generalitat de Catalunya, en un judici militar sumaríssim sense cap garantia jurídica, condemnat per alguns als qui havia salvat la vida a l’inici del colp d’estat militar del dictador Franco, als quals el MHP havia evitat que els condemnaren a mort. Perquè en Lluís Companys, estava en contra de la pena de mort i va fer tot el possible per protegir i lliurar volants a gent de dretes, militars i religiosos perquè no foren assassinats quan el poble de Catalunya havia aconseguit rebutjar el colpisme feixista i fer-se amb les armes de les casernes de Barcelona per defensar Catalunya.

Al Pròleg, des d’Estrasburg, novembre del 2018, l’advocat Olivier Peter, conta el cas d’un lider tàmil exiliat a Suïssa, acusat de finançar la resistència que durant dècades ha lluitat per alliberar el país, enviant diners de la diàspora mentre el seu poble era massacrat per bombes de Sri Lanka davant la indiferència de la comunitat internacional. Un moviment de legítima resistència. I a partit d’aquest cas, conclou que «un judici polític sempre és una decisió de l’Estat, que escull utilitzar el dret penal per apuntar a un activista polític o social acusant-lo d’haver actuat d’acord amb el seu compromís». Si fos per nosaltres, els càrrecs haurien estat retirats per evitar perdre el temps i desacreditar la justícia i l’estat de dret. Però ja que l’acusació s’havia dut davant el Tribunal a un home honest, estava condemnada a escoltar els seus arguments i els dels seus advocats perquè com ha dit el mestre Willard «és una llàstima per a aquells que han sembrat el vent, però que no comptin amb nosaltres per evitar-los la tempesta». Quan el Poder jutja a algú per les seues idees s’arrisca a l’enfrontament, a desmuntar les mentides de l’Estat, per desvetllar la naturalesa política de l’acusació, que allò que s’anomena justícia no és res més que autoritarisme disfressat, quan el procés de l’Estat contra els seus ‘enemics’ es transforma en un procés de l’Estat a si mateix. Quan el poder se n’adona, llavors, sovint ja és massa tard. Ja ha perdut.

El judici ofereix una tribuna per a l’opinió pública a la qual l’acusat i la seua defensa s’adrecen per sobre dels caps dels jutges; si dins de l’àmbit judicial de la sala d’audiències la correlació de forces sempre està a favor del poder que empresona, a les places, a la premsa i en la mirada severa de la comunitat internacional, l’avantatge resta entre la multitud que allibera. Peter recorda alguns casos de judici polític i remarca el cas de l’indult concedit a l’argelina Djamila Bouhired, també el de George Mattei, militant anticolonialista francés citat davant la justícia militar arran de la publicació a la revista «Les Temps Modernes» dels testimonis sobre els crims comesos a Algèria pels militars francesos quan es va presentar per primera vegada davant del magistrat va declarar «esperava aquest judici amb impaciència, ara podré donar els noms dels torturadors!». El seu procés mai tindrà lloc. O Angela Davis, acusant-la pel seu amor a les Panteres Negres empresonades, i la resposta de la mobilització popular. Agraeix a Benet Salellas i a la imprudència de la fiscalia de l’Estat que haja tingut la imprudència de portar les idees de gent honesta al banc dels acusats, com Jordi Cuixart, oferint-nos l’oportunitat de lluitar i guanyar noves batalles.

A la Introducció, Benet Salellas, novembre 2018, escriu que el 2017, amb una colla d’amigues i amics de l’esquerra jurídica, publicaven “Antígona emmordassada” sobre les principals qüestions que els havien preocupat, a ells i al moviment anti-repressiu als Països Catalans, als darrers deu anys, la fase repressiva que consideraven que estava a punt d’obrir-se vinculada amb el procés d’autodeterminació. Antígona com a símbol de la cruïlla entre legalitat i legitimitat que travessa la història d’Occident des de l’Atenes de Sòfocles fins avui, entre els lleis de l’Estat i les propostes de la ciutadania. La mordassa repressiva suposa més autoritarisme i més punitivisme, en fer servir constantment el sistema penal. En la batalla jurídica, esmenta, Benet, la intel·ligència col·lectiva i crítica davant les vulneracions de drets, els desnonaments, les expulsions de l’estranger pel racisme institucional de la llei d’estrangeria, al seu pare advocat i mestre seu, Tià Salellas, a l’advocat Jacques M. Vergès, que el 1968 va publicar “De la stratégie judiciaire” (“Estrategia judicial en los procesos políticos”, traduïda al castellà el 1970), una defensa política que havia nascut dels primers comunistes, reelaborada per Marcel Willard.

Defineix el judici polític lligat a l’exercici de la influència sobre la redistribució de poder, perquè els tribunals incrementin l’esfera de l’acció política per mantenir o modificar la balança de l’equilibri polític. El poder establert acostuma a ostentar el monopoli de l’exercici de l’acció penal mitjançant la institució d’una fiscalia més o menys dependent. Per naturalesa la justícia política s’exerceix des del poder, en aplicació de la jurisdicció penal pel seu component comunicatiu perquè té a les seues mans la llibertat i la vida en alguns casos, amb l’afegit d’estroncar la vida pública mitjançant les inhabilitacions.

Segons Otto Kirchheimer -jurista/politòelg prominent i membre de l’Escola de Frankfurt-  les principals categories  de judici polític són tres:

1) El judici polític per “delicte comú“, posem per cas, les acusacions i l’execució de Salvador Puig Antic, com a acte de força després de l’atemptat a Carrero Blanco (sense entrar al debat de si Salvador havia tingut alguna cosa a veure amb la mort d’un policia segurament tirotejat pels seus companys).

2) El judici polític clàssic, el règim incrimina la conducta pública del seu enemic amb la voluntat d’expulsar-lo de la vida pública, com el cas Bateragune, que va portar a Arnaldo Otegi i altres dirigents a sis anys de presó.

3) El jurídic polític derivatiu. S’hi esgrimeixen les armes de difamació, perjuri i calúmnia en un esforç per crear una mala reputació a un enemic polític, el cas de Valtònyc o Pablo Hasél, acusats d’injúries a la corona o d’enaltiment del terrorisme.

Es diferència entre el dret penal del ciutadà i el dret penal de l’enemic, aquest darrer va ser construït per Günter Jakobs,als anys vuitanta, que bevia de les tesis de Carl Schmitt escrit als anys trenta a Alemanya, durant l’ascens del nazisme, on defensava que hi havia un dret penal convencional per als ciutadans i d’un dret penal de l’enemic adreçat a aquelles persones estigmatitzades i caracteritzades per la seua perillositat i reiteració criminal per neutralitzar-los i aïllar-los socialment perquè no són persones amb capacitat de ser fidels al sistema jurídic vigent.

Els trets del dret de l’enemic són que no construeix una anàlisi sobre el passat ni sobre els fets sinó que anticipa i intervé de manera cautelar fins i tot abans que arribi a passar res, és un dret d’autor que se centra en allò que pugui fer en la seua condició de perillosa persona enemiga; conté una pèrdua generalitzada dels drets, de les llibertats i de les garanties pròpies del concepte del procés degut; les penes previstes per a aquesta actitud -que no els actes comesos- són d’una gravetat i desproporció que desborden les idees de ponderació, mesura i límit lligades a la idea de dret i concretament dret penal. En oposició a l’aplicació del dret de l’enemic, es remarca la importància de jutjar fets exclusivament en entendre que el dret penal no pot anticipar-se criminalitzant ni pensaments ni perills, la proporcionalitat com a idea central del sistema de penes per tal d’acostar-la a la idea de justícia i finalment les garanties processals enteses com a mecanismes de legitimació del càstig.

A l’apartat sobre el procés judicial polític a l’Estat espanyol, s’analitza com un procés criminal d’un adversari polític per raons polítiques no hi ha cap dubte que l’exemple dels consells de guerra franquistes dels anys quaranta contra la població civil pel delicte d’adhesió a la rebel·lió hi encaixen nítidament: ús dels tribunals de justícia penal per neutralitzar (o fins i tot eliminar físicament) els adversaris polítics. a gent que s’havia destacat com a militant d’una organització política republicana o haver acceptat algun càrrec públic de l’administració després de 1936. El TOP fou encarregat de jutjar totes les activitats politicosocials considerades contràries al règim de 1939 fins a 1963; uns bans a l’inici del colp d’estat advertia que els feixistes aplicarien el codi de justícia militar a tots aquells que s’oposessin a l’“alzamiento“, és a dir, tots aquells que es mantingueren fidels a la legalitat constitucional republicana. Paradoxalment, a partir d’aquell moment, els que s’havien rebel·lat contra les autoritats legítimes de l’Estat condemnaven pel delicte de rebel·lió, adhesió o auxili a la rebel·lió als que s’havien mantingut fidels a la legalitat. A Catalunya foren processats vora 82.000 processats per consells de guerra sumaríssims, dels quals més de 3.300 van ser executats.
Aquest delicte de rebel·lió aplicat a civils i concretament a l’independentisme ha reaparegut i demostra, tot i que siga ‘simbòlicament’, un fil de continuïtat, entre el marc autoritari i el règim del 78 en el sentit que es fan servir les mateixes eines del passat jurídic, tot i que la pena de mort es troba abolida per la Constitució i hi ha magistrats demòcrates. I tanmateix el procés polític no ha mort i ha reviscolat amb força, amb la supervivència de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem (òrgans hereus del TOP) i una cultura jurídica heretada del segle XIX. La separació de poders resta en mera formalitat en una aparença jurídica que només busca complaure el poder constituït, amb una formació dels nous jutges i jutgesses, extremadament conservadora, classista i poc permeable als valors de pluralisme democràtic i la prevalença dels drets fonamentals, que la Constitució proclama i, a la vegada, eludeix.
L’acusat en judicis polítics és la persona seleccionada per representar el paper de ‘boc expiatori’ del moviment polític objecte del judici, pot erigir-se en la veu d’aquest moviment i utilitzar el judici com a plataforma política per a difondre el seu missatge i programa, seguint la carta a Ielena Stàssova, el 1905, i a la resta de camarades presos per discutir els judicis polítics dels militants socialistes presos: 1) no reconèixer el dret de la Cort de jutjar els acusats i per tant, procedir a boicotejar-la; 2) no participar en el procediment judicial, utilitzar l’advocat exclusivament per explicar que el tribunal es troba mancat de jurisdicció i aprofitar la declaració final per fer un acte de declaració de principis, i 3) participar en el judici i utilitzar-lo com un mitjà d’agitació.
S’explica el ‘judici de ruptura’, que serveix per a transformar tota l’estructura del procés tal com ha estat concebut perquè la impugnació total de l’ordre establert passe al primer pla (en debatre sobre legitimitats i imaginaris polítics, en què la part acusada esdevé acusadora i el judici en termes convencionals es torna impossible), l’apel·lació al dret internacional públic i una crida a l’opinió pública, afinant al màxim el resultat cercat, amb estratègies de naturalesa política del litigi i una cert nivell d’impugnació del procés en si però que alhora discuteixin els elements de prova i les premisses de fet amb què s’ha construït el relat de l’acusació ubicat habitualment en els delictes de “traïció”, “espionatge”, “rebel·lió”, “terrorisme” o “atac a les institucions”. Els de “dalt”, quan es belluguen els de “baix”, davant els mínims moviments, es senten incòmodes, perquè temen perdre els privilegis, que creuen ‘drets’ i anhelen la immobilitat.
Repassa alguns judicis polítics històrics, el cas Dreyfus, el cas de l’incendi del Reichstag, els processos estalinistes de Moscou, el cas Companys, el cas Rosenberg, el judici de Djamila Bouhired, el procés de Burgos, el judici a Ulrike Meinhof… També algunes experiències pròpies com el cas de “l’escamot Dixan“, el judici a l’anarquisme de Núria Pòrtulas, el judici per les fotos cremades del rei, el judici d’“Aturem el Parlament”, el judici desobedient de Montse Venturós, alcaldessa de Berga, amb la defensa de Hannah Arendt de la ‘desobediència civil‘ com a estratègia col·lectiva per canviar situacions injustes quan els canals institucionals per fer-ho o no existeixen o han deixat de funcionar.
Al remat, Salellas remarca algunes conclusions i a l’Epíleg, Jordi Cuixart, l’inicia amb una frase de Rosa Luxemburg des de la presó de Breslau: “Tot, tant la societat com la vida privada, cal prendre-ho amb calma, generositat i un somriure amable“, esmenta a Henry D. Thoreau “Walden o la vida als boscos”, la desobediència com a font de progrés, a Benet Salellas i a Marina Roig els seus advocats davant el TS, la lliçó de Rosa Parks quan deia: “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven“, a Anna Gabriel quan afirma: “El judici ha de servir perquè nosaltres jutgem l’Estat espanyol”, perquè la justícia que no pot entendre la societat no és justícia, és autoritarisme. La necessitat de reivindicar la legitimitat dels actes que s’han fet per transforma la societat, recorda a la seua companya, Txell i fills, a la seua família sencera, a Òmnium Cultural i al seu amic Marcel Mauri; la visita d’August Gil Matamala i Adrià Font, a la presó i li va dir Matamala “Jordi, no ens deixem enganyar; rebel·lió vol dir armes. Sedició vol dir ferits, detinguts… Que vosaltres provoquéssiu sang… On és tot això? Quan heu repartit armes? I on és la conspiració? Si tot ho hem retransmès amb llum i taquígrafs?”; és obvi que el relat de la fiscalia és fictici i intenta practicar el dret de l’enemic; mai podrà oblidar el comiat d’August amb el puny enlaire; escriu les paraules de Sèneca al dèspota Neró: “El teu poder rau en la meva por, si jo no tinc por, tu no tens poder“. O, com ens recorda Marina Garcés, “no tenim res a perdre, excepte la por”. També s’esmenta a Juan Mª Brandés sobre el judici polític “com més resistència s’oposa més favorable tendeix a ser-ne el resultat”; i com li recordava Magda Oranich “els presos no podeu ser la proclamació de cap derrota sinó el pas útil cap a la victòria”. Fa un reconeixement a la tasca dels advocats i la coherència dels presos i preses polítiques que en circumstàncies més adverses mantingueren la defensa de les llibertats i la democràcia al conjunt dels Països Catalans i a la resta de l’Estat. Diu que tant ell com Jordi Sànchez, des de Soto del Real tenien clar que la prioritat ha de ser l’assoliment dels objectius polítics que precisament ens han dut fins aquí perquè amb Angela Davis reivindiquem: “Cal deixar d’acceptar les coses que no podem canviar, per canviar les coses que no podem acceptar”. Perquè com deia Pau Casals: “cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers”, perquè ningú ens prengui mai el somriure ni les ganes boges de viure i fem nostre el lema dels vells insubmisos al servei militar: “Hem nascut per ser lliures i no soldats”. Sempre endavant! Signat per Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural, empresonat des del 16 d’octubre del 2017. Afegesc per terminar: “Llibertat pres@s polítics i exili@ts”!. Perquè si no denunciem el muntatge de l’Estat, demà podem ser nosaltres els qui siga’m acusats arbitràriament, per raons polítiques, amb les mentides, el cinisme i la violència d’un Estat opressor que fa servir tota la seua força bruta com a eina de repressió i dominació.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER