Íñigo Urkullu: un testimoni exemplar que hauria de fer classes particulars

Urkullu

Joan del Alcàzar

És una coincidència que el dia que va morir Xabier Arzalluz, el seu successor actual en la cúpula del Partit Nacionalista Basc, Íñigo Urkullu, aparega als titulars de tots els mitjans de comunicació després la seua intervenció com a testimoni al judici que el Tribunal Suprem celebra contra la cúpula sobiranista catalana.

Arzalluz va ser un històric nacionalista basc que era flagell de propis i estranys, amat i odiat amb el mateix entusiasme, amb el seu aire de capellà carlistó (capellà era, en veritat), que no tenia pèls a la llengua i que la utilitzava amb mestratge de predicador consumat, fent servir un to amenaçador si molt convenia, o un altre de moderació vaticana quan l’ocasió ho aconsellava. Urkullu, en canvi, sense que puga negar que du imprès a foc el segell del PNB -eixe que amb la modulació diferenciada hem vist en altres lehendakaris com Carlos Garaikoetxea, José Antonio Ardanza o Juan José Ibarretxe-, es un home que està lluny de les agres i periòdiques estridències d’Arzalluz.

Elegit president del Partit Nacionalista Basc en el 2007,  en desembre de 2012 va convertir-se en el 7è lehendakari de la història de la democràcia, i des d’aleshores ençà ha aconseguit el respecte de la ciutadania basca i, també, de bona part de l’espanyola. En aquests anys en els que abunda l’histrionisme, la sobreactuació, l’exhibició de testosterona, la desinhibició amb la mentida i l’apel·lació constant a les passions més primàries de la ciutadania, un home calmat com Urkullu és rara avis.

Si algú ho dubtava ha tingut l’oportunitat de veure’l durant la seua declaració davant el Tribunal Suprem. Va parlar amb claredat meridiana del que va passar en aquells dies de vertigen; va donar compte i raó de converses, reunions, duració d’aquestes, dates concretes, telefonades i gestions que tenien com a objectiu impedir que passés el que malauradament va passar: que Puigdemont i Rajoy van sucumbir a les pressions dels sectors més radicals dels seus partits i, allò que és pitjor encara, que no van saber aturar els hooligans que havien pres els carrers i els balcons i els havien omplert de consignes agressives i banderes d’exclusió.

En un judici en el que gairebé tothom –amb honroses excepcions- malda per treure’s la pasta dels dits, maquillant, amagant o mentint en els seus testimoniatges, inclús aquells que han jurat que no ho faran, la declaració del lehendakari va ser una alenada de responsabilitat política de la bona, de la de veritat; un exercici encomiable del que ha de ser el testimoniatge en un judici tan carregat de polèmica i tensions com és el que estem vivint aquests dies. Els acusats, els qui es juguen anys de presó, no estan obligats a declarar en contra dels seus interessos, però els testimonis sí estan exigits per la llei a dir veritat.

És per això que el contrast entre la declaració d’Urkullu i les de Mariano Rajoy, Soraya Sáez de Santamaría o Juan Ignacio Zoido, va resultar brutal. A l’espolsar-se responsabilitats dels dirigents del PP va correspondre Urkullu assumint la que se’n deriva de la seua intervenció com a mediador entre les parts. Els dirigents del govern del PP van refugiar-se en la ignorància i en el repartiment de responsabilitats entre els seus subordinats, a més, clar està, de descarregar-ho tot sobre la malevolència dels acusats.  Va fer vergonya escoltar a Rajoy passar de puntetes sobre la mediació d’Urkullu, com va fer feredat el cinisme i el rictus de somriure de la seua vice presidenta, Sáez de Santamaría, o la insolvència completa i absoluta de Zoido, incapaç d’assumir ni un gram de responsabilitat davant la brutalitat policial de l’1 d’octubre.

¿Va mitjançar o no Urkullu entre Rajoy i Puigdemont per a aturar el conflicte i reconduir-lo al plànol de la política institucional?  Doncs ha quedat clar i ras que sí. Sense èxit, malauradament, però de la solvència del testimoniatge d’Íñigo Urkullu, de la claredat i la consistència amb la que va explicar les reunions i les converses amb el govern català i el de Madrid, no és possible concloure cap altra cosa.

Ara, Pablo Casado i Albert Rivera, que ataquen amb virulència a Pedro Sánchez per haver intentat reconduir la situació catalana, neguen l’evidència. El govern de Rajoy també ho va intentar, per molt que l’actual líder del PP ho negue de forma sobreactuada; o el de Ciudadanos –que reconeix la mediació-, diga que ell ni ho hauria fet, ni ho farà mai. Està mentint i ho sap.

Ara sabem, més enllà dels testimoniatges dels independentistes que seuen a la banqueta dels acusats que, com ha explicat Urkullu, Rajoy i Puigdemont volien rebaixar la tensió, però els carrers –els de Catalunya i els de l’Espanya profunda-  van imposar-se als responsables polítics. Tots dos havien posat massa carn a la graella, tots dos havien deixat arrere la lògica parlamentària, i havien fet alardó de la seua capacitat de doblegar el contrari. Quan el Parlament delega així en el carrer, malament anem.

Que sorprenents són de vegades els canvis dels cicles històrics. Durant els anys de plom, quan el terrorisme d’ETA matava sense descans i la por i les llàgrimes eren moneda corrent a Euskadi, es parlava a Espanya de l’oasi polític català. Les formes educades, la negociació i els pactes eren els hàbits de la política catalana, i constituïen l’enveja de la resta d’Espanya. Tan europea i civilitzada semblava la realitat política catalana que és impossible reconèixer-la ara.

Caldria que els nacionalistes catalans també trobaren alguna mena de PNB, alguns Urkullu, Ardanza, Ortúzar o Esteban; gent assenyada, tan abertzale, tan patriota com la que més, però també serena, respectuosa i amb una clara i conseqüent voluntat negociadora com la que ha demostrat, una vegada més, Íñigo Urkullu. El lehendakari basc hauria de posar escola o, si més no, fer classes particulars a tota la colla dirigent de la política catalana i espanyola. No li ho agrairíem mai prou si ho fera.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER