Judicis i prejudicis

sal·lus
Sal·lus Herrero        
L’altre dia davant d’una pregunta de la fiscal a un encausat al judici del Tribunal Suprem espanyol contra l’independentisme, per haver fet un referèndum sense el vist-i-plau de “l’autoritat”, per un instant vaig retornar més de 30 anys enrere i vaig copsar més clarament que un dels problemes més greus que té l’estat espanyol, és l’enorme incultura democràtica que hi ha, no s’ha cultivat prou l’esperit ni la pràctica democràtica perquè hi hagut molts pocs períodes realment democràtics, respectuosos amb les minories, reconeixent positivament el pluralisme polític i el dret a la diversitat, nacional, cultural i lingüística, al contrari el que trobem és una reiterada i deficient formació de l’esperit i la pràctica nacionalista, per suposat, espanyola, en una militància antidemocràtica, intolerant, uniformadora o assimilacionista, on la resta de nacions i cultures cal reconquerir-les, reduir-les o eliminar-les del tot, inclús mitjançant judicis inquisitorials, basats en enormes prejudicis catalanofòbics i demofòbics o en presumptes “actors” polítics “valencianos” de partits de l’ultradreta nacionalista espanyola, reaccionària i anticatalanista, que denúncien les ajudes de la Generalitat per al foment de la llengua i la cultura catalana al País Valencià, com si celebraren una caçera de bruixes i altres, també d’ultradreta (han eixit diverses versions ultres,a veure qui la diu més grossa), que preparen l’aplicació infinita i indefinida del 155 contra Catalunya, la derogació de les llengües distintes al castellà o espanyol que consideren que s’han de restringir més encara, en limitar o treure de l’espai públic, com ha fet el Tribunal Suprem espanyol en oferir una traducció consecutiva en compte d’una simultània, que explicita i demostra “el gran interés” que té l’estat espanyol per ‘promoure’, ‘defensar’ i ‘protegir’ les “altres” llengües i cultures de l’estat distintes a la castellana, com indica la constitució espanyola ( en mode blablabla), en saltar-se una llei de mínima “oficialitat” tot i que siga feta des de l’acotació, la subordinació de els “altres llengües” i el supremacisme lingüístic espanyol, com ho explica Juan Carlos Moreno Cabrera als seus assajos. Un estat espanyol de matriu castellana, sense cap reconeixement ver el pluralisme nacional, cultural i lingüístic realment existent; només intents d’extirpació i eliminació permanents de l’altre com a cos estrany.
A mitjan anys vuitanta del segle passat, la militància de la Unitat del Poble Valencià (UPV) fou cridada a una assemblea extraordinària a l’antic edifici de Magisteri de la Font de Sant Lluís, per a decidir si es pactava amb Esquerra Unida del País Valencià (el secretari general d’EUPV, era llavors Albert Taberner) o anar en solitari a les eleccions autonòmiques al parlament valencià; remembrem que a penes un any abans, a les eleccions generals del 1984, on anava Ernest Garcia com a primer candidat per la UPV i Emèrit Bono per EUPV, va aconseguir entrar a les Corts espanyoles de Madrid el darrer batlle franquista, Miguel Izquierdo, d’Unió Valenciana, i tant la UPV com EUPV van quedar fora d’aquell Congrés de Diputats de Madrid; la UPV que es presentava per primera vegada, va treure entorn a 42.000 vots… Calia traure’n molts més vots per obtenir representació parlamentària. I des d’alguns mitjans de comunicació valencians -i també per part d’Eliseu Climent- s’organitzà una creuada contra aquest possible pacte polític, amb el mateix ardor que, alguns partits ultres, ara ataquen “el relator”, “el mediador” i la necessitat del diàleg o possible acord.
Com que la decisió era molt disputada, hi havia molta discussió i confrontació interna, recorde que l’enyorat Josep Lluís Blasco, enmig d’aquella assemblea em va demanar que sol·licitara una votació secreta, perquè la gent tinguera més llibertat a l’hora d’emetre el seu vot i ho vaig fer sense pensar que més de 30 anys després, una votació secreta, bé al si d’un partit polític o al si d’un parlament, posem per cas, el de Catalunya, podia ser objecte d’interrogació penal, per banda de la fiscalia, en considera-ho com un “indici delictiu” o “prova incriminatòria” de delicte penal; la inferència de la fiscalia em sembla que ha estat, si fa no fa: si hi ha votació “secreta”, és perquè hi ha coses a ocultar, una “trama” que executa els seus “criminals” plans amagats… A la sessió de la darrera setmana de febrer de 2019, al judici del Tribunal Suprem espanyol de Madrid, la fiscal, senyora Madrigal interrogava a un dels encausats preguntant ‘capciosament’, sense que el president del TS la tallara, “eheemm, la votació va ésser secreta, veritat?”, en considerar potser que havia arrencat una confessió de culpa, de sospita, de triomf, una demostració fefaent de la culpabilitat de totes les persones encausades, com a prova concloent i irrefutable que demostrava i confirmava l’existència d’una “trama criminal”; una trama mafiosa que probablement hauria de cercar més a prop del TS, per si està a l’entramat de l’estat, a les seues clavegueres, a la Llotja del Bernabeu, al CNI, a les empreses Ibex-35 o a la guerra bruta que va iniciar contra l’independentisme el Govern del PP, amb el suport de Ciudadanos i el PSOE en la suspensió del Govern de la Generalitat i de l’autonomia catalana en l’aplicació del 155 de manera inconstitucional i arbitrària, com una arma de guerra per eliminar l’adversari polític, enverinant l’ambient, en deixar que es podrisca tot per banda d’uns “governants” de l’estat irresponsables i plens de desídia i crueltat, en afegir més llenya al foc… tractant d’apagar “l’incendi” que ells han encés amb benzina.
I és que la majoria de les preguntes de la fiscalia, l’advocacia i del partit feixista que es fan en aquest “judici esperpent” (Jordi Munoz Mendoza), en aquesta “causa general” contra Catalunya (Suso del Toro), en aquest judici vergonyós, injustíssim i ignominiós, són aquests interrogants inquisitorials que causen vergonya aliena i són un insult constant a la intel·ligència i a la humanitat democràtica. Perquè, amb unes preguntes ocioses, capcioses, retòriques, barroques i entortolligades, mostren que no hi ha cap prova del cos dels delictes que se’ls imputen, ni armes, ni alçament violent o armat, ni revolta, ni avalots, ni rebel·lió, ni sedició, ni  cap tipus de violència, ni malversació ni tan sols desobediència perquè complien el programa electoral al que s’havien compromés i aquesta decisió s’havia aprovat al parlament per majoria absoluta; a més a més, la celebració d’un referèndum no acordat amb l’estat no pot considerar-se delicte, perquè l’estat es negava a parlar-ne, perquè així ho indica el Codi Penal, es va despenalitzar el delicte de fer un referèndum sense permís, així com pel respecte als drets humans, les lleis internacionals l’emparen a tots els tractats, diguen el que diguen els reaccionaris que neguen el dret a l’autodeterminació perquè no accepten les regles de la democràcia i, com podem veure, tenen el franquisme pegat al cul i el reprodueixen a cada instant… Les acusacions són falses, inventades i delirants, fruït d’una imaginació fèrtil, des del cultiu de la ignorància i del prejudici anti-catalànic com a enemic, en aplicació de la “lògica de guerra” (Xavier Domènech). En efecte, la mobilització social i política va esdevenir una obligació ètica i política per salvaguardar la democràcia i el respecte als drets fonamentals i les llibertats per evitar la deriva de la democràcia cap a l’autoritarisme (Josep Ramoneda).
Les preguntes de la fiscalia, l’advocacia i el partit feixista, que acusa a persones demòcrates i honestes, mostren la paradoxa d’una democràcia truncada, frustrada i escapçada, visualitzen la nul·la voluntat política i la incultura democràtica d’aquests estaments polítics i judicials, que s’ubiquen en l’esfera preconstitucional, alta fiscalia, advocacia de l’estat i jutges suprems, que sembla que no saben diferenciar ni distingir gens bé les funcions del Govern, de la Mesa, del Parlament ni de la societat civil catalana, ho barregen tot en una mena de ·totum revolutum” o immensa empanada mental, en “creure” que si són catalànics alguna cosa dolenta hauran fet pel mer fet d’existir, de pensar de manera diferent als espanyols, d’expressar-se en una altra llengua per a fotre’ls o de parlar en espanyol amb aquest accent que ens delata que no som espanyols o castellans, com deien Unamuno, Ortega y Gasset i molts altres ‘intel·lectuals’ espanyols anticatalanistes des de Quevedo fins a l’actualitat passant inclús per Machado, que advertia que s’havia de desconfiat dels catalànics perquè no parlaven en espanyol; o Abril Martorell, vicepresident del Govern de Suárez que, quan venia a València, durant la “transició”, en un tarannà “molt democràtic” advertia que “el catalanisme era un càncer que calia extirpar”; s’imaginen vostés que un vicepresident del “Gobierno” estatal, per fomentar “la democràcia”, anés a Andalusia o Castellà amenaçant que l’andalusisme o el castellanisme és un càncer que cal extirpar?   I a sobre, molts dels catalànics, amb tanta cura que té l’estat per “respectar-nos” i “reconèixer-nos” en els nostres drets i llibertats, en ser “desagraïts”, no volem ésser espanyols, per molt que ens ho imposen als documents d’identitat i passaports. Això mateix ja pot ser considerat “delicte greu” o “intimidació contra l’estat, la seua Llei”, no acceptar les seues decisions i imposicions nacionals, culturals, lingüístiques, econòmiques, infraestructurals, monàrquiques i identitàries a la castellana; el sol fet de continuar parlant una altra llengua distinta a la de l’estat o en parlar en un deix que notifica i avisa, als autèntics patriotes que l’espanyol o castellà no és la nostra pròpia llengua.
Oriol Junqueres, Raül Romeva i la resta, ho van explicar molt bé a les seues intervencions davant el TS, davant sempre tenim una cadira buida, l’estat espanyol no vol cap tipus de diàleg, es nega el principi d’autodeterminació o el dret a decidir, que són principis democràtics, armes de pau, que aplega al 80% de la població de Catalunya; també ho descriu de manera excel·lent Jordi Muñoz a l’article de l’1 de març, a l’Ara, titulat “On són els independentistes circumstancials? que hi havia als primers estudis del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) de la societat catalana quan començà el procés, el 2013, on es detecta una part d’independentistes circumstancials o instrumentals; no obstant això, “la repressió desfermada des de la tardor del 2017 ha acabat d’obrir una rasa insalvable entre els independentistes sobrevinguts i l’Estat […] Veient l’aposta de l’estat per la mà dura, un part molt significativa de la societat catalana hi ha trencat, i de manera irreparable”. Aquesta és la situació d’un independentisme que augmenta, es confirma, s’aferma i es consolida, per raons estructurals, perquè en compte de tractar-ho com un conflicte polític entre l’estat espanyol i Catalunya, amb solucions polítiques democràtiques, l’estat va optar per aplicar una lògica de guerra i de terror i continua aplicant el negacionisme al diàleg reafirmant la validesa eterna i invariable del ‘demos’ espanyol (definit a la manera de la dictadura reciclada en una democràcia de cartró-pedra) i el menyspreu sistemàtic a la consideració, el respecte i el reconeixement del ‘demos’ català, de manera diferenciada i no subordinada, ni assimilada ni subsumida al si del ‘demos’ espanyol. Per això, Carles Mundó, ex-conseller de justícia, també des del diari Ara, el 24 de febrer es preguntava “Fins i tot els que proclamen que l’única sobirania és l’espanyola, què farien si, en un referèndum a tot l’Estat, a Catalunya guanyés el sí?
El que vull afegir, per últim, a la pregunta de Carles Mundó, és que, en la lògica de guerra i terrorisme a la manera espanyola (a la turca o a la sèrbia), les votacions, el respecte al pluralisme, la cultura i els valors democràtics, el diàleg, l’acord, el reconeixement de l’altre i la vigència de la sobirania de les autonomies (Javier Pérez Royo), el compliment dels drets fonamentals, la separació de poders, la vigència de les lleis internacionals, etcètera, tot plegat no té cap sentit ni validesa, tot es suspén si cal defensar la consigna de la “indivisible” unitat de la pàtria, el “tot” per la pàtria i imposar l’imperi de “la llei” del més fort, estructuralment i arbitràriament, sense cap respecte per les altres nacions no espanyoles o no castellanes (Euskal Herria, Països Catalans, Galiza), per les minories polítiques, en aquest cas, catalàniques, aplicant l’autoritarisme i la imposició permanent, per la força bruta, “por justo derecho de conquista”, d’extracció i d’extermini, com han fet en totes les colònies, ara ex-colònies espanyoles. Un tarannà imperial típicament espanyol del “sostenella y no enmendalla”, en les errades polítiques, econòmiques, culturals i judicials, on apareix una justícia autàrquica, com una monada leibiziana, en contra dels tribunals europeus, una “justícia” espanyola que judica falsament i pretén condemnar a innocents com a manera d’escarmentar l’independentisme; quan la justícia de l’estat que ens oprimeix esdevé revenja i escarni, la independència es converteix en un somni permanent a realitzar més prompte que tard, com el desig dels jueus a l’exili d’Egipte per tornar a Jerusalem o la urgència dels jueus durant l’ascens del nazisme, durant l’holocaust i després de la II Guerra Mundial per tornar a Palestina i construir una llar segura, és a dir, les ganes de tenir un estat propi i no un d’hostil, augmenten exponencialment. L’esperança de tornar realitat el somni de la independència es torna una necessitat urgent i inajornable; és el que hi ha, a major repressió, major desig per transgredir i superar un “ordre” imposat que sentim absolutament alié, caòtic, injust i arbitrari, com el nom que posa el ministre espanyol de Foment a l’aeroport del Prat, a la manera colonial i sarcàsticament, afirma que és perquè “dialoguen” els aeroports de Madrid, “Suárez” i el de Barcelona “Tarradellas”; com que no volen dialogar amb els independentistes vius, aclaparats per les pors, sembla que segueixen l’agenda de l’extrema dreta de “ni parlar-ne” (ni relators, ni mediadors, ni res de res!), encomanen el diàleg als morts, a l’espera que la mort ho solucione tot.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER