Encara sobre la crisi política a Catalunya

155

Sal·lus Herrero

Joan del Alcàzar torna a publicar un article sobre “La crisi política a Catalunya: tot és fals, menys alguna cosa” on sembla que vol mantenir una perspectiva “equidistant”, pròpia del nacionalisme progressista espanyol, tipus programa el “Gran Wyoming” o el diari “El País”, ben parcials i esbiaixats, perquè hi ha algunes errades, impossibilitats i inexactituds, sobretot en posar al mateix pla a Espanya i a Catalunya, en les crítiques semblants a una banda i l’altra, quan hi ha una desigualtat, estructural, d’armes colossal i molt desigual l’equidistància esdevé suport al més poderós i injustícia envers el més feble; caldria, al meu parer, que hagués titulat l’article, millor, “La crisi política a Espanya: tot és fals”. Tindria molta raó si afirmara que la crisi de l’estat espanyol és per un règim del 78 que s’ha tornat vell i caducat, com “Il Gatopardo”; vertaderament, una expressió d’aquesta crisi “es manifesta amb cruesa aquests dies a Madrid, concretament al Tribunal Suprem, on sota la presidència del jutge Marchena un grup d’ex alts càrrecs del govern de la Generalitat catalana i dos ex responsables d’entitats cíviques [Omniun i ANC] estan jugant-se molts anys de presó sota dues acusacions principals: la de rebel·lió i la de sedició”. al meu parer, als darrers dies, el president de la sala del Tribunal Suprem es treu la careta i com més va més el veiem com l’objecte de desig de Cosidó, en el pacte entre PP i el PSOE perquè com a fiscal general de l’estat contralés els tribunals de justícia “per darrere”, doncs protegeix les mentides i falsedats del Govern del PP i prohibeix veure vídeos a la sala que demanen les defenses, potser perquè ja té la sentència escrita i no vol que les imatges de la violència policial i militar espanyola dels vídeos li espatlle les resolucions que tenen previstes ni incomoden als seus policies i militars que duu de testimonis de la barbàrie de l’estat amb l’intent d’acusar les víctimes de botxins.

Estem assabentant-nos de moltes coses a aquest judici. Tant pel que fa a allò que expliquen els acusats, com pel que estan fent i dient des de la Fiscalia. Tot plegat, amb les preguntes dels uns, les respostes dels altres, els silencis, les omissions, les ignoràncies i els oblits voluntaris del governants espanyols (el monarca absent, que amb el seu discurs inicià el “a por ellos” reial com a cap de l’estat, el cinisme i l’indolència de Rajoy, la insolència de Soraya Sánchez de Santamaría, la ignorància culpable, la covardia i la desídia de l’ex-ministre de l’interior espolsant-se les puces de damunt…), s’està generant una impressió bastant tangible que estem davant d’un judici on tot és fals, delirant, absurd i del tot inventat per a liquidar l’independentisme a Catalunya, escapçar-lo, com declarava ufanosament la vicepresidenta SS, amb estratègies de guerra… Per tant, posar les responsabilitats del Govern d’Espanya i de Catalunya al mateix nivell em sembla molt injust, com parlar de “xoc de trens”, quan l’estat té totes les màquines de trens, avions vaixells, helicòpters, tancs i les armes i Catalunya no té cap arma més que una majoria de la població que vol expressar-se, votar i independentitzar-se, si així ho vol la majoria. Democràticament i pacíficament i no per la força de les armes com fa l’estat espanyol en maltractar-nos colonialment.

Compartesc l’observació del Alcàzar en el sentit que “la Fiscalia no està preguntant, pràcticament, per res que tinga a veure amb les dues acusacions més dures, la de rebel·lió i la de sedició” Igual com “la més que deficient instrucció realitzada pel jutge Llarena i la que no hi ha forma jurídica d’argumentar per tal que als processats se’ls puga provar que van liderar cap rebel·lia, ni cap sedició. És per això que els fiscals estan centrant-se en les altres dues acusacions, la de malversació i la de desobediència”. Tot i que al meu parer, l’instrucció de Llarena és senzillament delirant, els delictes de malversació i desobediència estan per provar i demostrar perquè votar en referèndum per molt que el Govern espanyol repetira adoctrinadorament, un milió de vegades, a la manera de Goebbels, que es tractava d’un referèndum “il·legal”, no s’inclou aquesta tipificació delictiva al Codi Penal, és possible fer una referèndum sense el  permís de l’estat i no es delicte, el 2005 es va despenalitzar, allò “il·legal” no té perquè ser delictiu… Per tant ni malversació, perquè es va pagar des de la societat civil de Catalunya, tot i que Santi Vila  afirme que foren “mecenas catalanista” que adoba la idea d’Espanya sobre el “catalanisme burgués”, quan ha estat pagat per la població independentista.. ni tampoc desobediència, perquè el TC no és cap tribunal amb cap autoritat ni moral, ni ètica, ni política, ni estètica; ja era quan va derogar els articles de la reforma de l’Estatut de Catalunya, el 2010, un tribunal deslegitimat, desacreditat, de part, anticatalanista i absolutament polititzat el servei del PP i del PSOE. Des de llavors no ha fet més que degenerar progressivament fins a una límits d’anticatalanisme i servilisme al nacionalisme estatal espanyol insuportable.

En efecte, és evident que “ni la Fiscalia ni l’Advocacia de l’Estat pregunten per cap acció violenta o cap amenaça de violència que demostre que, efectivament, des del govern català es pretenia una insurrecció convencional contra l’ordre establert. I si no pregunten és, lògicament, perquè no volen veure’s superats argumentalment pels acusats i els seus advocats. Conclusió provisional, llavors: tant de colp al pit, tant d’esquinçar-se les vestidures, i va a resultar, sembla, que tot el muntatge polític que hi ha hagut darrere del judici, tanta soflama patriòtica espanyolista, no tenen suport legal, ni jurídic, ni judicial. És una sospita que caldrà confirmar”.

Al meu parer, ni insurrecció convencional ni no convencional, la insurrecció postmoderna que s’han inventat imaginativament alguns “postmoderns” esta fora de lloc, perquè està feta des d’una frivolitat i banalitat maligna en contra del sentit comú jurídic, inventant-se teories acadèmiques espiritistes i surrealistes amb molta creativitat jurídica; evidentment, està plenament confirmada i demostrada aquesta sospita perquè hi havia molta soflama patriòtica per banda del nacionalisme espanyol, que ‘teatralment’ mostrava “indignació” i “preocupació” aparent, amb allò de “se rompe Espanya”, i quan ho deien podies observar, si miraves atentament, que s’escorrien de gust orgàsmic quan parlaven de les amenaces que arribarien a Catalunya, vagant pels forats negres apocalíptics de l’univers (Garcia Margallo i alii) i, en canvi, a Catalunya, els dirigents polítics estaven realment preocupats perquè el que volien, amb l’estratègia de fermesa, en dir ” Referèndum o referèndum”, era forçar pacíficament el diàleg i la negociació política. Les pressions intolerables, les amenaces militars, econòmiques, d’exclusió de la UE, de ruïna total, de pressions per causar i facilitar la fugida d’empreses i bancs de Catalunya, lligades a l’Ibex 35, amb telefonades inclús del propi monarca a l’empresa Seat…

Em sembla que els “excessos verbals” i “l’agitar virulent de les banderes” ‘no’ van produir-se pels dos costats, com afirmen els “equidistants”, els que estan desinformats o practiquen el cinisme. Afirma del Alcàzar que tant el referèndum com la declaració de la independència, “no eren sinó actuacions teatrals per “atemorir” el govern de Madrid i obligar-lo a negociar”. És la seua mirada, en canvi, la meua és que eren intents desesperats, ferms i audaços per seure a la taula al Govern espanyol; això “d’atemorir” sembla una apreciació pròpia dels alts funcionaris de l’estat, que cínicament, sabien perfectament que el marge de maniobra del moviment independentista i del Govern de la Generalitat Catalana era limitat perquè ells, l’estat, tenen tota la paella pel mànec, el foc, el brou, les lleis, el recursos de l’espoli i les armes i els altres no els quedava més que la paraula (Blas de Otero) i l’argumentació d’una República construïda amb el suport de l’exercit de les lletres, com diria Joan Fuster.

Afirma del Alcàzar que “Segons l’ex consellera de treball, Dolors Bassa, l’1-O no va ser “l’instrument per fer efectiva la voluntat popular”, contradient allò que abans que ella havia declarat Oriol Junqueras. Per a Bassa va ser “un acte per arribar al diàleg i a la negociació” amb el Govern [de Madrid]”. És a dir que “L’1-O mai es va plantejar com un acte concloent per a la independència, sempre es va intentar el pacte”. No obstant això, jo no veig aquesta “contradicció” que veu del Alcàzar, un, Junqueras, afirma des de la voluntat d”aplicar el principi democràtic del diàleg i de l’aconseguiment de l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’altra, Bassa, pressionada per acusacions molt greus, matisa el que en realitat va passar, que es cercava el diàleg inclús mitjançant la mediació d’Urkullu, el lehendakari del Govern basc fins al darrer moment, en contra d’un tancament absolut practicat pel Govern espanyol, tot i que en privat atenguera algunes mediacions, sense cap voluntat de diàleg seriós; hi havia alhora la intenció de decidir però de manera pactada, perquè sabien, des del Govern català, que altra cosa era molt difícil o del tot impossible.

Em sembla insultant considerar els milions de manifestants com en “eixa posada “en escena” van “actuar” molts milers de “figurants” que, aliens al que realment estava passant, estaven “convençuts” que allò que els dirigents els explicaven de la Declaració Unilateral d’Independència [DUI] i demés era la veritat vertadera. Ara sabem que no era exactament així, ni de bon tros”. Em sembla reductiu acusar la catalana gent mobilitzada de “figurants aliens al que estava passant”, o això de “veritat vertadera” en un sentit denigratori, perquè no tota la gent pensa ni pensava igual; per molt que insisteixen des del mass media en aquest sentit, com va declarar Jordi Turull, la catalana gent no són ovelletes ni està militaritzada; uns pensaven que el que s’estava fent era per a dialogar i negociar amb l’estat, a canvi de deixar-nos votar, Lluís Llach, explicava a un centenar de persones interessades a Còlera, al costat de Portbou, mesos abans del referèndum de l’1-O, 2017, que el Govern de la Generalitat de Catalunya hauria de cedir en algunes coses, que si ens independitzaven caldria fer-se càrrec de les despeses que tenia l’estat espanyol, que una separació sense acord no era aconsellable perquè causaria molts danys a uns i a d’altres i que es volia evitar… Per tant, la catalana gent, no llegeix només els mitjans de comunicació espanyols, que manipulen i adoctrinen moltíssim, sense pluralisme polític ni respecte a la diversitat ideològica, sinó que també llegeix mitjans de comunicació en català, en altres llengües (francés, anglés, italià o alemany) i té molta més capacitat de contrast, en general, que la població monolingüe espanyola; a més a més, aquesta població que es qualifica de “figurants”, injustament, tenia l’oportunitat d’assistir a les xarrades dels dirigents polítics, de l’ANC i d’Òmnium per preguntar dubtes, interrogants, inquietuds, preocupacions, etcètera, i no tothom treia les mateixes conclusions pel que fa al referèndum ni a la DUI, uns ho veien com una manera d’arribar a la independència “ipso facto” i d’altres com una manera de poder negociar amb l’estat i aconseguir arribar a acords… Ja sabem que al si del nacionalisme espanyol hi ha quasi interpretació única, unidireccional, de pensament únic, però al si de l’independentisme català hi ha molta diversitat d’interpretacions, no tothom pensa el mateix, tot i que aquest pluralisme puga dificultar la unitat estratègica per a una actuació conjunta.

El judici que emet del Alcàzar del “procés independentista”, em sembla desqualificador i poc comprensiu quan afirma que “De fet, tots els acusats, incloent-hi Oriol Junqueras i Raül Romeva, han coincidit que  la DUI va ser fonamentalment una “expressió de voluntat política”. Fins i tot, Josep Rull va ser més explícit en afirmar que el Govern no va desenvolupar la declaració, que “es va teoritzar” sobre la independència, però que mai no la van  “implementar”.  Inclús a preguntes de la fiscalia, l’ex conseller Rull va declarar que el govern de Puigdemont en cap cas va impulsar l’agència nacional d’intel·ligència catalana com tampoc va intentar aixecar o un nou sistema judicial català”. És evident que “mai” es va implementar, ni publicar al DOGC… Efectivament, això que no es va publicar ho sap tothom menys M. Rajoy, SS, l’exministre d’interior que va enviar tropes policials i militars perquè terroritzaren, colpejaren brutalment i apallissaren a la gent amb mètodes de violència de guerra i potser tampoc ho sabem que no es va publicar al DOGC tampoc la fiscalia, l’advocacia de l’estat, el partit feixista i el tribunal del TS perquè si no es va publicar, no ha existit i no té sentit judicar-los; la Generalitat catalana estava assetjada pel Govern del PP, controlada al detall, econòmicament, políticament, vigilada com en un panòptic de Bentham, amb estratègies de guerra bruta, de clavegueres de l’estat, amenaçats per terra, mar i aire… de si implementaven alguna cosa, orquestrarien una matança i els acusarien dels assassinats que causara l’estat, com ara mateix acusen el Govern de la Generalitat de la brutalitat policial i militar de l’1-O. Tot i així, malgrat que en alguns sectors i conselleries aconseguiren millorar alguna cosa pel que fa a les estructures econòmiques, d’hisenda, territori, medi ambient o d’infraestructures, per banda dels més abrandats nacionalistes espanyols se’ls acusa de “deslleialtat” i d’avançar en “estructures d’estat” sense el permís i la submissió absoluta a l’estat (Borrell et alii), i en canvi, altres, els critiquen, des de “l’independentisme” més abrandat “de no haver fet res”. Sembla que del Alcàzar, s’apunta a les critiques de dues bandes, en una “contradictio in terminis”.

En efecte el gran públic d’Espanya, ha viscut molt enganyat. Pels responsables polítics i, també, per una campanya sistemàtica de desinformació desenvolupada des de determinades i conegudes capçaleres de diaris, i també des de diverses cadenes de televisió, incloent-hi les públiques, com ara TVE [en mans del PP]”, ara bé posar al mateix lloc a la TV3 i acusar d’estar  en mans de l’independentisme, és ben injust, quan hi ha un Consell de Mitjans de Comunicació moltíssim més plural que tots els mitjans de comunicació espanyols junts i que està entre els mitjans més plurals, de qualitat i democràtics d’Europa, em sembla molt agosarat i erroni, perquè TV3 i Catalunya Ràdio, entre d’altres, han obtingut premis de qualitat i de respecte a la pluralitat que no es produeix en cap de les TV espanyoles, ni públiques ni privades; ni molts menys de respecte a la pluralitat lingüística, cultural, política i nacional que hi ha a l’estat i que els mitjans de comunicació espanyols no només exclouen i deixen de banda sinó que ataquen des de la ignorància, la desinformació i una incultura tremenda. A Catalunya Ràdio, al programes de Mònica Terribas al mati, als del migdia, la vesprada i la nit, hi ha sempre pluralitat ideològica, i presència de periodistes o polítics de l’òrbita d’En Comú Podem, PSC, C’s i PP, a més de les diverses perspectives independentistes, i gent independent i no enquadrable en cap dels dos bàndols; a més a més, els d’En Comú Podem coincideixen amb els independentistes en defensar el ‘sobiranisme’, el dret a decidir i el dret a l’autodeterminació i algun sector del PSC també, tot i que a partir del suport a l’aplicació del 155 han perdut molta credibilitat política a Catalunya…

A partir de les declaracions de L’exconseller Santi Vila ha declarat davant el Tribunal Suprem que, recordem està acusat també d’anys de presó, en sembla injust concloure que la votació d’aquell dia no passava de ser una mera “mobilització i exhibició política sense cap altre valor”; no em sembla encertat reduir la validesa d’una mobilització social, política i nacional de Catalunya de manera autoorganitzada de molt alt valor polític, a una cosa desvaloritzada, mentre l’estat aplicava una lògica de guerra (Xavier Domènech) que tornava la “democràcia” en autoritarisme estatal (Josep Ramoneda), per tant, eixir a votar i mobilitzar-se era la manera de tractar de frenar un retrocés democràtic de dimensions encara desconegudes. La gent a Catalunya va actuar amb molta decisió, valentia i fermes democràtica davant els energúmens uniformats militarment que enviava un estat repressor, violent i terrorista.

Ni rebel·lió ni sedició, ni estat d’excepció ni estat de setge perquè l’estat davant de la més mínima amenaça, hagués fet una intervenció policial i militar encara més bèstia i terrorífica que la que feren l’1-O contra la població civil indefensa i pacífica, perquè unes setmanes abans es veieren maniobres militars per l’Empordà, a la base militar de Sant Climent ses Cebes i altres poblacions de Girona; potser com a manera d’intimidar.

 

Sí, recapitulem.

Sabem que per banda del govern de Catalunya es va fer el possible per evitar el “xoc de trens” (un artefacte cognitiu inventat des de l’estat Madrid i els seus mitjans comunicatius embolicadors!) perquè el Govern de Barcelona va treballar-se fins al darrer moment en el sentit de cercar el diàleg, però des del govern de Madrid es va buscar la confrontació pública, les amenaces, la intransigència, acusant al govern de la Generalitat de tots els mals del món, en una estratègia electoralista de cinisme, hipocresia i perversió política plena de prepotència i menyspreu per l’adversari polític.

Es veritat que “hem conegut que el govern Rajoy mai no va creure que hi hagués un vertader perill de secessió a Catalunya, atés que mai va activar l’estat d’excepció, tal i com “la llei exigeix” en cas de “perill real”. Finalment, tenim sospites fundades que la Fiscalia no creu poder demostrar que els acusats puguen ser objecte de condemna per rebel·lió ni per sedició, uns càrrecs en els que els fiscals semblen no creure en absolut”. No obstant això, em sembla qüestionable això del “perill real” i “com la llei exigeix” perquè aquesta “exigència” de la “llei” pot ser interpretada de manera molt flexible, diferent i a conveniència per banda del Govern de l’estat espanyol per a eliminar adversaris polítics, a la manera d’enemics,, com sembla que ha passat, aplicant la lògica guerrera de la matriu castellana i anticatalana; per això, al meu parer, no podem ser equidistants i posar al mateix nivell als botxins i a les víctimes, als torturadors que als torturats… sense faltar a la més mínima objectivitat i justícia.

Coincidesc que molta falsedat per banda del’estat espanyol i amb el parell de coses certes que proposa del Alcàzar quan afirma que “Sabem que una dotzena de persones han passat un any de presó preventiva i encara estan sota una tremenda acusació. També som sabedors, per a concloure, que aquest empresonament continuat i injustificable segons l’opinió d’una ampla majoria de juristes experts ha provocat uns danys qui sap si irreparables en la societat catalana”… Ara bé, quan, en l’intent d’equidistància afirma que els “danys” són “paral·lels als que el sobiranisme ultra ha provocat en la societat espanyola”, no havia sentit mai això del “sobiranisme ultra”, no si és una invent de la premsa espanyola o de la pròpia collita de del Alcàzar, però el sobiranisme “ultra”, no sé si es refereix al sobiranisme dels d’En Comú Podem, dels pocs sectors del sobiranisme català lligat al PSC que s’ha espanyolitzat com a sucursal del PSOE o als sectors democràtics, socialdemòcrates o de radicalitat democràtica i socialista, respectivament, del PDCat, JuntsX Cat, la Crida, ERC o la CUP. L’acusació d'”ultra” feta des dels mitjans del nacionalisme estatal espanyol em sembla un sarcasme perquè a “ultres” no hi ha qui li guanye al nacionalisme estatal de la nació autèntica, de la pàtria i nació vertadera, ni des d’Euskal Herria, ni des de Catalunya o els Països Catalans o Galícia, podem aspirar a una mica “d’ultra”, en el sentit d’anar més enllà del que tenim estipulat, per desgràcia, al meu parer, tenim el terreny de les lleis, de l’espoliació, del finançament, del dret a decidir i del poder, en general, molt acotat, restringit, determinat, limitat, subordinat per les lleis i les amenaces estatals, policials i militars, engabiats constitucionalment i armamentísticament, perquè no tinguem quasi ni dret a protestar ni a bellugar-nos, davant la vulneració de drets i llibertats fonamentals.

En canvi, entenc que del Alcàzar analitze i critique que “Mentrimentres, el Partit Popular, Ciudadanos i Vox continuen amb la matraca de la unitat d’Espanya amenaçada, de la traïció dels socialistes de Pedro Sánchez i de com s’ha venut als independentistes catalans”… Ara bé, igualment disentisc quan s’afirma que “De l’altre costat, el sobiranisme manifesta un discurs públic que es “contradiu” amb el que estem coneixent a Madrid; un relat que controlen els sectors més radicals i que prioritza el suposat manament de l’1-O àdhuc per damunt del marc legal del sistema democràtic”. No s’entén que s’acuse, falsament, que “el relat independentista el controlen els sectors “més radicals” perquè hi ha una diversitat, cap sector té la veritat absoluta i tots els corrents independentistes necessiten trenar una unitat estratègica per eixir de l’atzucac on ens ha portat les estratègies de guerra i d’aplicació de la llei de l’enemic; això, aquesta lògica de guerra i de l’enemic, amb apallissaments i brutalitat innecessària, amb empresonaments i exilis que s’acarnissen amb la majoria de la població catalana, duu a una certa radicalització democràtica en l’exigència de tenir un estat propi per defensar-nos d’un estat que ens tracta com a enemics a batre a tots els àmbits.  Afirmar el marc legal del sistema “democràtic”, al meu parer, és no dir res, perquè el marc legal democràtic ha de supeditar-se a les lleis internacionals i al respecte als drets humans, que l’estat espanyol va signar i estan recollits com a referents bàsics, tot i que es vulneren i es neguen a conveniència per a reproduir “las leyes fundamentales del movimiento” i per a garantir la permanència de la monarquia del Regne d’Espanya, que no ha obtingut cap vot, com a hereu de la dictadura, i diu que les seus lleis, normes i constitucions, a conveniència i profit reial, estan per sobre de la democràcia… Unes lleis que no siguen democràtiques, basades en decisions lliures, no poden qualificar-se de legítimes; perquè unes lleis que s’imposen i ofeguen la democràcia són injustes i s’han de canviar o ser civilment desobeïdes (John Rawls).

Al meu parer, malgrat el que afirme del Alcàzar, des de l’exigència de responsabilitats i culpabilitats a les dues bandes “de l’Ebre”( com diu), des de l’intent “d’equidistància”, són els partidaris del quant que pitjor del nacionalisme estatal espanyolista, els qui tenen la paella pel mànec, i no vacil·len a mentir i a manipular a tothom en el seu benefici. Algun dia caldrà que la part majoritària de la societat –espanyola- reaccione i, a més a més, demane responsabilitats per tant de mal com han causat i volen continuar provocant en negar la possibilitat de diàleg i negociació, entre Espanya i Catalunya, amb mitjancer internacionals acreditats, per trobar una solució política que només es pot resoldre civilitzadament, democràticament i pacíficament, votant i des de l’exercici de la voluntat popular de la majoria de la població de Catalunya en aplicació dels drets humans, els tractats internacionals pel dret a l’autodeterminació i el respecte al pluralisme i al dret de les minories. El que caldria investigar també, sobretot, és la participació del CNI en els atemptats a la Rambla de Barcelona i Cambrils perquè molta gent a Catalunya tenim la convicció moral que l’imam de Ripoll que treballava per al CNI, va ser un actor decisiu amb ajuda potser d’aquest organisme policial i militar que hauria de tenir i tenia informació reservada que va amagar als Mossos d’Esquadra i potser fou causat per l’estat per tal de frenar el referèndum i poder aplicar l’estat d’excepció després d’un atemptats tan greus, que sembla que hagueren pogut ser més greus encara si no els arriba a explotar les bombones de butà a Cambrils unes setmanes abans del referèndum… Perquè el que siga Catalunya, en el present i en el futur, ho haurà de decidir la pròpia ciutadania catalana i no des del Madrid borbònic, extractiu, centralista, d’un estat corrupte i en descomposició que viu de l’espoli i de l’opressió de les seues perifèries nacionals no espanyoles [o no castellanes].

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER