La prudència i el realisme no són traició. Ni a una ni a l’altra vora de l’Ebre

2 CDR Catalunya

Joan del Alcàzar

Prudència i realisme són, tant en política com en altres circumstàncies de la vida, dues virtuts que convé tindre sempre en ment. Les circumstàncies excepcionals que vivim a propòsit de la crisi catalana les han convertit en imprescindibles, tant per al govern de Madrid com per al de Barcelona.

Que a Catalunya hi ha un sector que voldria ulsteritzar el Principat és una evidència, tal i com reconeix el diari ARA, un mitjà sobiranista que aposta per un catalanisme que ha sigut històricament inclusiu, profundament democràtic, convivencial i europeista. Però n’hi ha més, d’evidències. La de que el procés català ha fet ressorgir a Espanya, amb potència i sense complexos, una extrema dreta que estava electoralment ancorada sota les sigles PP, i que ara navega en solitari constituint una amenaça extraordinària per a les properes eleccions –totes elles- en la mesura que ha reviscolat la idea d’una Espanya inequívocament castellana, autoritària, centralista i enemiga de qualsevol interferència nacional que vaja més enllà del ”sano regionalismo”.  També podem apuntar –com a tercera evidència- la reactivació de les tensions entre els socialistes respecte de la crisi catalana, propiciada pels barons territorials que acusen Pedro Sánchez de connivències amb els sobiranistes catalans i d’estar fent-los concessions que consideren traïció a la seua idea d’Espanya.

Ara, després de l’amarga derrota a Andalusia, els socialistes de Sánchez s’han vist obligats a canviar parcialment el discurs, endurint-lo, tant per oferir una imatge de major fermesa com per a intentar trencar el front independentista, obligant tant al que queda del PDCat com a ERC a desmarcar-se i a aïllar els partidaris dels avalots que volen donar raons als neofeixistes de Vox i als falcons del PP i de Ciudadanos per allò del quant que pitjor, millor.

Tanmateix, els socialistes espanyols cometrien un greu error, tàctic i estratègic, si es deixaren arrossegar per l’espanyolisme radical i abandonaren el difícil paper que han d’interpretar en l’escenari actual de les Espanyes. No hi ha més alternativa que una nova articulació de l’Estat –que encara està per definir- amb les diverses nacions hispàniques, però és clar que el nombre dels federalistes per kilòmetre quadrat a Espanya és molt baix a hores d’ara. Tot amb tot, caldria molta prudència i molt de realisme en el PSOE i, també, en la resta de les esquerres existents a Ibèria.

Per a l’independentisme català hi ha una frase mítica dels anys de la Transició: “Que la prudència no ens faci traïdors”. La va pronunciar un dirigent històric del republicanisme, Jordi Carbonell, en un acte de l’Assemblea de Catalunya a Sant Boi, l’11 de setembre de 1976. La màxima és magnífica com a encoratjadora en moments excepcionals en els que, com era el cas, el franquisme encara estava en condicions d’amenaçar i espantar els demòcrates –a Catalunya i arreu Espanya- que tenien la ferma intenció d’acabar amb ell. També darrerament s’ha fet servir la dita de Jordi Carbonell per recolzar i empentar el desafiament sobiranista que acaba de creuar una ratlla de la mà del president Torra; una ratlla, la de plantejar la via eslovena, que –malgrat haver sigut negada després- ve fer explícit que el Molt Honorable ha abandonat qualsevol mena de contacte amb la realitat.

No cal dedicar-li massa atenció a posar negre sobre blanc les diferències entre 1976 i 2018, i n’hi haurà prou en recordar que després de la mort del dictador la voluntat democratitzadora de la ciutadania catalana era aclaparadora, total i completa, mentre que ara la societat del Principat està trencada per la meitat. A hores d’ara, la prudència i el realisme no sols no convertiran ningú en traïdor, sinó que ans al contrari el que cal és que bona part dels dirigents del sobiranisme tinguen el valor de plantar cara a aquells que, amb el president Torra al front, han decidit conduir Catalunya cap a l’abisme.

Seria bo i convenient que Torra i els que li fan costat llegiren l’article de Kepa Aulestia, un home lliure de tota sospita d’espanyolisme, que va escriure a La Vanguardia: “L’independentisme ha traçat un arc inèdit en arquitectura, compost d’estructures disjuntes que per moments semblen la mateixa cosa. L’arc independentista no se suporta ni a si mateix, i molt menys està en condicions de sostenir la construcció d’una república pròpia. El més desconcertant del seu dibuix és que no se sap amb exactitud on comença i en què s’acaba”. No seran pocs els qui estaran d’acord amb el basc des de les files sobiranistes a Catalunya.

És possible, encara que improbable, que Catalunya s’independitze d’Espanya en un futur, algun dia. Potser això passe, però no serà ni ara ni en un temps pròxim. Ni la força social de l’independentisme, ni la fractura que travessa la societat catalana, ni la realitat política espanyola, ni l’europea, fan que siga factible una declaració unilateral d’independència. Un Catexit a la valenta és inviable, ara per ara si més no, i els seus promotors haurien de preguntar-se moltes coses només observant el que està passant amb la senyora May i la seua gestió del resultat del que va ser una bogeria irresponsable del seu predecessor Cameron.

El diari ARA, que de vegades juga a la puta i la Ramoneta, editorialitzava dies arrere amb dues idees clares: una de crítica a Pedro Sánchez i al PSOE per no desmarcar-se de la dreta espanyolista, i altra tot cridant l’atenció del secessionistes a propòsit del pèssim negoci que podria resultar de fer caure el govern actual de Madrid.

Tot i entendre que per al govern de Sánchez la situació catalana és molt complicada, i després d’assumir que l’independentisme ha comés errors [“que són magnificats per la dreta”, diu el diari], l’ARA entén que Pedro Sánchez ha de resoldre un dilema: o intentar “consolidar una majoria de canvi a Espanya amb una aliança entre l’esquerra i els nacionalistes” o, contràriament,  “fer d’escolanet d’una dreta que frisa per arribar al govern, acabar amb l’estat de les autonomies i imposar la seua agenda retrògrada i regressiva”. El que no diu l’ARA és que, ara per ara, eixa aliança de la que parla és impossible d’assumir per a l’esquerra d’àmbit estatal en la mesura que des de Catalunya no s’accepta cap altra cosa que no siga l’autodeterminació.

A més a més, el sobiranisme pateix una pugna a tres bandes entre l’heterogeni sector que constitueixen Crida/PDCat [amb Torra i Puigdemont més Artadi en un equilibri inestable], la més homogènia ERC [que té el seu líder a la presó des de fa massa] i la franja més radical i essencialista dels independentistes anti-sistema [CUP/CDR]. Tots tres estan patint, amb distinta intensitat, fortes contradiccions internes alhora que competeixen entre elles per ser la referència hegemònica en el camí cap a la república.

Des de la vora independentista alguns haurien d’afanyar-se a rectificar eixa estratègia del tot o res. Potser estan infravalorant els recursos de l’Estat i aquests són molts i poderosos. La societat està trencada al 50/50, la qual cosa nega qualsevol legitimitat en l’escenari internacional als secessionistes. A més, si realment volgueren una negociació amb l’Estat, haurien d’entendre que en una negociació mai s’ha de xifrar l’èxit en aconseguir una cosa que l’altra part no pot donar. Ara bé, si no es vol negociar, sinó que allò que es vol és imposar-se, no es pot seure a la taula de negociació amb un recolzament de només eixa meitat de la ciutadania, sinó que s’ha d’anar amb una majoria incontestable al darrere que, ara per ara, està prou lluny. N’hi ha molts, entre els secessionistes, que fa temps que això ho tenen clar.

El diari ARA, al mateix editorial també sosté l’altra idea assenyalada, i diu que des de l’independentisme també s’ha de calcular el risc de fer caure Pedro Sánchez “i obrir la porta a una eventual majoria de dretes entre PP, Cs i Vox al Congrés espanyol”, i això perquè “aquest escenari seria molt pitjor per a Catalunya, ja que el 155 que va aplicar Rajoy seria una anècdota en comparació amb el que somien Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal”. L’editorialista de l’ARA entén, amb bon criteri, que “la primera obligació dels independentistes és la defensa de les institucions i no posar-les en risc”. La prudència, i el realisme, comptat i debatut, haurien de fer-se explícits en els discursos i l’acció política efectiva de, si més no, els segments més assenyats dels partidaris de la independència de Catalunya. De cap manera preservar les institucions catalanes del risc efectiu de l’arribada al poder d’una dreta venjativa i re-centralitzadora seria trair l’independentisme; seria, contràriament, un exercici virtuós de prudència i realisme.

Reconforta constatar que en un diari independentista es pose negre sobre blanc que, contràriament a allò que defensen els sectors més radicalitzats, no és ni paregut el que significa tindre Sánchez a La Moncloa del que significaria tindre Casado o Rivera i amb el suport de Vox. Haurien, llavors, de valorar i acollir les possibilitats d’entesa que pot oferir Madrid, analitzant els costos que la situació a Catalunya han tingut per a l’esquerra estatal en general i per al PSOE en particular en les recents eleccions andaluses; així com les que podrien tindre en les pròximes que van a desenvolupar-se durant 2019.

Les esquerres hispàniques, és a dir el PSOE, Podem i les seues confluències, però també ERC, Compromís i d’altres organitzacions de l’Espanya perifèrica haurien de parar compte en l’anàlisi que recentment realitzava Paul Mason –originalment a The Observer- a propòsit del Brexit i el Partit laborista britànic. Davant el laberint en el que, a propòsit del problema, es troba el partit de Jeremy Corbyn, fa una pregunta clara i concisa al propi partit i ofereix una resposta igualment explícita. Són una pregunta i una resposta que, en relació amb el problema a Catalunya, també podria formular-se al partit dels socialistes espanyols [i a la resta dels partits de l’esquerra hispana]. És aquesta: A qui representa el Partit Laborista avui? [A qui representa avui el PSOE?] La resposta hauria de ser evident, diu Mason: “Als que estan disposats a anteposar dades contrastables enfront de prejudicis, als que volen lluitar per la justícia social i salvar la globalització reduint la seua intensitat, als que no es presten a tirar als seus col·legues d’altres races sota el tren de la xenofòbia. El Partit Laborista representa les dones i no els misògins. Als internacionalistes i no als nacionalistes”. Doncs sí, d’eixa mena hauria de ser la resposta de les esquerres al desafiament, al laberint de la crisi d’Estat que patim a Catalunya. Prudència i realisme també a les esquerres és el que fa falta.

A les dues vores de l’Ebre són imprescindibles.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER