Per combatre el feixisme

Francisco-Franco-costat-dAdolf-Hitler_1850825080_46213990_399x224

Sal·lus Herrero

Rob Riemen al seu llibre «Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme», editorial Arcàdia, 2017, traduït per Auke Oosterhoff, comença amb una citació de Kierkegaard, «O això, o allò»: «La nostra època fa pensar en la desintegració de l’estat grec; tot continua existint i, tanmateix, ningú ja no hi creu. El lligam espiritual invisible que li donava validesa s’ha esvaït, de manera que tota l’època és a la vegada còmica i tràgica, tràgica perquè està desapareixent, còmica perquè continua existint». Antonio Gramsci ho deia de manera semblant  en caracteritzar les èpoques de crisi, “allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de nàixer”; quan alguns creien que podíem forjar “un altre món possible”, ara veiem com un altre, molt pitjor, també s’acosta i truca amenaçadorament a les nostres portes. Un món més inquietant, amb més complexitat, incerteses i riscos.

A la Introducció, Riemen, explica que el 2010 va publicar al seu país, els Països Baixos, un assaig amb el títol «De eeuwige terugkee van het facisme» [L’etern retorn del feixisme], en un moment en què ja veia clarament que un moviment feixista estava aixecant una altra vegada el cap; si ho feia en un estat de benestar com els Països Baixos, s’adonà que al segle XXI es podia produir en qualsevol lloc. Hi ha qui prefereix dir-li ‘populisme’, però Judith Shklar, investigadora de la Universitat de Harvard al final del seu estudi sobre la teoria social de Rousseau «Men and Citizens [Homes i ciutadans] critica l’ús del mot «populisme» per ser un terme molt relliscós, confús i que serveix per a cultivar la negació que el fantasma del feixisme torna a freqüentar les nostres societats i per negar que les democràcies liberals han esdevingut just el contrari: democràcies de masses desproveïdes d’esperit democràtic. Negar que el feixisme està ressorgint o donar-li un altre nom al bacil, que descriu Albert Camus a la novel·la «La pesta», és un fet que no es vol reconèixer fins que es fa inevitable, però això no ens hi farà més resistents, sinó tot el contrari, adverteix Rod Riemen al seu assaig.

La primera raó, segons Riemen, la ciència i la tecnologia es fan servir com a ‘solucionadors’ per resoldre en el futur els problemes actuals més greus, però la ciència i la tecnologia mai no seran capaces d’aportar una comprensió completa de l’ésser humà amb els seus instints i anhels, virtuts i valors, ment i esperit. Però la classe política té una comprensió de la societat limitada pel paradigma científic i utilitarista], per això molt sovint les arts, la filosofia, la història i les humanitats són ignorades i excloses perquè no interessa una ciutadania crítica davant el poder i el retorn del feixisme que es basa en la ignorància.

La segona raó per la qual  el retorn del feixisme i la pèrdua de l’esperit democràtic costa d’acceptar és la vergonya de l’esquerra política que abraça la tradició de la Il·lustració. Aquesta actitud respecte als seus «articles de fe», sobre el «progrés humà», «la [bondat natural», «la racionalitat», les institucions, els valors polítics i socials com a pilars principals d’una societat justa, sempre farà difícil reconèixer l’impacte que tenen en la condició humana la voluntat de poder, els anhels, els desitjos i els egoismes. La qüestió és que els éssers humans som tan irracionals com podem ser racionals, i el feixisme és el conreu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: ressentiment, odi, xenofòbia, desig de poder i por. Davant d’un Europa feixista, el 1933, el president Franklin D. Roosevelt sabia que «L’única cosa de la qual hem de tenir por… és la por mateixa» perquè les societats dominades per la por són molt receptives a les promeses falses de la ideologia feixista.

La tercera raó és la ignorància, davant les crisis, les inseguretats i les amenaces de terror o de guerra, causes reconegudes d’un clima de por, la força dominant en la nostra societat és la simplificació i l’estupidesa organitzada.

Al seu altre llibre de Riemen, «Adel van de geest: een vertegen ideaal» (Noblesa d’esperit: un ideal oblidat), publicat en castellà com a «Nobleza de espíritu. Tres ensayos sobre una idea olvidada, Arcàdia, 2006, el capítol final «Tingues coratge», està dedicat a la vida d’un antifeixista excepcional, Leone Ginzburg, jueu rus, nascut el 1909; quan era un infant la seua família va migrar a Itàlia, als divuit anys va traduir «Anna Karenina» de Tolstoi a l’italià, la seua passió era transmetre i fer accessible l’esperit europeu a traves de la literatura i va crear la revista «Cultura» per fer lloc a la diversitat de camins als quals la gent pot recórrer durant la seua cerca de la veritat, de si mateixos i de l’existència humana. Va convertir la transmissió de la cultura europea en l’obra de la seua vida. Quan Mussolini va arribar al poder, va exigir que tots els professors signessin una declaració de lleialtat, sota pena de perdre la feina. De mil cent professors que hi havia, només deu es van negar (!) a signar. Leone Ginzburg va ser un d’aquests deu; es va unir a la resistència per defensar la cultura i la llibertat, fou detingut i deportat; després de l’enderrocament de Mussolini, Ginzburg va tornar a Roma per combatre els nazis, que el van detenir i torturar fins a la mort. La darrera carta que li va enviar a la seua esposa, a penes tenia 35 anys, li deia: «No pateixis gaire per mi. Imagina’t que soc un presoner de guerra; n’hi ha molts, sobretot en aquesta guerra, i la gran majoria tornarà a casa. Esperem que jo sigui dins d’aquesta majoria, eh, Natalia? Petons, petons i més petons. Tingues coratge». El coratge, com Sòcrates, de ser savi i just, de cultivar l’ànim per a ser lliure, perquè una vida sense llibertat és una vida buida i còmoda, sense sentit i en última instància sense amor. Natàlia Ginzburg ho sabia i va continuar l’obra del seu marit, el 1960 va publicar «Les petites virtuts» on escrivia: «Pel que fa a l’educació dels fills, crec que no se’ls ha d’ensenyar les petites virtuts sinó les grans. No els hem d’ensenyar l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap als diners; no la prudència, sinó el coratge i el menyspreu del perill; no l’astúcia, sinó la franquesa i l’amor a la veritat; no la diplomàcia, sinó l’amor al proïsme i l’abnegació; no el desig de l’èxit, sinó el desig d’ésser i de saber», hi ha traducció a la nostra llengua catalana d’Elena Rodríguez, a Àtic dels llibres, 2015. El conreu de les petites virtuts, la mesquinesa, les banalitats, el ‘kitsch’ l’estupidesa té tot a veure amb el feixisme.

Riemen ens insta a remembrar i aprendre 5 lliçons de la història: 1) la de Primo Levi ” Va succeir contra tota previsió: un fet increïble, va succeir que tot un poble, un poble civilitzat que acabava de sortir del floriment cultural de la república de Weimar, va seguir un xarlatà, un personatge que avui dia només fa riure; i tot i així Adolf Hitler va ser obeït i aplaudit fins a la catàstrofe. Va succeir i, per tant, pot tornar a succeir”; la d’Adorno, “L’unica veritable força contrària al fenòmen d’Auschwitz és l’autonomia personal, la capacitat de reflexió, l’autodeterminació, no sumar-se, no assimilar-se i, en lloc de ser una persona sense caràcter, tenir personalitat i un esperit independent”; la de Winston Churchill “Haurem de construir uns Estats Units d’Europa […] la idea espiritual d’Europa mai no morirà, perquè nosaltres la farem reviure”; Thomas Mann, “Cap conferència, cap mesura tècnica, institució jurídica o idea d’un govern mundial aconseguirà acostar ni un mil·límetre el nou ordre social, si no es crea primer un clima espiritual diferent, una nova sensibilitat envers la noblesa d’esperit” i, per últim, la lliçó d’Albert Camus: “La història té potser un final; la nostra tasca, tanmateix, no és d’acabar-la, sinó de crear-la, a imatge d’allò que d’ara endavant sabem que és vertader […] ¿És possible refusar eternament la injustícia sense deixar de proclamar la natura de l’home i la bellesa del món? La nostra resposta és afirmativa. Aquesta moral, alhora insubmisa i fidel, és en tot cas l’única que il·lumina el camí d’una revolució vertaderament realista. Mantenint la bellesa, preparem aquell dia de renaixement en què la civilització posarà al centre de la seva reflexió, lluny dels principis formals i dels valors degradats de la història, aquesta virtut vivent que fonamenta la comuna dignitat del món i de l’home […].” No podem oblidar mai que el feixisme té les seves arrels a Europa, en la “nostra” cultura de la inconscient societat de masses. “Aquí” hi va haver les fábriques de la mort i aquí va poder produir-se el terror totalitari i els assassinats industrials. Aquí, a Europa, en aquesta societat amarada de ressentiment es va cultivar -i es cultiva de nou- la por a la llibertat (Erich Fromm) i l’aversió a tot el que és diferent.

Federico Fellini, director de «La Dolce Vita» i «Amarcord», amic íntim de Natalia Ginzburg, va rememorar la seua pròpia vida, tot fent al·lusió que, durant un breu període, va ser membre del moviment juvenil feixista, i va arribar a la conclusió següent: «El feixisme sempre sorgeix d’un esperit provincià, d’una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent, per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància, a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l’èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d’autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d’avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d’un partit antifeixista, perquè en tots nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho…». El feixisme actual, a diferents estats, fa una crida a restituir la «grandesa» o la «primacia» dels nacionals, el fals retorn a un passat fora de l’abast o a un futur paradisíac, és el contrari de les grans virtuts que reclama Natalia Ginzburg i la capacitat humana de superar-nos a nosaltres mateixos, de tenir imaginació i empatia, de viure en la veritat, de crear bellesa i fer justícia. Aquesta és la grandesa d’honorar la dignitat de tots els éssers humans. Aquesta és l’essència de la civilització democràtica. El significat d’aquestes paraules, «democràcia», «llibertat», «civilització», és més important que mai, ara que ens enfrontem al virtuosisme de les mentides i a la tergiversació del significat de les paraules, que forma part de la naturalesa del feixisme, com analitza Riemen. A “El procés” de Kafka, hi ha una escena on el sacerdot defensa l’autoritat de la seva església en un retorn a l’Edat Mitjana i diu “No ho hem d’acceptar tot com a veritable, només cal que ho considerem com a tal”. A la qual cosa K. li replica amb raó: “La mentida s’eleva a fonament de l’ordre mundial”. Hi ha una citació de W.H. Auden “All I have is a voice/ To undo the folded lie” (Tot el que tinc és una veu/ per desfer els plecs de la mentida), al primer capítol sobre “L’etern retorn del feixisme” i hi ha una altra citació de Whalt Whitman, al segon capítol sobre “El retorn d’Europa. Les seves llàgrimes, gestes i somnis”: “Sigui com sigui que hagi estat el cas en èpoques anteriors, l’ús vertader de la facultat imaginativa als temps moderns és donar una vivificació última als fets, a la ciència i a les vides comunes, dotant-los amb els esplendors i glòries i la distinció definitiva que corresponen a cada cosa real, i només a les coses reals. Sense aquesta vivificació última, que només el poeta o un altre tipus d’artista pot donar, la realitat semblaria incompleta, i la ciència, la democràcia i la vida mateixa, serien en definitiva inútils”, de “Fulles d’herba”.

El retorn del feixisme sempre és possible, inclús adornat dels millors enganys, per construir un món encara pitjor, però mai no és inevitable. Les lleis de la història no existeixen ni són inexorables. És el poder de la llibertat humana d’anar contracorrent i de canviar el Zeitgeist [l’esperit del temps]. Això és el que Frederich Nietzsche volia que sabéssim quan al seu «UnzeitgemäBen Betrachtungen. Von Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben» [Consideracions intempestives. Sobre l’ús i abús de la història per a la vida] va escriure que no hem d’acceptar el poder cec de l’actualitat i que, en comptes de conformar-nos amb tota aquesta cultura hipòcrita i sorollosa del nostre temps, haurem de convertir-nos en lluitadors contra aquesta època dominada molt més per la quantitat que per la qualitat. Allò que deia Wittgenstein cap al final del seu «Tractatus logico-philosophicus»: «Tenim la sensació que fins i tot quan ‘totes les possibles’ preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals». Les grans preguntes de la vida [inclús amb l’ajuda de la ciència i la tecnologia] sobre el sofriment, la malvestat, la felicitat, la consciència, la tragèdia, la justícia social, l’autoconeixement, sobre allò què ens fa més humans i sobre els significats de la vida per saber-la llegir i examinar més atentament, tant a les nostres societats coma les nostres vides, la perspicàcia per combatre l’estupidesa, les misèries i el feixisme que ‘retorna’ (tot i que mai ha marxat del tot) mostrant el rostre més fosc i pervers dels humans… Hem de treballar a favor dels drets humans i socials sense badar ni deixar-los de banda, perquè cap democràcia es sosté sola sense el debat, l’organització cívica i social, una formació democràtica de l’opinió pública, el cultiu dels valors democràtics i una pràctica participativa consolidada per tenir el control sobre els poders i sobre les nostres vides, per debatre col·lectivament i decidir sobre allò que ens afecta i concerneix; poder autodeterminar-se individualment i socialment.

Rob Riemen, viatja a Itàlia, a Sils Maria per allotjar-se al Grand Hotel  Waldhaus, on es van allotjar Nietzsche, Thomas Mann, Hermann Hesse, Rilke, Einstein, Marc Chagall, Otto Klemperer… aquest Hotel es va convertir als segles XIX i XX en el Parnàs europeu, la residència dels esperits europeus més brillants, entre els quals també esmenta Paul Celan a la recerca d’Adorno per debatre sobre si era possible o no fer poesia després d’Auschwitz…
Riemen reflexiona sobre la “nostàlgia”, la substitució dels valors pels poders, de Dostoievski i el clam per la justícia d’Ivan Karamazov que no pot acceptar ni acceptarà que el dolor i el suplici inflingits a una nena innocent, el seu patiment i les seves llàgrimes  es justífiquin i s’eixuguin amb la suposada promesa d’un cel, de la futura harmonia amb Déu, així com el poema de Rilke “Dies de tardor” on conclou Riemen que potser el sol cultural d’Europa s’ha post  i sobre el possible o impossible retorn d’Europa, sobre el futur de l’ideal de civilització europea; decideix marxar a un altre hotel, l’Schloss Waldersee, a dos-cents quilòmetres al nord-est del Grand Hotel Waldhaus, on el seu propietari, Wolfgang, organitza simposis internacionals de debat interdisciplinar sobre per què l’elit intel·lectual alemanya va ser tan receptiva al nazisme? Per què a Alemanya van ser precisament els jueus qui van convertir-se en el blanc d’aquell odi tan gran? Quin lloc es donarà a l’islam al continent europeu? Quina és l’ètica de la tecnologia? Etc. Quan Riemen truca a Wolfgang per preguntar-li si tindria habitació al seu alberg, li comenta que la seva telefonada era una “serendipity” (una causalitat afortunada) perquè l’endemà començava un simposi sobre el tema “Què es pot esperar d’Occident?”. Un dels ponents acabava de ser baixa i Riemen el substituiria per parlar de què pot oferir Occident al món en els camps de la ciència i la tecnologia, la democràcia i la cultura europea. La seua tasca seria engegar la discussió sobre el paper i el significat de la democràcia, sobre el destí de la democràcia occidental.

Aquest llibre contra el feixisme, escrit des d’un liberalisme polític basat en l’humanisme europeu més reeixit, és una eina més per combatre’l; també s’adverteix del risc de limitar els coneixements a una ciència i tecnologia que sovint esdevenen o poden tornar-se ideologia, com advertia Habermas a “La ciència com a ideologia” i inclús s’alerta d’un retrocés involutiu governamental que minoritza la filosofia, potser per eliminar-la, i exclou o fa minvar les humanitats, la història i l’art al sistema educatiu. Per això, anota Riemen, sobre la necessitat de recuperar les humanitats i la capacitat crítica, però no trobe necessari contraposar les humanitat a les diferents ciències. Al meu parer, no cal menystenir cap ciència ni una tecnologia, que, instrumentalment i ‘idealment’, es pot posar al servei de la justícia social, de la redistribució de recursos, de l’eliminació de la pobresa, de la conservació d’ecosistemes i de la protecció dels drets de tots els éssers humans sense cap discriminació ni exclusió en la millora de les condicions de vida. No obstant això, cal tenir en compte les paraules de Thomas Mann al seus discursos als Estats Units durant la II Guerra Mundial relacionant democràcia i dignitat i advertint: “Si mai el feixisme arriba als Estat Units, ho farà en nom de la llibertat”. A l’Estat espanyol, afegesc jo, els feixistes, que durant la ‘transició’ rebutjaven el pas de la dictadura a una democràcia (controlada encara per l’Exèrcit, els tribunals, la policia franquista sense cap reforma), ara, molt sovint, inclús es proclamen, emfàticament, més “constitucionalistes” que ningú i creuen, doctrinàriament, que l’aplicació autoritària i simplista de les seves lleis, interpretades a la manera de Carl Schmitt (amic-enemic), es pot fer encabir tota la vida, la dignitat i la diversitat que hi ha més enllà del seu autàrquic ordre jurídic espanyol, desacreditat a tot Europa per la flagrant vulneració de drets fonamentals, de la llibertat d’expressió, de manifestació, de reconeixement de la diversitat i el dret a proclamar, pacíficament i democràticament, l’autodeterminació dels pobles.



País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER