No ens hauríem de deixar atropellar d’aquesta manera

montoro rajoy

Gustau Muñoz

El PP està intentant fer fracassar el govern del Botànic per tots els mitjans, legals i no tan legals. No soluciona ni de lluny la qüestió del finançament injust que patim, que ha esdevingut una mena d’arma de destrucció massiva . Un instrument fantàstic que permet una ingerència constant, ofegar l’acció de govern, emportar-se recursos valencians i no tornar-los o si de cas tornar-los amb interessos. Això té un nom, que no agrada perquè sona demagògic, però de vegades és la realitat, són els fets, el que és demagògic. Sí, estafa, frau, furt, robatori…

A més, el govern central, amb el beneplàcit del PP botifler de Bonig i companyia, recorre al Tribunal Constitucional totes les lleis valencianes importants, destrossant d’aquesta manera  l’autonomia política i la capacitat legislativa del Parlament autònom. ¿Espanya, l’estat més descentralitzat del món? De cap manera! No amb el PP, no amb la seua política recentralitzadora, no amb les ingerències legislatives, no amb el 155 de facto aplicat als  valencians. El que no varen guanyar a les urnes el 2015 volen guanyar-lo ara amb martingales legals, recursos al TC, intervenció de Montoro, displicència de Rajoy, i tot amb l’amenaça d’una via molt més dura, com la que anuncien els plans de la FA-ES d’Aznar/Isabel Álvarez de Toledo. España una. I s’ha acabat…

El desafiament és molt gran. Algú s’estranya que a Catalunya hagen dit que ja n’hi ha prou?

Pot estranyar que a Catalunya un gran moviment social i una majoria electoral hagen dit que fins ací hem arribat? En les pitjors condicions de restricció de drets, el 21 D ha tornat a guanyar l’independentisme. S’equivoca molt qui interpreta el resultat com a mostra de la condició “mestissa” i coses així de Catalunya. Totes les societats són “mestisses”, totes estan més o menys dividides, totes –excepte on regna la pau dels cementeris o hi ha una dictadura declarada o encoberta- estan migpartides en qüestions importants. Així els EUA, França, Alemanya i la resta. A Corea del Nord tot és unanimitat, sembla. A la Xina i a Rússia hi regna una gran harmonia i unitat, hi ha molta cohesió…

El vot a Ciudadanos s’hauria d’analitzar bé. Hi conflueixen molts factors i moltes variables: s’hi ha desplaçat el vot de dretes, el vot dels funcionaris estatals de tota mena, el vot “cosmopolita” que no se sent còmode a Catalunya, el vot dels qui angoixats davant el multiculturalisme de les àrees metropolitanes voldrien defensar-se’n com a espanyols, amb el suport “per terra, mar i aire” dels poders fàctics econòmics, de determinats serveis i dels mitjans de comunicació espanyols… Res d’això tanmateix no treu mèrit o importància a un triomf democràtic. Per bé que relatiu i en veritat minoritari.

En aquest context el perill com sempre és que el País Valencià acabe pagant els plats trencats. Voldrien –sembla- ofegar in nuce el nostre autogovern i desplegament nacional i cultural. Així actuen Montoro i Rajoy, el TC i la legió còndor de secretaris d’Estat i d’advocats de l’Estat… amb recursos constants i ingerències permanents, detraient recursos i fent promeses sobre les infraestructures pendents amb terminis mai acomplerts. Semblen insinuar –i no cal ser gaire malpensats- que les farien, si de cas, quan i si tornen a governar ells…

Per si fos poc el poder empresarial mira de fer fracassar també el programa del Govern del Botànic, democràticament elegit, en un tema cabdal: el retorn a la xarxa pública de l’Àrea de Salut de la Ribera. Ruixen els mitjans amb molts diners en una campanya permanent d’assetjament a la Conselleria de Sanitat. Atenció! També ací es juga la realitat i el futur de la democràcia i l’autonomia.

Al final fa la impressió que volen traslladar a l’opinió pública allò que va deixar anar en un dinar de Nadal el navilier i president d’AVE Boluda: “El Botànic no ha fet res, només això de les bicicletes…”.

Que millor que no deixar-li fer i després carregar-li les culpes! Boluda vol ara tornar a la presidència del Reial Madrid. A la Llotja del Bernabeu. On es fan els negocis. On es remenen les cireres. El somni daurat de tota la vida dels burgesos valencians. València se’ls queda menuda. Són així, i més ara que ja no poden especular amb la impunitat acostumada…

Ximo i Monica hauran d’espavilar. Han estat massa complaents. I Podemos haurà de fer un pensament. Ací hi ha una majoria social que no pot ser atropellada d’aquesta manera.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER