És tossuda la realitat de la Catalunya mestissa

GRA245. BARCELONA, 05/04/2017.- La líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, se dirige al presidente de la Generalitat, Carles Puigdemont (2i), durante el pleno del Parlament de esta mañana, donde ha coincidido con el líder de los populares, Xavier García Albiol, en exigir al presidente catalán que "no haga perder más el tiempo a los catalanes" y que convoque inmediatamente elecciones en Cataluña. EFE/Andreu Dalmau

Joan del Alcàzar

Passades les eleccions del 21D, tan singulars per les raons conegudes, és l’hora de fer balanç d’allò que els ciutadans han dit a les urnes. Amb una participació històrica, prova de tant com es jugava a la cita democràtica, els electors han dibuixat una Catalunya política que és clarament binària, tossuda i capficada en el problema identitari fins al punt que aquest minimitza qualsevol altre com ara els d’arrel social i econòmica.

1) Programes. Quins programes? ¿Qui ha parlat de programes polítics més enllà del binomi “independència i república catalana” per un costat, i “Catalunya és Espanya”, per un altre? Ho han intentat els Comuns de Xavier Domènech, amb poc d’èxit i, molt més tímidament, els socialistes encapçalats per Miquel Iceta, els quals -es mire com es mire- han fracassat en la missió que s’havien adjudicat [Nota: és l’hora que el PSOE revise la seua posició respecte del tema Catalunya].

Va dir Íñigo Errejón, amb una metàfora molt celebrada que en un partit Barça-Reial Madrid ningú aposta per l’àrbitre, referint-se a l’espai defensat pels Comuns. No sé si la metàfora és tan feliç, francament, perquè els seus correligionaris catalans no podien unir-se ni als hooligans del Madrid ni als del Barça. Què podien haver fet?  Una cosa és que l’electorat no estigués per a subtileses, que és indubtable, però un altra era deixar-se arrossegar pel clima de polarització asfixiant de la campanya electoral. Temps al temps, que els Comuns tenen, molt probablement, un paper de futur a jugar a Catalunya.

2) Resultats. Qui ho havia de dir, que Ciutadans anava a ser l’opció més votada, la primera força a Catalunya i a les vint ciutats més poblades del país. Massa comboi i massa abraçada ens va mostrar la televisió la nit electoral. Comprensible en el cas de Ciutadans i de Junts per Catalunya, però incomprensible en el d’ERC, PSC, Comuns i CUP.  Del PP no cal parlar, que aquests han decidit suïcidar-se fa temps de la mà de García Albiol per tal de no veure la realitat. Rajoy entendrà que el problema no pot resoldre’s a base de jutges i policia? [Nota: potser s’ha acabat allò que la mà dura a Catalunya els hi donava vots a la resta d’Espanya, que Ciudadanos is coming].

Ciutadans guanya, però no s’entén tanta felicitat perquè no governarà en cap cas. És un partit tan aïllat a Catalunya que ningú vol pactar amb ell [com li passa al PP a la resta d’Espanya], així que per guanyar encara més pes haurà d’esperar les municipals de 2019 i, mentrimentres, dedicar-se a gestionar en Espanya la mossegada que li han pegat a M. Rajoy i el seu partit. Els de JXCat, encapçalats per un Puigdemont que cada dia que passa sembla patir l’agreujament d’alguna síndrome estranya, van aparèixer aliens a la realitat: Ciutadans, un partit tan espanyolista com el PP, si no més, els hi havia guanyat i, a més, continuen dependent d’un soci tan incòmode com la CUP per a renovar la presidència de la Generalitat; i això a despesa del que diguen els jutges, que encara queda corda judicial i molta. Encara i així, tot eren besades i abraçades dels directius de la candidatura. ¿Per què tanta festa, si el partit més votat, per primera vegada en la història, havia sigut el partit anticatalanista canònic?

Des de la riba contrària tampoc hi havia massa per celebrar. L’independentisme ha guanyat si fem la suma, que caldrà validar realment al Parlament, de la llista de Puigdemont, ERC i les CUP. Això vol dir què, amb una participació de rècord, no existeix la majoria silenciosa [espanyolista] de la que es parlava sovint des de Madrid. Tothom ha votat i els resultats són els que són: en vots i en escons. En democràcia la legalitat per a la constitució d’un govern la dóna el nombre d’escons que recolzen un candidat; però, la legitimitat dels vots és molt important. És per això que podem concloure que el país està partit gairebé per la meitat, agrade o no. Fracturat quasi al cinquanta per cent, la qual cosa no és sinó una conseqüència de que Catalunya és una terra plural, moderna, complexa, heterogènia, és a dir mestissa. I com a tal ha de ser governada. Ningú, absolutament ningú pot dir més que parla en nom del poble de Catalunya, com si aquest subjecte polític fos únic i homogeni.

Pel que fa a l’esquerra política catalana, molt especialment ERC, un darrer apunt: haurien de fer-se mirar què fan arran d’ara. Tant de girar al voltant de l’eix identitari, deixant de costat qualsevol altre, que a Catalunya han vençut la dreta dura i la dreta pura. Tot un èxit, si se’ns permet el sarcasme.

3) Reaccions dels actors polítics. Tots han reaccionat com espanyols de caricatura, practicant amb furor allò del “sostenella i no enmendalla”. Les veus dels dirigents han sigut perseverants amb els seus discursos previs a la cita electoral. Puigdemont, alié a la realitat més evident, li ha demanat a Rajoy seure en qualsevol país d’Europa [sic] per negociar, i el president espanyol li ha respost que ell parlarà quan convinga amb qui siga president de Catalunya, per a dir-li que es pot parlar de tot tret d’allò que no cap dins el marc legal vigent [sic]. Realment resulten decebedores totes dues respostes. També perilloses. ¿Que no n’han tingut prou amb el xoc de trens i en totes les seqüeles d’aquest que venen produint-se, si més no, des d’inicis del setembre passat?

4) Què fer a partir d’ara? Doncs no en queda altra: primer que res cal acceptar la realitat de que existeix mitja Catalunya independentista i altra mitja que no ho és, i a continuació cal fer política. Els responsables de les diverses organitzacions partidàries han de veure què fan, que per a això estan i cobren tots els mesos. Tants errors, tants dèficits de comprensió, tant d’entestar-se en les posicions pròpies ignorant les dels altres, ens han conduït on estem. Ells hauran de saber què s’ha de fer per a eixir de l’atzucac en el que fa massa temps es troba la situació política a Catalunya. Caldrà aceptar, d’entrada, que la realitat és molt tossuda i que, a més, Catalunya és mestissa, com totes les societats modernes i avançades. Caldrà acceptar simplement això i, a continuació, negociar i pactar com eixir del forat.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER