2017, l’any en què ens oblidàrem de massa problemes greus

2018

Joan del Alcàzar

No, no ha estat un bon any. Han seguit morint dones a mans d’homínids que tenen els testicles al crani; han seguit morint migrants que fugien de les guerres, de la fam o de l’esclavitud; hem vist com s’ha estret la mordassa sobre llibertats bàsiques que l’esbombada Constitució reconeix; hem continuat amb la devaluació interna per la via dels salaris i la precarietat; hem interioritzat que milers dels nostres joves han de fugir lluny a buscar el que no troben ací, i això ens ha empobrit en tots els plànols; hem seguit amb les retallades pressupostàries en tot allò que dóna contingut a l’obligació redistributiva de l’Estat; hem assumit que el llindar de la pobresa està per sobre de la ratlla econòmica de milers de llars; hem deixat fora de pla la corrupció sistèmica d’un partit, el que capitaneja M. Rajoy, malgrat que cada vegada s’eleva més la xifra del que han robat; hem assistit impassibles a la devaluació de la Unió Europea, cada vegada més gripada per lamentables regustos nacionalistes; hem… ¿de quants grans i greus problemes de la nostra societat podríem parlar?

Què hem fet durant aquest any que ara agonitza? Per descomptat el balanç no pot ser satisfactori per als que seguim considerant que l’eix polític de la nostra societat és -o hauria de de ser- el polític i social, i no l’identitari. Molts han acabat adscrivint-se a un dels dos blocs cada vegada més antagònics, més polaritzats, en un escenari en el qual la qüestió de portada, la notícia d’obertura, ha estat el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya; és a dir, la picabaralla entre els nacionalistes espanyols i els seus homòlegs catalans. D’altres, molts menys, ens hem mantingut en la incòmoda i injuriada posició de no adscriure’ns a cap dels dos blocs. Una opció que molts han qualificat, amb el desig d’insultar, d’equidistants, és a dir, dels que practiquen l’equidistància.

Doncs no, senyores i senyors. No és equidistància ni cosa que li semble. Tampoc és cansament, que estaria justificat per cert; és ràbia i desig de rebel·lia contra una tendència dominant en l’escenari polític. Els uns i els altres han tapat les vergonyes, la seua corrupció i les seues polítiques antisocials, amb la seua bandera particular i s’han emboscat en les seues pàtries respectives. Tot apunta, a més, que pretenen seguir per la mateixa senda.

Seria bo que 2018 ens portés un canvi de tendència, un gir radical en les prioritats polítiques. El 21D català ha donat el resultat que ha donat, així que els que tenen l’obligació de gestionar, que ho facen. Però ningú hauria d’oblidar que hi ha molts altres problemes greus als quals cal atendre.

Seria bo, necessari fins i tot, que els que no estem interpel·lats pels essencialismes nacionals ens marcàrem com objectiu de l’any atendre aquests altres assumptes estructurals que ens afligeixen com a societat. Cap d’ells es resoldrà de manera espontània, així que més ens val sortir del bucle que ha estat 2017. Cal dir que els auguris no són favorables, així que hi haurà que dedicar esforç i ganes a canviar el clima de cansament i desesperança que 2017 ha imposat en la nostra societat.

No obstant això, el futur no està escrit, així que 2018 és un gran repte per a tots aquells que no estem d’acord amb el que ha sigut 2017.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER