Quintà, l’inexplicable

quinta

Àlex Gutiérrez

El desconcertant desenllaç de la vida d’Alfons Quintà casa amb la seva trajectòria pública, plena de giragonses no sempre fàcils d’entendre. Periodista, advocat i oficial de la Marina Mercant, el seu nom salta a l’arena pública com a periodista estrella del diari El País i primer delegat del rotatiu a Barcelona, tot i que ja anteriorment havia estat a Ràdio Barcelona, promovent els espais en català de l’emissora. Va ser també assessor científic de la Gran Enciclopèdia Catalana i col·laborador del New York Times, Associated Press, France Presse i el diari Tele/eXprés.

Seves són les informacions d’El País sobre el cas Banca Catalana que posen contra les cordes Jordi Pujol a principis dels anys 80. Per això sorprèn –i desferma teories conspiratives d’índole diversa– que l’aleshores president de la Generalitat el designi director d’un dels grans projectes de la legislatura: posar en marxa una televisió nacional per a Catalunya. Quintà és també el primer director de TV3, un cop es posa en marxa. Però ho és només cinc mesos. El 24 de juny, abandona la casa, en un capítol encara per il·luminar. És una etapa intensa. Hi ha qui el recorda alçat sobre la taula de direcció, expeditiu i volcànic: la tramuntana de la seva Figueres natal, convertida en home. Anys d’excursions en el seu vaixell, per distensionar la tropa.

Lluís Prenafeta –una de les dues persones, junt amb Jaume Casajoana, que atrau Quintà al pujolisme– li encarrega, tanmateix, un altre projecte important. Es tracta d’El Observador, l’intent de Convergència d’eixamplar la seva base social amb un diari escrit en castellà, un cop consideraven que tenien els electors catalanoparlants ben servits amb l’Avui. De nou, Quintà lidera el projecte, però l’abandona sobtadament, quan el destitueixen menys de dos mesos després que surti el primer exemplar del diari.

Trobem Quintà al cap d’un temps com a col·laborador de l’Avui –de nou recala en un bastió del pujolisme– com a columnista regular, fins al 2005. Allà hi deixa lliscar algunes de les seves dèries, com ara l’anticomunisme o una certa fascinació pels aparells d’estat dels EUA. La seva prosa es recargola i la incomoditat de la seva relació amb l’entorn de CDC que l’havia acompanyat durant dues dècades es fa evident.

I, llavors, arriba la ziga-zaga definitiva.

L’any 2003 –any en què CiU descavalca de la Generalitat– Quintà es nega a participar en els actes del vintè aniversari de TV3. Comença a fer pública la seva incomoditat per haver impulsat el projecte. En renegarà fins al punt que, en un article de tot just aquest febrer, declararà: “Ara sento vergonya per haver tingut a veure amb aquella TV”. Comença una guerra oberta contra el Pujolisme. I contra Mas, a qui considera un home de palla al servei d’obscurs interessos nacionalistes. Denuncia la presumpta dependència dels mitjans catalans respecte el poder públic en un article d’El Confidencial de 2008, tres anys després de deixar de ser opinador fix l’Avui. Participa en els actes que el PP organitza per desacreditar el Tricentenari. És membre fundador de Crónica Global, un dels diaris més hostils al catalanisme. Participa també en el llançament de Debat.cat, que representa l’òrbita més unionista del PSC. I, a Catalunya, dispara unes columnes incendiàries des del Diari de Girona, abundoses en adjectius, on ataca amb regularitat la TV3 que ell mateix havia impulsat, els Mossos d’Esquadra o Convergència en general.

Un ad’aquestes columnes carrega contra el sistema sanitari (i, de retop, contra la visió utòpica dels defensors de l’Estat propi): “Els independentistes diuen que amb la secessió tot s’acabarà de seguida. De moment, fins i tot hi ha persones que poden deixar de ser ateses per familiars seus, quan personalment alguns serien l’única cosa que desitjaríem”. Aquesta columna acaba amb un últim paràgraf que ara cobra una pàtina de macabre presagi: “Aquell que mori intentant agafar la mà de la persona a qui estimi sempre obrarà millor que aquell que no ho intenti. En definitiva, morir tots ho farem. Els que tindrem sort serem aquells que en fer-ho tindrem en les nostres mans aquelles en les que somniem i desitgem. Hi haurà sort? ‘Chi lo sa?’ Però és preferible a la millor assegurança d’enterrament”. La columna es titula “La sort de morir agafant la mà estimada”.

 

Publicat a Ara.cat (19 de desembre de 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER