Hi ha més d’una veritat a contar en l’angoixant història d’Alep

Isis fighters in Falluja

Robert Fisk

Els polítics occidentals, els “experts” i els periodistes s’afanyen a reiniciar les seues narratives en els pròxims dies, ara que l’exèrcit de Baixar al-Assad ja ha recuperat el control de l’est d’Alep. Descobrirem si els 250.000 civils “atrapats” a la ciutat de veritat eren tants. Sentirem molt més sobre per què no van ser capaços de sortir quan el govern sirià i la força aèria russa van començar el seu ferotge bombardeig de la part oriental de la ciutat.

I aprendrem molt més sobre els “rebels” als quals Occident -els EUA, la Gran Bretanya i els nostres amics talladors de caps del Golf– han vingut donant suport. Aquests inclouen al-Qaida (àlies Jabhat al-Nusra, àlies Jabhat Fateh al-Sham), la “gent” –com George W. Bush els anomenava– que va cometre els crims contra la Humanitat a Nova York, Washington i Pennsilvània l’11 de setembre. ¿Se’n recorden de la Guerra contra el Terror? ¿Se’n recorden de la “maldat pura” d’al-Qaida? ¿Se’n recorden de totes les advertències dels nostres estimats serveis d’intel·ligència i seguretat al Regne Unit sobre com podia portar al-Qaida el terror a Londres? Se’n recorden?

No quan els rebels, inclosa al-Qaida, defensaven bravament l’est d’Alep; no ho feien. Perquè se’ns estava teixint una potent narrativa sobre heroisme, democràcia i sofriment, una història de xics bons contra xics dolents tan explosiva i deshonesta com les “armes de destrucció massiva”.

En els temps de Saddam Hussein –quan uns pocs sosteníem que la invasió il·legal de l’Iraq portaria a la catàstrofe i a un sofriment fora mida, i que Tony Blair i George Bush ens estaven portant pel camí de la perdició–, se’ns exigia sempre mostrar la nostra repugnància per Saddam i el seu règim. Havíem de recordar constantment als nostres lectors que Saddam era un dels Tres Pilars de l’Eix del Mal.

Doncs ací torna el mantra de sempre, que hem de repetir fins a la sacietat per evitar l’habitual correu ple d’odi i el maltractament que es dispensarà avui a qualsevol que s’atrevesca a eixir-se’n de la versió autoritzada de la tragèdia siriana, profundament distorsionada:

Sí, Baixar al-Assad ha destruït brutalment vastes zones de les seues ciutats en la batalla contra els que volen enderrocar el seu règim. Sí, aquest règim té un sens fi de pecats en el seu haver: tortura, execucions, presons secretes, assassinats de civils i –si incloem a la milícia siriana, teòricament sota control del règim– una esgarrifosa versió de la neteja ètnica. Sí, hem de témer per les vides dels valents metges de l’est d’Alep i de les persones que han estat sota la seua cura. Qualsevol que haja vist el trepig a què va ser sotmès el jove tret de la fila de refugiats que fugien d’Alep la passada setmana per part dels homes del servei d’intel·ligència del règim, hauria de témer per la sort de tots aquells a qui no es va permetre creuar les línies governamentals. I es pot recordar l’ombrívol informe de l’ONU sobre els 82 civils “massacrats” en les seues llars en les últimes 24 hores.

Però ha arribat l’hora d’explicar l’altra veritat: que molts “rebels” als quals ha estat donant suport Occident –i a qui la nostra absurda primera ministra Theresa May va beneir indirectament quan es va postrar davant els talladors de caps del Golf la setmana passada– es compten entre els combatents més cruels i implacables del Pròxim Orient. I tot i que hem estat plorant per les atrocitats de l’Estat Islàmic durant el setge de Mossul (un esdeveniment massa similar al d’Alep, encara que ningú ho diria llegint les narratives habituals), hem ignorat a propòsit el comportament dels rebels d’Alep.

Fa només unes setmanes, vaig entrevistar una de les primeres famílies musulmanes escapades de l’est d’Alep durant un alto el foc. El pare acabava de rebre la notícia que el seu germà havia estat executat pels rebels perquè ell havia creuat la línia de front amb la seua dona i el seu fill. Va condemnar els rebels per tancar les escoles i col·locar armament a prop dels hospitals. I no era un sequaç del règim: fins i tot deia sentir certa admiració pel bon comportament de l’Estat Islàmic (EI) en els primers dies del setge.

Per aquests mateixos dies, els soldats sirians em confiaven en privat la seua convicció que els nord-americans deixarien que l’EI sortís de Mossul per tornar a atacar el règim a Síria. Un general nord-americà va arribar fins i tot a expressar la seua por que els milicians xiïtes iraquians poguessen impedir l’EI d’escapar cap a Síria a través de la frontera iraquiana.

Bé, doncs és el que va passar. En tres grans columnes de camions suïcides i milers de simpatitzants armats, l’EI va creuar el desert per passar de Mossul a l’Iraq, i de Raqqa i Deir ez-Zour en la Síria oriental, al setge, un cop més, de la ciutat de Palmira.

Resulta summament instructiu observar la cobertura periodística d’aquests dos successos paral·lels. Gairebé tots els titulars d’avui parlen de la “caiguda” d’Alep en mans de l’exèrcit sirià, quan el natural hauria estat parlar de la seua “reconquista” contra els rebels. En canvi, es diu que l’EI ha “reconquistat” Palmira, quan –donat el seu comportament criminal– el que s’hauria de dir és que l’antiga ciutat romana havia “caigut” una vegada més sota la grotesca dominació de l’EI.

Les paraules compten. Perquè aquests són els homes –els nostres “tipus”, em figure, si cal atenir-se a la narrativa gihadista habitual– que, després de la primera ocupació de la ciutat, van tallar el cap a l’acadèmic de 82 anys que va tractar de protegir els tresors romans, per tornar a col·locar-li després les ulleres al cap decapitat.

Segons admeten ells mateixos, els russos van llançar 64 bombardeigs aeris contra els atacants de l’EI als afores de Palmira. Però donades les enormes columnes de pols aixecades pels combois de l’EI, per què no es va sumar la força aèria nord-americana al bombardeig del seu pitjor enemic? Doncs no: per alguna raó, els satèl·lits, els drons i els serveis d’intel·ligència dels EUA no se’n van arribar a adonar. Tampoc ho van fer quan l’EI va utilitzar combois idèntics de camions suïcides per assetjar Palmira la primera vegada que van ocupar la ciutat, al maig de 2015.

No ofereix cap dubte el revés que Palmira representa tant per a l’exèrcit sirià com per als russos, encara que siga més simbòlic que militar. Funcionaris sirians em van assegurar al començament d’aquest any que mai no es permetria que l’EI tornés a Palmira. Hi havia una base militar russa a la ciutat. La força aèria russa hi feia exercicis de vol. Una orquestra russa havia tocat en les mateixes ruïnes per celebrar l’alliberament de Palmira.

I bé, què va passar? El fet més probable és que els militars sirians, simplement, no disposassen d’homes suficients per defensar Palmira quan estaven tancant el setge sobre Alep.

Hauran de recuperar Palmira, i ràpid. Però per a Baixar al-Assad la fi del setge d’Alep significa que l’EI, al-Nusra, al-Qaida i tots els altres grups salafistes i els seus aliats ja no poden afirmar que disposen d’una base, o que puguen crear una capital, a la llarga línia de grans ciutats que constitueix l’espina dorsal de Síria: Damasc, Homs, Hama i Alep.

Tornem a Alep. L’habitual i ara esgotada narrativa periodística necessita refrescar-se. Aquests darrers dies n’ofereixen la prova. Després de mesos de condemnar les iniquitats del règim sirià mentre s’ocultava la identitat i la brutalitat dels seus oponents d’Alep, les organitzacions de drets humans –olorant la derrota dels rebels- van començar només fa uns dies a estendre les seues critiques per a  incloure els defensors de l’Alep oriental.

Posem el cas de l’Alt Comissionat per als Drets Humans de l’ONU. Després que la setmana passada insistís en els seus habituals –i perfectament comprensibles– temors per la població de l’est d’Alep i pels treballadors sanitaris, així com pels civils subjectes a represàlies del govern i pels “centenars d’homes” que podrien haver desaparegut després de creuar les línies del front, la ONU de sobte va començar a expressar d’altres temors.

“Durant les dues últimes setmanes, el Front Fatah al-Sham [en altres paraules, al-Qaida] i el Batalló Abu Amara han estat acusats de segrestar i assassinar un nombre desconegut de civils que havien demanat als grups armats que s’allunyassen dels seus barris per estalviar vides de civils”, afirmaven.

“També hem rebut informes segons els quals entre el 30 de novembre i l’1 de desembre, grups armats de l’oposició van disparar contra civils que intentaven fugir”. A més, s’han registrat “atacs indiscriminats” sobre àrees densament poblades de l’oest d’Alep dominat pel govern i de l’Est “rebel”.

Sospite que sentirem més coses per l’estil en els dies vinents. El proper mes llegirem també un nou llibre que posa els pèls de punta, Mercaders d’homes, de la periodista italiana Loretta Napoleoni, sobre el finançament de la guerra de Síria. Qualifica tant les forces governamentals com les rebels de segrestadors per diners. Però també té paraules duríssimes per a la nostra professió periodística.

“Alguns reporters segrestats per grups armats a l’Est de Síria”, escriu, “van caure víctimes d’una mena de síndrome de Hemingway: els corresponsals de guerra que donen suport a la insurgència confien en els rebels i posen les vides a les seues mans perquè hi estan aliats”. Però “la insurgència no és més que una variant del gihadisme criminal, un fenomen modern amb una única lleialtat: els diners”. Massa dura amb la nostra professió? Som realment “aliats” dels rebels?

Certament, els nostres amos polítics ho són, per la mateixa raó que els rebels segresten les seues víctimes: diners. D’ací la desgràcia de la Brexit May i la seua bufonada de ministres que la setmana passada van postrar-se davant els autòcrates sunnites que financen els gihadistes de Síria, amb l’esperança de guanyar milions de lliures esterlines amb vendes d’armes post-Brexit al Golf.

En unes hores, el Parlament britànic debatrà sobre la delicada situació dels metges, les infermeres, els nens i civils ferits d’Alep i d’altres zones de Síria. El grotesc comportament del govern del Regne Unit ha aconseguit que ni els sirians de ni els russos presten la menor atenció als nostres miserables plors. I això també ha de formar part d’aquesta història.

 

Publicat a The Independent (13 de desembre de 2016)

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER