Hi ha més propaganda que notícies d’Alep aquesta setmana

_84024223_84024024

Patrick Cockburn

Simplement s’ha tornat més perillós ser un corresponsal estranger que  informa sobre la guerra civil a Síria. Això és perquè els gihadistes que tenen el poder a l’est d’Alep han estat capaços d’excloure els periodistes occidentals, que serien segrestats i molt probablement morts si hi anaven, i han aconseguit de reemplaçar-los com a fonts d’informació per “activistes locals” molt partidistes, que no poden evitar d’estar sota el control gihadista.

La premsa estrangera ha permès –per  ingenuïtat o per interès–  que l’agenda de les notícies la marquen gent que només podia operar amb el permís dels grups del tipus d’Al-Qaida, com Jabhat al-Nusra i Ahrar al-Sham.

El precedent establert a Alep significa que els participants en qualsevol conflicte futur tindran interès a dissuadir els periodistes estrangers que podrien informar de manera objectiva. Segrestant-los i matant-los, és fàcil crear un buit d’una informació que té una gran demanda i que, en el futur, seria subministrada per informants que simpatitzen o que estan a mercè de la mateixa gent (en aquest cas els dirigents gihadistes de l’est d’Alep) que han mantingut allunyats els periodistes estrangers. Matar o segrestar aquests últims va ser una acció  intel·ligent per part dels gihadistes, ja que els va permetre d’establir un control substancial de les notícies que arriben al món exterior. Això és una mala notícia per a qualsevol periodista independent que entre en el seu territori i amenace el seu monopoli de la informació.

Sempre hi havia una contradicció evident en el centre de la posició dels mitjans de comunicació internacional: d’una banda, era absolutament perillós per als periodistes estrangers entrar a les zones controlades per l’oposició de Síria, però al mateix temps, aparentment, alguns dels moviments més violents i despietats a la terra permetien a activistes independents d’operar-hi lliurement. L’amenaça per als periodistes occidentals era molt real: James Foley va ser decapitat ritualment el 8 d’agost de 2014 i Steven Sotloff uns dies més tard, encara que des de molt abans els periodistes estrangers que entraven a les zones controlades pels insurgents estaven en gran perill.

Però l’amenaça era igualment gran per a la població local que, vivint sota el govern insurgent, criticava les seues accions o idees. Això es veu clarament en un informe d’Amnistia Internacional publicat al juliol d’aquest any titulat La tortura era el meu càstig. Philip Luther, director del Programa per a Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica d’Amnistia Internacional, diu que en aquestes zones els civils “viuen en constant temor de ser segrestats si critiquen la conducta dels grups armats en el poder o no compleixen amb les estrictes normes que alguns han imposat”.

Qualssevol periodistes o activistes veritablement independents estan en el punt de mira, segons l’informe. Parlant de Jabhat al-Nusra (que s’ha canviat el nom com Jabhat Fatah al-Sham i anteriorment va ser la branca siriana d’Al-Qaida), un activista dels mitjans de 24 anys d’edat anomenat “Issa” va dir “que controlen el que podem dir i el que no. Que o bé estàs d’acord amb les seues regles socials o desapareixes “.

El que segueix després d’un segrest es posa de manifest per un activista polític anomenat “Ibrahim”, que el 2015 va organitzar una protesta pacífica en suport de l’aixecament de 2011. Una tal acció independent era evidentment inacceptable per Nusra, que el va segrestar. Diu: “Em van portar a la cambra de tortura. Em van col·locar en la posició shabeh, em va penjar del sostre dels canells de manera que les puntes dels peus no tocaven terra. Llavors van començar a colpejar-me amb cables per tot el cos… després de la shabeh, utilitzen la tècnica del dulab (pneumàtic). Em doblegaren el cos i van obligar-me a posar-me dins d’un pneumàtic i després van començar a colpejar amb pals.”

Bassel, un advocat a Idlib, va dir: “Estava content d’estar lliure de la dominació injusta del govern sirià, però ara la situació és pitjor.” Va criticar Nusra a Facebook i va ser detingut immediatament. Amnistia diu que els principals grups armats d’oposició són igualment durs amb qui discrepa d’ells.

Hi va haver un períod, en l’any 2011 i 2012, en què hi havia activistes de l’oposició genuïnament independents que operaven dins de Síria, però a mesura que els gihadistes van prendre el control, aquestes persones valeroses es van veure obligats a fugir a l’estranger, foren silenciats o morts. L’agost de 2013, vaig aparèixer en el mateix programa de televisió que Razan Zaitouneh, una reconeguda advocada de drets humans i fundadora del Centre de Documentació Violacions que registrava crims i atrocitats. Ella estava parlant per Skype des del bastió de l’oposició de Douma, al nord-est de Damasc, on jo havia estat l’any anterior, però llavors s’havia tornat massa arriscat per a mi visitar-lo.

Zaitouneh estava descrivint l’atac amb gas verinós sarín que havia matat tanta gent en els districtes rebels de Damasc i denunciava el govern sirià per fer-ho. Era un defensora de l’oposició siriana no gihadista, però també va criticar el moviment Jaish al-Islam, recolzat per Arabia Saudí, que controla Douma. El 8 de desembre, homes armats d’aquesta organització van irrompre a la seua oficina i la van capturar a ella i el seu marit, Wael Hamada, i dos activistes dels drets civils: Samira al-Khalili, un advocat, i Nazem al-Hamadi, un poeta. Cap dels quatre ha estat vist des de llavors i és molt probable que siguen morts.

Convenia als mitjans de comunicació internacionals difondre els vídeos i entrevistes de Skype des de l’est d’Alep com si haguessen estat realitzats tan lliurement com a Copenhaguen o Edimburg. Fer-ho d’una altra manera hauria danyat la credibilitat d’un material tan gràfic i convincent en què els reporters semblaven espantats, i amb bona raó, i hi havia el sotragueig dels trets i les explosions dels projectils.

Res d’això era necessàriament fals –però hi havia moltes omissions. No hi havia cap rastre dels 8.000 a 10.000 combatents armats que l’ONU estima que hi havia a l’est d’Alep. De fet, no puc recordar haver vist ningú amb una arma o la dotació d’una posició fortificada en aquestes gravacions punyents. Els únics habitants d’Alep visibles són civils desarmats, en un contrast total amb les zones de Mossul, on les forces armades iraquianes estan combatent contra milers d’homes armats d’Isis que utilitzen la població civil com a escuts humans.

Seria ingenu creure que aquest atractiu i professional treball de relacions publiques per a l’oposició armada de Síria és tot resultat del seu propi esforç. Els governs estrangers juguen un paper del tot evident a finançar i ensinistrar especialistes dels mitjans de comunicació de l’oposició. Un periodista de Beirut, en part d’origen sirià, em va dir el que li havien ofert 17.000 dòlars al mes per treballar per a un d’aquests projectes de relacions públiques dels mitjans d’oposició recolzat pel govern britànic.

El predomini de la propaganda sobre les notícies en la cobertura de la guerra de Síria té moltes conseqüències negatives. És una veritable guerra civil i l’enfocament exclusiu en les atrocitats comeses per les forces armades sirianes sobre una població civil desarmada dóna una imatge distorsionada del que està succeint. Aquestes atrocitats són sovint veritat i l’ONU diu que 82 civils poden haver estat executats sumàriament a l’est d’Alep el mes passat. Però, per dolent que això siga, es tracta d’una exageració comparar el que ha succeït a Alep amb el genocidi de Rwanda el 1994 o la matança de Srebrenica l’any següent.

No hi ha res d’equivocat o de sorprenent en el fet que l’oposició siriana demonitze els seus enemics i oculte les notícies negatives sobre ella mateixa. L’oposició iraquiana va fer el mateix el 2003 i l’oposició de Líbia el 2011. El que és molt més censurable és la forma en què els mitjans occidentals s’han deixat convertir en un conducte per a la propaganda a favor d’un dels bàndols d’aquest conflicte salvatge. Ho han fet en donar com a autèntica una informació partidista que no poden contrastar, produïda per persones que viuen sota l’autoritat dels moviments gihadistes que torturen o maten qualsevol crític o dissident.

Les agències de notícies han acabat sent alimentades pels gihadistes i els seus simpatitzants que fan impossible que els observadors independents visiten les zones que controlen. En reproduir la informació a partir d’aquestes fonts contaminades, els mitjans de comunicació donen als grups del tipus d’Al-Qaida tots els incentius per seguir matant i segrestant periodistes per tal de crear i beneficiar-se d’un buit de notícies que poden omplir ells mateixos.

 

Publicat a The Independent (17 de desembre de 2016)

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER