El descrèdit de la realitat

Descrèdit de la realitat

 

Jordi Solà Coll

 

Un dels més grans pensadors del segle XX va néixer al País Valencià. I, si especifico més, diré que el seu bressol es troba a Sueca. Un dia hi aniré a homenatjar Joan Fuster. Serà un pelegrinatge en tota regla, a peu i sud enllà, com antany era costum en els romiatges medievals, sense previsió clara del retorn i, com a l’ofici de viure, sense cap més condicionant que no sigui una fita ben marcada.

Perquè viure és un viatge, però mai una pèrdua de temps. Tot, poc o molt, té el seu sentit. Ja ho va dir el nostre homenot: “No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant.” Per això mateix, se’m fa inversemblant la crítica esbiaixada a què el va sotmetre un maître à penser com Valentí Puig, tot i que tal vegada no podia ser altrament si hom té en consideració la distància existent entre la puça i l’elefant. Nulla Ethica sine Aesthetica.

Al capdavall, una de les principals contribucions fusterianes es dóna dins l’esfera de l’estètica a partir del seu El descrèdit de la realitat. A les facultats de belles arts hauria de ser lectura imperativa si encara hi ha la voluntat –i això és demanar molt– d’exigir a l’alumnat mantenir una obertura vers la tradició assagística en català. I que la vida, abans d’hora, no els derroti abans de començar a jugar la partida de la llengua.

Afirmo que, en el camp de l’estètica, és on es juga el partit que avui té lloc en espais com la política. Encara més: l’estètica, amb la bellesa i la idea de veritat i llurs respectius pols oposats, la lletjor i la mentida, té una relació directa amb la res publica. Una relació que, en veritat, pot esdevenir la clau de volta a una crisi de valors que està marcant a fons la nostra època. I és que entre ser amoral –o sigui un cínic– i un immoral, no cal pas triar si no és a la força.

Convé, doncs, tenir consciència d’un mateix i conèixer el context. Fuster bé que ho sabia, tal com es desprèn de la lectura del primer capítol a El descrèdit de la realitat, quan afirma que “cada temps té una voluntat d’art”. Ras i curt: cada període viu segons una “resistència ètica” que obstaculitza les capacitats de transformació política de l’art. Per això mateix, l’art sempre ha estat en l’avantguarda a l’hora de fer miques els fonaments morals de cada moment històric. El problema és que en ple declivi de la modernitat l’art ha mort i l’estètica campa abandonada a la seva sort. No hi ha causa ni horitzó per la senzilla raó que no hi ha temps: l’època de la pressa imposa la seva dictadura a la voluntat. Fuster, en citar Le Vite de Vasari, ens recorda que a Florència “va nàixer un infant de geni meravellós, que sabia dibuixar una ovella al natural.” Avui, res ja no pot sorprendre’ns, i la indiferència al dolor globalitzat respon a l’anestèsia del nostre judici estètic. Per cert, l’infant era Giotto. Qui, avui, sent una sincera reverència cap al mestre i llur obra?

Penjat a El Punt Avui, 12 de març de 2016

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER