Josep Fontana, Honoris Causa

Josep-Fontana

Joan Romero

El passat mes de febrer Josep Fontana va ser investit Doctor Honoris causa per la Universitat de València de la qual va ser professor com a catedràtic en la Facultat de Ciències Econòmiques durant els anys 1974 i 1975. El Doctorat Honoris causa és la màxima distinció que la Universitat de València concedeix a una persona en reconeixement a la seua trajectòria en l’àmbit acadèmic, científic o cultural, als seus valors, així com a la seua especial vinculació amb la Universitat.

Els qui des de les Facultats de Geografia i Història i d’Economia vam promoure la seva candidatura davant els òrgans de govern volíem d’aquesta manera no solament reconèixer de forma solemne els seus extraordinaris mèrits acadèmics i científics i la seua indiscutible influència en una nova generació de joves professors i estudiants durant aquests anys en els quals va deixar una petjada inesborrable que encara perdura, sinó una forma de donar-li les gràcies i un reconeixement als seus valors, a la seua forma de veure món i d’estar-hi. Si existís un Doctorat Honoris causa global Josep Fontana, en seria un dels candidats indiscutibles.

HISTORIADOR

Volíem reconèixer, en primer lloc, la seua figura com a historiador, atès que com va tenir ocasió d’argumentar el professor Pedro Ruiz, catedràtic d’Història Contemporània i ex-rector de la Universitat que fou l’encarregat de llegir la “laudatio”, va obrir nous camins en l’estudi de períodes fonamentals de la història d’Espanya del segle XIX i XX. També va contribuir a enriquir els enfocaments de la història d’Espanya i de Catalunya des del seu formidable treball editorial. I encara segueix proposant i suggerint la necessitat de revisar enfocaments i mirades, tant de la història d’Espanya, per exemple en l’esplèndida presentació a la Historia de las Españas, com en la seua pròpia lliçó magistral, en la qual suggereix la necessitat de revisar el concepte de progrés a la vista de l’evolució de les nostres societats des dels anys vuitanta del segle XX.

PROFESSOR

En segon lloc, la seua figura com a professor, perquè des de la càtedra d’Història Econòmica impressionava la seua forma de concebre i practicar l’ensenyament de la història. Aquella inusual forma d’ensenyar va deixar una petjada inesborrable. Els qui vam tenir el privilegi d’assistir a les seues classes, sempre plenes d’estudiants asseguts fins al terra, mai no hem pogut oblidar-ho. I molts de nosaltres, que anys més tard ens hem dedicat a aquest extraordinari ofici de professor, encara procurem inspirar-nos en aquella forma d’ensenyar.

Amb Josep Fontana vam aprendre, vaig aprendre i ja no he pogut oblidar-ho, que ser professor significa molt més que treballar en l’ensenyament. Ser professor és una tasca noble, la més noble i compromesa que tal vegada existesca. Ser professor és un privilegi. Suposa una formidable responsabilitat. Un compromís que no acaba a l’aula o quan s’acaba la classe o el període lectiu, sinó que s’ha de perllongar durant tot el curs, tota la carrera i fins i tot més enllà. Un compromís que no acaba en l’obligació d’explicar de forma competent els continguts de la matèria.

No es tracta que els estudiants sàpien o pensen el que diu, exigeix o pensa el professor. Es tracta de proporcionar als estudiants tots els coneixements disponibles, un bon estat de la qüestió sobre tot el que es pensa, sobre les qüestions rellevants de cada matèria, perquè cada estudiant siga capaç de comprendre en profunditat els processos en curs i d’extraure les seues pròpies conclusions. Però també de suggerir-los camins i vies d’accés a informació variada i a activitats que tenen lloc fora de l’aula.

Es tracta d’ajudar a formar-se, com a ciutadans i com a professionals, a persones que són molt diferents i que acudeixen a la universitat amb trajectòries vitals molt diferents. Es tracta d’ensenyar a pensar, a ser crítics, a ser capaços de resoldre problemes, a saber treballar en grup amb persones que pensen diferent. Es tracta de crear un vincle, invisible però sòlid, basat en la confiança mútua entre professor i estudiant, en singular no en plural. Es tracta, per descomptat, de ser competent i experimentat i de valorar amb justícia l’esforç personal. Però també d’estar sempre disponible, d’acompanyar l’estudiant durant la seua etapa formativa, d’estar particularment pendent dels qui necessiten més ajuda, de saber també proporcionar ales als qui volen volar més alt. Un professor mai no mira el rellotge per veure si la classe o la tutoria han acabat. Aquesta és la diferència entre ser professor i treballar en l’ensenyament.

No és un treball qualsevol. Treballes amb persones, obertes, atentes i sensibles i del teu treball i de la teua actitud es deriven conseqüències molt importants. Per a bé o per a mal. Qui entenga que l’ofici de professor és un treball ha equivocat la seua vocació i no serà feliç a l’aula. I si un professor no és feliç a l’aula ràpidament transmet aquesta sensació als estudiants. I llavors no és possible treure res bo d’ací. Tot això, i molt més, és el que va sembrar Josep Fontana entre molts de nosaltres. Prova d’això és que manté fins avui relació amb molts dels seus antics i antigues alumnes. I segueix disponible.
CIUTADÀ CRÍTIC

En tercer lloc, volíem reconèixer-li públicament moltes més coses. Volíem agrair-li el seu incansable compromís amb les causes justes, la seua mirada crítica sobre el món actual, la seua batalla contra l’augment de les desigualtats, el seu interès per explicar, especialment a les joves generacions, que les coses poden canviar i que el futur serà el que nosaltres vulguem que siga. Encara recorde que mesos abans, en el mateix paranimf de la Universitat de València, Josep Fontana va impartir una conferència sobre el món actual, amb motiu de la presentació de la seua gran obra recent Por el bien del Imperio, i el més impressionant és que el paranimf va quedar completament desbordat per la presència de centenars de joves.

Perquè Josep Fontana és també un acadèmic i un ciutadà compromès amb el seu temps i molt atent als canvis recents. Amb això vull dir que entén la importància del coneixement com alguna cosa fonamental. Com a condició necessària, però no suficient. També és necessari el compromís cívic, la necessitat d’impulsar moviments socials amplis i campanyes explicatives.

REFERENT ÈTIC

Personalment crec que Josep Fontana és molt més que un acadèmic-activista. Per a molts de nosaltres és una referència ètica. Forma part d’un grup extraordinari de dones i homes que dediquen la seua vida a defensar i explicar, amb arguments, que hi ha altres formes més decents de fer les coses. Que hi ha una agenda alternativa a la impulsada pel pensament neoliberal. Que hi ha valors que enfonsen les seues arrels en la Il·lustració pels quals mereix la pena implicar-se. Que no és possible callar enfront de l’intolerable. Que cal abandonar les “zones de confort” acadèmiques, el pensament “còmode” i explicar el que veritablement està passant. Encara que et sentes en minoria enmig de la gran marea neoliberal amb tots els seus ben finançats think tanks, fundacions i departaments universitaris dedicats a donar aparença de vernís acadèmic al que no és més que una descarada estratègia dedicada a desmuntar sistemàticament els pilars fonamentals de l’Estat social i la democràcia allí on la democràcia i l’Estat social han anat més lluny. I a impedir que en altres parts del món puguen imaginar un dia en què la gent puga disposar d’alguna cosa semblat. I això no és gens revolucionari. O sí, segons es mire. Però aquest dia va fer una afirmació que bé podria resumir el que ha estat fins ara la seua brúixola, que ho és també per a molts de nosaltres: procurar que existesca el major grau d’igualtat possible amb el major nivell de llibertat possible.

En aquest grup extraordinari de dones i homes estan, per a mi, al costat de Josep Fontana, persones com Susan George, David Harvey, Saskia Sassen, Vandana Shiva, Wendy Brown, Noam Chomsky, Amin Malouf, Zigmunt Bauman o Sami Naïr. Des d’un altre pla persones com José Mujica o José Bové. També alguns que ja ens han deixat, com Eduardo Galeano i José Saramago. Són la consciència global. Són el fonament que inspira molts moviments alterglobalizadores al món. I tots reuneixen una qualitat que està a l’abast de molt pocs: són referent per a les joves generacions. Ho vaig poder comprovar aquest dia en el paranimf de la meua universitat. També quan mesos més tard va venir al mateix lloc Susan George. Tots dos “joves” de més de 80 anys. En aquest context cal situar la seua insistència a posar l’atenció en els grans canvis que s’estan produint en les recents dècades i a més de no resignar-se la necessitat de revisar paradigmes com el de progrés social. I sobretot en alguna cosa sobre el que insisteix de forma reiterada, també en la lliçó magistral que va dictar en l’acte acadèmic: “Un dels aspectes més alarmants de l’evolució actual de les nostres societats és que la desigualtat està experimentant un augment incontrolable”.

Les causes que expliquen el que Krugman ha anomenat “la Gran Divergència”, Rosanvallon “el Gran Canvi” i Susan George “la Gran Regressió Neoliberal”, són de naturalesa política i responen a una estratègia que es remunta als anys setanta del segle XX. La desproporcionada distribució d’ingressos en les societats desenvolupades, aquella que fa que realment haja estat una minsa minoria la que es beneficia en detriment de la majoria, obeeix a canvis operats en “les normes, les institucions i el poder polític” i és en aquest terreny on ha de formular-se un projecte alternatiu. Amb un enfocament coincident, ho va explicar molt bé Josep Fontana, en un text seminal que també mereix ser llegit amb atenció: “(…) necessitem evitar l’error d’analitzar la situació que estem vivint en termes d’una mera crisi econòmica –això és, com un problema que obeeix a una situació temporal, que canviarà, per tornar a la normalitat, quan se superen les circumstàncies actuals–, ja que això condueix al fet que acceptem solucions que se’ns plantegen com a provisionals, però que es corre el risc que conduesquen a la renúncia d’uns drets socials que després resultaran irrecuperables. El que s’està produint no és una crisi més, com les que se succeeixen regularment en el capitalisme, sinó una transformació a llarg termini de les regles del joc social, que fa ja quaranta anys que dura i que no es veu que haja d’acabar, si no fem gens per aconseguir-ho. I que la pròpia crisi econòmica no és més que una conseqüència de la gran divergència”.

Aquesta profunda transformació del poder es basa en una ideologia molt concreta que bé podem definir com a neoliberalisme que ha estat capaç de construir una narrativa avui hegemònica, i també un nou tipus de legitimitat. A aquesta tasca es dedica “un ampli espectre de foscos personatges no elegits” (…) amb molts mitjans, per influir, infiltrar i en alguns casos reemplaçar governs, jibaritzant sempre la democràcia. Són els “escuders” dels quals parla Owen Jones en The Stablisment.

L’Agenda de Washington no va ser més que el corol·lari lògic d’un treball previ que va esbrossar tot el camí. Respon al gran consens de les elits. Al consens del sistema. L’extraordinària concentració de poder i riquesa en mans de grans corporacions transnacionals i d’una classe alta global, el fet que puga prendre les seues decisions de forma unilateral i sense que amb prou feines se’ls puga oferir resistència, que puguen usurpar, posseir, el poder de forma il·legítima, no és cap casualitat sinó fruit d’una estratègia deliberada mantinguda durant dècades. I encara que alguns fets geopolítics van contribuir a aplanar el camí, la veritat és que des de molt abans hi havia un propòsit: guanyar la batalla de les idees i les percepcions. I aquesta batalla a dia d’avui l’han guanyat de forma incontestable. I guanyada la batalla de les idees (i del llenguatge) han aconseguit que la política s’oriente a beneficiar a una reduïda elit social, traslladant al seu torn la percepció que el que és bo per aquesta elit és bo per a la majoria.

Avui són els que menys tenen els que estan a la defensiva. Ben mirat, el debat sobre el poder (i la capacitat d’intimidació) ha estat sempre la gran qüestió central. I des de fa temps el poder (i la capacitat d’infondre temor) s’ha concentrat solament en un costat de la taula. La “capacitat d’intimidació”, a la qual també Fontana presta molta atenció, pròpia de les societats industrials i dels poderosos sindicats obrers (el “reformisme de la por” del que parla Rosanvallon és cosa del segle passat. És més, les elits i les grans empreses transnacionals no veuen ara raó alguna per haver d’asseure’s a la taula dels consensos, ja que en l’altre costat hi ha soroll i indignació fragmentada, però no alternatives consistents ni organització. D’ací, l’arrogant però molt sincera afirmació de Warren Buffet, un dels majors exponents de l’elit global: “la lluita de classes segueix existint, però la meua va guanyant”.

Han estat capaços de canviar completament el marc del debat. Per aconseguir que les idees que en els anys seixanta eren impensables o extravagants fossen l’única cosa possible vint anys més tard. Per “sentar les bases intel·lectuals per a tot un seguit de idees radicals de dretes i després popularitzades davant el gran públic”. Idees, mites i creences, moltes vegades equivocades o sense major fonament que la fe, que avui es consideren “veritats inqüestionables” i que contribueixen a justificar una agenda no gaire extensa però consistent que objectivament perjudica a la majoria, encara que aquesta majoria no ho perceba així, en el si de les nostres societats.

Avui, entre les veritats inqüestionables d’aquella formidable “contrareforma” consolidada en els noranta (bancària, educativa, sanitària, de gestió pública, laboral…) trobem aquelles que fonamenten l’economia política de la desigualtat i de la inseguretat: pujar els impostos als qui més tenen és perjudicial per a la majoria, és necessari introduir retallades en la despesa pública social per garantir l’equilibri dels comptes públics, les polítiques d’austeritat i de retallades salarials acabaran per portar la recuperació a les nostres economies, la gestió privada és molt més eficient que la gestió pública pel que l’externalització” és el més adequat, una economia desregulada és millor que un sistema en el qual l’Estat mantinga estrictes mecanismes de regulació i control, les empreses funcionen millor si no estan subjectes a rígids acords sindicals o a convenis que regulen sectors, l’Estat és massa gran i és necessari reduir-lo en favor dels mercats, si les coses em van malament jo sóc el responsable, les polítiques keynesianas són el passat… No hi ha més que una política possible. No hi ha alternativa, diuen des de fa dècades.

Perquè el marc del debat és un altre: l’important, diuen, és eliminar barreres comercials perquè es crearan milions d’ocupacions, baixar els impostos perquè “els diners on millor estan és en la butxaca dels ciutadans”, encara que la conseqüència siga retallar despesa pública social. L’important és, al mateix temps que s’aproven regals fiscals i es decreten amnisties per als evasores d’impostos, perseguir als “gorrers de l’Estat” que es “beneficien” de forma fraudulenta del cobrament de petits subsidis o ajudes per desocupació, fills o habitatge. L’important és impedir que immigrants puguin accedir a serveis de sanitat o ajudes d’habitatge. Aquests són els adversaris de l’Estat als quals perseguir. I no els altres.

Han aconseguit també superar contradiccions injustificables i situar en l’imaginari públic la versió contrària a la realitat dels fets. Especialment una: afirmen que són ferms partidaris de reduir l’Estat però en realitat les grans corporacions obtenen formidables beneficis de l’esfera pública. Fins al punt que probablement no podrien viure sense els pressupostos de l’Estat. El nou “neoliberalisme d’Estat” defensat per les elits, una curiosa variant del pensament liberal, consisteix a privatitzar i liberalitzar el que proporciona beneficis i a deixar en mans de l’Estat o retornar el que no és rendible. Es tracta d’obtenir el màxim d’avantatges del pressupost públic, fent veure al mateix temps que l’Estat ha de reduir-se perquè és el millor per a la majoria. “Es tracta de convertir interessos privats en lleis de parlaments nacionals”.

I encara que les dades indiquin de forma reiterada que situar excessivament el focus en dèficit i deutes en detriment d’objectius de llarg termini com a creixement i reducció de la desocupació és un camí equivocat, les corporacions i els seus representants als governs i parlaments hi insisteixen. És l’únic camí possible que les elits europees han estat capaces d’oferir als seus ciutadans mitjançant l’aplicació sistemàtica del que Fituossi i Saraceno han definit com el Consens Berlín-Washington. Encara que la teoria evidencie absència de robustesa empírica i encara que les dades aconsellen el contrari, no hi ha elecció per als ciutadans. Governs i parlaments apliquen acords i pactes d’inspiració neoliberal.

És, per tant, en la política on estan les causes que expliquen la situació actual. És el poder concentrat en poques mans i la política posada al servei de les elits i les grans corporacions. Les causes que expliquen aquesta gravíssima erosió de l’Estat social i l’espectacular augment de renda de l’1 per cent més ric no pot atribuir-se a la globalització “sinó que deriven de l’abast i del poder globalitzat de les elits econòmiques euro-nord-americanes”. És a dir, decisions que se situen en l’àmbit de la (les) política(ques). I a més, les elits escriuen les regles del joc i també trien als seus propis àrbitres.
Però en cap lloc està escrit que les coses no puguen ser d’una altra manera. Aquesta és una altra de les seues idees fonamentals. Cal insistir en la batalla de les idees. Per canviar completament el marc del debat. Però com bé sabem les idees canvien lentament i els canvis profunds encara més. Per aquest motiu no hi ha temps que perdre.
ALTERNATIVA POSTNEOLIBERAL

Jo també crec, com ell, que és possible construir un nou relat alternatiu per a un futur postneoliberal. Que el que avui pot semblar utòpic pot ser un marc de referència acceptat per la majoria dins d’una dècada.

Cal construir l’alternativa sobre altres fonaments. Treballant de forma pacient per canviar els termes del debat. Un reconeixement honest i realista de la situació de partida pot ser de gran utilitat per construir una alternativa a mitjà termini. Els camps de discussió decisius tenen a veure amb la igualtat, amb el paper de l’espai públic, amb la redistribució de la riquesa, amb l’enfortiment de l’Estat social, amb l’autonomia de la política, i amb l’aposta per la transició cap a noves formes d’organització política, social, econòmica i ambiental.

Avui, les elits europees solament poden presentar com a credencial més excel·lent el seu fracàs i la seua connivència a l’hora d’impulsar la seua agenda neoliberal i les seues polítiques d’austeritat. Per això és imprescindible aconseguir que puge la marea en favor d’una altra Europa. Perquè les democràcies low cost adquiresquen major densitat i capacitat. Perquè democràcia i sobirania siguen conceptes que tinguen ple sentit. Perquè el poder haja d’escoltar. Per obligar-lo a canviar. Perquè “el poder no fa cap concessió tret que se li exigesca (…) Mai n’ha fet cap i mai no ho farà”. Això és el que ens ensenya la història. I els ciutadans mobilitzats tenen una gran capacitat per portar les elits a la taula dels consensos.

Aquesta és la invitació amable que ens fa Josep Fontana: encara que siga costós i lent, treballar amb uns altres per aconseguir canvis positius al món és la forma de vida més reconfortant. També sabem per experiència que hi ha avanços i reculades, que no hi ha res assegurat. Que el que semblava estable, “sòlid”, per a una generació d’europeus, ja no ho és per a la següent. Al final dependrà del que els ciutadans organitzats decidim respecte al nostre futur i el dels nostres fills. Com sol repetir sovint, el que tinguem serà el que haurem merescut.

Gràcies, benvolgut mestre.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER