Les Valls del Vinalopó

les valls del vinalopó

Nèstor Novell

Tal vez en las estepas valencianas el hombre sea aún capaz de pasiones indómitas y ciegas; pero, poco a poco, a medida que desde Valencia se pasa hasta Alicante, se observa que el paisaje ha ganado un matiz de severidad, de adustez; la campiña ondula en oteros y recuestos grisáceos; la vegetación, más parca, más brillante, cubre a trechos la tierra amarillenta, rojiza, azulada; a los naranjos han sucedido los almendros y los granados, de tronco seco, retorcido, acerado. Acaso de tarde en tarde una palmera —la última palmera— perfila en la lejanía luminosa, espléndida, sus ramas curvas. Y en los espíritus una discreta indiferencia, un escepticismo jovial y suave, vela las hondas, extremadas ideas» (Azorín[1]).

Si agafem un mapa i amb un compàs, fent centre en Novelda, tracem una circumferència de només 13 Km., haurem encerclat, a més de Novelda, Elx, Crevillent, el Fondó de les Neus, Asp, la Romana, Monòver, Elda, Petrer, Montfort i Agost. Unes poblacions que en total sumen, 393.722 habitants, és a dir, el 77,22% de la població conjunta de les comarques de l’Alt, el Mitjà i el Baix Vinalopó. Com pot ser que prop de 400.000 persones visquen tan properes unes de les altres, o que una mena de nebulosa de 10 poblacions en un espai tan reduït, tinguen unes relacions quasi inexistents? Tan febles, com les polítiques territorials i els organismes supramunicipals que haurien de compartir.

  Població % Estrangers Taxa atur Taxa afiliació m2 Superfície Industrial
Alt Vinalopó 52.731 6,04 16,51 46,76 4.096.927
Vinalopó Mitjà 169.652 6,91 18,5 39,64 5.190.157
Baix Vinalopó 287.434 10,71 18,42 46,47 8.179.830
Total 509.817       17.466.914

Font: Argos.gva.es Banc de dades municipals. Dades a 31-1-2016

Les Valls del Vinalopó és de les àrees de major dinamisme industrial del País, amb un producte estrella, el calcer. A més, des de la segona meitat del segle XIX, ha estat connectada amb l’altiplà i amb el port d’Alacant (i ara també amb l’aeroport) gràcies a les importants infraestructures de comunicació per carretera i ferrocarril Sens dubte, aquesta situació de privilegi hi va permetre la industrialització i l’eixida dels productes de les fàbriques a l’exterior, però, per contra, no ha estat rellevant cara a vertebrar internament les Valls.

Raons n’hi han per explicar que les Valls del Vinalopó no ha estat un territori on l’entesa i la col·laboració hagen estat fàcils. Ni la geografia, ni la història, ni l’economia, ni les administracions, hi han ajudat a fer les coses diferents.

La majoria dels valencians tenim la idea simplista, i sé que em repetesc, que les Valls del Vinalopó són com un tub per on les grans infraestructures de comunicació terrestre connecten, de manera natural, les comarques valencianes de migjorn amb l’altiplà castellà, tot resseguint el riu.

La geografia ens diu que el riu aprofita la profunda canal triàsica, on apareixen amples àrees salines i d’algeps, que va des de Cabdet i Almansa fins a la planura al·luvial vora mar. En resseguir aquesta depressió, el Vinalopó travessa una successió de conques, més o menys esglaonades, que tallen la llera fluvial transversalment. Així, a l’Alt Vinalopó, el riu talla els corredors dels Alforins, la Canyada, Biar i l’Alguenya-Salinas, on s’hi troben les llacunes enderroiques de la   Cañada, Villena i Salinas; i al Vinalopó Mitjà, talla els corredors transversals del Fondos, de la Romana i del Fondó de Monòver. Darrerament, al Baix Vinalopó, el riu ha generat una gran àrea pantanosa sobre un amplíssim glacis plistocè. Aquestes corredors o valls transversals conformen comarques i subcomarques d’orientació est-oest, on s’han establert relacions de veïnatge, socials, culturals i econòmiques, que no segueixen la lògica de l’orientació nord-sud del riu.

El riu naix a la Serra de Mariola, entre Bocairent i Banyeres, té una longitud de 81 Km., i desemboca a les Salines de Santa Pola. Travessa les poblacions de Banyeres, Villena, Sax, Elda, Novelda i Elx. El seu afluent més important és el Tarafa, el riu d’Asp, i rep aportacions del riu Marjal a Banyeres, les aigües salines de la Sèquia del Rei a Santa Eulàlia (Villena), i esporàdicament de les rambles de Pusa, Melva, Gripau i Bateig, al Vinalopó Mitjà.

La pluviositat al llarg del seu llit és escassa, un màxim de 360 mm a Villena i un mínim de 270 mm a Elx. El riu, per tant, és de cabal esquifit, amb un màxim de 0,85 m3/s, a Santa Eulàlia. La utilització de les seves aigües per al regadiu en el curs alt, la falta de pluges en la zona, les característiques geològiques, així com les aportacions d’aigües residuals i industrials, fan que el riu tinga un cabal, a més de minso, molt salí i contaminat. Ben sovint a la desembocadura hi arriba sec.

El Vinalopó compta amb tres Parcs Naturals, que són la Serra de Mariola, les Salines de Santa Pola i el Fondó d’Elx. I altres paratges naturals d’especial interès, com la llacuna de Salines, el pantà d’Elda i el pantà d’Elx.

L’esdevenir històric també ha facilitat la fragmentació social i de l’espai viscut de les Valls del Vinalopó. Com a part de l’antic regne de Múrcia, varen ser inicialment conquerides per Castella, després reconquerides per catalans i incorporades definitivament al País Valencià amb la partició de Múrcia al Tractat d’Elx. Tot i els acords, Castella sempre va trobar motius per reivindicar-les. D’invasions castellanes n’hi han hagut unes quantes, és més, les comarques del Carxe, Jumella-Iecla, la continuació natural de les valls transversals de les Valls del Vinalopó, corresponien a la Corona d’Aragó, i fins el segle XVI diverses vegades les va reclamar, sense cap èxit per altra banda.

A la incorporació tardana i a la barreja inicial de colons, encara que majoritàriament la població fou d’origen català, cal afegir la dependència, d’aquest territori valencià, del bisbat murcià de Cartagena, fins que es creà el bisbat d’Oriola. Per altra banda, la creació de la Governació d’Oriola -les terres de més enllà de la línia Biar-Bussot- també li atorgà a aquestes comarques una marca de particularitat dintre de l’antic regne de València.

Durant la Guerra de Successió, les correries religioses-militars del cardenal Belluga, al capdavant de les tropes borbòniques, tenien un clar caràcter de reconquesta de les terres de l’antic regne de Múrcia, i ara més que mai, amerada de la concepció nacional de Castella. Com diu Joan F. Mira[2] :

Espanya és el resultat d’una expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte entre nacions iguals, ni veig com puga haver-n’hi en el futur. Perquè la igualtat entre les parts components no pot ser reconeguda, mentre un dels àmbits d’identitat, una de les nacions, siga alhora una part i el tot. És molt simple: Espanya-Castella (l’Espanya acastellanada) no es reconeix a si mateixa com a nació diferent i igual a la nació basca o catalana: es reconeix només com a nació espanyola coincident amb l’Estat. És la nació sense nom propi de part, amb el mateix nom de la «suma». ¿Quina síntesi, pluralitat o acord pot haver-hi quan una de les parts defineix el tot, i es defineix com a tot?

L’arbitrària divisió provincial, sobre la qual després es sustentaria l’actual comunitat autònoma, que inclogué l’àrea de Villena i exclogué Cabdet del País, complicaria encara més el mapa.

En darrer lloc, cal esmentar el fort creixement industrial que s’hi produeix a la segona meitat dels anys 1950. La forta industrialització és coetània de la política franquista de facilitar les migracions en massa des de les zones rurals castellanes cap a les zones industrials. En el cas del Mediterrani, cap a Catalunya, País Valencià i Illes Balears.  L’objectiu n’era facilitar ma d’obra barata als empresaris i, al mateix temps, desnaturalitzar, diluir, l’estructura social i cultural valenciano-catalana. El resultat d’aquesta política demogràfica va ser la conformació d’una àrea de difícil cohesió social, la pèrdua del sentiment de pertinença a la comunitat “nacional” valenciana –substituït per l’avanç del provincialisme alacantí-,  i una cultura industrial basada en la competitivitat via preus que es descarregava sobre l’explotació i la precarització de la força de treball.

En els treballs lingüístics de Sanchis Guarner[3], als inicis dels anys 1930, es pot observar com els diversos processos històrics, polítics i administratius havien conformat unes estranyes àrees de predomini lingüístic. Amb Villena, Sax, Salines i Elda (aquesta darrera, ciutat de l’antic regne de València) de parla castellana, la franja del Carxe de parla catalana, i una borsa interior: Monfort i Asp, de parla castellana i rodejada de poblacions de parla catalana. Els moviments demogràfics posteriors encara han aguditzat més el procés de castellanització i despersonalització d’aquestes comarques.

Avui les Valls del Vinalopó són un dinàmic eix urbà i industrial, la principal indústria del qual continua sent el calcer i la marroquineria. Dos són els principals centres neuràlgics: Elda-Petrer i Elx. Analitzem amb més detall l’àrea:

Villena és el centre d’una àrea de relacions que a més de Saix i Salines s’eixampla cap a Alpera, Almansa, Iecla i Jumella. De cultura i vocació castellana, econòmicament aposta pel vi, el calcer de xiquet, i el turisme. La seua influència no penetra cap a les valls de Biar i Beneixama, com a molt, només fins la Canyada i el Camp de Mirra.

La conurbació d’Elda-Petrer està al voltant de 88.000 habitants. És la capital interior del Vinalopó. Industrialment ha apostat per la sabata i els complements de pell de qualitat –especialment per a dona. Petrer també ha acollit grans superfícies comercials.

L’àrea de Novelda–Monòver–Pinós, conforma una extensa vall transversal que trenca la continuïtat del districte del calcer. Econòmicament s’ha orientat cap el raïm (raïm del Vinalopó), el vi, i la pedra natural. La relació d’aquesta àrea amb les d’Elda-Petrer i amb la d’Elx són ben magres. De manera sorprenent, dues viles d’aquesta vall i ben properes a Elda, s’adscriuen relacionalment de manera diversa; Montfort a l’Alacantí i, Asp, a l’àrea d’influència d’Elx.

L’àrea d’Elx-Crevillent, capital estatal del calcer i amb una gran diversificació en serveis, comerç, tant al detall com a l’engròs, construcció i turisme, ha orientat la seua àrea funcional cap el Baix Segura, especialment cap a Dolors, Catral i Sant Fulgenci, encara que també cap els dos Fondons, Asp i Crevillent. La marshalliana Elx (227.312 habitants) i la provinciana Alacant (328.648 habitants) viuen d’esquenes una de l’altra. Alacant, que ha tingut un fort creixement en dispers, no vertebra molt més enllà de la seua àrea metropolitana estricta.

El turisme és un fenomen que té el seu epicentre a Santa Pola, com també la pesca, i a les urbanitzacions costaneres d’Elx. Les xifres de consum a les Valls del Vinalopó mostren com en moments de puixança econòmica i l’augment dels diners negres, la despesa en automòbils, en segones residències i en operacions especulatives a la costa s’eleven considerablement.

Però cal que fem una ullada a l’evolució i a l’estructura industrial del Vinalopó per comprendre la seua incapacitat per vertebrar el territori. Segons Benabé Maestre[4], en el seus orígens, la indústria aprofità el saber fer dels emigrants que tornaven i també, les infraestructures de transport per accedir fora del mercat local.

En línies generals els centres de l’àrea estan molt especialitzats i tenen poca tendència a diversificar-se amb l’augment de la grandària. Sembla, en els municipis on la indústria es va formar a partir de societats que combinaven l’agricultura de secà de baixos rendiments amb activitats transformadores hi ha una elevada especialització local. És a dir, on la indústria pareix per la necessitat o la possibilitat d’ocupar recursos ociosos per vendre a mercats llunyans, puix localment el mercat és molt limitat.

En el període 1925-1970 la indústria sabatera es cimentà sobre grans empreses. Amb les successives crisi, i especialment amb la crisi dels anys 70, assistiríem a un procés de descentralització de la producció, tant espacialment com, sobretot, en unitats productives. El creixement industrial de les ciutats s’aniria difonent cap els pobles del voltant, després d’haver absorbit part de la seua mà d’obra. Per altra banda, les grans empreses s’orienten cap a fragmentació de la cadena de producció i la deslocalització de les fases productives. Els grans centres productius s’especialitzarien en petites fàbriques, empreses auxiliars del calcer, empreses comercialitzadores i de disseny. Aquesta indústria auxiliar i de components suposarien una veritable diversificació de la indústria i una demanda de professionals amb un major nivell de formació però, atesa l’escassa dimensió del mercat local i l’alta especialització del producte, no hi arribarien a assolir més que una dimensió local.

És per això que Ponce i Martínez Puche[5] eren massa optimistes quan afirmaven:

La difusió de l’activitat industrial pel territori ha suposat la configuració d’un nou model espacial de producció i una nova localització de les activitats, facilitada per la descentralització de la producció i per la seua difusió territorial a la recerca del paradigma de la flexibilitat que generen les unitats de producció més petites, però també cercant la confluència positiva de variables socials i institucionals, que han anat adquirint pes, de vegades decisiu en el territori. (…)

La nova organització espacial obliga a redefinir el concepte de local, aplicable al sistema productiu desenvolupat, fins ara associat al sistema econòmic centrat en cadascú dels nuclis, per parlar amb major propietat de xarxes empresarials esteses per un territori ample, que traspassa termes municipals i límits provincials . (…)

La descentralització industrial, seguida de l’establiment de xarxes fluïdes per a la producció, es dóna tant en l’escala intraurbana, com sobre el territori de la comarca, dels sistema productiu industrial i arriba, inclús, assolir una envergadura intercontinental.

I no és perquè es puga negar que hi ha hagut un important procés de descentralització de les activitats productives del sector del calcer, sinó perquè aquesta s’ha orientat a la recerca de “nous jaciments” de mà d’obra barata i a precaritzar-la, atesa la importància que aquest factor encara té en la producció.

Així mateix, la petita grandària de les empreses no facilita el desenvolupament d’un sector innovador ni d’empreses auxiliars potents que ajuden a diversificar la producció. El resultat n’és l’existència de tres focus o ciutats on es localitzen les xarxes territorials locals, flexibles, informals, bastant jerarquitzades i basades en la confiança mútua, que són, de menor a major importànica: Villena amb el corredor Almansa–Iecla, la conurbació Elda-Petrer i, l’àrea Elx-Crevillent-Baix Segura.

Així que, en cap cas, no s’ha articulat un sector del calcer, ni un mercat d’empreses auxiliars ni un mercat de treball que abastés el conjunt de les Valls del Vinalopó. És més, l’àrea central del Vinalopó, Novelda-Monòver-el Pinòs, està especialitzada en el treball de la pedra (marbre i bateig), el raïm (vi i raïm de taula) i en empreses de condiments alimentaris.

Tot i això, les xifres de producció en el calcer no són cap broma. El Baix Vinalopó i els pobles del Baix Segura produeixen el 62% de les sabates de les comarques del sud (41% de la producció estatal); Elda i el Vinalopó mitjà, el 30%; i l’Alt Vinalopó, el 8%.

És cert que tampoc les decisions dels agents locals, dels ajuntaments, de la Diputació i de la Generalitat, han ajudat a facilitar una millor col·laboració territorial. De fet, la Diputació sempre ha tingut una visió centrípeta al voltant de la ciutat d’Alacant. Si dirigim l’atenció als municipis veurem que el localisme imperant ha mostrat la seua pitjor versió fins i tot quan hom ha volgut elaborar plans de desenvolupament territorial: el Plan de desarrollo integral del Alt Vinalopó (1992-1993), el Plan estratégico para el desarollo del eje económico del Vinalopó (només el mitjà i alt -1993-) i FuturElx (2011). Per la seua banda, la Mancomunitat Intermunicipal del Vinalopó (1982) només compren Elda, Petrer, Villena i Saix.

L’empresariat del Vinalopó es caracteritza per estar conformat per persones fetes a si mateixes i en la lluita d’una forta competència en el mercat local. El seu dia a dia és la ferotge competència per mantindre’s al si d’una de les xarxes locals de producció descentralitzada de calcer, no mai és una competència territorial. El seu nivell d’associacionisme és molt baix i el seu nivell de col·laboració mútua inexistent. Només INESCOP ha plantejat la necessitat d’enfocar seriosament la competència col·laborativa, però sembla que en l’àmbit cultural del Vinalopó, això  es predicar en el desert.

Des d’Alacant ciutat sempre s’impulsà l’absorció d’Elx a la seua àrea metropolitana. Però com bé assenyala Josep Antoni Ybarra[6]:

En total podríem parlar que Elx atrau vora 350.000 persones. I es això del que es parla quan es diu que Alacant-Elx podríem fer de contrapès a la ciutat de Valencia i a la seua àrea metropolitana, generant així una segona àrea metropolitana de certa entitat al País Valencià. No obstant i això, trobem que els càlculs son una cosa i la lògica de les relacions comercials i econòmiques son altra ben distinta. Es cert que Alacant i la seua àrea d’influència arriba a tenir una atracció de mes de 550.000 persones (…)  Açò, juntament amb Elx i la seua àrea d’influència, suma la quantitat de 900.000 persones, número més que suficient per a pensar en desplegar una política comuna al voltant de comunicacions, infraestructures, actuacions comuns de certa entitat, etc. Tanmateix hi ha quelcom que fa qüestionar aquest armistici automàtic entre les dos ciutats, i es que aquests dos espais viuen d’esquena l’un de l’altre. No formen cap àrea uniforme, ni homogènia, ni funcional, ni d’atracció l’una cap a l’altra…; son àrees independents. (…)  El voler identificar Elx com a nucli turístic  -tal i com ho tracta de fer l’actual corporació municipal-, o Alacant-Elx com a àrea metropolitana, es allunyar-se’n de la realitat que en qüestions d’economia és la que determina com van a ser les coses. Elx serà una ciutat industrial del segle XXI i per això cal treballar-la, en passar del XX al XXI.

Però la realitat és que Elx, com a capital del calcer, té una responsabilitat amb el territori que mai no ha exercit, però com diu Larrosa Rocamora[7], la lògica dels sector tampoc és gaire procliu a generar polítiques territorials en el mercat de treball:

Elx té una alta dependència del seu mercat d’ocupació local centrat en el calcer, molt autosuficient, que necessita incorporar poca mà d’obra externa. Aquest fenomen s’ha aguditzat amb la crisi del sector. Des del punt de vista geogràfic Elx té un gran terme (326 Km2) i la seua expansió, en dispers o en la costa, no necessita superar el terme municipal. Tot i això Elx és un referent molt important per al Vinalopó Mitjà i Baix i per al Baix Segura, però els fluxos d’intercanvi no arriben al llindar que es requereix per a considerar-los part d’una “ciutat real” o àrea metropolitana.

De propostes i de reflexions territorials n’hi ha hagut bastants. Joan Carles Membrano[8], en un magnífic article a la revista La Rella, plantejava la importància de l’ordenació territorial al País i al Baix Vinalopó. En la seua exposició arreplegava el mapa de les 16 Governacions que proposaven Rosselló, Bernabé i Cabrer per superar les insuficiències de les divisions comarcals. Pot ser que aquesta proposta fos un dels intents més interessants sobre la divisió territorial del País.

Com s’observa al mapa el Vinalopó restava dividit en dues governacions, la d’Elda, que inclou Villena però no la Vall de Biar, i la d’Elx o Baix Vinalopó.

Ricard Pérez Casado[9], en el marc d’aquella discussió entre comarques i àrees metropolitanes dels inicis dels anys 1990, en una xerrada a Elx, en defensa de les àrees metropolitanes, plantejava la importància de les xarxes urbanes:

L’existència, en fi, d’una xàrcia urbana, d’un sistema de ciutats, suposa l’existència de les diferencies, dels ritmes, de les funcions, de les especialitzacions, fins i tot del que anomenaríem “masses critiques” de població, activitats i recursos, que fan establir sense molestar a ningú, com no siguen patriotes de campanar, el rang a l’interior del sistema. I de relacionar aquest amb el marc de competència real i efectiva, que són altres sistemes urbans ben pròspers i actius.

Més tard, Josep Antoni Ybarra[10] insistia en la necessitat que Elx desenvolupara una política territorial que tinguera com a base les relacions industrials:

Tot i ser el fonament d’Elx cada volta més especialitzat en producció de sabates, la diversificació econòmica s’ha reduït en termes relatius. L’especialització sabatera sembla l’únic horitzó per al futur de la població. Aquesta tendència té seriosos límits en la mesura que fin i tot entra en competència amb el seu entorn, i degrada tant el medi, les condicions laborals, com frena les perspectives de desenvolupament amb vista al futur.

Davant d’aquesta situació, trobem que si la competència territorial és un camí sense futur, la cooperació representa una eixida amb possibilitats reals de guanyar a curt termini un benestar i una millora per als ciutadans.

En darrer lloc Josep Sorribes[11] plantejava per primera vegada El Vinalopó com una àrea metropolitana. Aquests eren els seus arguments:

Salvant les enormes i evidents distàncies sembla defensable afirmar que ens trobem davant d’una conurbació lineal, un territori estructurat per un eix geogràfic (el curs del Vinalopó) en què hi ha una densa polinucleació i una elevada interrelació. Com evitar la referència al Rhur alemany? Per grandària poblacional, història i dret propi, Elx pareix, sens dubte, la capital «natural» d’aquest espai lineal, amb importants ramificacions cap al sud-oest. Però, com demostra, per desgràcia, el cas de la ciutat de València (cap i casal fictici), les capitalitats són un tema d’autoritat moral i aquesta cal guanyar-la a força d’exercir de ”facto’, com a capital.

Per això és tan contraproduent el cultiu d’identitats excessivament localistes. Elx hauria de girar el cap cap a l’interior i plantejar-se una política de col·laboració eficient amb els municipis del Vinalopó. Això probablement necessite l’existència d’algun tipus d’organisme supramunicipal que permeta abordar conjuntament els problemes de planificació territorial, infraestructures i equipaments, cicle de l’aigua i residus, promoció econòmica, etc (…)

En aquest Nou Viatge pel País Valencia, he considerat les Valls del Vinalopó com una única àrea comarcal, excepte la Vall de Biar inclosa a les Valls de Mariola. Aquest eix és l’autèntic contrapès industrial a l’àrea metropolitana d’Alacant i aquell que té capacitat d’assumir la cohesió el conjunt de la Governació del Vinalopó. I més encara, l’eix del Vinalopó hauria de valorar la importància que tindria, per a les seues comarques i per al conjunt del País, adreçar-se cap a la conformació d’un arc industrial amb l’eix industrial de l’interior de la Governació de les Muntanyes que, des de la veïna i dinàmica Foia de Castalla, s’estén per l’Alcoià-Comtat fins la part nord de la Vall d’Albaida.

 

Annex

EMPRESES DEL VINALOPÓ AMB UN NIVELL DE VENDES SUPERIOR A 12.000.000 €. 2013
CREVILLENT Vendes 2013 Variació anual Ocupats
PRODUCTOS DAMEL SL 32.012.447 8,78% 264
LA UNION ELECTRO-INDUSTRIAL SL 28.160.657 85,96% 4
COOP. ELECTRICA BENEFICA S. FCO. ASIS ENERCOOP 15.151.021 17,35% 24
SPUMATEX SL 12.337.287 13,66% 44
ELDA Vendes 2013 Variació anual Ocupats
AURA FUTURE SL 17.970.685 -0,30% 17
MANUFACTURAS FLYER SL 15.381.947 5,27% 7
BENICANTIL MARMOLES SA 13.175.797 12,36% 24
ZAHONERO SL 12.603.550 -4,29% 43
ELX Vendes 2013 Variació anual Ocupats
NEUMATICOS SOLEDAD SL 251.729.439 15,18% 558
MUSGRAVE ESPAÑA SA 192.119.963 -0,46% 631
HIPERBER DISTRIBUCION Y LOGISTICA SA 112.506.598 1,66% 667
SPRINTER MEGACENTROS DEL DEPORTE SL 98.012.858 693,87% 1.170
PIKOLINO’S INTERCONTINENTAL SA 63.068.108 12,29% 87
MTNG EUROPE EXPERIENCE SL 56.182.015 9,77% 85
ALMENDRAS DEL SOL SA. 39.401.825 471,25% 25
PANAMA JACK SA 36.569.313 2,29% 67
AGLOMERADOS LOS SERRANOS SA 34.398.020 6,66% 101
INDUSTRIAS DEL NEUMATICO SOCIEDAD ANONIMA 28.812.366 3,16% 217
CALZADOS DANUBIO SOCIEDAD LIMITADA 28.784.488 10,97% 22
HIERROS MORA ANTON SAU 28.777.111 5,02% 59
AIGUES I SANEJAMENT D’ELX SA 26.645.939 3,35% 116
ANALCO AUXILIAR CALZADO SA 25.988.136 -0,82% 39
GIOSEPPO SL 24.963.679 12,59% 58
MARCOS MOTOR SA 24.427.406 -5,59% 100
SERRAMOVIL SA 23.664.191 25,93% 39
AGNELLI INTERNACIONAL SL 23.527.597 -12,44% 26
CALDEPIEL SL 22.426.122 -7,49% 24
CASTER SA 19.776.675 3,00% 26
SANCHEZ AGULLO SA 19.557.776 31,48% 15
HISPAMOVIL SA 18.189.304 14,21% 44
INTERNATIONAL SHOES GARVALIN SL 17.689.862 7,58% 23
ACRESOL SA 17.605.273 9,81% 34
FRANCISCO OLIVA SL 16.589.067 2,44% 84
SERVICIOS INTEGRALES DE LIMPIEZA NET SL 16.141.698 20,48% 1.761
PIES CUADRADOS LEATHER SL 16.085.412 -2,50% 34
DISTRIBUIDORA DE AGROSUMINISTROS LEVANTE SA 16.029.370 12,60% 35
COSI-COSI FOOTWEAR SL 14.509.256 -7,50% 59
MEDIA MARKT ELCHE SA 14.389.165 -15,49% 49
HORMIGONES Y MORTEROS SERRANO SL 14.167.589 -28,88% 46
ILICITANA DE ALMENDRAS SL. 13.448.063 22,64% 8
PEDRO MIRALLES SL 12.960.743 -12,42% 37
AUTO FIMA SL 12.785.767 19,12% 24
AIRE NETWORKS DEL MEDITERRANEO SLU 12.635.000 16,82% 74
PETRER Vendes 2013 Variació anual Ocupats
EMBOGA SA 42.505.766 3,23% 37
PETREL 92 SL 22.648.311 36,49% 45
DIALFARMA SL 18.574.654 -10,32% 12
CREACIONES SW SA 12.882.406 -4,64% 16
SANTA POLA Vendes 2013 Variació anual Ocupats
CONGELADOS SEMPERE Y FUENTES SL 20.146.526 -11,96% 35

 

[1] Azorín. Tiempos y cosas. Zaragoza, Librería General. 1929

[2] Joan Francesc Mira. Crítica de la nació pura. Editorial Tres i Quatre. 1984.

[3] Manuel Sanchis Guarner. La frontera lingüística en las provincias de Alicante y Murcia. Cuadernos de Geografia. Universitat de València.

 

[4] José M. Bernabé Maestre. Industria espontánea en la provincia de Alicante. Resumen de la Ponencia Española en la reunión intergubernamental del la OCDE sobre Rural entrepreneurial capacities en Seniglia. 1983

[5] Gabino Ponce Herrero i Antonio Martínez Puche. Factores de impulso en la configuración de un territorio innovador: La contribución del entorno al sistema productivo del calzado alicantino. Investigaciones Geográficas núm 32. 2003

[6] Josep-Antoni Ybarra. Elx: La Ciutat Industrial del segle XXI. Universitat d’Alacant

[7] José Antonio Larrosa Rocamora. El Área urbano-metropolitana de Alicante-Elche. Delimitación y caracterización. Aplicación de los criterios funcionales de movilidad. Universitat d’Alacant

[8] Membrano i Tena Joan C. L’ordenació territorial al PV, evolució i perspectives actuals, el cas del Baix Vinalopó. La Rella 11, 1997

[9] Ricard Pérez Casado. Comarca o área metropolitana. La Rella 9, 1993

[10] Josep A Ybarra, la ciutat d’Elx, entre la cooperació i la competitivitat territorial. La Rella, 12. 1998

[11] Josep Sorribes i Monrabal. El Vinalopó: una àrea metropolitana amb futur?. La Rella, 14. 2001

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER