ANC i Òmnium: tancant els marges de l’independentisme

omnimum

 Toni Rico

Il·lusió, decepció, esperança, goig, pena, incredulitat, rebuig. Aquests són alguns dels adjectius que podrien acompanyar les reaccions respecte el boudeville de les llistes de les darreres setmanes. La pregunta, a la que ningú té resposta a dia d’avui, és si el resultat final serà el que donarà més vots a la proposta independentista. D’entrada ja dic que en sóc escèptic. I dic donar vots i no sumar gent perquè són coses totalment diferents. Tinc més dubtes que certeses perquè, al cap i a la fi, la situació política mai abans havia estat viscuda. De totes maneres el que m’interessa posar sobre la taula amb aquestes línies no és tant la decisió de CDC i ERC sinó la de les entitats sobiranistes.

Fins ara tant l’ANC com Òmnium havien estat entitats que, fent tots els equilibris possibles, intentaven mantenir una distància respecte la lluita partidista. Això es devia a dos motius fonamentals: la pluralitat de la seua base militant i, per altra, la necessitat d’eixamplar aquesta base amb tots els sectors socials possibles. D’aquesta manera les anomenades entitats sobiranistes aconseguien ser realment una punta de llança representativa de totes aquelles persones que entenen que la indenpendència de Catalunya és la millor sortida per al seu futur individual i col·lectiu. L’estratègia, amb totes les crítiques que li poguérem fer, havia funcionat i, certament, l’independentisme havia crescut com mai abans en aquest territori dels Països Catalans. Les demostracions de força en què s’havien convertit les diades de l’Onze de setembre any rere any en són la prova més clara.

La decisió de donar suport a una llista única per part de l’ANC i Òmnium ha posat punt i final al relat que elles mateixes havien generat i que els havia permés crèixer. De fet, no només havien crescut les entitats sinó sobretot, i això és el que realment importa a tot procés independentista, els marges socials i polítics que delimitaven el moviment. Donant suport a una llista només formada per CDC i ERC i la seua intel·lectualitat cultural, social, política, econòmica, etc., no s’ajuda a eixamplar les bases de l’independentisme i s’atura el procés de creixement. Perquè no ens enganyem ni fem trampes al solitari: posar en Raül Romeva de cap de llista només és útil per a què les bases d’ERC acceptaren un acord que, al cap i a la fi, servirà per a tornar a fer president l’Artur Mas.

Crec que els moviments socials s’han de mantenir sempre al marge de les disputes partitocràtiques ja que quan la seua política passa del carrer al despatx desapareix la seua capacitat real d’influència per a convertir-se en un apèndix al servei de les estructures d’uns partits massa burocratitzats i professionalitzats. A més, els partits necessiten els moviments socials en el carrer pressionant-los, criticant-los, ajudant-los si cal, però no fent-los la feina. Si les entitats donen suport a una llista, la manifestació de l’Onze d’enguany, per exemple, passa a ser un acte d’aquesta llista i es tanca la possibilitat de sumar. Davant d’aquest panorama l’Ada Colau ja ha manifestat els seus dubtes  d’assistir-hi. I la entenc perquè jo també els tinc. Què implicarà la meua presència, o no, en la Meridiana enguany? Es pot permetre l’independentisme que l’alcaldesa de Barcelona no vaja a la manifestació? És bo això? Crec que no, però al cap i a la fi, no deixa de ser la primera conseqüència de tancar els marges de l’independentisme. Encara, potser, estem a temps de capgirar la situació. Pensem-hi com, si us plau.

 

Publicat a Llibertat.cat (21 de juliol de 2015)

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER