Dels bons resultats de Compromís al possible despertar del PV com a poble

Compromis-Monica-Oltra-autonomicas-municipales_EDIIMA20150525_0112_17

Alejandro Llinares

Durant anys l’esquerra valencianista ha manifestat un sentiment derrotista, sense projecte polític definit, amb un discurs pròpiament elitista que sols propiciava  debats estèrils entre la gent d’un mateix corrent polític, d’altra banda  minoritari arreu del país. Aquesta gent era incapaç de veure una cosa molt avinent, la “transició democràtica” i el procés de construcció de les autonomies i  també el que anomenem la batalla de València eren cosa del passat. És cert que un moment propici de reformes, de definir el país havia passat, però també és cert que calia reinventar-se,  buscar eines polítiques per intentar reparar la derrota, perquè com deia Joan Fuster “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Aquesta frase de Joan Fuster  també pot aplicar-se al context social i polític del nostre temps, però és una idea que l’esquerra valencianista no va saber dur a la  praxi política.

Durant anys l’eina més eficaç per guanyar fidels a la causa i lluitar contra  el blaverisme i l’espanyolisme més conservador, ha sigut  la multiplicació de casals i ateneus arreu del país, i sobretot per la proliferació d’aplecs i grups musicals reivindicatius en la llengua d’Ausias March. Aquest nou context social va fer que  joves amb famílies conservadores espanyoles, pogueren pensar i creure que un altre País Valencià era possible. Això provocà que s’obrís una finestra d’aire nou i renovat en els moviments valencianistes disposats a canviar el futur,  un aire sense les carregues d’un passat encara candent i dolorós.

Malgrat anar guanyat terreny progressivament, el valencianisme no espanyol en totes les seues variants, era minoritari  a nivell polític;  el Levante feliç era molt viu encara i en plena bombolla immobiliària era força difícil fer-li ombra al PP. Un hàndicap en contra és que aquestes forces reaccionàries tenien un fort control dels mitjans de comunicació tant a nivell estatal, els quals  ajudaven  a fomentar la visió del blaverisme perquè es la que li interessava comprar a Madrid, com els d’àmbit autonòmic destacant Las Provincias que amb Maria Consuelo Reyna es va convertir en el NODO dels anticatalanistes amb una repercussió tremenda, perquè apunta Vicent Flor: «No es pot entendre cabalment l’ultraanticatalanisme de Las Provincias sense el protagonisme que tingué la  seua directora, María Consuelo Reyna, que acumulà un paper absolutament decisiu, no sols en la formació d’un discurs anticatalanista agressiu des d’aquesta tribuna privilegiada, sinó també en l’expansió d’un moviment social de dimensions significatives amb el qual condicionar la política valenciana i dotar-se així d’un poder important». En seus els anys, RTVV ha estès el missatge per tot el PV, de manera més discreta, que Las Provincias s’havia encarregat d’infondre abans en l’àrea metropolitana de València cuitat.

Així doncs, era molt difícil canviar un País Valencià en mans del PP, amb un BLOC antiquat i desfasat que es podia qualificar com a  casta valenciana, és a dir, de parlar valencià a la porta de missa els diumenges. Amb un PSPV cada vegada més PSOE, centralista i descafeïnat,  perquè com afirma Joan Francesc Mira: “L’ascens electoral del PSOE portà a la direcció mateixa d’aquest partit una gent que no té cap tradició ni convicció de tipus nacional i que, per tant, ja li va bé un símbol o un nom o un altre”.  Un clar exemple de la “desaparició” del PSPV han sigut els darrers secretaris generals  Joan Ignasi Pla i Jorge Alarte que han sigut simples espectadors dels problemes dels valencians, convertits en gossets a sou de la direcció general del seu partit a Madrid.   EUPV mai va acabar de despuntar perquè no  s’han sabut reinventar,  com s’ha demostrat en aquestes eleccions municipals i autonòmiques. Partits més minoritaris però amb una consciència nacional més forta i clara tampoc han sabut jugar les seves cartes al País Valencià i al cap i a la fi s’han limitat a ser un lobby de pressió per a recordar a altres forces polítiques que els Països Catalans encara són un projecte nacional factible i irrenunciable. Aleshores per molts moviments socials valencianistes i d’esquerres que es donen, si aquesta base social no es pot transformar en vots i en escons en les Corts es bastant difícil, sent pràctic i realista, canviar les coses a curt termini al PV.

En aquesta situació és on comença a jugar les seues bases Compromís, una formació amb gent ideològicament molt  heterogènia, amb projectes socials i nacionals variats, però tots pretenen fer d’aquesta coalició un partit de masses al País Valencià amb un discurs simple i fàcil de digerir, per a tothom. Amb totes les crítiques que se li poden fer a Compromís, el que no es pot negar és que aquesta formació ha trencat el derrotisme acomodat en el qual vivia el valencianisme polític, aquest partit/coalició ha sabut llegir la conjuntura social i política del PV, i ha tret partit en nombre de vots  en aquestes últimes eleccions. Calia evitar tornar a polaritzar  la societat valenciana en valencians i antivalencians, perquè si s’arriba a eixe punt la batalla torna a estar perduda. Seguint eixa regla, les banderes i els símbols es deixen guardats en el calaix perquè el nacionalisme banal el tenen guanyat ells abans de començar a jugar el partit. La societat valenciana té problemes més urgents que no poden esperar, perquè els/les valencians/es no tenen temps. En aquest sentit Iniciativa ha donat l’aire fresc que necessitava el valencianisme i ha fet que un partit valencià baixe a les trinxeres amb el poble per resoldre problemes dels valencians, per tant, l’auge de Compromís radica en saber aprofitar eixe capital humà que eren els joves valencians forjats en els aplecs i casals, saber com eixir en els mitjans de comunicació tradicionals amb la pràctica de la política espectacle i utilitzar de bona manera la comunicació 2.0.

En aquest plantejament, les eleccions de 24 M eren un tren que no podien deixar escapar, d’aquesta manera van trencar tota estadística obtenint 19 diputats a corts i sent el patit més votat en València ciutat darrere del PP de Rita Barberà. Però ara cal preguntar-se qui guanya en aquesta “victòria” de Compromís ? En termes nacionals podria significar l’inici de la tercera fase de què parla Miroslav Hroch, és a dir, l’inici d’una consciència nacional transformada en demanda política de masses. Els bons resultats de Compromís han permès, entre atres coses,  que el  conseller de Cultura i Educació siga un membre d’Escola Valenciana, una organització relegada a segona o tercera fila durant anys. En resum, la victòria de Compromís per a mi significa acabar amb molt anys “de ordeno  y mando “ del PP, significa una major preocupació per l’educació, la sanitat i les persones dependents, però també pot significar, de manera indirecta, el despertar del PV com a poble i com a part d’una nació més gran. Actualment fins i tot el PSPV  demana un finançament just per al PV i cita autors en els seus discursos que no serien gaire pròxims al seu partit. El País ha de despertar  de la perpètua somnolència digestiva en què està immers, com deia Joan Fuster, i  la victòria de Compromís pot ser un bon començament per alguna cosa més gran.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER