Alcoi, els reptes d’una ciutat capital (3)

alcoi3

Nèstor Novell

La trama urbana

Demà dedicaré el matí a passejar aquesta ciutat amb aspecte de capital. La ciutat que l’alcalde Peralta deia que estava massa lluny de Gandia. La ciutat d’aquells que baixaven amb el Xitxarra a estiuar a la platja de Gandia (en realitat els primers forasters que hi anaren), on s’havien construït els millors xalets de la platja, i que pagaven amb bitllets nous acabats de traure de la sucursal del Banc d’Espanya.

Em porte una lectura de Martínez Puche i David Pérez[1] sobre el patrimoni industrial i em dirigesc a la Casa de Cultura a veure l’exposició d’Àngel Beneito i a parlar amb ell perquè m’emmarque històricament el creixement urbà, d’aquella ciutat conformada als inicis del XIX per una vila i dos ravals.

Em retrobe amb Àngel Beneito, gran coneixedor d’Alcoi, a la seu de l’antic Banc d’Espanya. Àngel ha organitzat una exposició fotogràfica, amb un catàleg magnífic, sobre la guerra d’Espanya del 36: la guerra, els bombardejos, la fam, la industria col·lectivitzada, l’hospital suec, la recaptació d’impostos per fer els refugis, la mort, el patiment i un personatge, Paco Aura, supervivent de Mathaussen. Lúcid, em comenta:

“L’exposició supera la ciutat. La generació que va nàixer als 60 i 70 no ha estat massa crítica amb la realitat, ni econòmicament ni social. Ara la indústria s’ha diversificat molt. La foneria ha desaparegut, era subsidiària del tèxtil. La ciutat no ha fet una crítica a la Renaixença ni després al franquisme. Potser l’escola no haja sabut generar alumnes crítics. A la ciutat no hi ha osmosi entre la dreta i l’esquerra, són mons paral·lels.

El record  del fracàs revolucionari del Petroli de 1873 estarà ben present en la memòria obrera quan arriba la guerra d’Espanya. La guerra com a Revolució. Els sindicats plantegen la revolució somiada i quasi aconseguida en el Petroli. El sindicat fort sempre havia estat la CNT, i la UGT es va sumar. Durant la guerra Alcoi és una ciutat de reraguarda. Socialitzen les empreses del tèxtil, del metall i la fosforera. Fan un Consell Econòmic i Social per governar les empreses i dedicar-les a la producció de guerra.”

Li coment a Àngel el que he llegit d’Antonio Martínez i David Pérez. En la seua descripció diuen que les primers indústries es localitzaren al llit i les riberes dels rius. Els tints s’ubicaren bàsicament al Barxell, mentre que els molins (primer de farina, pell i paper) es localitzaren al Molinar. La ciutat, des d’un principi, mostrava una forta promiscuïtat en els usos del sòl, proliferant les àrees urbanes d’us mixt residencial-industrial.

“La inclusión de estas zonas mixtas (edificios industriales, agrupados en manzanas enteras, en pequeños enclaves industriales formados por varias manzanas o bien talleres y pequeñas industrias en los bajos i semisótanos) en el diseño urbano de la ciudad se hizo desde muy pronto”

En el pla de l’Eixampla de 1878 es tractà d’habilitar parcel·les per a la instal·lació de fàbriques, magatzems i tallers en els seus tres sectors. El primer sector, el Pla, es va ocupar durant les darreries del XIX amb indústries procedents de les riberes dels rius i altres de noves (tèxtil. papereres, tallers mecànics, fàbrica de mixtos i magatzems). El segon sector, Uxola, actual barri de santa Rosa, atesa la dificultat de l’orografia i les vies de comunicació (Alacant-Xàtiva i Alcoi-Banyeres de Mariola), la promiscuïtat és més evident. Però durant el segle XX les zones mixtes també es desenvoluparen en tots els nous barris residencials (Tossal, el Camí, Batoi i Caramanxel). Àngel aprofita per a introduir-me:

“L’Alcoi de mitjans del segle XIX, especialment entre 1840-1870, es va fer de milers de persones dels pobles del voltant, i alguns de més enllà. Venen a la ciutat i conviuen ací, una ciutat que no tenia infraestructures ni habitatges per a acollir-los.. La gent va prenent consciència de classe, El 1873 són els fets del petroli. Una revolució internacionalista que reprodueix la Comuna de París. Es fan barricades i hi ha un xoc entre l’alcalde burgés-republicà i el proletariat emergent.

El Petroli marcarà per sempre la ciutat. Després dels fets la població decreix, se’n van empresaris, es perden comandes. Hi ha un desembarcament d’ordres religioses per controlar l’ensenyament. Es creà el Círculo Católico de Obreros. La ciutat no es recuperarà ni demogràficament ni econòmicament fins als inicis del segle XX”.

L’urbanisme d’Alcoi va generar nombrosos problemes higiènics, urbanístics i funcionals. Aquests problemes no s’intentaran solucionar fins l’aprovació del PGOU del 1989. Tot i que hi ha un antecedent, el pla de 1957 que intentà generar dues àrees, una de zones industrials, atesa la creixent demanda de sòl en un moment d’expansió econòmica (àrea industrial de l’estació nord i segona àrea de l’Eixampla), i unes altres zones denominades de tolerància industrial –que va permetre en una gran nombre de parcel·les i de localització múltiple i dispersa-. En aquest sentit hi han dates interessants, em diu l’Àngel:

“El procés d’industrialització del XIX penalitzà la salut dels ciutadans. Fins que no es generen les infraestructures de la ciutat la taxa de mortalitat era superior a les taxes de les comarques veïnes. Un estudi demostra que la capacitat toràcica dels quintos d’Alcoi era de menor capacitat i a més eren més baixets que la mitjana. La deficient alimentació, d’higiene, l’amuntegament en habitatges i la promiscuïtat empresa-residència va ser una constants fins els inicis del segle XX”

L’intent del pla de 1956 va ser totalment insuficient. De fet, a partir dels anys 60 es va iniciar el procés de trasllat d’empreses alcoianes a Cocentaina i Muro, on els requeriments urbanístics eren menors, la possibilitat de trobar bones extensions de terrenys i a preus més reduïts i una ma d’obra menys organitzada, més barata i menys conflictiva.

La crisi dels 70 és mostrà de manera molt forta als anys 80. El centre històric es va abandonant i la ciutat, en general, es trobava molt mancada de serveis i infraestructures. A la crisi econòmica s’afegí al deteriorament urbanístic, la contaminació i l’abandonament d’antigues industries. Segons Antonio Martínez i David Pérez[2]:

“la innaccesibilidad, la falta de espacio, la incompatibilidad con otros usos del suelo (residuos, humo, ruidos, etc) y la obsolescéncia de las instalaciones y de la maquinaria, en definitiva, la inadecuación a los nuevos tiempos y a los sistemas de producción modernos de las antiguas instalaciones fabriles –incluso centenarias- situadas en los lechos de los rios que seccionan el nucleo urbano y en sectores interurbanos, han motivado su cierre y/o su translado a sectores urbanos más convenientes”.

El 1991 va nàixer el Pla ARA  (Arquitectura i Rehabilitació d’Alcoi) Programa de Revitalització Urbana  integral de la ciutat d’Alcoi. Calia una millora de la ciutat en termes urbanístics, socioeconòmics i de millora de la qualitat de vida, però també, salvar i recuperar el nucli històric d’Alcoi, declarat conjunt històric artístic nacional l’any 1982.

Abans dels Pla ARA ja s’havien pres algunes decisions importants com la transformació del Banc d’Espanya en casa de Cultura; la rehabilitació de Papeleras Reunidas SA, en seu de CEEI i d’AITEX; la casa Terol en supermercat; i la reconversió de fàbriques del sector del segon eixampla en discoteques, pubs i restaurants.

L’ARA, a banda de centrar-se en la rehabilitació de certes zones de la ciutat,  també tractà de protegir, i en la mesura del possible rehabilitar, el patrimoni arquitectònic: Les edificacions modernistes, els habitatges típics obrers i els edificis de fàbriques situades a la llera del riu o en connivència amb els espais residencials. Exemples d’actuacions:  la fàbrica Bernabeu, ara Centre de Salut i d’Especialitats; les fàbriques de Ferràndiz i Carbonell (per a 1.000 treballadors), ara Campus d’Alcoi de la UPV; la fàbrica de Tacos dels Alcassares, ara Museu de Bombers i la fundició Miró Reig, en Estació d’Autobusos Intercomarcal.

També l’ARA va iniciar la recuperació dels rius de la ciutat descontaminat-los, canalitzant els llits, recuperant ponts i muralles, enjardinaments i accessós públics. Molts treballs queden pendents, un d’ells el de la Universitat d’Alacant per fer un parc temàtic arqueològic industrial del conjunt d’empreses i molins de filatura del riu Molinar (8.535 m2 construïts). En realitat, el conjunt del Molinar és un projecte de recuperació que està tan obert com paralitzat.

M’acomiade d’Àngel Beneito i amb el mapa topogràfic i les guies de l’oficina de turisme dedicaré el matí a passejar la ciutat. L’inconvenient, 38 graus, cosa anormal en Alcoi a mitjan maig.

 

La ruta modernista i industrial

Avui faré la ruta modernista i industrial. Ni fa temps, ni en tinc, per anar al carrascar de la Font Roja, al barranc del Cinc o de fer la carretera a Banyeres. Amb les muntanyes qu rodegen la ciutat és fàcil comprendre la importància del seu Centre Excursionista. Una altra excursió més tranquil·la  a fer és Xàtiva-Alcoi iamb el tren, passant per mitja vall d’Albaida i la valleta d’Agres. De moment, em conformaré amb un poema de Joan Valls[3]:

“Al barranc misteriós,

que bell el cant de l’ocell!

Com s’estremeixen de música

les gegantines parets,

i com el silenci vibra

en les roques presoner

i amb l’heura de les escletxes

fa una arpa de so gement”.

Dos carrers perpendiculars que s’uneixen a l’Ajuntament concentren els habitatges modernistes, més gaudinians els de Pasqual Pastor i més Sezession Vienesa els de Timoteu Briet. Són sant Llorenç i la seua prolongació com a País Valencià, i el sant Nicolau fins a la Glorieta. Dos magnífics carrers que, amb els ponts, donen personalitat a la ciutat.

La continuació de sant Nicolau, sant Nicolauet, m’endinsa en el barri obrer, de carrer estrets i de cases estretes i altes. La part central del barri es un gran solar de cases enderrocades. Baixant, i adjacent a la Glorieta, estan les cases de la Sang. Edificis racionalistes i una urbanització envejable en una costera considerable. Un bon gust evident i una gran solució a un barri degradat. Les escales em baixen fins les fàbriques modernistes de Ferràndis i Carbonell, seu de la Universitat Politècnica. Visite la façana de l’antic Mont de Pietat i les cases modernistes dels carrer Joan Cantó. Després trenque a la dreta per passejar pers carrers sant Josep, sant Francesc i santa Rita, on està l’edifici neoclàssic de la Bolla. Tots els carrers estan molt ben cuidats, voreres de marbre, aigüeres de ferro colat, alguna cuidada botiga antiga. Els bars clàssics per fer-se un colpet amb tareta han desaparegut. Molta població és immigrant.

Baixe cap el Barxell, aprofitant que vaig cara avall i a l’ombra. Travesse sant Llorens i vaig a la plaça al Terrer, -Emili Sala-, on s’hi troba l’antiga fàbrica de Papeleras Reunidas, ara seu d’AITEX i del CEEI. El barri està a mig reformar. Visite les restes de les muralles i el portal gòtic. Aquest és un bon mirador des on contemple l’atrevida obertura del barranc del Cint; l’Eixampla, amb algun xalet de la burgesia que encara perdura; l’antic quartell de l’exèrcit convertit en el centre comercial Alzamora; l’esforç per recuperar el riu com espai verd, cultural (a una antiga fàbrica de tint es troba el Centre d’Interpretació Explora) i cívic, incorporant els pont medievals. Baixe al riu. Des d’ací la vista dels imponents ponts del XIX i el XX és magnífica. Urgeix la recuperació patrimonial, paisatgística i urbana de tot aquest espai únic que encercla l’Alcoi antic, un camí que baixa pel Barxell i puja pel Molinar.

Puge a l’Eixample i passege per l’Albereda (ací és diu Alameda). Llevat del carrer principal i l’adjacent, muntanya amunt és un continu de carrers sense cap rellevància, això si, d’una perfecta quadrícula urbana, que arriba fins l’estació nord de ferrocarril. Més amunt, un parell de magnífics parcs.

Torne al centre pel pont de sant Jordi. De seguida les esglésies de sant Jordi, sant Sepulcre i santa Maria, totes seguides –durant la guerra la meitat de les esglésies varen ser convertides ràpidament en magatzems i tres d’elles enderrocades (per exemple a santa Maria es va fer una piscina municipal olímpica), perdent-se un gran patrimoni cultural-. I la “Bandeja”, dita plaça d’Espanya, amb l’imponent Ajuntament neoclàssic, la plaça de dins, la seu neoclàssica de la Unión Alcoyana i ben a prop els Teatres. Les botigues de peladilles i dolços alcoians quasi han desaparegut. Sota la plaça, la sala d’exposicions en forma de cava neogòtica -feta per Calatrava- i on avui hi ha una exposició de Sempere programada per Antoni Miró. De la plaça naixen el carrer sant Nicolau, el carrer sant Llorens i el carrer que dóna al Viaducte de Canalejas. Cap a baix està el raval antic que dóna als Alcassares, bastant decrèpit amb una intervenció inacabada. Francesc Gisbert[4] ens descriu aquesta ciutat allargassada entre el dos rius que conformen el riu d’Alcoi:

“Els casals senyorívols de l’alta burgesia. D’estil modernista o regionalista, començaven a l’altura de la plaça i anaven enfilant pel carrer de sant Nicolau i sant Llorenç. A mesura que s’allunyaven els prenien el relleu edificacions més sòbries, pròpies de la burgesia mitjana i comerciants a carrers com ara Sant Francesc i Font Nova. I a l’últim, els barris més alts, dels afores, o més baixos, de vora el riu, pertanyien al proletariat. Sant Nicolauet, la Sang, les Eres, Alcassares (…) El més curiós és que entre els caus obrers i les mansions burgeses la distància era mínima. I els obrers havien de passar tots els dies per davant, camí de les fàbriques. Obrers, comerciants i fabricants es creuaven contínuament”

Vaig cap el viaducte, passe el modernista antic parc de bombers i contemple la vista del riu Molinar. Passar el viaducte impressiona. La seua alçaria és ben considerable. De front em trobe amb la silueta d’Ovidi Montllor sobre acer corten que es retalla sobre un cel blau intens. És l’homenatge de la ciutat i d’Antoni Miró al l’Ovidi.

Al seu costat l’Escola Industrial –que va ser l’Hospital Sueco-Noruec durant la guerra  i després de la guerra presó. Moltes coses em queden per veure de la capital interior de la Comarques Centrals. Tot i l’intens calor la ciutat s’ho mereix. Baixe al centre i demane informació a l’oficina de turisme. Alcoi té 6 museus agradables de visitar. El Museu Arqueològic “Camil Visedo” té fama de ser el millor museu valencià arqueològic d’àmbit local-comarcal.

L’encarregada de l’oficina és una xica molt amable. Arreplegue una guia d’Alcoi industrial i modernista, una altra sobre els refugis de la guerra i una tercera sobre el centre Explora. Em faciliten les dades de turisme d’Alcoi del 2014. Com era d’esperar, atesa les característiques del nostre turisme i el nul coneixement dels valencians sobre el seu patrimoni –i el d’Alcoi és d’indubtable qualitat-, són números molt baixos, i això que la Festa té un reconeixement internacional. Total visitants: 26.975. Locals, 10.025;  resta de l’estat, 13.693; i estrangers, 3.257. Entre a una llibreria i em compre diversos llibres d’autors alcoians. L’oferta, ja m’ho havien dit, és abundant

Me’n vaig a dinar a un restaurant que m’ha recomanat Sofia Bofill, vora el Parterre, el Lolo. Un bon restaurant que combina cuina tradicional i elaboració pròpia. Demane una pericana i una olleta alcoiana. La típica gastronomia alcoiana és consistent: bajoques farcides, borreta, embotits i calaveres en bufanda. Tampoc fa dia per fer-se un herberet. Agafe el cotxe per anar a la seu de CCOO. M’espera Paco Molina.

 

Trobada amb Paco Molina, de CCOO

L’edifici és modern en una àrea vora riu, a l’eixampla, que mereixeria un tractament global per obrir el barri al Barxell. El rètol de l’entrada és encoratjador: Seu de CC.OO. de les Comarques Centrals. Al rebedor  un gran mural pop d’Antoni Miró sobre l’Ovidi. Al ras, un mural de Novecento. A les parets, una exposició sobre les mestres de la República. Paco em diu:

“Jo m’he criat precisament ací, vora la fàbrica de tint. Quan mon pare tornava de la feina agafàvem el rifle i ens dedicaven a matar rates. N’hi havien un fum.

“Veus quin edifici més amable tenim. Secretariat de les CCV, nosaltres som els únics que ens varem comprometre de veritat  i continuem complint”.

I és ben cert. Paco i jo ens coneguérem desenvolupant el projecte Concercost de les CCV i sempre va estar un col·laborador decidit i compromés.  Paco és amable, curiós, xerraire, franc i animós. Contagia la seua vitalitat. Té l’experiència del treball en la fàbrica i té la capacitat d’analitzar el que està passant amb un discurs molt intel·lectualitzat. Sap perfectament el que es diu i el moment que vivim. Són mals temps per a la lírica i cal una nova manera d’encarar el treball sindical.

“Després de l’estafa denominada crisi ara el que es vol és enganyar a la població amb xifres. Fins abans de la crisi el treball era dignitat i la possibilitat de realització d’una persona. Ara el treball no dóna dignitat i no genera les plusvàlues per crear un estat del benestar. En aquests moments el discurs de la dignitat laboral i de l’estat del benestar no va enlloc.”

Pel camí hem arribat a la crisi dels sectors madurs i intensius en ma d’obra. El tèxtil, la metal·lúrgia, els transport frigo (Miró era una empresa amb 220 treballadors i un referent per a tot el País). Ara hi ha noves empreses i sectorialment més diverses. També estan situades entre Alcoi, Cocentaina i Muro: Felino, el d’Anticuir i Textiflok, ningú no pot negar que els seus productes han arrasat en el mercat; Paco Jover, que fa tèxtil de decoració i per a la llar que ven al Corte Inglés; an el ram del tint està Moltó i Color Print i alguna altra menys important. Van desaparèixer els Montllors.

Parlem de la importància de les del tèxtil de sempre i de la nova fornada d’empreses de cosmètica, higiene, perfumeria, noves tecnologies i màquina ferramenta, que han diversificat sectorialment la indústria alcoiana. I, com en tota conversa sobre Alcoi,  de manera natural surt el tema territorial.

“Ja es conegut que Alcoi no té terme i moltes empreses se n’han anat, però incomprensiblement no han dut mai una política territorial a la ciutat lineal que lidera. Sanus i Lerma no varen voler i van viure d’esquenes a les CCV. La pèrdua d’economies d’escala per no haver fet política territorial ha estat enorme. Sanus volia fer d’Alcoi un centre tecnològic sense consensuar-ho amb ningú. Va arribar a negar l’autovia a Ibi en demanar una autovia directa al Campello amb un túnel per la Carrasqueta. A les platges de la Safor i el Campello hi ha molts alcoians”

Respecte de futur pensa que ha de passar temps per generar una nova utopia realitzable perquè el volum industrial no tornarà mai a ser el mateix. Allò que més li preocupa és que està perdent-se molt del capital acumulat, especialment en coneixement i saber-fer. Per a ell el futur passa per comptar amb el coneixement de la Universitat i els centres tecnològics. Per on van els tirs a nivell sindical és la següent pregunta:

“Davant el moment crític que ens trobem i sense finançament, cal fer moltes petites coses però totes orientades a un objectiu que canvie el que hi ha. No es tracta de moure diners (que no hi han) sinó coneixement i responsabilitat social.

Nosaltres ja no anem de conveni, sinó amb la intencionalitat de fer coses noves i diferenciades per a cada empresa: sostenibilitat, responsabilitat social i coparticipació dels treballadors. Hi han experiències molt boniques, per exemple Mustang a Elx Villa Parque: els 4 socis no tenen majoria al Consell d’Administració. El seu sou el fixen els treballadors. Fan sabates de gama mitjana-alta i fan diners.

S’ha d’aconseguir fer intel·ligibles que el medi ambient i els estalvis són polítiques que ajuden a l’empresa a vendre. Els estalvis i/o els beneficis que es generen han de repartir-se entre empresa i treballador. Això és molt important

Cal un canvi substancial del sistema formatiu. L’observatori, els Instituts Tecnològics i  tots els organismes que aporten R+D han de col·laborar i ser efectius per introduir coneixement a l’empresa com siga. L’administració ha de condicionar les ajudes a canvi de la consecució d’objectius. L’altre aspecte és desenvolupar polítiques de cooperació, sectorials, intersectorials i territorials. Cal integrar les cadenes de valor.

Tinc la impressió que a Alcoi el nivell de sectarisme entre institucions i entre partits polítics és més baix que a la majoria de ciutats. Paco Molina acaba parlant-me de persones d’Alcoi que han tingut una vocació de fer ciutat. Les anècdotes són moltes. N’hi han dos que em semblen sorprenents:

“Rafael Pasqual Albero, Felino, és un empresari que sempre ha tingut un alt nivell de col·laboració en els sindicat i també en la societat. Una altra personatge ha estat el darrer alcalde franquista Rafael Terol, una persona oberta, educada i un veritable líder local. president del Círculo Industrial, vicepresident del Sindicat Nacional Tèxtil, directiu de Textilhogar, Associació de Sant Jordi, Deportivo Alcoyano,. Alcalde d’Alcoi, Diputat a les Corts Valencianes i distingit per Comissions Obreres per la seua actitud dialogant. Ell va permetre el moviment cultural de la transició, les manifestacions sense Guàrdia Civil i va demanar  l’estatut d’autonomia”.

 

[1] Martínez Puche, Antonio; Pérez Pérez, David. “El patrimonio industrial de la provincia de Alicante. Rehabilitación y nuevos usos”. Investigaciones geográficas. 1998, nº 19, pp. 49-66

[2] Antonio Martínez Puche i David Pérez Pérez. El patrimonio industrial de la província de Alicante. Rehabilitzación y nuevos usos. Investigaciones geográficas. 1998, nº 19, pp. 49-66.

[3] Joan  Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Paisatges de serra i vall. Editorial Denes. 1947

[4] Francesc Gisbert. Els lluitadors. Ed. Bromera. 2005

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER