El gemec de la mare Terra

539_tenerife_canarie_teide_racconti_di_viaggio6

 

Daniel Gamper

 

Veig a la televisió La sal de la Terra, la pel·lícula de Wim Wenders sobre Sebastião Salgado, i faig una primera lectura ràpida de Laudato si, la primera encíclica enterament escrita per Francesc. Ambdós comparteixen el tema de la destrucció del món i la possibilitat de reconstruir-lo, de reconèixer en la natura una casa comuna. La natura, la fauna i la flora, donen glòria a Déu amb la seva existència; la diversitat de les espècies ens comunica un missatge, escriu Francesc. La natura és bella, diu i mostra Salgado.

El fotògraf brasiler va trobar en la natura la mirada que salva després de dècades fotografiant la misèria, la violència i la degradació de la humanitat arreu del món. Genesis, el seu opus de maduresa, és una lloança a la bellesa, al món tal com era en el paradís, abans que l’home el volgués fer seu i el sotmetés i el corrompés. La natura esdevé un ens moral, quelcom que ens importa.

La proposta del Papa segueix la mateixa línia. Amb un estil planer, aquesta és la primera encíclica que podem atribuir plenament a Bergoglio. L’anterior, Lumen fidei, del juny del 2013, era del tot ratzingeriana. En aquella encíclica quasipòstuma i pseudònima, l’anterior papa va abadonar en algun moment la rigidesa conceptual de professor amb què solia expressar-se, i es va acomiadar silenciosament amb un poètic document de la fe.

L’actualíssima encíclica farà córrer rius de tinta i podria tenir conseqüències no només en la negociació entre potències durant les protocol·làries cimeres internacionals, sinó també en l’acció política i social quotidiana dels catòlics. Un dia després de la publicació en vam veure les primeres conseqüències quan Jeb Bush, convertit al catolicisme, tartamudejava i dubtava a propòsit d’una pregunta pel text papal. La veu dels pobres s’immisceix, a través de l’argentina astúcia del Papa, en els àmbits del poder. La dreta negacionista del canvi climàtic es troba cada cop més en un carreró sense sortida.

Francesc entén el seu missatge en el marc del magisteri social de l’Església, és a dir, en les guies per a l’acció pública dels membres de l’Església. A Caritas in veritate, Benet XVI va orientar la mirada cap a les desigualtats creades pel capitalisme, que s’hauria de substituir per una economia de la gratuïtat. Francesc no parla només als catòlics, sinó “a cada persona que habita aquest planeta”, i els adverteix del tresor que estem destruint entre tots i dels canvis econòmics, socials, culturals i de costums que caldria fer per evitar-ho.

Tothom es pot deixar interpel·lar per l’ecologia, ve a dir Francesc. La natura ens ve donada, és la casa comuna a la qual pertanyem. Honrar la natura és honrar casa nostra. El pensament ecològic que veu la natura com una casa comuna trenca el joc tancat entre el privat i el públic, perquè invita a tractar-ho tot de la mateixa manera com el burgès ha tractat casa seva durant els últims dos segles. El que és públic esdevé tan important com el que és privat.

Si Francesc es deixés portar només per la lògica de l’argument, es veuria obligat a ampliar l’ecologisme cap al vegetarianisme. Sí que reconeix que hem de tractar els animals amb respecte perquè tenen un valor en si mateixos, però no diu res sobre el fet que ens els mengem. Les reformes dintre del catolicisme van pas a pas, i ara com ara, malgrat que hi hagi bons motius per fer-ho, no sembla que es defensi des d’instàncies vaticanes una universalització espiritual del veganisme.

També s’hi troba una crítica al món digital, que quan es fa omnipresent “no afavoreix el desenvolupament d’una capacitat de viure sàviament, de pensar en profunditat, d’estimar amb generositat”. Quan Francesc parla de saviesa no es refereix als dogmes del cristianisme, sinó a “la reflexió, el diàleg i la trobada generosa entre persones”, coses que només un ase egocèntric menysprearia.

Els homes som capaços de transformar-nos, de repetir els mateixos errors amb diferents abillaments. L’ecologia és una alerta. El món s’està destruint a causa de la “desmesura antropocèntrica”, la vida es deteriora. Mentre encara som vius, és l’aquí i ara el que ens concerneix. Però la felicitat inclou també cuidar el món per a les generacions futures.

“L’actual sistema mundial és insostenible perquè hem deixat de pensar en les finalitats de l’acció humana”. La raó instrumental s’imposa: la humanitat no reflexiona, només compta diners. Sense el contacte físic amb la natura res tindria sentit. Francesc ha aixecat també la veu d’alerta. Si els catòlics es fan ecologistes no han de limitar-se a comprar fruita i verdura de quilòmetre zero, sinó que convindria que intervinguessin en la deliberació política amb aquest ordre del dia. La Terra, germana nostra, és una casa que gemega i s’ha d’estar molt sord per no sentir-la.

 

Publicat a l’Ara, dimecres, 24 de juny de 2015

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER